Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

31 de gener 2011

ENTRE CAMINS

Només començar la setmana, el camí entre vinyes ha conduit a la gent de la veïna població de Sant Pere de Ribes, fins a l’ermita de Sant Pau. Un any més la tradició s’ha arraulit a l’entorn d’una festa, amb paisatge camperol, que ofereix uns estampa bucòlica, la qual es desenvolupa entre el progrés urbanístic del poble i entre aquests camins de terra, costeruts, que encara queden sense que la fal•lera urbanitzadora els hagi convertit en carrers asfaltats i amb l’elegant i atractiva denominació que hi va aparellada de zona residencial.
A diferencia dels sitgetans que anem al Vinyet travessant dominis senyorials, els ribetans van i venen de Sant Pau per entre garrofers i vinyes, limitades per aquests marges de pedra seca. Uns i altres hem aportat, quan cal, l’esperit festiu que permet gaudir de les nostres ensenyes més representatives. Com també ho han viscut la nostra gent al recer de l’ermita de Sant Sebastià que, junt amb l’església parroquial, guaiten al mar des d’un turonet privilegiat, en el dia dedicat al Sant. Amb un record especial, a mena d’homenatge, a la Sra. Enriqueta Pujades que va ser, durant molts anys, la seva amatent i eficient administradora.
Ribetans i sitgetans tenim, en comú, una vegada apartades i superades aquelles frenètiques rivalitats, a més del veïnatge, les icones de la tradició i la devoció, representats per l’ermita de Sant Pau, l’església vella, que s’arrecera amb el castell de Sota-Ribes. Per la nostra part, el Vinyet, l’ermita de Sant Sebastià, la Trinitat i la bonica capella del llogaret de Campdàsens, sense oblidar-nos de les malmeses ermites de la Mare de Déu de Gràcia i Santa Bàrbara. Compartim, també, camins veïnals, alguns urbanitzats i altres que, sortosament, encara podem dir que són camins explícitament de muntanya. Molt transitats els dies de les seves respectives festes i, amb no tanta afluència, durant la resta de l’any. No obstant un bon nombre d’excursionistes els transiten de pas cap a altres indrets més llunyans, o com a punt de destí, per a gaudir de la natura.
Aquest apropament als nostres camins, als llogarets més comuns, influeix en aquest ànim i afició que ens mou a caminar per altres senders més allunyats dels nostres respectius termes els quals, com es sols dir, ja els tenim massa apamats. Per una banda proliferen les anomenades caminades populars que s’organitzen per arreu. Les quals aconsegueixen aglutinar a gent que els agrada caminar, però que per decidir-se se’ls hi fa imprescindible la companyia i guia dels més avesats en aquesta activitat. Això repercuteix a que molts dels qui comparteixen aquests encontres, les caminades conjuntes, els aporta un desig de voler continuar caminant i com que es dóna la circumstància que l’organització d’aquestes caminades, generalment, procedeix de llurs centres excursionistes, aquests estaments porten a terme, durant tot l’any, un seguit de atractives activitats muntanyenques, on trobarem sempre la sortida que més s’adapti a les nostres preferències i a les limitacions que, qui més qui menys, sap reconèixer i per tant s’és conscient fins on es pot arribar sense haver de fer figa.
El nostre centre excursionista fa això, organitzar caminades aptes per a tots els qui estimen la natura i ens plau transitar pels camins de la terra. Cada més ens reservem un diumenge per continuar el camí allà on l’havíem deixat el mes anterior. Amb aquesta assiduïtat, i sense adonar-nos, resulta que al maig de l’any que hem deixat, iniciàvem el camí al Refugi del Caro, per allà els Ports de Beset i al dia d’avui ja ens trobem a les portes del Priorat. Mes darrere mes el tram recorregut ja comença a ésser considerable, malgrat que encara queda per completar un bon tram d’aquest GR 171 que ens ha de portar fins al Santuari de Pinós, en el Solsonès, al centre geogràfic de Catalunya.
Gent de Sitges, veïns de les poblacions amb les quals compartim terme, excursionistes de la capital, tots ens retrobem per, junts, practicar l’activitat més comuna de totes, com ho és la de caminar. I d’aquesta manera, a més d’avançar per aquests paratges, arriba un punt que coincidim amb la gent que és oriünda del lloc i de seguit s’interessen per la nostra procedència. El que no és gaire freqüent és trobar gent del terronet que a més es pot dir que també són de Sitges, degut als anys que són entre nosaltres i a l’arrelament conjuntural que els converteix en uns sitgetans més.
Durant unes tres etapes hem acabat el trajecte, pam més pam menys, pels tombants de Benissanet i els organitzadors ho han apanyat de forma per a que, a l’hora de dinar, tinguéssim taula parada en el bar, restaurant Solé, d’aquesta localitat. Un lloc que serva la solera, l’encant, dels cafès de poble. On la direcció del local ofereix un tracte familiar, amical. En una paraula, exquisit. Però tot això seria relatiu si un cop asseguts a taula la cosa anés prima, en aquells hora, desprès d’haver caminat uns 16 Km., ens cruspiríem Sant Telm i la barca. I si la relació entre excursionistes i fondistes, ha esdevingut complaent, no menys gratificant ha estat el que ens han cuinat durant aquestes visites. Fins el punt de fer sortir la cuinera de la cuina per a rebre l’aplaudiment dels comensals. Quan el clímax d’eufòria aconsegueix retre un esporàdic, com simpàtic homenatge a la responsable dels fogons, no és res més que fer justícia, avalada per la satisfacció produïda, com diria l’amic Joan Sella, per haver menjat com un rei.
Vet aquí, però, que a Benissanet no el recordem exclusivament per l’aspecte gastronòmic, sinó que també pels lligams establerts entre alguns dels seus veïns que són d’allà i viuen, des de fa molts anys, aquí.
A en Llorenç Bladé, que té casa parada al costat del restaurant, li plau venir-nos a saludar quan arribem a la fonda i departeix entre els comensals. Un cop comencen a servir el dinar, l’home es retira del primer pla, per a reaparèixer a l’hora del postres. Se’n representa a l’ambaixador de Benissanet que ve a retre cortesia als ambaixadors sitgetans per a desprès, al cap de poques hores, retrobar-se en el mateix replà de l’escala de la casa de Sitges, en Llorenç i en Rafael Fraguas . Els camins apropen a les persones.
Parent d’en Llorenç, del mateix poble i sitgetà d’adopció, ho és també en Rafael Bladé, com les senyores respectives i la Carme, la muller d’en Pere Junyent. Amb en Rafael no hi hem coincidit mai, delega la seva representació en el seu cosí. Sabedor que Benissanet i Sitges són dos destins que comparteixen i on han arrelat estrets lligams. Dominis que de forma casual nosaltres també hem tingut el goig de compartir, ni que hagi estat durant unes hores. Les més suculentes, sigui dit de pas, desprès d’haver-nos apartat dels camins de les muntanyes. I és que a peu pla també si està molt bé.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de gener del 2011 )

27 de gener 2011

ENCARA QUEDA FUM


Els demano disculpes a tots els qui llegeixen aquesta secció, per insistir amb el tema dels fums, hauran de comprendre, però, que tots els qui ens dediquem a escriure i, per a més concreció, tenim reservat un espai que setmanalment hem d’omplir, quan trobem un filó, font d’inspiració, no es pot pas menystenir.
Quan teníem una edat jove, véiem fumar als més grans com la cosa més normal i ens embadocàvem amb l’art que empraven en el moment d’entortolligar la picadura entre el fi paper de fumar i que remataven amb la preceptiva llepada en l’aresta que el deixava segellat. També ens encuriosia els dos dits grocs que generalment mostraven els fumadors. Però el que són les coses, quan coincidies amb una dona que fumava, es feia mirar amb posat d’estranyesa. De les primeres que vaig conèixer fumant purets, va ser a l’Anna Mª. Cagigal. Dona de companyia i de confiança de la Marquesa de Nàjera, que per a més extravagància vestia amb pantalons llargs i conduïa un “Biscuter”. Aquest cúmul de detalls l’havien convertit en una icona de la part oposada a la feminitat i les veus més crítiques, que n’abundaven, s’atrevien a manllevar-li la seva feminitat al tractar-la “d’homenot”. Les dues dones estaven enfrontades, obertament, amb el rector Pasqual Prats Boira, per qüestió de la llengua. Ambdues parts eren del morro fort i cap volia baixar del burro. A part d’això mossèn Pasqual també era un fumador de cigarrets, excepte quan anava a veure jugar el Barça que fumava un gros puro havà.
Després van venir els anys d’escola als escolapis i llevat de la senyoreta Rosita i de la també senyoreta Montserrat, allà, amb permís o no de la divinitat, fumava tot Déu. Començant per l’escolapi més veterà d’aquella plantilla de sacerdots. El pare Marín passejava els anys que havia guanyat amb el pas del temps, però mantenia un esperit jove que el permetia fumar cigarrets que ell s’entortolligava i tot seguit a córrer pel pati, darrera la pilota, amb la sotana arremangada . Era també un bon repartidor de “cocos”, sense que el cigarret en fos un destorb, l’oprimia entre els llavis , mig de cantell, tancava el puny i amb un dit encongit que feia sobresortir entre la resta que es trobaven replegats contra el palmell de la mà, atiava un casquet contra la closca del cap que feia veure les estrelles, malgrat que no entenguessis d’astrologia. Avui, el bo del pare Marín, tal com estan les coses, estaria empaperat als jutjats per fumar a classe i per provocar tantes sensacions estelades entre els seus deixebles, als quals no sempre els guanyaven per malifetes, sinó que molt sovint com a mostres d’afecte, encara que l’escolapi sabia mesurar l’intensitat quan es tractava de castigar o de mostrar-se afectuós.
A mesura que accedíem a nivells superiors d’ensenyament, els mestres impartien classe amb la boira del fum que provocaven els cigarrets que encenien, com la cosa més normal del mon. De tots els que vaig conèixer, estic convençut que el qui més fumava era el recordat Pau Servat i Fontanilles, fumava com un carreter, malgrat que s’esforçava, amb les seves lliçons, per a que no fóssim nosaltres els que acabéssim tirant del carro. En Pau deixava la classe per on passava impregnada de fort olor a tabac, però també d’un tarannà que el feia molt proper.
En Joan Mirabent Castiel era un altre mestre que del fumar en feia una mena de ritual. L’home portava el tabac, la picadura, esmicolada a l’interior d’una capça de cartró que anteriorment havia contingut cabdells de filatures, encara em sembla recordar l’enunciat de l’etiqueta, “Suquet”, o quelcom semblant. El mestre desplegava el paper i es proveïa del interior de la capsa. Nosaltres que teníem la vista als dits, i una certa picardia, al menor descuit, li abocàvem aquelles fràgils botifarretes sorgides de les gomes d’esborrar, de manera que tot quedava barrejat i de tant en tant el cigarret encès feia olor de socarrimat, per estranyesa del fumador i mofa de tots els qui estàvem pendents.
Continuant amb els fums escolars, l’Antoni Vigó i Marcé només arribar a la classe deixava el paquet de “Bisonte” damunt la seva taula i entre problema i problema de matemàtiques encenia el cigarret amb un posat característic, aixecava el cap i dirigia el fum cap el sostre, després el mantenia entre els dits amb un estil elegant. Quan l’Antoni fumava hi esmerçava un posat interessant que el convertia en un fumador amb classe. Detalls que a nosaltres no ens passaven per alt.
En canvi un centre de formació musical com era a casa la família Torrens, allà ningú fumava, ni mestres ni alumnes. Si més no el fum es feia omnipresent quan hi acudien els components de l’orquestra Mozart per assajar en l’habitació del piano que dóna al carrer Major. En un espai més aviat reduït s’encabia a tots els músics i l’estrèpit dels instruments ja es poden imaginar com ressonava en aquelles interioritats, mentre els soferts veïns es revestien de paciència, com si ja formés part de les subtileses comunitàries. Avui seria impensable aquest mutisme veïnal davant tal sorollada, potser és que abans la gent era més soferta, o aquestes coses formaven part de la quotidianitat i prevalia la voluntat de viure amb bona harmonia amb els veïns més propers. Però el sr. Torrens que era un maniàtic de les corrents d’aire i de tot el que podia malmetre la salut, havia de posar més fre al fum dels seus músics que a la música.
A la classe del mestre Pallarès sols hi fumava ell, el qual també tenia el seu estil peculiar, igualment de caire elegant. L’home fumava mentre impartia la lliçó. Com que l’acompanyament del piano li requeria les dues mans, se les veia i desitjava per restar pendent del fum i dels acords. De manera més delicada quan el mateix fum li emboirava la visió i tenia, instintivament d’aixecar el cap per tal d’intentar resoldre la situació sense deixar de tocar, com que tampoc podia parlar, indicava amb el dit el compàs on volia que es tornes a repetir. Tot d’una la cendra li queia damunt de la bata pelfada i feina tenia per espolsar aquells inoportuns polsets de foc, per tal de que no li deixessin una delatadora cremada. També allà la fumera predominava quan hi anaven a assajar els músics dels Iberos del Jazz.
A partir de que fins i tot fumava la Maria, filla de l’Enric de les cadires i la “Triz” de can Roca, el vici de fumar no feia distincions, però sí es notaven diferències amb l’estil, al qual em referia, perquè les dues dones, veïnes del mateix carrer, xarrupaven el cigarret, amb una graciosa posició dels ”morritos”, que mig es socarrimaven el borrim del bigoti. Era una postura que provocava la sorneguera dels qui les coneixíem. No obstant elles podien presumir de la seva adaptació als nous aires d’innovació, malgrat que aquests fossin contaminants. I vagin a saber si la seva dèria no amagava pretensions afins amb el cuplet: “Fumando espero al hombre que más quiero... ”.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de gener del 2011 )

17 de gener 2011

FUMS

El fum que més s’ha perpetuat en les nostres tradicions és el de la popular nadala: “el vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum” . Si més no amb el pas dels anys, com si s’adaptessin a les noves normatives, dóna la sensació que s’hagi afeblit la fumera nadalenca, perquè el costum de cantar nadales davant el pessebre familiar a remés una mica. Sortosament tampoc es pot generalitzar.
L’història dels pobles, la vida, tot sovint ha transcorregut entre fums. Només cal remuntar-nos a temps passats i fer una ullada als documents gràfics de pobles i ciutats i en qualsevol d’ells veurem plasmades unes xemeneies que fumegen. Esveltes xemeneies de fàbriques, bòviles ..., d’una industria que començava a ser pròspera. Fumera que es barrejava amb la que sortia d’entre aquelles simples xemeneies que s’insinuaven per sobre les teulades i d’on s’escapava un fum que flairava a llenya cremada. Avui encara és una imatge característica de molts pobles. En els quals, vistos des d’una perspectiva enlairada, hom observa com les cases fumegen i a voltes és aquest fum l’únic testimoni que permet intuir que el poble és habitat.
El fum que més ha malmès el nostre medi ambient més proper, ha estat el que desprenia les xemeneies dels forns de la fàbrica de ciment de Vallcarca. Durant uns anys l’espessa fumera va anar cobrint, amb una crosta grisa, tot l’entorn d’aquell indret, les cases dels treballadors, la muntanya i tot el que encerclava la vista. Noves tècniques han reduït al mínim la fumera més propera a nosaltres.
No obstant els vicis de l’humanitat, un dels tants, consisteix en provocar un fum que s’escampa sense que cap xemeneia el condueixi vers el cel. Entre i surt de les interioritats del cos dels fumadors i és respirat pels qui n’estan en contacte directe. Hem tardat anys en intentar poder controlar aquesta fumera, de manera més concisa quan es tracte de locals tancats, on les normatives actuals prohibeixen fumar-hi.
Els qui no som fumadors aplaudim aquesta iniciativa perquè ens és favorable , els qui ho són els representa, en certa manera, una retallada a les seves llibertats, malgrat que es pretengui airejar les fumeres que els envolten. Quan fa un temps, semblava normal aquesta invasió del fum dels fumadors. Fins i tot en els llocs que en teoria més es vetlla per la salut, com són els consultoris mèdics, allà era freqüent trobar al facultatiu fumant un important cigar havà. I la veritat que era poc ortodox aconsellar al pacient que deixés de fumar, amb el raonament que el tabac és perjudicial per la salut, quan el propi metge no predicava amb l’exemple.
D’aquest fum se n’ha fet una escampada tan gran que em sorprèn que n’haguem sobreviscut tants i durant tants anys. Sobretot recordo aquelles sessions de cinema en les sales de projecció local, on la visualització de la pel•lícula sempre estava envoltada per un espès núvol de fum, com si es tractés d’una boira permanent. Al final el fum donava una treva, Tan sols mentre durava la remodelació de la situació de les butaques, per tal de deixar lliure la pista de ball i al mateix temps poder escombrar amb comoditat tot aquell gran escampall de burilles de cigar i esclofolles de cacauets i altres embolcalls de llaminadures. Acabada aquesta estratègia, el fum es barrejava amb la música dels balls de tarda. De manera que la persona que havia estat en el local des de primera hora de la tarda fins a les nou del vespre se’n anava a casa ben carregat de fum, per fora i per dintre.
He explicat en diverses ocasions l’impacte que em va provocar una de les primeres visualitzacions de la televisió que va ser en un espai tancat d’una dependència del Retiro, durant la retransmissió d’un partit de futbol. Tot a les fosques, l’imatge envoltada d’una mena de gra i tot dominat per una fumera que et feia plorar els ulls. Una mala impressió per a un vailet que no l’entusiasmava el joc de la pilota i no estava acostumat a treure el nas per entre tant fum.
Curiosament aquest setmanari no ha estat un espai que diguem de masses fums, que jo recordi, els més fumadors han estat en Ramon Planas, que acudia a lliurar el seu original amb la seva inseparable pipa a la boca i deixava aquestes interioritats de la redacció impregnades del peculiar aroma del tabac. L’altre era en Miquel Utrillo que quan es trobava entre nosaltres, el cigar havà formava part de la seva suggestiva i estiuenca indumentària: barret de palla, mambo florejat, calça curta i espardenyes de betes. Són alguns dels col•laboradors que per les seves peculiars maneres de passejar els respectius detalls provocadors de fumeres, de diferent flaire, potser han deixat més record en el moment d’intentar trobar fumadors que hagin impregnat de fum aquestes pàgines. Com l’amic Jordi que, mentre plega els fulls, no s’està de remenar el puro entre els llavis.
L’historia local, en una determinada època, ha recreat una visualització de caire colonialista que indefectiblement ha anat associada amb el complement del cigar. Em refereixo quan els sitgetans que havien anat a fer les Amériques tornaven al poble i, haguessin triomfat o no, ho feien vestits de blanc impecables, amb barret, bengala, sabates també blanques i un ostensible cigar havà entre els dits. Era l’imatge de moda, que no volia dir, mai més ben reflectit, que l’hàbit fes el monjo. També en aquell temps les aparences enganyaven. Potser el fum s’havia afeblit per provenir d’un foc d’encenalls,
D’altra banda ha hagut personatges locals, els quals no es concep la seva personalitat sense el cigar. Com és el cas dels germans Muntaner, en Manel i en Daniel de la carn, acèrrims fumadors de puros. Com a curiositat ressaltar que amb en Manel sempre hi vaig coincidir que portava el cigar quasi acabat segrestat entre els llavis. En canvi a en Daniel amb una “tranca” acabada d’encendre, després de dinar, curosament entrajat, el trobàvem que anava a fer el cafè . I de la carn al peix, on l’Avorrit anava amunt i avall amb el seu inseparable i recargolat caliqueny. I amb la música cap una altra banda, allà hi trobem l’Antonet Pagès, pare i fill, exemples d’elegància que complementaven amb un portentós cigar. Amb això he volgut dedicar un breu record a uns fumadors molt característics.
Ara, tot sovint, coincidim amb uns bons fumadors de puros: en Contreras, en Farrero, en Massó, els quals es pot dir que només es lleven ja l’encenen. Són gent de fum.
Tot i que els fums han campat, considerablement, de les interioritats, queden els fums que surten dels fogons, al meu entendre, els millors de tots. Però el més fumut és que els fums es pugin al cap.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de gener de 2011)

12 de gener 2011

COMENÇAR L'ANY ESCRIVINT

Des de ben jove que he notat una certa facilitat per l’escriptura. I era per les vacances de Nadal, colpit per l’encant d’aquestes dies, quan més em lliurava a escriure breus contes. Recordo, com si fos ara, aquell Nadal del 1962, quan la neu havia contribuït a engalanar, amb un blanc singular i flonjo, la diada. Fins el punt que va ser un dia de Nadal com mai l’he viscut. Aquella vegada després de dinar, la tarda s’emmirallava en les nadales més típiques, com la del “desembre congelat “ . Va ser un dia també sense llum elèctrica, de manera que al fosquejar el feble i tremolós ble dels quinqués i les espelmes, s’afegia al caliu d’un festa diferent a les altres. Aquella situació va sacsejar, amb generositat, la inspiració, fins el punt que vaig escriure uns quants contes, llàstima que no els vaig guardar o es van extraviar amb els canvis obrats a la casa. Aquell moment creatiu coincidia amb l’espera del pare, que ja es trobava mudat per anar a amenitzar el ball de tarda al Retiro, si més no els músics restaven pendents de si tornava o no la llum. Com que la situació anava per llarg, van suspendre la ballaruga, la de tarda i també la de la nit. Em penso que músics i empleats en general, van agrair la decisió, perquè en una diada com aquesta tothom prefereix romandre al caliu de la llar.
A la casa vella les festes nadalenques tenien uns incentius que s’afegien als propis al•licients. Disposàvem de dos menjadors, l’un el van habilitar quan jo vaig néixer, perquè es trobava més a prop de les habitacions i per tant escoltaven amb més facilitat quan plorava, que deuria ser sovint. El de sempre es trobava situat al final de la casa, en la part del darrera. Però tenia la particularitat de disposar d’una llar de foc. Doncs bé, les úniques vesprades que hi sopàvem era per la nit de Nadal i la nit vella. Per la del 24 hi érem tots, per la del 31 hi faltava el pare, pel mateix motiu, el d’haver d’amenitzar, junt amb la resta de companys, la ballaruga retirista. Que per cert, l’encarregat de marcar les campanades era en Peret Molins, veí de Vilanova, que tocava el que ara s’anomena la bateria. Amb la baqueta feia dringuejar el plat gran i cada cop equivalia a un gotim de raïm. Però vet aquí que els companys li desbarataven l’ordre de tal manera que, per exemple, quan en portava tres, els altres li cridaven quatre i així successivament, fins arribat el punt que el músic del jazz perdia l’oremus i quedava completament descol•locat davant una mètrica que havia de quadrar amb l’exactitud de la dotzena, ni més ni menys. Sort que el públic comptava, al mateix temps que engolia el raïm i arribats als dotze, una gran xerinola delatava que el recompte s’havia completat i al músic li treien un pes de sobre.
Anar a passar aquelles dues nits a l’escalforeta del foc a terra, equivalia que amb una prudent antel•lació es tenien de fer diverses sortides a la muntanya per buscar llenya i ramatge de pi i aquell bruc d’hivern que els comentava no fa gaire, l’espanta criades, com l’anomenàvem i que tan ens agradava escoltar aquell enjogassat espetec que desprenia mentre calava. Durant els dies que durava l’acumulació de reserves, aquell menjador flairava a muntanya, una olor que tanco els ulls i encara sembla que l’ensumi. Arrecerada en un racó hi havia una taula de despatx, al seu damunt hi disposàvem el pessebre.
En una nit de revetlla de Cap d’Any, ja havia mort l’avi, sols sèiem a taula l’avia Consol, la mare i jo. En el moment de marxar el pare va tancar, com tenien per costum, la porta de la cuina amb un baldó, com que per sortir d’aquell menjador havíem de passar per la cuina, en el moment de la recollida ens varem trobar amb la porta tancada i va predominar un acusat atabalament. A la cuina hi havia una vidriera que donava al pati. Sort, no tot estava perdut. I com l’avia tenia una veu potent, la coneixia tot el veïnat, quan des del balcó cridava als seus per a que tornessin a casa. Va pensar que amb la potència del seu crit, es faria escoltar als veïns del costat. Una gent que això dels crits n’era la seva especialitat. Els coneixíem pels senyors Muñoz, ell era mestre d’escola i la seva muller era mestressa de casa i d’armes tomar. El malson d’aquell bon home i de la minyona que es deia Cecília, la seva neboda, era la fúria amb la qual arremetia la Muñoz quan les coses no es feien com ella volia. Fins el punt que tan estomacava a la noia com al marit, els mastegots en aquella casa no coneixien ni amics ni parents. I a l’home, que era poca cosa, les clatellades sembla ésser que el deixaven baldat, o al menys així s’endevinava pels seus crits, angoixants, que repetia a cada ventallot: “ socorro, vecinos, que me mata”. També, tot sigui dit, es revifava de seguit i al cap d’una estona els veies sortir al carrer agafats de bracet, com si res hagués passat. Doncs aquella nit els crits de l’avia, demanant auxili, no van trobar resposta, sembla ésser que n’estaven tan acostumats a la cridòria particular que fins i tot la somiaven . Total, que sense ajuda de ningú, van haver de trencar un vidre de la vidriera que donava a l’altre menjador, per poder dormir al llit. Són maneres curioses de començar l’any i que recordes sempre.
Durant aquelles festes, com quasi bé la resta de diumenges, ens visitava la tia Mariona que, junt amb l’oncle José, ho eren dels meus familiars, feien de porters en la torre de can Josep Freixa, situada en el Passeig Marítim 69-70. La Mariona, a més de xerrairota, era molt xafarderota i tenia per costum, abans de marxar anar al lavabo que es trobava també al final de la casa, com que tenia de travessar la cuina, o bé a l’anada o a la tornada, la dona no podia per més que aixecar la tapadora de la cassola que hi havia al foc, el sorollet la delatava. Prèviament, com tenia una conversa fluida i sempre trobava tema, el temps no comptava i jo esperava el senyal dels meus i sols amb una mirada de complicitat, corria a posar l’escombra cap per munt, aquest detall em fascinava. Un costum que s’ha perdut, i que amb aquest capgirament de l’escombra es tenia el convenciment que les visites se’n anaven ràpid.
Recordo que una d’aquelles visites va coincidir amb el dia dels Sants Innocents. El meu cosí i jo l’esperàvem amb la llufa de reglament. El seu abric era llarg de tela gruixuda , de color negre i d’esquena ampla. Ideal per penjar-li l’innocentada. Tan planejat ho teníem, tan n’era el nostre interès que quan va agafar l’abric per marxar, la bona dona deuria intuir uns moviments estranys, fos el que fos, el cas que ens va enxampar just en el moment que li penjàvem la llufa. De veritat que va ser la frustració d’uns innocentots que no varem saber dissimular les nostres intencions. La Mariona, amb la seva perspicàcia, ens va alliçonar que amb l’edat s’aconsegueix l’experiència del gat vell. No ho he oblidat.
He començat l’any escrivint vivències de joventut, motivat per aquest ambient nadalenc que, ara com abans, noto que m’arriba a l’ànima. Tant de bo que m’acompanyi durant tot l’any, per així poder explicar-lis detalls, vivències, opinions, cada vegada que faci un tomb per casa.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de gener del 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez