TORNEN ELS ÍBEROS DEL JAZZ

           

              

   Coincidint amb el Festival de Jazz Antic Sitges, en Joan Pinós ha  tingut la brillant idea de reunir als músics  descendents d’aquells que havien format l’orquestra: “Los  Íberos del Jazz”.

    Havia acabat la guerra i la música era com un bàlsam amb el qual intentar afeblir tantes penúries i desgràcies que havia deixat aquella confrontació. Les inquietuds musicals d’uns músics joves prenien cos de la mà d’un apassionat de la música de ball, en Magí Almiñana i Soler. Trombonista  que s’havia passat hores estudiant sota la llum de la lluna en la masia que tenien els seus familars, quasi a tocar de l’ermita del Vinyet. En Magí dotat d’unes excel·lents aptituds musicals, va saber inculcar els seus neguits a aquells sitgetans. I com alguns balls encara no estaven editats ell treia el guió, desprès d’haver-lo escoltat per la ràdio i escrivia els papers per als components de la formació. Assajaven en un local que el Sr. Maluquer tenia a la platja de Sant Sebastià, on el seu fill el recordat Marcel Maluquer n’era un seguidor. Assajaven ben bé a diari, detall que permetia  aconseguir la quasi perfecció interpretativa.

    La fotografia que il·lustra l’article està feta a l’estiu del 1944,  amenitzant l’hora del té en les terrasses de l’Hotel Terramar, que regentava la companyia HUSA, la qual també tenia al seu càrrec  el local de la piscina. 

    Els integrants i primers components de l’orquestra són: a la bateria, l’Agustí Montornès; al violí, en Quimet Ràfols; la pianista, la Maria Lluïsa Álvarez; al seu darrera -asseguda- la seva germana, la  Beatriu Álvarez, la vocalista; saxos: el primer per l’esquerra en Lluís Ràfols, al seu costat en Jaume Vidilla ( popularment conegut per en Jaumet de la llet) i al saxo tenor, en Manel Urgellès; al contrabaix, en Joan Yll; trompetes: en Felip Nebleza i en Josep Yll; trombó, en Magí Almiñana. 

   En Magí a més de bon músic era persona molt detallista i no només tenia bona cura de la interpretació, sinó que també cuidava molt la presentació, com podia ser: el saber comportar-se davant el públic, l’elegància en les formes i en el vestir. Amb americana blanca si era de dia i negra a la nit. En aquest aspecte moltes vegades no coincidia amb les maneres d’interpretar-ho d’en Jaumet, que era el més veterà de tots, quan per exemple el director els anunciava que per la següent actuació havien de vestir de blanc, en Jaumet compareixia de negre i a l’inrevés. El mateix passava durant els assajos, quan en Jaumet expressava la seva opinió: “nois, això no surt bé”. El que feia que en Magí convoqués un assaig extraordinari. Llavors en Jaumet no compareixia. A la propera trobada se li recriminava la seva absència, a la qual cosa el músic rebatia que ell ja s’ho sabia, eren als altres als qui no els hi sortia bé... 

     Quan els Íberos amenitzaven el ball de nit  a la piscina s’hi congregava el bo i millor dels senyors de la colònia. A davant de l’orquestra destacava  la presència de la Beatriu, que amb la seva bonica veu, el seu estil i la seva bellesa, tenia captivats a tothom. Hi sobresortia, també, la interpretació que en Manel Urgellès feia del ball: “Beguin the Beguine”, el so que aconseguia treure del saxo tenor i la seva manera de dir-ho, fins i tot feia aturar a la gent que passava pel passeig que quedaven bocabadats.

    Amb tot això va arribar el moment en què en Magí es va voler dedicar professionalment a la música i  l’orquestra va acabar sota la direcció del metre Gabriel Pallarès, que era un gran músic però que no sentia cap atracció per la música ballable.

   Només per a una actuació tornen al Retiro els Íberos del Jazz, de la mà dels descendents d’aquella primera formació i amb un únic testimoni de les successives formacions que van mantenir el nom, en Francesc Freixas. Que va ser vocalista i intèrpret de saxo. Avui, en la intimitat de la seva llar encara segueix cantant -amb la seva veu ben timbrada i estil implacable- cançons de tots els temps.  

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges , el 9 d'abril del 2021 )

    

      

 

RACONS I CANTÚRIES

   

    

       Amb aquesta seran dues Pasqües que les Caramelles no surten al carrer per oferir les seves cantades, tot i que gràcies a les noves tecnologies no ens quedem sense un tastet de les mateixes. M’he volgut afegir a aquestes iniciatives aportant el record de moments viscuts dintre el sublim  ambient caramellaire. 

     En el si de cada una de les tres Colles s’alternen unes singularitats de les quals en són protagonistes els seus participants: cantaires, músic i els respectius mestres que les han dirigit i fins i tot alguns irrepetibles portadors del pal de la cistella. A tot això hi cal afegir els llocs més carismàtics del poble on els cants i la música es retroben.

      Pel meu gust la nit del dissabte ofereix molts al·licients que es van accentuant a mesura que aquesta avança. De tots és conegut que la primera cantada es produeix davant de la casa de la vila, amb autoritats al balcó i el poble que envolta a les colles. Allà la cantada delata una mica els nervis davant el moment de la veritat, més accentuats moments abans de sortir dels respectius locals, quan els solistes que tenen la responsabilitat de solejar  hi arribaven amb el coll tapat amb bufandes i mostrant, alguns més que altres, una mena de por escènica, que ells mateixos magnificàvem com si es tractés d’anar a cantar al Liceu. També totes aquestes exageracions s’anaven difuminant a mesura que transcorria  la nit.

     Quan el senyor rector i vicari de torn, la Vetlla Pasqual no la celebraven a les dotze de la nit,  les colles desprès de cantar a l’Ajuntament la següent casa era a la rectoria, on esperaven els dos sacerdots abocats a la finestra principal. Un altre detall s’afegia a la curiositat, es tractava dels llums  de carbur que portaven les colles per tal de poder il·luminar les partitures dels músics, degut a que la il·luminació dels carrers no era tan potent com ho pot ser ara. Ja tenim, en aquests llums portàtils, un altre element a afegir a aquest racó de la rectoria, perquè aquella llum matisava el colorit de les barretines dels cantaires. En aquell moment i en aquest racó tan entranyable, els cants i la música ja anaven perfilant una combinació extraordinària. 

     Amb els anys s’hi va afegir la casa on vivia i passava consulta el Dr. Pere Serramalera Cosp, al carrer d’en Bosc. Un racó dels més bonics del poble, per a mi allà ha estat i ho continua sent el lloc on el cant de les Caramelles aconsegueix el súmmum de la interpretació per l’acústica que ofereix. A la porta el doctor, lluint el seu corbatí, junt amb  la seva muller la Sra. Lola Fuguet. Abans de començar, cada any es produïa el mateix protocol, el protagonitzava  en Josep Roca Colet. El xicot tenia per costum elevar fins al doctorat la feina dels qui ell considerava mereixedors d’aquet tracte, si més no per a ell quasi tots eren doctors. Arrecerat a la finestra de can Mec, en Roca tenia davant seu a un doctor amb tots els ets i uts, al qual en Roca  mostrava gran admiració, per tractar-se d’un doctor de carrera, que també ell l’assimilava als qui tenien un ofici i alguna que altra afició. De mi mateix, el doctor Yll, em deia que tenia tres carreres... Quan, sense anar més lluny, ell mateix esdevenia catedràtic de la seva pròpia  popularitat, també amb tres carreres: servidor de la mútua del seu cosí, solista de les Caramelles i la veu cantant en els acompanyaments dels oficis religiosos. Que per cert, el seus cants sobresortien per damunt de la resta de feligresos i fins i tot els acabava més tard que ells. Una vegada el rector mossèn Joaquim Comas Xirau, acabada la missa, va cridar en Roca a capítol i li va comunicar que en aquella missa, era la de 10 de les festes de precepte, que es deixes de fer els seus sobre cants, que ho feia molt bé però que cantés sense floritures. La susdita qüestió semblava que havia quedat entesa i acceptada per part del cantant. Un altre dia, però, els cants d’en Roca tornen a sobresortir. Una altra vegada és reclamat a la sagristia i el Sr. Rector li recrimina que semblava que havia entès la recomanació que ell li havia fet. En Roca li va respondre que havien quedat que no ho faria a la missa de 10, però que aquella era la de 11 i d’aquesta no li havia dit res. 

    Altres espais on les cantúries aconseguien el millor acoblament eren en els carrers estrets, com en el de la Carreta, on quasi s’assolia la perfecció i el solistes es mostraven molt més confiats. Hi contribuïa l’entorn, aquella il·luminació tènue a la qual em referia, l’hora avançada de la nit i la potencia de les veus, també la dels instruments dels músics, no és tan estrident com al començament.

    Ja a les dues o les tres de la matinada, el Liceu, em perdonaran l’exageració, quedava curt. I així s’arribava a l’hora del ressopó, amb més gana que son, i acabava amb un engrescament generalitzat, enmig del qual el mateix Roca oferia el seu selecte repertori de cançons i feina hi havia per a  fer-lo callar. 

     El proper any hi tornarem. Bona Pasqua.

                                             J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 1 d'abril del 2021)

L'ECO DE SITGES, DE RIBES I D'ANGLATERRA

  

 Perdoneu la gosadia en quant a voler exagerar  la ubicació que fa referència al Regne Unit. Tanmateix la notícia es llegia en aquestes pàgines, una nota de la direcció del setmanari que informava de la incorporació del que ells anomenen "L'Eco in English". Detall que es presta a oficialitzar la internacionalitat del diari.

    Poc es podia imaginar el seu fundador, el Sr. Josep Soler i Cartró, en aquell llunyà mes de març del 1886 que l'Eco de Sitges, llavors concentrat en no gaire més que un parell de fulls, que a l'any 2021 el seu setmanari, amb 48 pàgines, aconseguirà un prestigi internacional. De primer publicat amb llengua castellana, després completament en català i a partir d'avui s'hi incorpora la llengua anglesa.

    Al llarg de la dilatada història de la nostra publicació, s'han alternat en aquestes pàgines col·laboradors/es  els quals des dels seus llocs de residència, a voltes lluny de casa nostra, han enviat les seves cròniques on han explicat experiències viscudes en els seus destins, i també establint un intercanvi d'informació dels respectius llocs, fet que aconsegueix establir les bases del que podríem anomenar una corresponsalia. Això ha permès que l'Eco establís un nexe de connexió permanent amb els seus col·laboradors més llunyans. Per posar dos exemples em centraré en l'amic Rafael Font i Farran que des de París enviava les seves cròniques les quals ens oferien diferents visions de la capital francesa, explicades per un sitgetà que era un veterà del setmanari. L'altre exemple el trobem en la recordada Ramona T., muller dels prestigiós periodista sitgetà, en Josep Maria Massip i Izabal, que residien a Washington DC i des d'allà delectava als lectors amb les seves interessants cròniques procedents dels Estats Units d'Amèrica, poca broma.       

    Trobaríem molts més col·laboradors, dispersos pel món, que en determinats moments de la llarga trajectòria del setmanari, han fet arribar relats diferents, els quals han permès conèixer costums i maneres de fer i d'ésser de la gent i de llocs tan complexos com singulars, però molt apartats d'aquesta redacció.

    Tampoc  cal anar tan lluny, els nostres veïns més propers, la gent de Sant Pere de Ribes, sempre han mantingut uns nexes de col·laboració amb el diari. El recordat Josep M. Soler, net del fundador, quan s’esqueia despenjava el telèfon i establia connexió amb Ribes i es pot dir que a peu de carrer del Pi obtenia la informació que permetia conèixer el que tramaven els ribetans. Fins que un jove corresponsal, en Magí Fortuny i Poch, va establir contacte permanent entre el seu poble d’adopció, Ribes i Sitges, que és també el poble de la seva mare Eusèbia Poch. Qui ho hauria de dir que en Magí, el jove sitgetà amb inquietuds periodístiques, que als 4 anys es va establir a Ribes, poble del seu pare, es convertiria en l'actual director del setmanari.

      Tot això passava sota un únic enunciat, l'Eco de Sitges. Un nom que ho diu tot, però que necessitava expandir-se, fins que troba la formula d'una capçalera compartida, l'Eco de Ribes. Aquesta amb la portada i contraportada  exclusiva de temàtica ribetana i en el interior unes pàgines  que n’amplien la informació . Que no és poca cosa, ja que l'Eco de Ribes fins i tot disposa d'un Consell Assessor format per: Miquel Muç Vall i Soler, Manel Milà i Vidal, Joan Pasqual i Olivella, Clara Sistané i Caldés i Carme Bernet i Casas. 

     Recordo amb simpatia al recordat amic Manel Ferrer Hill, el qual va aportar a aquestes pàgines unes interesants  col·laboracions que van contribuir a donar a conèixer molts detalls de la vida sitgetana d'antany i dels seus protagonistes. Signava la seva columna amb la simplicitat del seu nom,  ell que era tan alt i gros, Manel. Una vegada li va voler donar internacionalitat al seu anecdotari al referir-se a una sublim temàtica russa i per tal d'adaptar-se al contingut de la mateixa, va signar de manera molt integradora: Manelof.

   A Rússia encara no hi hem arribat, però sí que l’Eco pretén apropar-se a la nombrosa comunitat anglesa que viu entre nosaltres, d'aquí en ve l’interès de la direcció per a que puguin llegir en la seva llengua les notícies més destacades del nostre poble i també poder ampliar el nombre de col·laboradors que s'expressin en aquest idioma. Una iniciativa que ha nascut entre una altra modernitat que tampoc s'hagués imaginat el fundador, la web del setmanari. Com aquesta secció que avui s'incorpora, promoguda entre la direcció  i el periodista Tim Parfitt.

    Al pas que anem no serà d'estranyar que arribem a veure aquells singulars venedors de premsa, cridar a viva veu i en plena plaça Picadilly Circus de Londres: L'Eco in English!, l’Eco in English!... Una fantasia del qui signa, però el que sí és una realitat que el setmanari ja arriba a Londres i a qualsevol lloc del món, només cal que hi hagi connexió a Internet. En el 1886 ningú s’hagués imaginat que l’Eco arribaria tan lluny. I espera’t. 

                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 26 de marca del 2021)