Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

29 de maig 2009

La modernitat s'ha imposat a Can Pei


Des de la Mare de Déu de Gràcia, panoràmica dels Colls amb les runes de Miralpeix



VEÏNS DE CASA



El poble ha crescut i això comporta un seguit de transformacions, una de les més palpables és el veïnatge. A tots ens haurà passat, de primer teníem per veïns a una gent que coneixíem des de sempre, potser de manera sistemàtica aquests ha anat traslladant-se a altres llocs, o han claudicat davant el rigor de la llei de la vida. Sigui per la raó que sigui, ben pocs tenim per veïns als de sempre. I aquest veïnatge tan apropat a la vida familiar i a uns determinats costums, es traduïa en un comportament molt assenyat. El qual els permetia, com ja m’he referit altres vegades, sortir, durant els mesos estivals, a prendre la fresca en una asseguda que congregava als veïns de l’entorn més proper. Era una manera per aprofundir en l’amistat, per intercanviar opinions, per assaborir la vida sense presses. Fins arribat el moment del comiat, que era quan millor si estava, just en aquest punt, agafant la cadira pel barrot del respatller, el protocol era sempre el mateix: Bona nit i bona hora, fins demà si Déu vol.
El pas del temps s’ha emportat, entre moltes altres delícies, aquests costums de poble, no del tot perduts, ja que en molts poblets de més cap a l’interior encara s’estilen aquestes singularitats tan fresquívoles, amb enorme flux de convocatòria. A casa nostra, el que és al centre, la cosa ja no s’estila. La gent pren la fresca en les terrasses dels bars i restaurants que, per altra banda, molt eixamplar voreres i posar maco racons de casa, per acabar plens de taules i cadires. Massa enrenou per resoldre’s amb una ocupació exagerada de la via pública.
Als veïns del centre del poble, se’ns ha agregat un altre veïnat. En els indrets on s’han establert, acostumaven a ser freqüentats per nosaltres, gent de la Vila que hi acudíem a mena d’excursió com si anéssim a qui sap a on. Per exemple nar a berenar a la bufera , com anomenàvem aquell forat de la roca que arribava fins a l’aigua de mar i on tantes farigoles havia engolit, sempre amb la finalitat de poder-les veure sortir de nou cap a l’exterior, degut a un impuls d’una magna bravura marítima. Un fenòmen curiós, el qual ni jo sabria explicar els motius d’aquesta contundència que ens deixava bocabadats, més que per l’espectacularitat d’aquesta fugacitat farigolaire, potser per l’admiració que sentíem vers els detalls, amb els quals la natura ens obsequiava. El lloc es va urbanitzar i se li atorga el nom de la toponímia amb el qual es coneixia aquest indret, Aiguadolç. I al contorn se li afegeix un port esportiu, amb unes casetes que tenen un cert caire mariner. La gent d’aquest llogaret també s’associen. Com a curiositat, tot i la seva procedència que no és sitgetana, llevat excepcions, des de fa tres anys, organitzen unes caminades per recórrer els indrets més singulars del Massís de Garraf. M’ha encuriosit la iniciativa perquè els termes mig s’han invertit. Si nosaltres anàvem fins aquests paratges d’excursió amb els nostres familiars i amics, ara ells s’afegeixen a altres iniciatives, com la del nostre centre excursionista, i ens conviden a acompanyar-los en les seves sortides per aquests raconets del nostre terme. La darrera va tenir lloc el diumenge passat quan, guiats per en Víctor López, vam serpentejar el litoral, des de la Punta de les Coves, fins a la platja del far de Vilanova, a frec de l’ermita de Sant Cristòfol. Una anada a peu al poble veí, com tantes vegades ho havien fet els nostres avantpassats, mentre els pescadors s’apropaven a aquestes cales i feinejaven damunt la barca i, a l’altra banda de la via, la gent de la pagesia tenien cura de les xermades.
No gaire apartat d’aquest nucli urbanitzat de l’Aiguadolç, s’enfila per la muntanya la urbanització de la Llevantina i Quin Mar, o Sitges 2. I ja a l’altra costat, les Cases Noves que junt amb el Poble Sec, Terramar i les Cases del Sord, han estat els nuclis que van començar a desplegar-se cap a les afores del poble, hi trobem els Molins. Que junt amb l’era de les Cases de l’Antoniet, els Pins Vens, la gent de Sitges hi anàvem a menjar la mona, mentre la tarda era amenitzada pels músics de casa nostra, moments abans que les colles de les Caramelles es retrobessin a l’Hospital. Vinc a referir-me que han estat uns altres punts de la referència tradicional de la Vila, espais reservats a l’esbarjo dels dies de festa i que s’han transformat, d’una manera tan ostensible que ha permès que uns nous estadants s’hagin convertit en veïns de casa. Potser pocs s’han interessat pels orígens, per la relació que ha tingut el indret amb la causa comuna de la nostra gent, no obstant la seva presència aglutina una realitat, l’expansió d’un poble que era petit, on tothom es coneixia, fins a passar a ser una vila cosmopolita al cent per cent, amb totes les avantatges i inconvenients que això comporta.
Un altra punt de referència de l’excursionisme ocasional, sense cap mena de pretensió, era anar a berenar al Mas d’en Lliri, bordejant el Fondac. I fins al bosc d’en Bruguera. Els terrenys es van urbanitzar i es distingiren amb els noms de Vallpineda i Santa Bàrbara. Convertint-se en un altre referent del que s’anomena zona residencial, una denominació que ja denota una categoria, la qual caracteritza als seus residents. Veïns de Sitges i de Sant Pere de Ribes per la partió del terme que ho limita.
Des de dalt la creu, en el recorregut de tornada, el poble es veia agrupat, no pas disseminat. Fins i tot el camí del Capellans era un pas obert a les sínies que s’hi arrengleraven, com la de la pròpia Dionísia , la del Gat Negre, que n’era veïna i la d’en Pauet dels “tocinos”. Per damunt a la zona en qüestió l’anomenem Els Ametllers. Més enllà travessant la carretera s’arribava a la vinya d’en Samuel, d’en Josep de Miralpeix, als ametllers de l’Americano... i fins a can Lluçà i a can Lleuger. A frec de la via del tren, a can Pei, de la qual els últims masovers en van ser la família Montaner que provenien de Can Pere Pau, actualment ha quedat dintre el camp de golf. Són terrenys que configuren el que avui anomenem La Plana i Can Pei. Dos referents més del canvi de les vinyes, dels camps d’ametllers, dels camps de conreu, per carrers urbanitzats, amb vivendes construïdes i lògicament amb nous veïns. Si més no en alguns d’aquests blocs, hi tenen parada la seva llar joves i gent de Sitges que s’han beneficiat, potser cal apuntar-ho entre cometes, d’unes avantatges que han permès fer assequible els seus neguits, les seves aspiracions que passen per poder disposar d’un sostre sota el qual aixoplugar-se.
Fins arribar a uns altres límits del terme, entre els de Ribes i Vilanova, en la zona dels Colls que malgrat tantes reivindicacions a favor de la natura, per salvaguardar un entorn que es pretenia ser declarat protegit, han acabat arrebossats de ciment. Com arreu ha passat, excusant-se que és el destí que s’abraça a la modernitat i aquesta es representada, entre altres aspectes, pel traçat urbanístic que eixampla camins que havien estat de cabra.
Fa poques hores, de molts dels balcons dels veïns de sempre i dels nouvinguts, hi lluïen banderes del Barça. La triple victòria aconseguida, malgrat les distàncies i procedències, ens fa sentir-nos veïns de casa nostra i de la resta del món. Som internacionals.
J.Y.M.
(article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de maig del 2009 )

24 de maig 2009


DE SITGES A VILANOVA PER LA VORA DEL MAR

Aquest diumenge, 24 de maig del 2009, organitzat pels veïns del Port d'Aiguadolç, ha tingut lloc una caminada per gaudir de les cales i puntes del nostra litoral, amb arribada a Vilanova. Ha estat un motiu per gaudir, una vegada més, d'aquest paisatge que tením tan a prop, envoltat de vegetació autòctona i des d'on s'albiren unes vistes molt boniques.
La sortida també ha servit per a relacionar-nos amb els nostres veïns i amb tanta gent vinguda d'arreu i que en Víctor López tan bé ha sabut guiar.
Per tantes raons, podem parlar d'un matí sensacional.
Fins la propera!







22 de maig 2009


COLORS I PASSIONS




Aquests dies la ciutat de Barcelona està de moda, no ho ha deixat d’estar mai, no obstant més que de moda potser s’hauria de parlar d’actualitat. Ho és des de dues vessants ben diferents, l’esportiva, pel èxits assolits pel club que porta el seu nom i, un altra de més lamentable, per les destrosses que provoquen un grup d’incívics que parapetant-se amb l’ambient festiu de les ara continuades celebracions, aprofiten per fer tota mena de destrosses.
El Barça guanya títols, una setmana sí i l’altra també, a l’espera de la propera, concretament dimecres, que en serà la definitiva. La victòria que ha de posar el colofó a una temporada esplendorosa que fins i tot, fa oblidar o dóna com la sensació que es devalua la magnitud de la crisi. Tot això té un gran ressò mediàtic, mentre l’altre club de la ciutat, l’Espanyol, cada victòria assolida els hi representa un alenada d’aire fresc que els permet confiar en mantenir la categoria de la primera divisió. Per a ells cada setmana els representa la disputa d’una final. Que no és, ni de bon tros, el final que va preveure mossèn Pasqual Prats, al qual m’hi referia l’altre dia, per la seva ben guanyada reputació de barcelonista, de “culé”, que sentia els colors amb molt apassionament. I que amb aquest mateix entusiasme no dubtava, allà mateix en el camp, aixecar-se del seient i cridar, quan la satisfacció davant una resolutòria jugada no li permetia quedar immobilitzat com un estaquirot, talment, com si res hagués passat. En una d’aquestes embranzides, diuen, el rector es veu que va perdre l’oremus i va romandre dret més temps que el volgut per un altre aficionat que seia al seu darrera, el qual no va dubtar, segons han explicat testimonis que s’hi trobaven a prop, a estibar-li una puntada del seu bastó a l’ala del barret del sacerdot que literalment va volar per sobre els nombrosos caps de la gent de la graderia.
Ja a les acaballes de la seva vida, anava i venia de les clíniques i hospitals. En una d’aquestes estades, el Sr. rector li va preguntar a la seva neboda Rosalia, que l’acompanyava, a on es trobaven. La seva parenta li va contestar que a la clínica Corachán. El sacerdot no s’ho va pensar ni un instant i li va vaticinar: “noia, ara si que veig que estic llest”. Davant tan determinant profecia no hi quedava altra pregunta que el per què de tot plegat. El malalt, amb un fil feble de veu, no va dubtar en explicar-li: “Perquè, aquí a davant mateix, sota els meus peus, hi tinc el camp de l’Espanyol...”. La profecia de les paraules van complir amb les prediccions del bon home. Vet aquí que ja no va fer res més de bo. Va sortir de la clínica amb els peus per davant, bordejant, a una certa distància, la gespa del club i l’equip contrincant. Una lliçó, on s’hi emmiralla la realitat de la vida que es fa palesa un cop arribat el final. Tantes picabaralles, tants odis per causes inversemblants, tant defensar uns colors, uns ideals i resulta que res té importància, tot ha esdevingut passatger. Feina a redimir.
Aquesta paret de la fotografia, amb expositors i porta d’ornamentació artística, cisellada en la pedra per la mà d’un expert picapedrer, o escultor. També, damunt mateix de la simplicitat de la reixa metàl·lica, la qual tenca les interioritats d’un establiment comercial que fa ja un temps ha cessat la seva activitat, hi apareixen pintades i tota mena de reclams publicitaris, signes que ens fan adonar que desprès de la mort la vida continua com si res hagués passat. La plaça del Pi, és d’aquests raconets on la ciutat es transforma en poble. I els carrers i carrerons que hi conflueixen acullen el caminar pausat dels vianants. On la vida es recrea i permet ser assaborida, gràcies als més mínims i simples detalls que ens fan també adonar-nos que de les petiteses en deriva la grandiositat del no res i que ho deixa d’ésser un motiu per presentar-se en societat d’una manera brillant i aclaparadora, resultat d’unes vivències sensitives, si no és aquesta una formula massa rebuscada per tal d’intentar descriure un espai de la Barcelona cosmopolita que reneix d’entre un sense fi d’elements de l’antigor, on s’hi assenten els fonaments de la seva Història.
Nosaltres som els més novells testimonis d’aquesta actualitat que s’emmiralla en els costums i en el paisatge que configuren pobles i ciutats des d’una vessant genuïna que s’ha anat transformant, però en moltes ocasions sense perdre una identitat de poble. Com succeeix en aquests carrers, racons, espais d’una Barcelona que pretén, per mèrits propis, ésser capital de la Mediterrània.
El mar que besa la nostra costa i la seva bromera blanquinosa va i ve a cada carícia que l’onatge dispensa a les roques de les muntanyes del Massís, les quals s’endinsen vers les fondalades marines. On s’hi aferren els musclos hi nien els pops i altres peixos de roca. D’allà cap amunt, els matolls, els margallons, taquen de verd el pedruscall i entremig fins no fa gaire hi va lluir la florida fantàstica de la farigola, el romaní i ara és el torn de la flor de Sant Joan, la ginesta... Són els colors del Sitges de sempre que ja es prepara per a que carrers i places es cobreixin de flors i els clavells esdevinguin uns altres protagonistes destacats.
Però vet aquí que entre tot això altres emblemàtics colors fan despertar i vibrar passions, encerclades entre la catalanitat d’un país i el barcelonisme del Club de futbol. Socis, seguidors, fins i tot persones que es mantenen al marge d’aquesta populosa dèria futbolística, se’ls fa difícil no encomanar-se de l’eufòria ambiental. I s’espera el dia amb un bri d’il·lusió, s’encarrega també de fomentar-la els mitjans de comunicació que no deixen de referir-s’hi. El proper dimecres serem els millors, o simplement ens haurem passejat pels somnis de la glòria . Passi el que passi, les nostres vides no canviaran, ni tampoc ho notarem en els extractes bancaris. Deu venir a ser, però, allò que diuen que no sols de pa viu l’home. No obstant hi han victòries que no són pas de pa sucat amb oli.
J. Y. M.

17 de maig 2009


EL VICARI MOSSÈN JOAN



Els de la meva generació, quan ens van batejar tenia cura de la parròquia el Sr. rector mossèn Pasqual Prats i Boira i n’era el vicari mossèn Nonell a qui la veu popular no va tardar gaire en imposar-li el mot de mossèn Pinocho. Els més ponderosos potser aixecaran el crit al cel i em retrauran: Ai! Ves, amb quines en surt aquest ara, parlar així d’un capellà. No hem d’oblidar la gran facilitat que tenim els humans, a la més mínima, de penjar-li un Sant Benet al més pintat. I això sense cap mirament, sigui capellà, de la benemèrita, alcalde o advocat dels pobres...Deixant de costat aquest apunt anecdòtic, jo em considero, com acabo d’apuntar de l’època de mossèn Pasqual Prats, la raó per la qual assento aquesta referència obeeix al motiu que va ser amb qui vaig compartir més coneixença degut que els anys transcorreguts al capdavant del seu sagrat ministeri i a la mica d’enteniment que de forma progressiva anava traspuntant , ja em permetia relacionar el personatge amb el càrrec que desenvolupava. D’apressar-me a anar a besar-li la mà quan hi coincidies pel carrer. I és curiós, no sé si seran suposicions meves, o una observació massa subjectiva, però totes les mans dels sacerdots semblava que flairessin a aigua beneita , les de mossèn Pasqual, si més no, ho feien a olor de tabac de picadura.
I ve que a mesura que aquest enteniment campa vers altres vessants, ja hi entre en joc allò de les aficions i jo sempre havia escoltat dir que el nostre Sr. rector era un acèrrim seguidor del Barça, que n’havia estat vinculat de jove. Es podia demanar res més? Un lleial servidor de la Divinitat i a més “culé” dels apassionats, dels genuïns i autèntics, renoi enfront aquest “curriculum”, tan futbolístic, hi veies el cel obert. La glòria que es perpetuava a dalt el cel i damunt d’aquell carismàtic camp de les Cols. I vet aquí que seguies les populoses i úniques retransmissions efectuades mitjançant les ondes de la ràdio amb el convenciment de que quan jugaven a casa el Sr. rector, de ben segur, era al camp. Això et donava una certa confiança , el Barça tenia a tots els estols celestials al seu costat. No podia fallar. Si més no quan els de dalt es distreien els barcelonistes sortien del camp amb la cua entre cames. Més o menys com ara. Fins i tot em consta que al representant de la nostra parròquia se’l emportaven els dimonis i algun que altre renec es deuria escapar barrejat amb tanta i ben assortida variació. Tants, que ni Nostre Senyor donava a la bast de reconèixer la procedència, endevina qui t’ha tocat. I és que un camp de futbol no és un lloc massa ben avingut amb la pau i la concòrdia celestial. Malgrat que molts jugadors fan el senyal de la creu abans de sortir al terreny de joc.
Durant el maig, un mes de gran significat i transcendència per l’església perquè es celebrava el mes de Maria. I en un dels dijous que lluïen més que el sol, el de l’Ascensió se celebraven les primeres comunions, jo la vaig fer, el dia d’aquesta festivitat, a la capellà dels escolapis i havia per costum fer la fotografia de tot el grup en les escales per les quals s’accedia a l’entrada principal.
La resta dels diumenges a la tarda, del susdit mes de maig, les oracions eren guiades pel bon quefer de les autoritats eclesiàstiques corresponents i, a més, per l’acompanyament musical de la família Torrens i si s’esqueia l’haver de cantar alguns motets, es reservava als solistes de l’Eschola Cantorum del Patronat. Com que aquesta època sempre ha coincidit amb les finals, o si més no, en el punt on la campanya futbolística acapara més emoció i interès, mossèn Pasqual delegava al vicari de torn el comandament de les obligacions eclesiàstiques, les quals com he dit eren de caire Marià . Mentre el Sr, rector corria per pujar al tren, vestit amb la sotana dels dies de festa. La fugida precipitada enarborava als joves vicaris que s’alternaren durant el seu mandat, els quals potser no van arribar a comprendre mai que, en aquest cas, pogués més la devoció que l’obligació. Els colors amb les oracions que coincidien en una mateixa hora. Fins el punt d’arribar, ja de tornada, i mai millor dit, a misses dites. No obstant, tractant-se d’una causa tan justa, el cel igualment el tenia guanyat.
Amb aquell rector, s’ha de dir tot, deuria ser producte de la seva manera de ser, arribava un punt que no congeniaven gaire, ell amb el vicari de torn i aquest amb ell. I havien raons palpables de convivència parroquial una mica d’estira i arronsa. Que suposo s’encarregarien de llimar i rebaixar el clergat que estava per damunt d’ells. Provada la trajectòria blau-grana i de catalanista acèrrim de mossèn Pasqual, aquells moments de glòria del seu equip preferit, no serien res comparats amb els d’ara, amb una competició ja guanyada, on potser hauria de passar més hores al camp que a la rectoria. Tot sigui per una bona causa. Per ell aquesta ho era una de molt d’important.
Un altre rector que el va succeir i va romandre també forces anys al front de la nostra parròquia, ha estat mossèn Joaquim Comas i Xirau. A ell el va tocar reformar els interiors i exteriors del temple i adaptar la rectoria. Entre tot això es va poder construir l’església se Sant Joan i d’aquesta manera el sacerdot que és escollit per les funcions de vicari, acostuma a tenir cura de la parròquia del Poble Sec. Recordem a l’Antoni Deolufeu pel seu dinamisme, per la seva implicació amb les coses del poble. I a mossèn Jordi d’Arquer per haver estat, també, un assidu col·laborador d’aquestes pàgines.
Entre un i altre mossèn Joan Guasch i Montserrat, va exercí de vicari de la nostra parròquia. El seu tarannà distès, alegre, introvertit i quan s’esqueia, sorneguer, burlesca i mofeta. Ah!, però bon capellà, apropat a la gent del poble. I quan en tenia ocasió igual anava a rebassar a l’hort d’algun conegut que a pescar. Com tantes vegades ho havia fet, ajudant a en Manel Ferret, el marit de la Fina de l’estanc, damunt la barca i mar endins, fondejant per la nostra costa, per darrera l’església, fins a la falda de la Trinitat, i més enllà, salvant la punta Ferrosa... Quan arribaven a la platja, ajudava a portar el peix a la parada de la Fina. Ell que provenia de pagès, de Torrelavit, on hi vivien els seus pares, la seva germana i la família d’aquesta i que tots sovint, a voltes amb les amistats de Sitges, els hi anava a fer una visita. A fer-la petar, tot fent la partideta.
Si la catalanitat havia estat l’estendard de la gran majoria dels seus predecessors, la de mossèn Joan no n’era una excepció, tanmateix tenia una dicció del castellà admirable. Quan oficiava amb aquesta parla si no l’haguéssim conegut ens hauríem pensat que es tractava d’un sacerdot vingut al món dintre del bressol de la llengua castellana.
No fa gaire, a la parròquia de Premià de Mar, de la qual n’era responsable, oficiant una missa concelebrada, va ser cridat d’immediat, sense ni poder acabar l’ofici religiós. Una mort per l’amor a Déu.
Aquesta ha estat la raó per la qual li hagi volgut dedicar unes lletres de record. I ho he intentat fer amb una certa ironia, com a ell tant li agradava compartir quan vestia de carrer. Quan era un més de nosaltres. Ho serà per sempre més, aquí i a dalt del cel.
J. Y. M.

10 de maig 2009

AVE MARIA


El nom de per si ja defineix una raó d’ésser, també una salutació molt emprada, amb l’afegitó de la Puríssima , si filem més prim, que l’arrodonia i completava. Tanmateix per a la gent de Sitges l’Ave Maria, ha estat quelcom més que un formulisme que denota educació dins les creences religioses, perquè ha tingut forma i presència en un lateral d’aquella antiga carretera que travessava el poble i que durant un seguit d’anys va donar aixopluc a la família Cordero, molt estimada i recordada a casa nostra, per les seves virtuts caritatives. Després, la donació de les germanes Dalmau a una causa tan solidaria, ha esdevingut el sostre d’aquests xiquets i xiquetes que necessiten el ferm compromís d’unes atencions acurades i permanents. Els sòlids fonaments que han establert els membres de la Fundació presidida pel Sr. Rafael Nicolás Isasa, sota la gerència de l’Antoni Reverter, per anomenar, junt amb en David Jou i Andreu, els caps més visibles, han permès expandir un edifici, carismàtic, especial, per tants motius que hi conflueixen, fins arribar a coronar la teulada, com l’escalador que fa el cim, però abans ha de vèncer un nombre indeterminat de dificultats.
Un cop dotat d’un contingut tecnològicament avançat, és menester bressolar la immensa vesant humana que ofereix el personal que hi treballa, així com l’exemplar tasca que desenvolupen les persones voluntàries. A les quals, tot sovint, veiem fer companyia, passejar pels nostres carrers als seus estadants. I quan hi coincidim, pel nostre interior hi neix l’expressió que és comuna a una certa implicació de solidaritat, una barreja de recolzament i admiració: “són els nens de l’Ave Maria”. I tot seguit hi cap la reflexió que s’acarona dintre les nostres interioritats més sensibles: “que maca i humana és la labor que fan aquesta gent”. El més difícil s’ha fet realitat, si més no les exigències d’aquesta solidaritat requereix continuades ampliacions i les adaptacions concebudes per atendre millor a aquests casos, relatius a una convivència especial, d’unes necessitats ostensibles. Resoldre-les o al menys intentar alleugerir-les, forma part dels objectius primordials pels quals ha estat pensada i creada la Fundació.
Amb les cartes damunt la taula, com popularment s’anomena exposar qualsevol situació, l’amic Joan Espinalt que n’és un dels eficients voluntaris i col·laboradors de la causa, va consolidar, amb el vist i plau de la direcció, una de les fórmules més comunes per poder arribar a colpir la solidaritat de la gent de Sitges, convocant-nos a contribuir, amb la generositat que ens caracteritza, a ajudar a que la càrrega no sigui tan feixuga per les arques de la casa. Més encara quan els temps són difícils per a tots.
Els primers en respondre van ser els Srs. Francesc Castellví i l’Antoni Almazor, responsables del bonic i carismàtic Hotel Estela Barcelona, els quals no sols han ofert els seus salons per servir de marc al sopar que en benefici de l’Ave Maria s’hi celebrarà el proper dia 29, sinó que conjuntament amb els proveïdors, es faran càrrec de totes les despeses. Per a que la generositat dels assistents vagi a parar integrament a l’Ave Maria. He tingut el goig de parlar amb el Sr. Castellví, home de tarannà senzill que encara conserva el deix de la parla que caracteritza als habitants de les terres de l’Ebre. Persona, amb tots els ets i uts, abans que empresari. I això diu molt al seu favor. Particularitat que també es fa palesa en la seva capacitat de saber escoltar i de raonar, sobre qualsevol tema, amb coneixement de causa i amb una sensibilitat molt humana i solidaria, quan es tracta d’afrontar determinades realitats, com és el cas que ens ocupa. Amb ànima i criteri d’artista, abans d’acomboiar la seva reconeguda capacitat de mecenatge. Senzill, enfront la important diversificació d’un Hotel singular, el qual gestiona, primer, des d’aquesta vesant humana i després sota els coneixements adquirits com a home d’empresa. Potser per això quan s’entra al seu establiment, hom si troba a gust, com dirien els entesos, hi han bones vibracions, producte d’un tracte molt correcte i alhora distès i afable, on s’hi implica tota la seva família. Que com s’acostuma a dir, i perdonin la gosadia, estan tallats pel mateix patró.
I un tema s’enllaça amb un altre, en aquesta vida tot és una munió de casualitats, sols hi cal coincidir. Com així ha estat amb el reconegut i admirat cantant Josep Gómez Romero, en Dyango, el qual abans de trompetista i cantant, músic per classificar-lo d’una manera més ortodoxa, va començar d’aprenent d’artista dels pinzells. Una faceta ben poc coneguda durant el temps que hem estat, i som, admiradors del seu estil musical. Ho va estudiar per respondre als batecs que dictava el seu interior. Però va poder més la música que la pintura, o al menys aquesta va ser la seva principal trajectòria, la vesant que millor coneixem. La qual s’ha caracteritzat per divulgar unes cançons melòdiques acompanyades d’aquesta sensibilitat a la qual m’hi refereixo moltes vegades i que no es compra ni es ven, sinó que es porta a dintre. D’aquí que en Dyango s’hi trobi bé cantant i tocant la trompeta amb la seva sonoritat dolça i harmoniosa que es complementa amb la seva veu, en definitiva, amb la seva particular manera d’interpretar. Tot forma part de la seva vida, del seu esforç per arribar a fer-se un nom dintre el competitiu món de l’espectacle.
No obstant arribat també al cim de la fama, l’artista torna a notar el pessigolleig d’un art que no ha oblidat mai, la pintura. I em consta que actualment s’aboca als pinzells amb el mateix entusiasme que nia en l’interior d’un cor sensible. Ho és tant que quan en Francesc Castellví li va exposar el projecte de celebrar un sopar en benefici de l’Ave Maria, no va dubtar en manifestar la seva intenció de col·laborar-hi, també de forma totalment desinteressada. Aportant el que ell més sap fer: cantar, tocar la trompeta, fins a entendrí a tots els qui l’escolten.
Mentre, els nois i noies de l’Ave Maria són aliens als tripijocs, als quals estan atrafegats un bon nombre de implicats en aquesta causa tan justa com solidària. No s’adonen del que es mou al seu entorn, si més no els beneficis obtinguts repercutiran a millorar encara més el seu benestar i el de tots els qui esperen la culminació de les obres per, igualment, poder beneficiar-se d’aquest espai.
Tots els involucrats, cadascú a la seva manera i disposició, el divendres 29 d’aquest mes de maig, haurem traçat les línees bàsiques d’una gran obra d’art, la qual conviurà amb la extensa i variada obra que s’exposa en les parets i espais de l’Hotel Estela, en les de la mateixa Ave Maria, però quan surti d’aquest lloc, la nostra, ajudarà a omplir el buit d’unes parets molt singulars. La vida d’una jovenalla que han vingut al mon, no per fer llàstima, sinó a sensibilitzar-nos i alliçonar-nos de que tots formem part d’una immensa obra i que al final del camí tindran preferència per contemplar-la i gaudir-ne, des d’un lloc privilegiat, no els més poderosos, sinó els més febles, els més humils i desvalguts. Aquells que hauran deixat una pinzellada neta, ferma, alliçonadora, que ha de servir d’exemple i guia per a tots.

J. Y. M.
( article publicat a l'Eco de Sitges, el 9 de maig del 2009 )

06 de maig 2009

03 de maig 2009





A LA CREU DE SANT ISIDRE I A L'ERMITA DE LA TRINITAT


En Joan Tutusaus publicava, en la revista On del mes d’abril que es lliura junt amb l’Eco, els diferents itineraris per pujar al Puig d’en Boronet, on es troba ubicada la popular creu de Sant Isidre, una singular obra que va aixecar l’Agrupació Excursionista Amunt, de la qual en formaven part la família Casanovas que vivien al carrer Sant Bonaventura. El qui va dirigir l’obra va ser el pare, en Vicenç i li feien costat la Remei, la Consol, mossèn Santiago i en Josep, pel que fa a la susdita família. Que junt amb els altres components de l’Agrupació hi pujaven cada festa a treballar per a que la creu arribes a ser una realitat.
Coincidències de la vida, una setmana abans el 19 d’abril, un grup familiar varem emprendre el itinerari del Gafarró, el de la zona d’esbarjo que il·lustra una d’aquestes fotografies, amb la intenció de coronar el Puig i d’allà continuar cap a la Trinitat. Ja endinsats en el camí que va traçar l’Abelard Franco, havíem transcorregut pocs metres, quan en Manel, el meu cunyat, que apareix assegut en la taula del Gafarró, de sobta, sense més ni més, li va agafar un fort dolor al braç esquerra, una opressió al pit i molta angoixa. De seguit vam entendre que eren uns símptomes greus. Sort de portar mòbil que ens va facilitar poder connectar amb el 112. Com bonament es va poder, fou traslladat al costat del camp de cultiu que també descriu en Tutusaus. Això va permetre que l’ambulància i la UCI ambulant arribessin fins allà mateix. Gent molt efectiva i ben preparada que prèviament per accedir van haver de tallar els tancadors de la cadena que barra el pas, just davant de l’antic abocador. Tots teníem el cor molt encongit i espantats, els serveis mèdics van diagnosticar el que ens temíem, un infart. Mentre s’intentava estabilitzar a en Manel, el personal sanitari ens alliçonava del perillós que és anar per la muntanya sols, ja que si no hagués estat per la nostra companyia, les conseqüències haguessin pogut ser nefastes. També es va poder constatar l’eficàcia del mòbil i del número per a tenir sempre en compte, el 112. Actualment, desprès d’haver-li practicat un cateterisme en el Hospital de Bellvitge, on el van portar i d’aplicar-li, al interior de l’arteria taponada, una molleta que torna a facilitar la circulació de la sang. Renoi quins invents. En Manel està fora de perill i a casa seva.
Aquest dissabte, 2 de maig del 2009, amb els meus fills i uns cosins vinguts de Saragossa, ho hem tornat a intentar. Sortosament no ha passat res de particular, sols queda per explicar que va fer un dia preciós i per a que tots els qui seguiu aquest bloc ho podeu constatar, us penjo unes quantes fotografies de la sortida, al Puig d’en Boronet i a l’ermita de la Trinitat. El mar i el cel lluïen el millor blau de Sitges.

02 de maig 2009

01 de maig 2009


PER LLOGAR-HI CADIRES



Mai com ara la gent ha fet tantes fotografies. La tècnica digital ofereix la gran avantatge de poder veure el resultat només acabar de fer la fotografia i si no és del nostra satisfacció poder-la suprimir en el mateix moment. Si això ho ajuntem al gran nombre d’emmagatzematge que ofereixen aquestes targes, la disponibilitat és molt diversificada i a més es poden guardar dintre l’ordinador i ser accessibles sempre que en vulguem disposar. No com abans que estàvem limitats a un nombre limitat que tampoc era gaire generós. Amb la particularitat que fins que no es revelava el carret no sabíem del resultat. Això equivalia a haver de tenir més cura, de mirar-s’hi més abans de captar qualsevol imatge.
Tot el que acabo d’exposar no implica res de nou, vull dir, és a l’abast de tothom. En canvi les novetats tecnològiques, en aquest cas, en el camp de la fotografia, són imprevisibles. Perquè evoluciona de manera constant i quan ho té el convenciment que està tot inventat, ens sorprenen amb noves aplicacions. Una cosa porta a l’altra i estar sempre al dia implica molts coneixements i una certa despesa.
Precisament avui comença, a la nostra Vila, una basta exposició fotogràfica, en la qual estan implicats nombrosos aficionats locals d’aquest art. Sota l’enunciat de “Fotomaig”, moltes també són les entitats i locals públics, els que donen aixopluc a aquesta mostra fotogràfica, la qual a voltes s’agrupa en una diversitat de temàtiques. I és que no hem d’oblidar que la fotografia i Sitges tenen el denominador comú de la bellesa i a partir d’aquí tot és possible. Fins i tot la implicació d’una llarga tradició fotogràfica, avalada, des de sempre, per un bon nombre d’aficionats. La majoria d’ells, els més veterans, han percebut la foscor del laboratori, fins el punt que la feble llum vermella o grogosa, ha tacat d’ombres la mateixa fotografia a mesura que s’anava fent visible, submergida en els líquids de revelar. Arriba un punt en què les ombres desapareixen i queda la imatge amb blanc i negre. No obstant això equival a moltes hores dintre el quartet fosc, de retenir la curiositat fins que, com acabo de dir, apareix la imatge. Aquesta sensació de curiositat era apreciada de diferent manera, segons fossin les expectatives posada en una imatge concreta, la qual fins que no es revelava en el paper no es sabia si verament complia amb els resultats desitjats. Perquè, ens ha passat a tots, en un moment determinat hem realitzat una fotografia que ens ha captivat, ens il·lusiona el resultat final, però que un cop transportada al paper trobem que no n’hi ha per tant. Ve a ser com tot en la vida, crees unes certes expectatives i al cap del carrer t’adones que hi ha situacions que decanten cap a un foc d’encenalls. I tornar a començar, diuen que tot ajuda a viure. També és cert.
Una fotografia que s’integra en el paisatge d’aquest maig fotogràfic, n’és el d’aquesta estiba de cadires de seient de boga i d’una simplicitat estructural que se’ns fa prou eloqüent i que és coneguda per tots, a les cadires em refereixo. I on l’autor ha volgut, junt amb altres treballs, de la mateixa col·lecció, intentar presentar una mica l’evolució de la cadira, com element per cercar una certa comoditat, o simplement un descans sense cap més pretensió afegida. A no ser, com és el cas, d’intentar trobar-li un cert condicionant artístic.
Vet aquí, però, que per fer una cadira s’ha de recórrer, sobretot a la destresa i també a un cert art. D’això en tenen experiència els mestres cadiraires, un altre ofici el qual, des de que tantes activitats s’han mecanitzat, tendeix a desaparèixer, o si més no a perdre l’aspecte manual, que és diferent.
Les cadires, jo que en remeno, han passat per èpoques d’esplendor funcional i, alhora, decorativa, on també hi ponderava la qualitat de la fusta, com la caoba que era la que s’acostumava a fer servir en les d’estil isabelí i una altra particularitat que s’hi conjuntava, aquesta n’era l’envernissat, el qual estava brunyit en la modalitat anomenada de “monyeca” a base de goma-laca i que acabava oferint una brillantor singular, ben aconseguida. A partir d’aquí en aquest objecte de quatre potes, tan o més important que la decoració, n’és l’assentada que no té cap altre secret que el estar pensat per ser el dipositari d’una part tan compromesa de la banda del darrera, sense especificar més, i que si aquest està ben recolzat damunt el seient, descansa tot el cos. D’aquí que una cadira, en més d’una ocasió, tingui tants pretendents.
Ben poques vegades haurem coincidit amb una disposició de tantes cadires juntes i tan ben apilades. I si la imatge és poc freqüent, igualment ho és la seva existència, ja que d’aquesta estil tan simple ja no se’n fan servir gaires. Últimament era quasi bé una cadira auxiliar, sobretot a les esglésies les tenien com a complementaries dels bancs. Fins que la cadira, no aquesta en concret, es reconvertí en plegable, amb elles les de boga s’han anat arraconant. Recordarem que quan la utilitat era de caire religiós, fins i tot les ajuntaven amb uns travessers de fusta que les mantenia unides i així les fileres guardaven una certa simetria. No sé ben bé si en funció d’intentar amortitzar la cadira, em decanto per contribuir a la causa, el cert és que la mare d’en Virgili Lanau i ell mateix, que era sagristà de la parròquia, passaven a cobrar la cadira. Costums que s’han anat perdent a mesura que les esglésies han unificat la voluntat caritativa dels feligresos, passant la safata, estiguis o no assegut.
Posats a parlar de les cadires i, aprofundint més, dels seients. Si aquests són de boga o de reixeta, em quedaria per referir-me al Enric de les cadires que tants culs va remenar, teixint la boga i la susdita reixeta. I també a l’Agustí Capdet que va ser l’últim que tenia taller obert, concretament en el carrer Tacó. No obstant seria tornar a repetir-me, ja que més d’una vegada ho he escrit. Però també comprendran que, referint-m’hi, no podia pas deixar-ho en l’oblit.
Entre una cosa i l’altra aquest maig comença en un ambient que n’hi ha per llogar cadires.

J. Y. M.
( Article publicat a l’Eco de Sitges, el dia 2 de maig del 2009 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez