Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

26 de setembre 2015

SITGES-SANT PERE DE RIBES

   Fa un parell de setmanes, en un d’aquests apartats singulars i universals de les xarxes socials,  hi vaig penjar una fotografia  de l’estació de fa uns anys. Com a detall suplementari, la imatge mostrava una visió original, si més no, diferent d’aquest lloc. Era una presa feta a la nit, i entre la foscor hi sobresortia una feble il·luminació que resultava suficient per fer-la encara més atractiva. Tampoc era cap hora, el rellotge marca les 19’15, no obstant la solitud del lloc es presta a endevinar que correspon a un dia d’hivern. Els bancs encara són de fusta i més enllà, la foscor no ho deixa veure amb prou precisió, s’insinua la campana. 
   Fins aquí un retrat de la nostra estació que entre les penombres, malgrat la poca activitat que registra en aquella hora, pel pensament hi aflueixen altres imatges relacionades en aquest espai tan concret. De quan el responsable principal l’anomenàvem el “jefe”. Paraula, no càrrec, que amb la normalització lingüística, ha estat substituïda per “cap d’estació “.  I tot i que es diu que l’hàbit no fa el monjo, determinats uniformes contribuïen a conferir prestigi, ni que fos a una estació de tren. El responsable i els factors vestien amb  pulcritud i elegància, com de funcionari de ministeri: pantalon i americana blaumarí i gorra de plat amb la coberta de color vermell. Recordo que els botons de l’americana eren daurats i portaven gravat una locomotora de tren.
   Degut a que no existia la megafonia, la gent estava amatent al quarto del comandament, perquè, prèviament, el maquinista demanava entrada i el senyal corresponent era una trucada interna i aquest timbre  posava en sobre avis de la proximitat del comboi. Ho oficialitzava la presència de la persona encarregada de donar l’arribada i la sortida, el qual feia repicar la campana avisant de la immediatesa. Una vegada tots els passatgers havien accedit als vagons, l’home aixecava una banderola, de color vermell, replegada, a la vegada que feia sonar un xiulet. Quan es feia fosc, substituïa la banderola per un fanalet, amb llum de petroli, en el qual un vidre era tintat de vermell i un altre de verd. 
     Amb el temps el xiulet de l’encarregat de donar les sortides es va com a sofisticar, aconseguint una tonalitat característica. So que no va trigar gaire a imitar el lloro que tenia la família  Verdú-Garcia, engabiat i penjat a la paret del balcó que dóna davant mateix de l’estació. Un lloro al qual li vaig dedicar, fa  anys, un article. Tanta n’era la perfecció que els trens marxaven, el maquinista pensava que provenia de la persona encarregada. Les habilitats de la bestiola van sen censurades per l’autoritat ferroviària corresponent, quasi ordenant la reclusió a l’interior de la casa. Mesura que sembla ser va durar poc, perquè els maquinistes també reberen instruccions de no marxar fins a comprovar la presència del ferroviari, els quals ja vestien de manera més informal.
     La fotografia mostra un altre detall que no ha passat desapercebut per a la gent de Ribes. Aquest  punt de llum que propaga el cartell lluminós que anuncia: Sitges– Sant Pere de Ribes. En Lluís Giralt i Vidal que és ribetà amb pedregui, músic i ha estat alcalde del seu poble, en les mateixes xarxes on vaig penjar la fotografia, es lamentava  de que  havia estat suprimit  l’acompanyament informatiu del poble veí. L’omissió potser es deguda a que actualment no calen altres especificacions de lloc, doncs tothom està informat dels destins que volen emprendre. Avui Sitges i Ribes, per aquells que no disposen de mitjà de locomoció propi, estan units per un servei públic de transport. Abans oferia aquest mateix servei en Rupert Rafel  que posava a disposició l’autocar corresponent.
  Tot i que més d’un, per estalviar-se el import del bitllet, feien el trajecte en bicicleta. O com en Peret de Puigmoltó que venia o anava caminant fins el seu destí. L’home, junt amb altres companys tenia cura de la neteja del poble, era quan s’escombrava a mà i es recollia la brossa amb una senalla, sense fer soroll, ni aixecar pols. Aprofito ara que m’hi refereixo,  fer esment a una normativa  aprovada per l’equip municipal corresponent, en la dècada dels quaranta, on es feia palès  que es sancionaria als estadants de les cases que no escombressin el tros de carrer que els pertocava. Un costum que ha desaparegut, com la pròpia normativa. Tot i això, pel fet de  tenir ben assolit la responsabilitat de la netedat, dues veïnes molt properes, la Maria Matas i la Ramona Vendrell, les quals comparteixen veïnatge, en aquest començament del carrer Jesús, encara avui escombren i reguen el tros de carrer de davant de les seves  respectives cases. Com també ho fan les bessones, la Joana i la Rosa Maria Alexandre, les quals, a més, són continuadores del costum d’emblanquinar  la façana de casa seva. Ho hem pogut descobrir gràcies a questes tecnologies que ho xafardegen tot. Tenia lloc en els dies previs a rebre la visita de la imatge de Santa Tecla, l’escampall de pots, galledes i brotxes a les seves mans, ofereixen una visió gens freqüent en els costums de les famílies actuals.
    El nom de Sitges apareix com a únic anunciat en la nostra estació i als ribetans de soca-rel es planyen de l’omissió del nom del seu poble, com a identificació de proximitat. Que tot i aquesta, cal emprar un mitjà de locomoció. Resulta que en Lluís Blay, que s’havia casat amb la Carme Roig de ca la cadiraire, van anar a viure a Ribes i  l’home  va trobar feina a la brigada municipal de Sitges, quan aquesta pavimentava el carrer Illa de Cuba. De manera que en Blay es feia portar fins a la feina amb taxi. Un detall que va captivar la curiositat de la gent d’aquí, perquè els resultava com a surrealista que el manobre arribés a la feina amb xofer particular. Com si de l’empresari es tractés.
    Queden pocs dies per a que passi un tren amb una nova destinació. Sortosament les persones som lliures de prendre les nostres pròpies decisions: hi podem pujar o deixar que passi.
                                                                                            J. Y. M.  

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de setembre del 2015 )


21 de setembre 2015

VIGÍLIES D'UNA ALTRA FESTA MAJOR

  Si el mes d’agost és prolífer es esdeveniments i festes, aquest de setembre no queda enrere. Però no sempre ha estat així, perquè la feina de la verema era molta i implicava a tanta gent del poble que no hi havia quasi temps pel descans i menys per a dedicar-se a activitats lúdiques. A mesura que aquesta activitat, dissortadament, ha anat perdent contingut i dedicació, s’ha guanyat temps al temps. I d’això em planyo, d’aquesta quasi bé nul·la activitat vinícola en el nostre poble, pel simple fet que ha desaparegut  de l’àmbit local una dedicació  que aportava moltes singularitats. Una de les principals, que es comptava amb un ampli cens de cellers, amb els corresponents cups i  botes i a ells hi acudien els carros carregats de portadores amb el raïm que la gent, repartida entre les moltes vinyes del terme, s’afanyaven a collir, de forma manual. Eren les tasques exclusives de la verema, quan entre els ceps sorgia una gran xerinola que durava fins que  els pàmpols quedaven despullats del seu fruit.
   Eren, també, dies d’una abundant proliferació de mosques que resultaven del tot empipadores. I que s’aferraven als cavalls, per a desesperació de les  besties . El temps transcorria entre hores d’un acompanyament, compassat, del clic-clic característic, produït pel retrocés del llarg mànec de fusta de les premses, el qual accionaven uns quants encarregats. Així com el trepitjar dels veremadors, amb els peus nus, pantalons arremangats fins els  genolls i les mans agafades a les cordes que penjaven per tal de no relliscar.
   Es tractava d’una feina excepcional que ja l’esperàvem per tal de poder guaitar en aquelles interioritats que es passaven la major part de l’any tancades i que per setembre aconseguien un protagonisme en el qual tothom hi tenia cabuda. Els carrers enregistraven un intens tràfec de carros, només en aquest mes s’aconseguia una circulació que superava a la de la resta de l’any.  De la mateixa que es diferenciaven les rutines de comandar animal i carro. Els carreters que durant l’any ho feien muntats al carruatge, durant la verema tenien per costum anar-hi dues persones,  una  agafant les rendes  des de l’alçada del cap de l’animal i l’altra  tenint cura del fre de carro, aferrat a les cordes amb les quals tensava o afluixava el mecanisme que servia per accionar la sabata que frenava la roda. Això obeïa a que es transportava molt càrrega i es tenia d’estar molt amatent que el cavall en cap moment donés senyal de desbocar-se, la millor manera era que el carreter estigués a prop seu, que la bestia notés la seva presència i així influir confiança entre aquella  complicitat  tan  ben entesa i acoblada.
      Van anar desapareixent els cellers, al mateix temps que ho feien els carros i els cavalls. Les vinyes emmudien i la seva verdor estival és avui, com un rebrot d’homenatge a la gent de la pagesia que encara en tenen cura. Com ho és també el paisatge que s’albira des dalt la creu, tot guaitant cap a Ribes, o quan s’entra  per la banda de Vilanova  i de Barcelona per les Costes. En moltes d’elles, quan el raïm és a punt per a ser collit, la verema té, ara, un protagonisme mecànic. És la maquinaria la que escorcolla entre les seves interioritats i mentre avança s’emporta el raïm. Ni cants ni xerinola, només el soroll del motor. Mentre el vi que dormia en els cups dels cellers de la vila, a l’espera de passar a les botes, ara s’emmagatzema en unes grans tines metàl·liques i amb fermentació sota control. La modernitat s’ha implicat també amb l’elaboració del vi, convertint el procés en una industria com qualsevol altre que no vol dir que els vins resultants no siguin d’una qualitat excel·lent. Tot el contrari, en aquest aspecte, potser millor que abans.
    A mena de testimoni de la verema sitgetana, es dedica una festa que enguany tindrà lloc el cap de setmana del 3 d’octubre. Prèviament, a la festa, tenia lloc l’elecció de la Pubilla i, recentment, s’hi s’ha incorporat la proclamació de l’Hereu. Aquest any es desvincula la Festa de la Verema de la susdita elecció del pubillatge i també es trasllada de marc, de ls Societats a un e més popular, en tots els aspectes, com és  la Plaça Catalunya. I on són convidades a participar pubilles i hereus d’arreu.
   Just amb el ressò latent del pubillatge, arribarem a les vigílies de la festa major petita que no per aquest qualificatiu, pugui semblar que sigui menys important. És una repetició de la que fa just un mes omplia els carrers. Aquesta, si més no, amb un simpàtic protagonisme atorgat a la mainada que ho viu amb tanta o més  il·lusió que els grans. Uns i altres honoren a la patrona, Santa Tecla, ella que poca representació té a Sitges, a part d’un carrer que porta el seu nom, en el qual en Jordi Rossell i el seu germà, que hi tenien interessos, van poder poc o molt, fins aconseguir portar els balls a quest carrer curt i bulliciós. Un cop acabada la processó,  era quan  la comitiva es dirigia fins allà, produint-se una gran encesa per part dels diables, i aquella olor a pólvora tan intensa, el so de les gralles sobresortint per entre l’oci nocturn, aportava un sentiment col·lectiu i unes ganes de que el carrer assolis el compromís que la diada li clamava. Això tenia lloc quan el dia de Santa Tecla no era festiu i la processó tenia lloc just acabada la jornada laboral.
       Aquest any la imatge de la Santa serà recollida en una casa del carrer Sant Sebastià, nom també aclucat dintre la tradició sitgetana. Fins aquest moment haurà estat custodiada per les dues germanes bessones, la Joana i la Mª. Rosa Alexandre i Milà. Un bon lloc des on, elles, les cordonistes i tot el seguici, emprendre el camí. Obrint la porta a una altra festa. Amb les dues germanes contentes de poder portar el penó, símbol de la patrona sitgetana, tot un honor per a dues noies de Sitges que viuen cada instant de la vida local amb la mateixa il·lusió i  satisfacció que els produeix haver nascut en aquesta Vila. Bressol de tants actes i festes compartides.
    Bona Festa !

                                                                                    J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de setembre del 2015 )

11 de setembre 2015

HAN PASSAT MOLTS TRENS

   N’hi ha que paren i altres passen de llarg. A l’estació de  casa nostra aquesta alternança ha estat una constant . Des de l’època de les màquines de vapor fins als nostres dies.
   Si més no l’estació de sitge, requereix d’un servei que és atès pel personal corresponent. Aquest es regia per ordre d’escalafó: el jefe, els factors, els guarda agulles, els mossos... Avui això de l’estació és com un parc impersonal, no coneixem el grau de responsabilitat dels pocs empleats que es mouen pel recinte. Potser ha desaparegut el càrrec de “jefe” i el de factor..., segur que deu existir un responsable, al qual se li pot atribuir la funció d’encarregat. De la mateixa manera que ha deixat de ser una norma l’elegància de les persones que es personaven a l’andana per rebre i donar sortida al tren. Ara dóna la sensació que el comboi marxa sol, sense cap més protocol que el senyal acústic que avisa del tancament de les portes.
    De les funcions de l’exercici ferroviari en sabia molt en Francesc Busom i Aguilar, perquè vivia a l’estació en el pis del “jefe”, càrrec que ostentava el seu pare. El mateix pis que van ocupar el meu avi Martínez i família. Durant l’estada a l’estació contemplava la casa de Can Prieto, com a paisatge més proper, mentre la construïen.
   En Francesc es va casar amb la Isabel Piquer i Bayot  que havia nascut al carrer Jesús, davant per davant de la senyorial casa de la família Canals. I, curiositats de la vida, van anar a viure a la casa de Can Prieto.
      Resulta que la Isabel té lligams familiars amb el pintor sitgetà Joaquim Sunyer i de Miró, atenent que els besavis de la Isabel eren en Francesc Sunyer i Juncosa i la Marina Bertran Hill. La seva àvia, l’Antonia Sunyer Bertran, era cosina germana del pintor. Casada amb en Josep Bayot Esteve, van tenir dos fills.  La filla, la Rita Bayot Sunyer, es va emmaridar  amb en Josep Piquer i Serrano,  pares de la Isabel, de la Maria Rosa i de l’Antoni que viu a Mollet. I el fill, en Joan, casat amb la Josefa Sánchez Madrid,   pares de la Marina i en Lluís Bayot.
    Entre l’important i interessant  obra pictòrica d’en Sunyer destaquen uns retrats de noia, quasi sempre asseguda i amb diferents elements a les mans, una de les les models era la Rita Bayot Sunyer, filla de l’Antonia Sunyer i, a la vegada, mare que va ser de la Isabel.
   Germanes del pintor eren la Maria i la Rosa que vivien al carrer Bonaire, davant de la redacció del setmanari. Tenien uns cosins amb domicili en el carrer Illa de Cuba. La Mercè i la Josefina, aquesta última es va casar amb en Pepito Vidal, artista i catedràtic de perspectiva, amb l’estudi al carrer d’en Bosc. El germà de les dues dones era en Pepe Sunyer, que es va fer popular pels títols nobiliaris, dels quals presumia: marqués d’Alaix, bescompta  de Bergara i marqués de Miraflores. Quasi més que la popular duquessa. Títols comprats com aquell que compra a tant el quilo. A en Pepe li agradaven les antiguitats i anar a fer companyia, les tardes dels dies de festa, a les amigues solteres. Obsequiant-les amb el detall d’un tortellet per endolcir la trobada. L’home era detallista i encuriosit per trobar oportunitats, fossin mobles o propietats, amb les quals poder fer algun negoci.
    Els trens continuaven parant a Sitges i més d’una vegada hi pujaven passatgers amb un destí  allunyat. La primera parada i inici d’una llarg viatge, que els portava fins al port de Barcelona i d’allà, en vaixell, a Cuba. Com així va fer en Josep Bertran Hill, germà de la besàvia de la Isabel. A Guantánamo l’home va fer fortuna, i fins i tot la condició de milionari va constar al costat del seu nom en l’esquela mortuòria. Solter i amb gran estima per la família, van poder més, però, els consells d’una ordre, de dubtoses finalitats, que el van enllepolir, donant-li a entendre que si l’administraven els bens, en el més enllà, es trobaria amb els guanys. Encara els deu buscar ara.
    Hi ha els destins de la vida que recalen en les coincidències. Resulta que en Jaume Sunyer Bertran, germà de l’àvia de la Isabel, igualment passatger del tren, va anar a parar al Brasil, i allà es va casar. Transcorreguts uns anys, la filla del matrimoni, Sunyer- Mader, la Marina Mader Sunyer, amb el cognom de la mare anteposat al del pare com tenen per costum, aconsegueix una beca d’estudis i la destinen a la universitat de Madrid, però com té  família a Sitges, demana el trasllat de l’expedient a Barcelona. Una vegada  aquí, puja sovint al tren per venir a visitar la seva família sitgetana. De manera que en aquestes estades en Josep Sentís i Figuerola, de cal Valent, que es casaria amb la Marina Bayot Sánchez, li presenta a un amic que resultava ser en Josep Guinart i Costa. Un sitgetà molt avesat a viatjar i d’aquesta amistat en sorgeix un festeig que acaba en casori al Brasil, quan la Marina ja era doctora en filologia. Del matrimoni neixen quatre fills, cap d’ells han perdut mai el contacte amb Sitges. Però el mateix destí els hi juga una mala passada, en Josep té un accident de cotxe de tornada de deixar a la seva mainada a l’escola i mor a l’acte.
    No sempre els viatges tenen un final feliç, no obstant quasi tots guarden una història particular. Avui he intentat aportar la d’una família emparentada amb el pintor Sunyer i amb els Piquer i Bayot de Sitges. Amb la Isabel, els seus descendents. I també amb els cosins ja esmentats i, a més, l’Antonet i l’Avelina  Plana Piquer, la Nuri Carbonell Piquer i en Francesc Piquer i Rodríguez , encarregat del Prado. Com també en Jaume i en Josep Mª. Piquer i Montornés i la Paquita Guinart Costa.
   A l’estació el moviment de trens és constant, tot haver perdut personalitat. Com també ha desaparegut el relat de tantes histories, com les que desgranaven aquells usuaris que no viatjaven, només eren testimonis de les arribades i les sortides, mentre restaven asseguts en els bancs. Fins el dia que, ara un ara l’altre, tots,van anar pujant a l’últim tren.
                                                                                           J. Y. M.
 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de setembre del 2015 )
 


06 de setembre 2015

SOTA LA CAPA DEL CEL

   Aquest bocí de cel tan lluminós, tacat  d’aquest blau tan  de Sitges, fa de sostre a un poble que evoluciona al compàs del temps. I de les moltes coses que han canviat l’única que no ho ha fet és aquesta gran capa de blau que ens pertoca. Avui és d’un blau intens, però potser dintre de poc els núvols blancs l’aniran cobrint i acabin deixant anar ruixats i precipitacions. Això fa que sempre hi estem  pendents, sobretot quan ens interessa, a mode general o particular, que la bonança sigui el que prevalgui per sobre les inclemències. I això passa quan s’apropa la Festa Major, de manera especial durant els dos dies més intensos. Rarament, però, es veu deslluïda pel mal temps, generalment sempre acostuma a fer bo, llevat excepcions. No ha tingut la mateixa sort la celebració de la Festa de Santa Tecla, potser va  estar tres anys consecutius que plovia cada any en aquest dia.
    Ben poques vegades he assistit a una Sortida d’Ofici sense sol, i sempre amb la xafogor que l’acompanya. No es pot dir el mateix del Castell de Foc que en més d’una ocasió, degut a la pluja, s’ha hagut d’aplaçar. Igualment ha succeït que durant la sortida d’ofici s’ha mantingut un cel net de núvols i a mesura que avança la tarda es va cobrint i la processó es veu amenaçada per la pluja.  Recordo que quan va ser pendonista en Joan Martí i Romagosa, just en el moment previ de la sortida de l’església va arrancar un xàfec, molt important, que va inundar el Baluard. El pendonista i cordonistes es van haver de conformar amb un improvisat acte, íntim, a aixopluc   del temple.
   Aquest any el cel ha estat, una vegada més, complaent amb la celebració i, a més, la nit dels focs ens va acompanyar un començament de lluna plena que va resultar una aportació extraordinària al Castell de Foc. A l’acabar es produeix una conclusió que supera totes les edicions anteriors, quan desprès de l’últim tro, meravellats per l’espectacle, exclamem una frase que es pot considerar mítica dintre el vocabulari festamajorec. Una opinió generalitzada i que es resumeix en aquests termes: “ aquest any com mai “.  Resolució  potser massa agosarada, perquè de fet ja no recordem, amb la mateixa exactitud, com va ser l’anterior. De totes maneres aquest any, per lo vist i escoltat, verament ha superat totes les expectatives, davant les evidències, sí s’escau el com mai.
   Aprofito, al referir-me a l’espectacle pirotècnic, per comentar un detall que `per a molts deu passar desapercebut, si més no formava part de la planificació de tot l’espectacle. La primera anotació fa referència a quan es podia fer el seguiment de les persones responsables d’encendre, manualment, les metxes dels coets. Aspecte que es feia més visible quan el cel s’il·luminava i el resplendor permetia observar els moviments d’aquesta gent els quals, exposant la seva integritat física, havien d’encendre i córrer per tal de no patir cap adversitat. L’altre detall es feia encara més visible i del tot intel·ligible, quan un o dos individus traçaven, subjectant amb la mà un punt lluminós de color verd, cercles ininterromputs a l’aire, amb el qual anunciaven el final del Castell de Foc. Un apunt notori d’un final que tot i els coets preceptius, no es donava acabat de manera oficiosa, fins que els cercles apareixien davant el marc de l’església, quan aquesta encara es mantenia a les fosques. De fa un temps els tres trons, espaiats un de l’altre, ens ha familiaritzat amb aquest senyal, on no hi calen altres consignes. És el final del final, tot i que de vegades, sense saber ni com ni per a quin motiu, pot passar que un dia, a les tantes de la nit, s’engegui un Castell de Foc que agafa a tots desprevinguts. Potser seria bo anunciar-ho per a qui els vingués de gust poder sortir a gaudir-lo. O si més no, no ens despertaríem tan sobresaltats.
   Un altre element que precisa una atenció i que va estar al servei de la causa, quan encara les normatives contra el foc no s’havien regularitzat des duna prevenció amb normes estrictes i per a ser obeïdes. Em refereixo a la presència de la regadora de l’Ajuntament que comandava en Josep Duran i Camps, fill d’en Rallo .
   La regadora formava part del panorama  estival, quan després de dinar, transitava pels carrers més cèntrics del poble. Prèviament havia carregat d’aigua en el pou que hi havia adossat a la fàbrica de can Bota en el llavors torrent avui anomenat carrer de Santa Bàrbara. En Josep en tenia cura i els ruixims d’aigua es dispersaven, a pressió, damunt l’asfalt on, amb el contrast del fred i calent, en sorgia fum. L’home, quan arribava la Festa Major, mentre els seus serveis no eren requerits, com a mesura de prevenció, portava el gegants de la Vila. I mentre durava el castell de Foc, restava amatent de “la manguera”. Per sort em sembla que mai va ser necessària la seva intervenció, ja que el contingut de la cisterna de la regadora hauria estat insuficient   per apaivagar  un foc massa virulent.  És clar que més poc era res.
     Sota el nostre cel, la vida sitgetana ha transcorregut i evolucionat segons cada època. El seu color blau continua dominant i aportant aquest lluminositat tan de Sitges. Les previsions a partir d’ara, quan escric, són de  cel encapotat i pluges. Potser sigui el comiat d’aquest sufocant calor que fa dies estem suportant. El setembre ens saluda i sota aquest mateix cel,  té lloc la verema i el resultat d’aquesta serà el vinet que presidirà la taula i potser enterbolirà alguna mirada. Com li passava aquell conegut personatge de casa nostra, el qual tenia l’habilitat, de moure magistralment, els fils d’aquell diminut personatge, “en Jaimito”  inventat i comercialitzat, allà al cantó on havia estat la casa del poeta Trinitat Catasús pel no menys popular Sr. Serra. Aquell còmplice dels moviments d’en Jaimito, mostrava uns ullets petits, on en prou feines podia aixecar les parpelles. I cada matí,  quan s’aixecava de dormir,  preguntava: “Que ha salio el sol. ? “ 
                                                                           J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de setembre del 2015 )
  
  



© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez