Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

18 de desembre 2011

EL CARRER DE LES PLANXADORES

Des de que naixem la vida es posa a filar un gran vestit, de primer fent servir un patró molt reduït, per a després anar avançant d’acord amb les mesures. Em reafirmo que per començar no cal gaire roba, però poc a poc va agafant forma; uns camals, unes mànigues. I es fa més gran cada vegada que les mesures s’allarguen i s’eixamplen. No obstant arriba un punt que, per a més encert, cal embastar la vora, sense cosir-la del tot fins que no s’hagi emprovat. Succeeix quan les formes varien i apareixen unes inapreciables deformacions que a simple vista no es noten, si més no quan penja més d’una banda que de l’altra, la simetria, que és cosina germana de l’exactitud, deixa al descobert una raresa amb la qual no havíem parat atenció. Sorgeix la inoportuna “patarrufa”, tan poc amiga de les modistes, per escarni dels miralls que delaten la seva presència a la presumida clienta, a qui el detall l’escandalitza i demana els consegüents retocs, per tal d’allisar tot el que queda arrugat.
I aquest procés de posar un vestit, una roba, per a cada ocasió, va en consonància amb l’evolució del temps i les modes. Una cosa i l’altra han afavorit el deslliurament de molts forros, els quals servien per tapar interioritats però també per contribuir a que el caient de la roba aconseguís formes més elegants i això s’aconseguia, en bona part, gràcies a les peces interiors.
Els enagos, que molts anomenen enaguas, són una d’aquests detalls ocults que havien d’estar ben emmidonades ja que d’aquesta manera el vestit aconseguia deslliurar-se de la rigidesa, el d’unes formes llises i simples. I la roba de vestir, per norma, s’havia de planxar. I precisament a aquesta dedicació hi va haver els qui en van fer el seu ofici, les anomenaven les planxadores. En el carrer Sant Francesc n’hi havien dues, molt a prop una de l’altra. Al costat de l’estanc hi vivia la família Villardaga, en Rafael era pintor, d’aquells que un dia vaig anomenar pintors de bata. La seva era d’un color grisos. Completava el conjunt l’escala de tisora que des de l’últim graó hi passava el braç i a l’altra mà el pot de pintura i els pinzells. En Villardaga passejava un posat, discret, poca cosa, que li conferia un toc de popularitat, fins l’extrem que la mateixa veu popular es va encarregar d’atribuir-li el mot de “pollastret”. L’home també era músic, tocava el clarinet i component d’aquell ben nodrit grup de teatre, en deien, d’aficionats.
La seva muller, l’Engracieta , feia de planxadora en el quarto de reixa d’aquella planta baixa , al costat d’aquelles dues portes que tancaven l’obertura del carrer. La seva era una feina que requeria toc de precisió, el de mesurar el tacte adequat per tal de no cremar la roba. El pintor i la planxadora van viure acomodats en el matrimoni i en el fill que tenien, fins que la guerra va esberlar la seva felicitat. El noi de la casa va ser cridat a incorporar-se en aquella jovenívola lleva del biberó. Va marxar del seu poble i mai més hi va tornar. La seva dissort va afligir, per sempre més, als seus pares, els quals sols tenien aquest fill. Dissortadament uns metres més enllà a casa de la Remei i l’Andreu van passar també per aquesta trista experiència, però ells en van perdre dos, un a cada bàndol. A partir d’aquella desgràcia a la seva casa, ens ho havia comentat en Josep, l’únic fill que els va quedar, sempre sortien a parlar de la guerra, maleint-la i trobant a faltar aquells dos fills que no es podien treure del pensament.
La Mª. Dolors Arnabat planxava i emmidonava en els baixos de la casa de la cantonada d’aquest carrer amb el de Sant Gaudenci. El seu posat, amb exuberant davantera inclosa, li atorgava un aire autoritari, de fet tenia geni el qual, moltes vegades, mal dissimulava, deixant anar un ben nodrit repertori, com es sols dir: “els hi refutia pel broc gros”.El seu ofici va contribuir a engalanar la silueta de les dones sitgetanes i les de la colònia d’estiuejants. Qualsevol festa de societat tenia el seu pròleg en les dependències de la planxadora. Fins i tot a ella mateixa li agradava mudar-se per assistir als balls del Prado. Junt amb el seu marit, en Pepe del Rio, l’home tenia nom artístic, formaven una parella que els agradava el refinament, fugien de la vulgaritat i quan es mudaven feien patxoca .
Durant l’estiu, després de dinar, canviava la planxa per la regadora, quan el sol rescalfava l’asfalt i la seva fogositat es colava per entre les pales de la persiana del menjador, la dona sortia amb la regadora i amb una acurada meticulositat, com si planxés, la balancejava d’una banda a l’altra de la vorera, amb un moviment que ni calculat hagués sortit tan bé. No interrompia la passada fins que acabava, ni tan sols es parava si en aquell moment passava algú, ella anava fent, amb la tranquil•litat i parsimònia del qui li agrada fer la feina ben feta, sense presses. Aquest detall, el no aixecar la regadora quan transitava gent, li havia costat més d’un encarament amb el vianant que li havia mullat la sabata i es queixava. I com que no tenia pèls a la llengua, havia de dir sempre l’ultima paraula. Al disposar d’un bon repertori de paraules persuasives, el dels peus remullats, si no afluixava, s’exposava haver d’escoltar el bo i millor dels elogis. Sent poca-solta, la paraula més ben sonant.
Eren èpoques de rentat a mà i planxat per personal especialitzat, per tant hi havia feina en aquest ofici. l’Arnabat s’havia envoltat de gent que l’ajudaven, com la Lolita Vigó de cal Liri. Van coincidir en aquells baixos dues dones amb caràcter i per sobre de tot, bones dominadores de l’ofici de planxar. Les seves veus portentoses s’escoltaven i distingien des d’un tros lluny. A aquesta singularitat si afegia, a cada vesprada, la veu de la Pepeta, la germana de l’Arnabat i muller d’en Panchito Pagés, Parcala, que tampoc estava avesada a parlar fluix. Diré, com a curiositat, que en aquell temps la gent de la vila, distingíem quasi totes les veus i les sabíem encabir en el seu àmbit. Una altra virtut o normalitat, per no exagerar, que hem perdut, avui poques veus ens són familiars. Però n’hi ha una que perdura i encara es fa escoltar, és la de la Rosita Puig, de can Xaruc. La seva és una veu també molt arrelada al àmbit de casa nostra.
Una de les últimes planxadores ha estat la Vicenta, muller d’en Ramon Xambó que vivia i planxava en una de les casones d’aquest entranyable racó de la vila anomenat carrer Tasis.
I acabo tornant a referir-me al vestit que la vida ens va perfilant, petit al començament, evolucionant cap a talles superiors. Estancament a una cera edat. Fins que arriba el punt que tot et queda gran. Santa Llúcia vetlla per la vista dels seus devots/es, i acull el patronatge de les modistes, elles fa pocs dies van celebrar la seva festa. Amb la protecció de tan polivalent patronatge, la vora d’una gran capa està embastada. A sota s’apleguen amics i amigues que han escollit el recer d’una casa gran, l’Hospital. I allà s’escolten les seves veus. En vigílies de Nadal m’han convidat a compartir el temps de lectura i comentari. La meva veu no és portentosa, tot el contrari, però em complaurà molt tornar a escoltar les seves, perquè són el ressò d’una experiència, una immensa estima, la qual contribueix a que el nostre Sitges no ensordeixi entre tantes veus dissonants.
J. Y. M.


(Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de desembre 2011)

11 de desembre 2011

DESPULLAR UN SANT PER VESTIR-NE UN ALTRE

El rellotge i el calendari són els notaris que certifiquen el pas del temps. El recorregut del rellotge és d’una meticulositat i exactitud extrema, avancen sense que ningú els pugui aturar, no importa que ens el deixem oblidat a casa, des d’allà on sigui les minuteres avançaran inexorables en el seu recorregut. Tampoc serà excusa que se’ns pari, altres fan la feina per ell. I quan aquesta mesura del temps es trasllada a una més amplia catalogació, aquí entra la comesa del calendari: classificar l’acumulació del temps en dies, setmanes i mesos. Del final del recorregut del rellotge, les 24 hores, el calendari en dóna fe i de la seva certificació se’n deriven altres exactituds com són la cadència ordenada dels mesos.
Es miri per on es miri estem sotmesos a aquesta precisió ininterrompuda la qual, fins i tot, ens marca el destí de la pròpia vida. Quan naixem el temps ja córrer en contra nostra i arribem a un punt que ens planyem dels anys acumulats, Equival a haver esgotat molts calendaris, sense que aquest hagin mostrat cap treva, ni cap avantatge que ens afavoreixi. L’única, potser, l’experiència acumulada.
Un dels aspectes que s’ha pogut modificar dels calendaris és el propòsit d’intentar modernitzar-los, fins l’extrem de reduir-los a la mínima expressió, on no hi cal la impressió en el paper. En qualsevol aparell electrònic hi trobem l’opció del calendari digitalitzat: 10-12-011. Una informació que acostuma anar acompanyada per la corresponent a l’horari. Si més no el calendari de paper no és un producte en perill d’extinció, altra cosa és que té una impecable data de caducitat sense marxa enrere. Han evolucionat, això sí, els costums de les persones, fa anys que el calendari s’exhibia com un element de decoració fins i tot, un cop la seva caducitat, l’havia deixat sense fulls, s’aprofitava la lamina que presidia per emmarcar-la, com a demostració d’un cert gust per la decoració. L’any s’havia despenjat de damunt la blancor de la paret, no obstant havia quedat fixat, per sempre més, el paisatge, la copia d’un quadre rellevant..., que adornava el contingut.
Un calendari molt peculiar, destinat a la gent del camp, és el del pagès. Amb un format diferent als convencionals, es presenta en forma de llibreta, ofereix un ampli ventall d’informació, la qual és una copia repetida d’edicions antiquíssimes, perquè la quadratura de plantar, podar, ensulfatar, va condicionat per les estacions, les llunes, etc. Això fa que la seva lectura sigui un cúmul de curiositats, més pel neòfit que pel propi pagès, el qual ha heretat, amb l’ofici, uns amplis coneixements del medi ambient i de la natura que el fan un expert.
Fins que la sofisticació ha tret el nas en la temàtica i ha optat per personalitzar cada mes, és a dir, cada full i d’aquesta manera el pas dels mesos no està sotmesa a la monotonia d’una imatge comuna per a tots, sinó que existeixen dotze opcions, cada una d’elles avalada per la precisió de les arts gràfiques. Aquesta dinàmica permet poder girar full, sense que necessàriament s’hagi d’arrancar, d’aquesta manera sembla com si els mesos quedin emmagatzemats i reservats per a la consulta. Una acumulació que no canvia l’ordre ni la realitat inexorable del temps fugisser. Per molt que els guardem els mesos passats ja no tornen. Ho acabaran fent al cap d’un any, però ja no serà el mateix. La diferència en el temps és important, perquè durant aquet període poden passar moltes coses.
Aquest disseny dóna molta joc, permet personalitzar una mica cada mes, mantenint la denominació de procedència que aquesta és inamovible. Uns dels primers en implantar el sistema van ésser les entitats bancaries i d’estalvi, els quals s’han regit per temàtiques diferents i a cada canvi han personalitzat la rotació amb un element propi d’aquesta. Fins a dia d’avui, desconec si els “rescats” i altres subtileses del món financer afectarà la distribució dels futurs calendaris, quan aquestes entitats han tingut per norma obsequiar a la clientela amb el nou calendari que entra en vigor cada primer de gener. Tal generalitzat costum, i no vull ser mal pensat, pot servir d’eina per recordar els terminis que clients i la institució han fixat per atendre les obligacions acordades dintre uns límits de temps establerts.
La recreació artística ha estat un altre element que ha decorat els seus fulls. I les mateixes modes han portat als protagonistes a despullar-se per una bona causa, En el seu dia ho van fer els bombers, les venedores dels mercats... Fa pocs dies apareixia la bona nova: Sant Josep es despulla per l’Ave Maria. Darrera la notícia hi havia el col•lectiu de comerciants del carrer Sant Josep que en solidaritat amb una causa tan enormement bona, han estat disposats a alleugerir.se de roba per tal de que les seves vestimentes poguessin donar escalf als residents de la casa. La personalització sobreposada a la identificació de la norma establerta en quant el transcórrer del temps i amb la pell nua dels protagonistes s’aconsegueix, gràcies a les tècniques del fotògrafs, Andreu Noguero, Ramon Roch, Jordi Piqué, Lambert Gràcia i el publicista Frederic Anguera, equiparar la seva nuesa a una obra d’art. Malgrat que per la familiaritat hi puguem observar i siguem capaços d’opinar des de diferents vessants.
La seva proposta és agosarada perquè sempre hi juga el pudor, el sentit del ridícul i altres apreciacions. No obstant ha pogut més el sentit de solidaritat. Just quan som a punt de començar un any el qual, segon les opinions dels entesos, encara no serà el bo que tots voldríem. Tenim l’oportunitat d’adquirir per la mòdica quantitat de 5€ l’anunciat de tot un any, el pes de tots els mesos, un per un, decorats amb l’imatge insòlita d’uns amics, amigues que mostren, com deia un company músic, la samarreta de la mare, la de rentar i posar. A tocar de la fibra que està en contacte amb el cor.
On el seu bategar generós s’apropa a la puresa dels nois i noies que viuen a aixopluc d’una institució sitgetana que vetlla per a que no els hi manquin les coses més essencials. No els hi calen gaires embolcalls superflus, a voltes el simple somriure que els dirigeix un voluntari/ a ja els hi dóna el conhort que esperen rebre sense poder oferir quasi bé res a canvi que la satisfacció que comporta ésser ajudat, amb la persistència i abnegació del seu voluntariat, vers tots aquests residents que cada dia els esperen per poder realitzar les coses més bàsiques, com pot ser anar a passejar.
Això no té preu, no hi ha ésser humà que ho pugui quantificar perquè, com se sol dir, no es paga amb diners. No obstant els responsables de l’Ave Maria, han de fer front a les despeses ineludibles que requereix el seu bon funcionament. Una institució d’aquest calat té més sortides que entrades i qualsevol iniciativa que generi uns ingressos és ben rebuda.
Els comerciants del carrer Sant Josep s’han despullat i a nosaltres ens pertoca aportar l’escalf a una iniciativa pensada per garantir que el rostoll de les brases d’un foc lluminós i esperançador, no s’apagui mai.

J. Y. M.


Article publicat a l'Eco de Sitges, el 9 de desembre 2.011

03 de desembre 2011

CARRETERA NOVA

En el transcurs d’aquests dies una carretera nova, autovia per anomenar-la amb la categoria que li correspon, aproparà els pobles de la nostra comarca amb Manresa, el Bages i al revés. I des d’aquella ciutat també s’enllaçarà amb els diferents eixos viaris que travessen tot el territori. Les actuals vies de comunicació, em refereixo a carreteres, autovies i autopistes, fan possible els desplaçaments amb rapidesa i comoditat. I sempre que s’obra al transit una carretera que ens és propera, ens atrau poder-hi transitar per descobrir-ne el seu traçat complert. Trobo que les obres d’aquesta nova via s’han portat a terme amb una celeritat i rapidesa digne d’elogis i el tram més proper a nosaltres l’hem viscut amb una certa curiositat perquè, per exemple, pel matí circulaves per una via i quan tornaves a la tarda et trobaves que el paisatge havia canviat, perquè et desviaven per un altre lloc diferent al d’anada. Té molt mèrit portar a terme els treballs sense paralitzar el trànsit.
També a la gent de Manresa i el seu contorn es mostraran atrets per desplaçar-se fins els pobles de la costa. Amb aquesta motivació, la que genera la posada en marxa d’una nova via, lliure de pagament, el nostre poble acollirà als vinguts d’aquells indrets i vindrà a ésser un intercanvi de visites, em fa l’efecte que més fluida per la seva part que per la nostra i és que el nom de Sitges atrau, en diríem, té ganxo.
En uns anys on les carreteres i accessos a les ciutats s’han vist afavorits per aquestes grans obres, han fet possible que els desplaçaments siguin més ràpids i per tant més còmodes. Als primers anys de tenir cotxe els de casa, quan viatjàvem en direcció a la costa Brava, o cap a el interior de la comarca d’Osona, per posar un exemple, s’havien de travessar les costes del Massís del Garraf, que no estaven tan bé com ara, alguns propensos al mareig en aquest tram ja descanviaven la pela, molt abans d’arribar a la frontera. S’havia de travessar també tota la Gran Via de Barcelona i d’allà tota la Meridiana, amb la molèstia i pèrdua de temps que ocasiona l’haver de circular per dintre una ciutat. Per això i per tal d’arribar a una hora que permetés aprofitar el dia ens havíem d’aixecar aviat. L’anada, si es passava Barcelona a una hora matinera, no oferia quasi bé retencions ni inconvenients. Però la tornada n’hi havia per llogar-hi cadires, els cotxes quedaven parats i no s’avançava i per a més incomoditat els més petits de la casa hi posaven la cançó de fons: “Què encara no hi arribem?”.
En aquella hora de la tarda, en sentit invers, a l’estiu, des d’aquí cap a Barcelona, la cua ja es formava, com aquell que diu, en ple centre del poble, degut al pas a nivell, quan s’abaixaven les barreres i calia esperar el pas del tren, al no haver-hi cap altre desviament els cotxes arribaven fins al Vinyet i més enllà i al llarg de les costes tots aturats. Davant el panorama els més sorneguers vaticinaven: molts arribaran a casa seva amb el temps just per anar a treballar. De ben segur que no els hi sobrava gaire. Tanmateix no escarmentàvem i la propera festa tres quarts del mateix. Però era la febre del cotxe, la novetat, les ganes de sortir. El principi del “xamplismeis”.
Amb la Ronda del Mig de la capital catalana ja es va descongestionar una mica el centre. Però va ésser quan els Jocs, amb el traçat de les noves rondes, la de dalt i la del litoral, el trànsit va quedar molt més repartit. Quan avui hi circulem, i ens adonem que ja van plenes, ens posem a pensar i a expressar en veu alta, que seria de la ciutat si no disposes d’aquestes vies de circumval•lació. El millor que han pogut fer totes les grans ciutats és desviar el gruix de la circulació del seu interior. Amb la quantitat de transit existent , sense haver pres aquestes mesures, avui es pot dir que entraríem a una ciutat essent joves i l’acabaríem de travessar amb l’edat de la jubilació.
Sense cotxe ben poques vegades havíem travessat les costes, amb les bicicletes els nostres pares es movien per tots els pobles del contorn, fins i tot havien disposat un seien addicional en la barra del quadre per poder seure-hi nosaltres, quan érem mainada. Es podia circular amb tota comoditat perquè ben pocs vehicles transitaven. Com a súmmum de la fatalitat automobilística, havia sentit parlar als de casa d’un tal “Meleno” que s’havia comprat un cotxe per a fer el servei de taxi. Poc acostumat a una certa velocitat, una mica més enllà de la baixada de la creu de Ribes existia un revolt una mica tancat sobre un pontet, pel que es veu si l’home venia una mica llançat li faltava espai, la primera vegada va atribuir l’esterrossada a que se li havia acabat la carretera . Però sembla ésser que va acabar sent reincident i tothom hi feia broma, fins el punt que van batejar aquell revolt amb el pont d’en Meleno”.
Amb bicicleta no passàvem més enllà de Sant Pere de Ribes i quan amb el cotxe enfilàvem la carretera en direcció a Vilafranca, durant molts anys, un ferum de claveguera ens acompanyava bona part del trajecte, perquè a la riera que ziga-zaga junt amb la carretera en lloc d’aigua hi baixava porqueria. Segons quins dies la mala olor era exagerada. Va ésser durant l’època que ocupava l’alcaldia en Vicentet Ibañez, que el contingut d’aquella claveguera oberta va arribar fins al llindar de la desembocadura i ens afectava per estar situada allà on hi havia el que anomenàvem “el puente colgante” . Hi van haver manifestacions i fins i tot em sembla que es va aixecar un petit mur de contenció. Davant la greu amenaça i la força de tot el poble, encapçalada per l’alcalde i el consitori, es va buscar solució a aquella vergonya tan a la vista com desagradable. Sobretot a l’estiu, quan el cotxes encara no portaven refrigeració i es transitava amb les finestres obertes i en aquell recorregut en concret es feia necessari tenir-les tancades.
Vilanova, sitges i el pobles veïns, tindrem més a l’abast la ciutat de Manresa. Tot i que ciutadans d’aquella població, ja fa molts anys que ens visitaven. Com l’il•lustra manresà Sr. Josep Mestres Cabanes, nascut el 13 de juny de 1898 en el si d’una família de pintors decoratius d’aquella població, va arribar a ésser l’escenògraf del Liceu, assolint els seus decorats una perspectiva i una ambientació que l’espectador semblava que s’hi trobés. Durant la dècada dels 80 va adquirir un apartament en el nostre poble i, junt amb la seva muller i la filla Isabel, hi passaven temporades. Tot sovint el vèiem assegut davant el cavallet i plasmant racons emblemàtics del poble, amb aquella pintura tan pulcre i figurativa. Un estil, el seu, que ratllava la perfecció. Va morir a Barcelona el 17 de setembre del 1990, deixant el llegat sitgetà a la Isabel que continua anant i venint de Barcelona a Sitges.
Com nosaltres farem de Sitges a Manresa, per aprofitar l’ocasió de la proximitat que s’acaba d’establir entre les dues poblacions, gràcies a l’obertura de noves i modernes vies de comunicació. Mai ens hauríem imaginat que uns i altres estaríem tan a prop. Sigueu tots benvinguts.
J. Y. M.


( Publicat a l'Eco de Sitges el 2 de desembre 2011 )

27 de novembre 2011

" EL MOSCATELLET"


La Malvasia, el moscatell, han format part de la identitat i fins i tot de l’historia de Sitges. I aquests dolços suquets han estat els ambaixadors més reconeguts i apreciats de la nostra vila, arreu on han transcendit. D’aquesta ambaixada sitgetana de ben segur en tenen constància tots els metges de les mútues i la sanitat pública, molt abans de les retallades que no han pogut amb tal costum. Perquè era quasi preceptiu quan hom hi acudia per pal•liar desgavells, a la segona o tercera visita, el pacient hi acostumava arribar amb un paquetet sota el braç. Els metges, molt donats a aquest protocol, mentre esperaven darrera la taula de despatx de la consulta ja desviaven la mirada al paquetet. I pel seu interior devien pensar: “ ja em porten el xaropet”. Això succeïa abans de la sofisticació, quan es tenia el convenciment que regalant un moscatellet de Sitges, el metge esmerçaria atencions i una mica més de mirament. Era l’agraïment personalitzat, del qual se’n beneficiava l’encara més agraït paladar de la persona docta en aciençats coneixements.
Quan es va començar a barrejar un cert esperit de grandesa, va succeir que el moscatell ja semblava poca cosa i que per la categoria d’un metge ens feia l’efecte que calien altres complements més de moda i més en consonància amb el seu rang. Fins el punt que en el paquetet ben embolicat es va canviar el moscatell pel “Wisky”. Una denominació que feia patxoca i s’adaptava millor a les modes imperants, les quals no saben de les essències que salvaguarden els petits detalls, com el moscatell elaborat en un poble que guaita al mar i que les seves vinyes eren mimades per la gent que en tenien cura, per tal de delectar a petits i grans, sense distinció d’ofici ni de creences. Que ara que m’hi refereixo, com a curiositat, em ve al pensament que als capellans no hi hagut per costum regalar-lis cap d’aquest suquet en les seves dues variants. Deu obeir a que som conscients que ells tenen el vi de missa que no té res d’envejar amb el moscatellet i derivats. Per entendre’ns, diríem que estan ben servits.
Altra cosa és que ha estat el complement perfecte per obsequiar a les visites. Parlo de quan tampoc es coneixien les anomenades begudes refrescants, i fins i tot la cervesa estava en les beceroles del consumisme. Davant aquest panorama, el de determinades mancances, en quant al refrigeri, a les visites que es presentaven a la casa se’ls oferia un suculent suquet. Resultava habitual convidar amb el selecte producte elaborat en els cellers del poble. També aquest protocol sempre acostumava a ésser el mateix: “apa, que prendreu una copeta de moscatellet”. I tot seguit treien aquelles ampolles peculiars de les marques de can Robert, can Riera, l’Hospital i la malvasia-moscatell de can Garcia-Munté que la venien a granel en el celler del carrer del gas, de Sant Antoni i finalment on havia estat la fusteria d’en Ramon Martín en el carrer Jesús. Les botelles convencionals guardaven una certa similitud, la qual es caracteritzaven pel gravat i les fissures del vidre i fins i tot les etiquetes guardaven una certa semblança. Al moscatellet en qüestió s’acompanyava d’uns melindros de pa de pessic, o galetes que es guardaven dintre unes capses metàl•liques per preservar-les de l’humitat.
Una combinació perfecte per afalagar a la visita , amb el convenciment de quedar bé. I el que els deia, l’evolució dels costums han fet prevaldre altres substàncies no tan naturals, però que combinen amb els temps actuals, així la invitació està supeditada a unes preferències més generalitzades, quan se’ns pregunta: “Voleu una cerveceta, una coca...., una copeta de cava”. Suplantant els melindros per unes olives, unes patates fregides... Res, uns entreteniments envasats i amb data de caducitat.
l’Hospital acaba d’ésser distingit amb el Premi Trinitat Catasus , per la seva perseverança en quant atendre al compliment del llegat que va deixar el Sr. Manuel Llopis de Casades, consistent en unes vinyes de raïm moscatell, amb la condició que les havien de treballar i elaborar el xaropet. No tan sols ho han fet, sinó que també han ampliat l’extensió de vinyes. Han canviat, això sí, el format de les botelles, utilitzant unes d’un disseny més acord amb els temps actuals.
I el que són les coses, mentre es produïa la notícia de la distinció, ens deixava en Joan Martí Romagosa, popularment conegut per en Joan d’Olivella, fent honor a les seves arrels. De fet en Joan mai havia perdut l’accent peculiar i característic de la parla d’aquest indret del Garraf. L’home durant molts anys va capitanejar l’equip de pagesos que tenien cura d’aquestes vinyes de l’Hospital i del celler que estava situat en el carrer Sant Bonaventura, on actualment hi ha un establiment de restauració.
Diligent i bona persona, la seva responsabilitat es repartia entre el seu ofici, l’ermita de la Trinitat i les caramelles. Va mimar amb acurada dedicació els ceps que han donat tan bon moscatell i va ajudar a les emprenedores Remei Casanovas i Rosó Carbonell quan tots tres ostentaven l’administració de l’ermita. Apassionat de les tradicions sitgetanes es va abocar en cos i ànima per la colla de caramelles que coneixíem per la del Patronat, rescatant-la del naufragi quan les coses pintaven malament. Cada nit de dissabte de Glòria tenia la gentilesa de fer anar a la colla a cantar a dos personatges singulars, a dos convidats de pedra, al monument al Dr. Robert i al d’en Santiago Rusiñol, no sense haver d’escoltar sempre la mateixa conya: “guaita, ja ens esperen. No s’han mogut del lloc. Aquests rai, vinguis a l’hora que vinguis sempre els trobaràs desperts...”. I ell amb posat seriós afegia: “Amb el Dr. Robert i en Rusiñol, pago jo”. Res a dir, muts a la gàbia, qui paga mana.
I el dilluns de Pasqua, abans de sortir a fer la cantada, compareixia amb un garbell de muflons i un porró amb moscatell, una combinació que fa cantar als angelets per rabassuts que siguin . I és que les tradicions sitgetanes i el moscatell van associats des de temps immemorials, una unió indissoluble que ha estat possible gràcies a gent com en Joan Marti que han treballat la terra. Com també la família Argilagos , emparentats amb el meu avi Joan Yll Argilagos, que eren els responsables de les vinyes de can Robert. O en Joan Muntaner, en Joan de la gralla, de les de can Garcia-Munté. Que per cert, molts grallers tenien per costum, en els moments previs de l’entrada de gralles, de sucar la canya en moscatell i quan ja consideraven que es trobava en el seu punt es bevien el contingut del gotet per reforçar el llavi. Però si s’abusava del reconfortant s’envidriaven els ullets i la cara enrogia.
Perquè el moscatellet és un reconstituent de l’ànima, suau com la seva dolçor i estimulant de passions. Ambaixador del món, amb seu diplomàtica a Sitges.
J. Y. M.


( Publicat a l'Eco de Sitges el 25 de novembre 2011 )

20 de novembre 2011

VOCALISTES

Continuant amb el costum que tinc quan s’apropa la festivitat de Sant Cecília, patrona de la música i per extensió dels músics, de parlar de temes musicals, dedico l’article d’avui als “vocalistes” , tal com teníem per costum anomenar al component, home o dona, de les orquestres que tenen la missió de cantar, d’aquí que ara els anomenem cantants.
Centrant-me en les dues orquestres locals que més trajectòria, en quant a continuïtat, han tingut: la Mozart i els Iberos del Jazz, la temàtica dels vocalistes, esdevé un apartat molt interessant i si aprofundíssim en la qüestió, donaria molt de si. Perquè hi han passat molts aficionats del cant que en el seu dia es van incorporar en alguna d’aquestes formacions. I és que per ser “vocalista” no necessariament s’ha de saber de solfa, sinó que la predisposició ha d’anar acompanyada d’una bona veu, fina oïda i sentit del ritme. Eren èpoques de grans orquestres i molts dels seus vocalistes van aconseguir una rellevant popularitat, fins el punt que els hi van sortir molts imitadors, la majoria d’ells aspiraven a ser cantants. I quina millor oportunitat, per començar, que aspirar a ser “vocalista” de les orquestres locals.
Enumerar tots el que van passar per les dues orquestres seria una feina de recerca un xic feixuga per la gran quantitat d’ells. Em centraré als cantants que vaig veure actuar en les dues esmentades formacions, o d’aquells que en vaig tenir moltes referències. L’orquestra dels Iberos van ser fundada per en Magí Almiñana i la primera “vocalista” va ser la Beatriu Àlvarez , la seva germana la Maria Lluïsa n’era la pianista. La veu popular les anomenava “les carteres” per ésser filles del carter. La Beatriu diuen que tenia molt bona veu i l’acompanyava, en deien, “un bon tipet”. Contribuïa a realçar l’imatge d’una orquestra composta per músics joves i que gràcies a la immensa afició d’en Magí i a les moltes hores de dedicació, diuen que havien aconseguit una sonoritat com les millors.
L’orquestra Mozart, dirigida pel mestre Manuel Torrens, era composta per dos tipus de músics: els que no tenien, diguem-ne, interessos en la Societat. Em refereixo als que es limitaven a fer de músic i prou. I aquells que a més estaven implicats amb el Prado, o pertanyien a les juntes, o gaudien d’una certa influència, vull dir, que es feien escoltar dintre el feu pradista.
Com els germans Pagès, el Sr. Clarà ... Per tant el mestre era el cap visible de l’orquestra, però moltes vegades no movia fitxa sense haver temptejat el consell del Sanedrí. A voltes rebia pressions, ben intencionades, fins i tot en quant el repertori. D’aquesta manera, qualsevol músic, vocalista que s’incorporés a la formació, prèviament, havia d’haver rebut el consentiment de les forces vives. Fins i tot el Sr. Clarà havia desenvolupat el paper de “vocalista” de l’orquestra. Jo no el vaig aconseguir, m’han explicat que suava molt i mentre cantava agafat a aquella mena d’embut no parava d’eixugar-se la cara amb el mocador. La setmana passada vaig fer esment de la Lurdes Coll, qui entre altres mèrits personals ostentava el d’ésser vocalista de la Mozart i segons expliquen testimonis, amb molt art i veu agradable. Però en aquestes va irrompre en escena en Josep, fill del Sr. Torrens i, va poder molt, va poder poc, també va voler provar amb el cant, es feu vocalista circumstancial de la Mozart. Un detall que no agradava als músics que tenien arrels de complicitat amb la Societat. Cada vegada que a en Josep li venien les ganes de cantar, a la vella guàrdia, se’ls hi removia la budellada, no obstant s’havien de mossegar la llengua per respecte al mestre i pare de la criatura. Seria per qüestió de les refregades i de les bellugadisses que el futur com a cantant del fill Torrens, el cas és que no va triomfar.
El súmmum va tenir lloc una nit d’estiu, abans de començar el ball. Per aquell temps en Josep feia el servei militar en la banda del Regiment de Jaen 25. El fill del capità de la banda, Sr. Sànchez Curto, passava un dies a casa de la família Pagès. El director li va demanar a en Josep que abans de marxar cap a Sitges, passes pel seu despatx que li volia dir una cosa. I com el fill petit de can Torrens no tenia mai presa, va pensar, eh!, ja hi passaré demà i va marxar sense fer cas a l’oficial. Aquest, l’endemà, ja l’esperava. El va fer passar pel barber per a que li tallessin el cabell al zero. L’home l’esperava en el seu despatx per entregar-li una roba de vestir que s’havia de posar el seu fill, cosa que no va poder fer.
Ara anar pelat al zero és moda, no en aquells anys i més en una persona que havia d’estar de cara al públic. D’aquesta manera, quan el van veure arribar a l’orquestra amb el cap com un puny, amb cara de passerell, els músics pradistes, es van negar a que toqués. Mentre, el Sr. Torrens, que era patidor de mena, es volia fondre. Si no vaig mal informat, en els dies successius, per poder actuar, van tapar la closca despullada del músic amb una mena de gorra que ho dissimulava, fins que li va créixer una mica el cabell.
Era jo un vailet i el cantant del Iberos que més recordo, ha estat “l’Heriberto”, hi afegíem la o a la pronunciació catalana. Era de Vilanova, presumit, exagerat amb les sabates que no parava de passar-hi un drap. Amb un ben marcat tupè i la resta del cabell engominat. Era el meu ídol, un”vocalista”, que va actuar uns quants anys amb l’orquestra i que tancava la ballaruga amb aquella preceptiva i entenedora elocució: “I con estas melodías...”.
Fins i tot l’orquestra havia organitzat concursos de vocalistes , donant oportunitat a molts ha provar les seves habilitats pel cant i per poder dir que havien cantat amb una orquestra. Un altre dels cantants, molt popular, fou en Francesc Guirro que tenia veu i estil. Un dels darrers fou l’Estanis que també era de Vilanova i desprès es va passar a la Mozart i em sembla que va ser sinó l’últim el penúltim també d’actuar en aquella formació. El vocalista que va tancar el cicle dels Iberos va ser en Freixas, quan l’orquestra ja havia reduït el nombre de components i ell alternava el cant amb el saxo.
En Manel Vendrell, fent honor a la seva predisposició de furgar en tots els àmbits, posava tals habilitats a prova dels “vocalistes”, que per cert, han estat gent obsessionada en cuidar la veu. Es tapaven fins a l’exageració i sobretot en els descansos ja que els escenaris hi acostuma a passar molta corrent d’aire. Quan en Manel els veia amb tants preparatius i prenent aparatoses precaucions, li sortia del seu interior aquella rissa sorneguera que disposava de diferents volums i prolongacions, per aquesta ocasió es reservava una riseta molt seva, els qui l’hem tractat sabran a quina em refereixo. I restava pendent de l’hora de la veritat. Davant d’aquell pinyol, amb la veu vibrant i amb els balladors distrets amb altres panorames, el músic els hi remarcava: “Res, pela amb cinc, ni cas”: Es volia referir que el passatge compromès havia passat desapercebut. Tanta preparació i miraments i ni una sola exclamació d’admiració.
El record d’aquest cantants/es, sintonitza en l’harmonia d’aquells balls, amenitzats per les orquestres locals, compostes per músics i “vocalistes” aficionats, que els dies de festa feien ballar als socis de les respectives Societats i l’endemà tots es dedicaven als seus oficis. Fent honor a aquella elocució popular que diu: “Con la música a otra parte” .
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de novembre 2011)

11 de novembre 2011

COSTUMS

N’és tanta la diversitat que no acabaríem mai d’enumerar-los. Festes, tradicions, rutines... acostumen a cobejar uns detalls, unes circumstàncies que han fet aflorar tota mena de plantejaments que han arrelat entre la ciutadania. Alguns han estat d’una simplicitat extrema, sorgits de la convivència popular, com si d’una moda est tractés. Sense atendre a cap disciplina, per exemple, sorgia algú que feia ballar la baldufa i s’hi afegia tota la mainada i fins i tot de més grans. Tan simple ballaruga durava fis que s’acabava, perquè hi havia qui es jugava els cromos als patacons i així successivament. Fins a trucar les portes i marxar corrent.
Els costums han transcorregut paral•lels amb la vida de les persones i en l’època i no tots s’han caracteritzat per acompanyar un motiu festiu, existeixen els costums que són sinònims de feina. El darrer dia de la setmana existia un de molt generalitzat, com el de fer dissabte. Consistia en capgirar la casa per tal d’endreçar i netejar, inclús treien els somiers, que eren de fusta amb malla i els matalassos de llana, al balcó per donar una pallissa i així treure la pols, alhora intentar refer una mica la llana. En els tallers es recollien les eines i s’escombrava abans de plegar, quan encara hi havia el costum, la norma, de treballar tot el dissabte.
Costum d’anar a passejar, d’anar a fer la partideta, el cafetó, d’escoltar la novel•la per la ràdio. Costum d’anar a fer companyia als avis, a les persones que vivien soles, als malalts. Com el de sortir a la fresca i fer-la petar amb els veïns. I quan una visita s’allargava, sempre hi havia qui capgirava l’escombra perquè deien que les panissoles marxaven de seguida.
Costum de badar veient com treballen els altres, d’anar a l’estació per passar l’estona entre la circul•lació dels trens i l’anada i vinguda del passatgers. Costum de matar l’aranya sense posar-se cap pedra al fetge. I a l’inrevés acostumats a patir per tot. El costum d’anar a comprar, també el dissabte, que era quan es cobrava la setmanada, a les botigues del veïnat.
Com la de cal Serio, on recordo, en la rebotiga del negoci de queviures, a la iaia. Dona abocada als costums de poble. Allà en aquell “quarto de reixa” que es comunicava amb la cuina, on la “Dolores” hi trafegava amb un art especial, de manera que el flaire que s’escapava de les cassoles obsequiava a l’olfacte de la clientela i parentela amb les millors aromes d’una cuina casolana, preparada amb les destres maneres d’aquella singular àvia que lluïa un ben disposat monyo i uns davantals de quadrets blancs i negres, que quan no estava al front dels fogons, es doblegava amb aquell biaix tan característic de totes les dones que portaven davantal. Era germana del Sr. Coll, pare de la Lurdes, que tenia no per costum., sinó per afició, ser la vocalista de l’orquestra Mozart, i ara és una component de la Suburband, on hi toca les castanyoles que les havia aprés a tocar de més jove, junt amb el solfeig. Germana, també, d’en Jaume Coll, que té el saludable costum de caminar per la muntanya i circular amb bicicleta. I també en Josep Mª. Coll, casat amb la Paquita, filla del Sr. Guinart.
Volia a venir a dir que a cal Serio tenien el costum, obligats per les necessitats dels seus clients, de fiar. Pescadors, treballadors, gent que depenien del temps i altres circumstàncies, i passaven temporades que les seves economies estaven sota mínims, els botiguers els ajudaven aplaçant el deute. La tia Lola, que ho era del meu pare i de l’oncle Joan, estava darrera el taulell. De tarannà alegre i cordialitat encomanadissa, la muller de l’Amadeu, capitanejava aquelles tertúlies del diumenge al matí, quan tenien per costum visitar-la, el meu avi Joan i l’oncle Rodrigo que eren germans. Un combinat de Ylls, uns amb y i els altres amb h. A la reunió hi mancava l’altra germana, la Pepita que vivia a Lleida i també havia tocat el violí. Avui, precisament he rebut notícies del seu fill, Manel Barrio Hill, que viu a Saragossa, cassat amb una maynica, coincidències de la vida, i que té per costum llegir aquest setmanari , gràcies a la voluntat del nostre cosí en comú, en Josep Maria Hill, fill d’en Rodrigo, que de tant en tant li envia, o entrant en els blogs dels col•laboradors del setmanari. Els pares d’en Manel van treballar a la fàbrica de can Benazet. La vida marca destins i les circumstàncies manen i als costums familiars s’hi afegeixen els del lloc on es va a parar.
Llegir l’Eco també és un costum molt nostre i com podem apreciar, el secunden lectors que estan lluny de la vila i segueixen en contacte mitjançant les seves pàgines. La seva sortida de l’impremta també coincidia amb el vesprejar del dissabte, fins que es va avançar al migdia i degut a les noves tecnologies, ara, el divendres al matí ja el podem fullejar. Només apunto aquest detall, degut a que molts lectors/es tenen per costum llegir-lo a una certa hora del dissabte o del diumenge, es pot dir que li reserven dia i hora. A l’Hospital aquest costum el reserven pel dilluns al matí, que és quan el comenten col•lectivament. Ho sé perquè volen que en alguna ocasió, en aquesta hora de la lectura, puguin comptar amb la meva presència. Coincideix, però, amb les meves obligacions laborals i més difícil apropar-m’hi. Vindré quan menys ho espereu. Us admiro i m’entusiasma aquesta oportunitat que m’oferiu.
El transcórrer dels anys ha canviat molts costums, fins el punt, ara que hi penso, ignoro si encara existeix, en deien, demanar la mà. Era un esdeveniment familiar que es segellava davant l’altar. Ara no saps on comença ni on acaba el tema. Ens havíem acostumat a determinats protocols de caire social i familiar i fins fa poc, a viure més o menys bé. Fins que ens ha sacsejat la patacada i molts costums sobreposats, la majoria bons, s’han hagut de canviar.
Amb els temps moderns, sortosament ens hem acostumat a anar a votar, ho escric com si es tractés d’una sort retrobada, i és que aquest fet és sinònim de llibertat. Però dissortadament els polítics tenen un mal costum, prometre i omplir-se la boca de projectes i millores destinades a la ciutadania que després no compleixen. Desbaratant i fent trontollar, això sí, les economies de qualsevol àmbit. Davant aquestes reincidències, el que costa acostumar-nos és haver de coincidir, en els mitjans de comunicació, amb les seves repetitives campanyes electorals.
Els costums no tenen data de caducitat, tot depèn de les circumstàncies ambientals i de les preferències personals. Una de ben simple és moure les cames, hi ha molta gent que tenen per costum caminar i aquest potser és el més antic. Es comença per voluntat pròpia, fins que obeeix a una prescripció facultativa. I molts han canviat el d’anar a peu, pel d’anar amb cotxe que com deia és degut a les bonances econòmiques que van enterrar bells costums a canvi de nous i més sofisticats.
El costum que tinc d’escriure aquest article a una certa hora de la nit, em permet gaudir de la tranquil•litat que regna al carrer. Hem nascut amb el cos acostumat a dormir quan toca. La vida fa molts tombs, però hi ha costums com aquest, o com el de menjar, que no canviaran mai. Que hom no pugui dormir bé, o hagi de menjar amb privacions, no són pròpiament costums, sinó més aviat putades i perdonin l’expressió. Però és que aquestes també existeixen.
J. Y. M.






( Publicat a l'Eco de Sitges el 11 del 11 del 2011 )



06 de novembre 2011

ENTRE LA RUTA DE LES DONES I LA DELS HOMES

Tancava l’article de la setmana passada, amb el record posat en una dona, l’Angeleta dels ous, com un referent de la dona negocianta que durant l’any venia ous i verdures, entre les estretors del seu local i en apropar-se aquestes dates, castanyes. En un indret on hi coincidien el fort de la tradició, la de Tots Sants amb: la castanyera, les flors i els panellets que els pastissers de can Massó elaboraven en l’obrador que s’arrecerava amb la paret mitgera del bar del xato, un altre personatge peculiar sorgit de la vida popular sitgetana. Però abans de deixar el Cap de la Vila, vull establir l’assentament duna altra ruta, la dels homes. Atenent-me al costum que tenien en quant a fer parada en dos punts estratègics d’aquest enclavament, a l’hora de fosquejar i sobretot els dissabtes a la tarda , quan també aprofitaven per visitar les barberies. Drets, intercanviaven converses sobre les més inversemblants temàtiques.
La ruta matinera de les sitgetanes començava , un cop tenien endreçat el seu tros de carrer, en anar a buscar el pa i la llet. Com a curiositat, en un moment de la història local, van coincidir en el mateix carrer, el de Santiago Rusiñol, tres proveïdores de llet: la Carmeta de la llet, la Maria i l’Emilia. Era la ruta de l’avituallament que es completava amb la visita a la plaça, on el protagonisme de les dones era majoritari, llevat la d’uns quants homes, principalment carnissers que s’alternava amb les verdulaires i peixateres. La ruta per dintre la plaça també tenia el seu encant, una mostra més de la convivència i una imatge prou eloqüent del sitgetanisme que vetlla per la supervivència entre la gent coneguda que havien matinat per tenir la parada a punt. Alguns d’ells vinguts de les masies del terme. Aquestes rutes propiciaven uns sorolls peculiars, quan els carros tirats pel matxo, esberlaven el silenci d’una matinada que deixava al descobert un escletxa de llum de dia. Era com el rellotge que mesurava el límit entre la nit i el dia, i que despertava als endormiscats sense haver de recórrer a ell per saber l’hora. La ruta de la gent de pagès complia un horari meticulós que sols en Peret que venia a peu des de Puigmoltó era el testimoni de la vinguda al món d’un nou dia i dels qui, com ell, coincidia i emmarcava una imatge camperola que s’arrecerava amb un altra de molt marinera que es produïa quan aquells masovers, guaitaven al Baluard i albiraven una rengla de llumetes que flamejaven, tremoloses, damunt la foscor del mar, per davant d’aquesta escletxa de llum de dia que descrivia.
I és que la ruta dels pescadors també ha transcorregut, no diré pels mateixos, camins perquè a ells el mar els hi esborra només passar la barca, el seu traç tan sols dura el temps que perdura la bromera que aquesta deixa mentre avança. Per tant la seva és una ruta infinita, sense camins que es creuin, però que ells limiten en els peus del Massís, entre roques i cavitats, guiant-se per les senyes que han passat de pares a fills. Per tant el mar no té rutes, però sí uns enclavaments on és més propici la pesca de determinades espècies: sardines, calamars, gamba, pops...
Els pescadors han conviscut entre les mateixes rutines que imposa la vida per poder sobreviure, és a dir, el treball. Una vegada a terra, la ruta els ha portat, també, ha abraçar-se a la vida sitgetana. Que és una abraçada singular, perquè avarca costums, tradicions, maneres de viure, passat i present d’una convivència que ha marcat un full de ruta que ens porta fins als nostres dies, on les dificultats tornen a fluir pels temps convulsos que vivim i que aquella gent d’antany ja havien conviscut amb les mancances que els va tocar viure.
Les rutes de les dones i els homes de Sitges, han transcorregut pels mateixos camins, pels carrers i places de casa nostra i, segons l’època de l’any, la ruta es transforma i s’adapta a les característiques que la fan diferent a les altres. Fa pocs dies l’església celebrava la festivitat de Sant Crispí. Era un dia singular en la vida sitgetana. Alguns, com en Joan i la Mª. Teresa, el van escollir per casar-se i, d’això, ara n’ha fet 50 anys. A banda d’aquesta coincidència, els sabaters festejaven la festivitat del seu patró i ho feien entre diversitat d’opcions, com els jocosos partits de futbol, entre els treballadors de les diferents fàbriques i ho arrodonien amb un ball de tarda.
No obstant molts dels sabaters decantaven cap a la ruta dels rovellons, que ha estat una de les rutes més concorregudes del nostre terme. Molts coneixien els racons estratègics i no es deixaven acompanyar per ningú. Per tant aquesta ruta, malgrat la massificació dels, diguem-ne, usuaris, ha estat una ruta solitària, en quant a la poca predisposició per voler ésser acompanyat. Es retrobaven, després, en el camí de La Fita, penjant dels seus braços copiosos cistells plens de rovellons del Massís, com si fossin de cera, d’un color rosat, el color de la carn i segons els entesos, ho corroboro, els més gustosos de tots.
Però no s’acaba aquí la ruta dels dies de festa, continuant per entre aquet idíl•lic camí de la tardor, la dèria de la cacera aconseguia establir una altra ruta, la dels paranys. Quan la vinya ja està dormida i aquests pomells d’apinyadetes flors blanques, s’arreceren en les soques dels ceps i quan un airet enjogassat fa caure els últims pàmpols que encara queden aferrats de les vergues sense podar, el silenci de la vinya és sepulcral, només el gosen desbaratar el piular dels moixons. Entremig d’aquesta bucòlica calma, unes mal engiponats amagatalls, han estat els dipositaris de la paciència de molts sitgetans, els quals fins i tot s’aguantaven la respiració per no malbaratar un silenci, el del camp, on uns simples i aliens sorollets posen en salvaguarda als ocells que tenen l’oïda i la vista molt fina. Hores robades a la vida que, per estar tan amagades i esmorteïdes, semblava que no comptabilitzarien en el computo final.
Totes les dones i els homes tenim les nostres rutes traçades, la d’aquells diumenges a la tarda implicava a uns homes que tenien de dinar aviat per tal de poder iniciar la ruta dels cinemes. Eren els portes, acomodadors i els que tiraven el cine en les Societats i en aquella sala del Rialto. Com en Paco Viñola que va ésser un dels porters d’aquesta sala. Els germans Capdet, l’Agustí, , es posava a la porta del Retiro cap a les quatre de la tarda i la deixava a les nou del vespre, junt amb el Sr. Màrquez. l’Enric Capdet entrava en acció a l’hora del ball, quan empaitava a les parelles que ballaven per cobrar-les-hi un impost per tenir-ne dret.
Una imatge peculiar, durant els mesos hivernals, l’oferia en Juanito Bartés i el seu fill Jordi. El progenitor amb abric llarg, fosc i amb bufanda ben disposada en el coll. En Juanito era el porter del cinema i del ball i el seu fill acomodador del Prado. Amb ell a la porta pocs havien aconseguit franquejar-la sense la preceptiva entrada. Fa pocs dies ens acaba de deixar en Jordi, un dels últims testimonis d’aquelles rutes, i se’n ha anat sense perdre aquell toc d’educació que impregnava la seva manera d’ésser, en les salutacions i durant el transcurs de la conversa.
Els homes i les dones de totes les rutes sitgetanes, han mantingut la solera d’una existència, amb privacions, alegries, però sobretot amb honradesa i un comportament exemplar que ha fet possible que la ruta de Sitges sigui un atractiu per a tots els qui hi vivim i per aquells que ens visiten.
J. Y. M.


( Publicat a l'Eco de Sitges el 4 de novembre del 2011)

30 d’octubre 2011

UNES IMATGES DE RUBIELOS DE MORA






























Demano disculpes als seguidors/es del “blog” per la meva demora en actualitzar-lo. A vegades ho haig de justificar mer motius tècnics i altres, ho reconec, degut a una certa deixadesa.
En agraïment al vostre interès i lleialtat, us obsequiaré amb unes fotografies del poble de Rubielos de Mora, on va néixer el Sr. Esteve Barrachina, mestre que va ésser de la nostra escola pública. Portat pel record, no pas per la coneixença ja que no vaig tenir aquest plaer, sempre em rondava la idea de fer una visita a aquest poble de la província de Terol, quasi bé fregant a la de la de Castelló.
Em va agradar, sortosament avui la majoria de pobles ofereixen al visitant una ben cuidada imatge. Rubielos de Mora no és una excepció; carrers ben arranjats i les cases, algunes d’elles senyorials, molt acord amb tot el conjunt monumental. Hi arribarem quan celebraven la seva festa i sembla ésser que hi ha per costum reunir-se sota aquest bonic arc del torreó que dóna entrada, per cantar, ballar i xarrupar un bon vinet.
Per tant, la primera sensació va se festiva, alegre. Com a curiositat i mostra de bona germanor, junt amb les diferents imatges, penjo aquesta fotografia d’un porró. Tan singular parella estava damunt la taula de la fleca del poble, entre el ben encrostat pa i les suculents pastetes que acostumen a coures en tots els forns dels pobles que guarden una certa solera tradicional. Un bon lloc i uns bons ingredients per complaure el paladar i per estovar la gargamella, segons siguin les preferències de cadascú
.

LA RUTA DE LES DONES DE SITGES

Ha calgut el pas dels anys per integrar recorreguts placentaris de la vida quotidiana en la denominació diversificada del que anomenem rutes. Fa temps, en aquest mateix espai, vaig aplegar aquesta diversitat de caminades sota la denominació: la ruta del colesterol. Perquè es pretén poder cremar tot el que de dolent es barreja dintre de les nostres interioritats. Una denominació, però, que no s’ajusta ben bé als aspectes pels quals motiven fer el recorregut, perquè no tothom té la necessitat de cremar els malèfics sobrants, a la simple passejada es pot denominar: la ruta d’estirar les cames. Sigui quina sigui la finalitat, la ruta que ofereix el nostre bonic i relaxant contorn, en termes més generalitzats, la podríem vendre com: una ruta per Sitges. Que es complementa amb; la ruta dels americanos, la ruta del Sitges íntim...
Però ara bé, amb la complicitat la regidoria de Benestar i família i El Retiro, presenten una nova edició del cicle “Entre Dones”. M’imagino que també entre la veu popular no hi mancarà el maliciós afegitó: “entre dones et trobis”. No obstant trobar-se entre dones, ahir dijous, haurà estat com fer un repàs a la història del nostre poble, a peu de carrer, amb dones sitgetanes que han explicat les seves vivències i records. Dones que per portar una vida tan lligada a la seva família, als costums de la vida pobletana, sense adonar-se’n, han assolit una popularitat, uns coneixements, que encara avui són tingudes com un referent del sitgetanisme viscut amb la normalitat que podia representar, per exemple, emblanquinar els baixos de les seves cases i escombrar el seu tros de carrer, entre altres dinàmiques pròpies del dia a dia.
Que amb el pas del temps i una suposada modernitat, l’escombra s’ha canviat per aquestes sorolloses màquines que de bon matí desperten al veïnat amb la intenció de netejar el carrer, però deixant-se molts racons. Ara que en torno a parlar, el full de ruta de dues sitgetanes és admirable. A elles m’he referit en altres ocasions, veïnes del carrer Jesús, la Maria Matas i la Ramona Vendrell. Són de les poques sitgetanes que deuen quedar, en el centre de la vila, que encara escombren el seu tros de carrer, oferint una imatge de poble.
Per la ruta de les dones sitgetanes hi trobarem la flor i la nata d’un Sitges entranyable, lliurat al treball, a la convivència veïnal. A la contemplació del pas del temps, mentre cosien darrere els vidres i al carrer hi regnava la xerinola de la mainada que jugaven. I en molts casos amb el remor persistent de les màquines de cosir sabates i que abans de tancar les fàbriques de calçat es disposaven a anar a portar la marrada, com la Paquita Ferrer que tots la coneixem per la Paquita de can Muiño, dona popular i eficient enllaç entre la fàbrica i les maquinistes. I dones festives, com la Vargas que vivia al carrer Sant Sebastià i per Carnaval transformava la no gaire agraciada personalitat en un bellesa exuberant que feia anar de corcoll a més d’un. Veïnes del mateix carrer eren les germanes d’en Tirano. Altes, una referència que les feia elegants en quant el vestir. Era l’època en què les senyores lluïen complerts i llargs abrics, els quals es completaven amb un ample coll de pell. Hom recorda a les germanes Torrents, l’Eulàlia i la Josefina, filles del sastre del carrer Major. També a la senyora Manaleta Lluís, esposa del Sr. Manel Benazet. Un abric damunt les seves espatlles les afavoria i els hi conferia un toc de distinció, flairós a naftalina.
Quan s’esqueia, però, les dones sitgetanes gaudien dels dies de festa, sobretot d’aquells balls de tarda que organitzaven Prado i Retiro. Hi havia el costum que dues dones, amb els respectius marits, obrien els balls de les Societats, en quant el Prado tenien l’exclusiva la Maria i en Virgili, masovers de l’hort de can Falç. Pel que fa al Retiro, l’Avelina i el seu marit en Jaume Fontfria més conegut per en Mec. Elles consolidaven un moment entranyable del vesprejar, quan al so de les orquestres, animaven a sortir a la pista a la resta de les parelles.
Més en la intimitat de les llars, en una ruta per l’entorn de l’Ajuntament i la parròquia, les dones que hi han viscut conformen una pàgina important d’aquesta popularitat que cerquem. La més institucional, la Lola de l’ajuntament, que va viure en les interioritats de la casa de la vila, aliena als debats de la corporació de torn, si més no molt integrada en els costums que es vivien de portes cap a fora. Davant per davant, la Sra. Adela Virella va viure entre el taconejar de les sabates i la seva poesia, elegant, sensible i entenedora. La seva jove, la Maria Rosa Balcells, sempre implicada amb les feines de la llar i de la botiga, ha mantingut el reduït balcó de casa seva sempre florit, un exemple de la sensibilitat de les dones al posar flors en els seus balcons. Com l’Antonieta, muller d’en Pepito gitano, que mantenia el balcó “a palo seco”, però disposava la persiana de corda damunt de la barana, una altra característica de la majoria de les cases. En els baixos d’aquesta casa hi continua vivint la Pilar Queralt, més coneguda per la Pili de can Badia, pels anys que va treballar en aquella propera botiga de queviures. En el pis de sobre la Montserrat Ferré , vídua Carbonell. En la mateixa vorera hi vivia, en aquell singular casalot, la Josefa. Havia nascut a Cuba, dona de grans davantals que ni es treia quan sortia al carrer per anar a buscar l’espòs, en Pepitu, home que anava hi venia del Baluard, amb la seva gorra, una inseparable pipa a la boca i les mans creuades darrera l’espatlla: En el pis de sobre hi vivia la Pilar, mare dels i les Anaus. Una dona que matinava perquè s’encarregava de cobrar la cadira des de la primera missa. A frec del Baluard hi va viure la popular Mercè de can Pans amb la seva filla i en el pis, la Sr. Consol que venia roba. Era majordona de mossèn Pasqual Prats, l’Ampáro, una dona més aviat del morro fort. Encerclant la casa gran hi va viure una temporada una dona que dibuixava amb un estil molt propi, la Lola Anglada Sense oblidar-nos de les bibliotecàries les quals, complint un horari s’hi han alternat, com la Pilar Casas, la Lolita Mirabent, ajudada per la seva germana Rosa, la Maria Savorit i la Núria Amigó. En les entranyes de l’antic mercat hi tenia la vivenda la Sra. Tomasa, era la protectora de tots els gats del veïnat. Per tancar el cercle veïnal, la Carmeta de can Quildo qui a més de despatxar a la pastisseria, ella i l’Hermenegild, els diumenges, tenien cura de la cantina del cinema Rialto. Continua darrera el taulell l’Annita, la seva jove.
Una dona que per aquestes vigílies de Tot Sants embolcallava la tradició amb paper de solfa, era l’Angeleta dels ous. Asseguda al fons d’aquell llarg i estret passadís del seu negoci, amb un sac de castanyes ja torrades, pel seu marit, en Ramonet, oferia una imatge molt adient amb la diada. El paper de música per embolicar el subministraven a can Torrens. Amb dues dones prou conegudes. Com també ho eren dues veïnes de la castanyera, l’Enriqueta de les flors i la Pepeta de cal conco. Sí ja sé que d’aquesta plaça em deixo unes altres de molt peculiars. Però és que sempre les anomeno i em fa cosa tornar-hi. Ho han endevinat.
Ho he de deixar aquí, potser la ruta de les dones de Sitges tindrà continuïtat, tot fent un altre tomb per casa, perquè la ruta i les protagonistes dóna per omplir moltes pàgines.

J, Y. M.


( Publicat a l'Eco de Sitges el 28 d'octubre del 2011 )

DOS ANIVERSARIS

Durant el mes d’octubre de l’any 1986 van coincidir dos esdeveniments rellevants. El primer va tenir lloc el dia 4 d’octubre, era dissabte, a la nostra vila s’implicaren un nombre important de conciutadans que a l’hora indicada s’assegueren a taula. Un fet normal si ens referim a una taula qualsevol, perquè, quan s’escau l’horari de les menjades, les taules assoleixen un protagonisme vital. Aquesta, però, era una taula que sortia de les mesures més o menys convencionals, pretenia ésser, poca broma, la taula més llarga del món. La que va aplegar més comensals, des de sota la Fragata fins a Terramar. El plat estrella que es va servir va ésser el xató, tot i que el menjar es suposava que era una cosa secundària, es tractava d’aconseguir el record en quant a la llargada d’una taula útil, vull dir que servis per asseure comensals a l’hora de dinar. Fou un èxit en tots els aspectes, el rècord s’aconseguí. Gràcies al plantejament, la col•laboració, l’assistència massiva i fins i tot la climatologia hi va voler posar de la seva part, lluint un sol d’aquells que impregnen d’aquesta lluminositat tan característica en el nostre poble.
Aquest any s’han complert 25 anys d’aquella simpàtica gesta, per la qual el poble es va convertir en notícia que se’n va fer reso fins i tot la premsa internacional. I el nom de la vila va quedar escrit en el populós llibre dels rècords Guinees. Iniciatives que repercuteixen en l’estímul de totes les persones que hi van participar, perquè aquest muntatge va representar moltes hores de planificació i feina que un voluntariat abnegat i ben disposat, va saber desenvolupar amb eficiència en el moment de mobilitzar i implicar a tanta gent. Avui, vint-i-cinc anys desprès, tothom que hi va participar manté viu aquella imatge, la d’una taula que s’estenia al llarg de tot el passeig, una imatge insòlita que els documents gràfics s’han encarregat de perpetuar. La meva col•laboració d’aquell dissabte, encara no s’aixoplugava en el tomb per casa, la vaig titular “ La Taula”. I l’encetava amb aquesta frase tan popular: “ a la taula i al llit al primer crit”. L’oportunisme em va valdrà sortir a la portada.
Amb pocs dies de diferència, el 17 del mateix mes, al migdia, tots estàvem pendents de la televisió que, en una connexió amb directe amb Lausanne ens permetria conèixer la ciutat que seria l’encarregada d’organitzar el Jocs Olímpics del 1992. Una candidata ens era molt propera. Sembla que ho vegi, el Sr. Samaranch, davant el faristol, obrint un sobre, intentant donar un caire enigmàtic a la situació, respiració continguda per part de tothom, una mica de titubeig al pronunciar les primeres paraules, on semblava que el silenci les volgués ofegar i finalment: “ a la ville... de Barcelona”. Un anunci que va fer esclatar de satisfacció a tots els qui, d’una manera o altra, hi estàvem identificats.
Aquesta notícia em va agafar en un poble de l’Aragó, Used, on va néixer la Carme. Que està situat a pocs kilòmetres de Daroca i enfront a la llacuna de Gallocanta. Ens trobàvem en el menjador de la casa , davant un televisor en blanc i negre i sense Internet, no existia, per poder recavar en l’esdeveniment, ni telèfons mòbils, encara vivíem una mica tranquils. Com es tracta d’un poble de no masses habitants i Barcelona es troba lluny de la seva situació geogràfica, l’anunci no generà masses mostres d’entusiasme en aquell indret, com si no anés amb ells. La meva implicació amb aquest setmanari, va propiciar que de seguit vaig sentir la necessitat d’escriure sobre el tema, ho vaig enllestir allà mateix, emplenant un parell de folis, sense utilitzar la màquina d’escriure, amb la meva cal•ligrafia. El vaig titular: “Anells Olímpics”. Un familiar que és molt crític amb les meves col•laboracions, em recorda sovint que ha estat un dels millors articles que he escrit. Seria per l’eufòria que s’apoderà de mi i per la dificultat de trobar-me lluny de Sitges per poder viureu de prop.
Vint-i-cinc anys d’una data que forma part de l’historia de l’esport i que va canviar molts aspectes de la ciutat de Barcelona i rodalies. Els més destacats, a banda de les instal•lacions olímpiques, foren les millores en els accessos a la capital, on es van construir les rondes: la de dalt i la del litoral, convertint-se en un alleugeriment important del tràfec rodat. En el any 1992 també es va inaugurar un tram de l’autopista de Barcelona a Sitges, travessant el Massís de Garraf per uns túnels. Aquesta obra, tot i l’abusiu import que s’ha de pagar per travessar-los, va representar una millora molt notable en quant a la comunicació entre la capital i el nostre poble. Van ser uns anys d’intensa activitat, en què Barcelona va agafar un impuls i una projecció internacional que li va permetre convertir-se en un destí preuat per molts dels turistes que encara avui la visiten.
Sitges no va quedar al marge, la capital i la vila van escurçar distàncies i per tant es va reduir el temps emprat en completar el trajecte. Aquest apropament, el nom, la situació, va fer que molts esportistes d’elit, autoritats, organitzadors, lloguessin torres, a preus importants, per residir-hi mentre van durar els Jocs.
I també, des de, que han millorat les comunicacions per carretera s’ha notat en el nombre de visitants, sobretot durant els caps de setmana i dies festius. L’èxit aconseguit amb l’organització dels Jocs va permetre, durant uns anys, viure de la rifeta. Hi havia feina, alegria i tot el que comporta una situació folgada de benestar. Com una injecció de vitamines que revifaren els ànims d’una societat que s’abraçava als nous avanços estructurals i tecnològics. Caminant de bracet amb els països més capdavanters.
Una vegada es posà colofó al revulsiu que viu Barcelona, la “depressió” post festa no trigà a assetjar aquell ambient d’eufòria i es cau amb la crisi del 1993. Molts ni la recorden, seria suau i molt passatgera. Perquè de seguit ens vam refer i tornà l’alegria immersos, en diuen, en la “bombolla immobiliària”. Embolica que fa fort.
Vint-i-cinc anys després, hi ha més feina en plegar-les que fer-les caure. El panorama ha canviat substancialment. La taula més llarga del món forma part del record i després de tants anys ja tot està més que paït. Tot i que per a uns quants la digestió no va ser del tot bona, perquè els hi va produir unes caguetes que els va postrar a la tassa del inodor, fins que van fer net. Pel demès tots sabem i patim moltes de les conseqüències d’aquesta ferotge crisi.
Avui, mirar endavant produeix incertesa, com serà el mon dintre de vint-i-cinc anys més? Es produiran canvis en el benestar de la societat i en molts altres aspectes , tardarem a que la roda torni a girar amb la mateixa velocitat que abans. El futur és incert, però encara ho és més el desenllaç d’aquesta mala maror que regna. Només una disciplina esportiva, optimista i emprenedora pot contribuir a que quan faci 50 anys dels Jocs de Barcelona, aquell esperit triomfal hagi permès vèncer part de les dificultats. De moment aquestes dues dates han assolit un aniversari important i digne d’ésser recordat.
J. Y. M.


( Publicat a l'Eco de Sitges, el 21 d'octubre del 2011 )

RUBIELOS DE MORA






Els pobles de l’Aragó disposen d’una de les barreges més sensacionals de la convivència humana i patrimonial : la llum, el color de la terra, la força del paisatge, la construcció peculiar de les seus més portentosos monuments. Passant pel tarannà de la seva gent , el deix de la seva parla i un folklore molt característic, entre altres.
La província de Terol és allargada i s’estén fins a les estivacions de Castelló, per una vall que s’aboca al mar, passant de les frescor d’aquells indrets a les terres càlides de la costa de Llevant. I deixant enrere pobles tan bonics com Mora de Rubielos i Rubielos de Mora, en les ribes del riu Mijáres. Curiosament Sitges està agermanada amb un poble d’aquesta província, amb Andorra de Terol. Terra d’on prové el nostre amic i artista en Manuel Blesa, el qual ha pintat infinitat retrats a l’oli dels habitants d’aquelles contrades, així com el singular personatge del Pastor d’Andorra”. Com a curiositat d’aquests lligams, cal destacar que l’Amàlia Caballé, filla de la Presenta i del Sr. Caballé, es va casar amb el ferrer d’aquella vila i se’n hi va anar a viure. Sense perdre, però, contacte amb el seu poble, relació enfortida pel fet de l’agemanament
En la vida de les persones hi conflueixen un seguit de coincidències, on algunes fan honor a l’antic refrany: “La tierra do me crié démela Dios por madre./ Al buen varón, tierras ajenas su patria son”. Quelcom semblant li va passar al Sr. Esteve Barrachina Benages que va néixer a Rubielos de Mora a l’any 1853 i va morir a Sitges l’any 1939. On hi va arribar destinat com a mestre d’escola a l’any 1905, procedent de Batea ( Tarragona ). Va ésser a Vilafranca del Campo (Terol) on es casà amb Maria Esquiu Colás. El matrimoni va arribar a tenir tretze fills, dels quals només set arribaren a una edat adulta.
Segons cròniques el defineixen com a home pulcre en totes les seves dedicacions, inquiet, encuriosit per l’entorn. Amb tantes bones predisposicions va saber transmetre les seves inquietuds als seus alumnes, fins el punt que els va inculcar a interessar-se, estimar les coses de casa. Entre elles la seva geografia, de manera que els va implicar a entrar en contacte amb la toponímia local. Com que els familiars, de cada un d’ells, hi estava identificat: per l’ofici, o per l’assentament en el lloc on vivien, el mestre els va encarregar que rescabalessin entre els coneixements dels seus tutors i d’aquesta manera poder aportar una valuosa informació a la tasca de recerca. Un interès col•lectiu, rere el qual es pot dir que els deixebles es van convertir en mestres del seu mestre. El treball donava els seus fruits i tots van aprendre a estimar, encara més, cada racó de la vila. L’obra, en castellà, l’anà publicant el mestre en el diari local, del qual ell n’era el fundador i que sortia una vegada al més, sota un nom tan nostre com ho és: La Fita. El març del 1993 ha estat editat pel Patronat Municipal Sitges Comunicació, amb el seu títol original :Geografia Local de Sitges. Traduïda al català i formant part de la col•lecció de Quaderns de Sitges. Amb nota introductòria del seu net, Ventura Sella i Barrachina.
Rubielos de Mora, avui, és un poble molt ben conservat. Amb bon criteri a l’any 1980 li van concedir el privilegi de declarar-lo Conjunt Històric – Cultural. Els seu gran nombre de palaus, cases senyorials, esglésies, ermites i la seva singular portalada d’entrada, el fan mereixedor del títol que ostenta. Hi vaig passejar amb tota recreació i amb la satisfacció que em trobava en un poble que ha tingut, amb la persona d’Esteve Barrachina, un fort vincle amb el nostre. També des d’aquest indret van estar destinats a la caserna de davant el cementiri, servidors de l’ordre. De retorn visitàrem Mora de Rubielos , el poble que inverteix els dos termes en la seva identificació. El presideix un espectacular castell, als peus del qual s’alça una interessant col•legiata. El rector de la qual, mogut pel interès de saber de la procedència dels visitants, ens va fer saber que en el poble hi viu un tal Pepe Barrachina, molt popular, però que no hi vam poder coincidir perquè , en aquell moment, n’estava absent. Llàstima, ja que potser hagués pogut aportar més detalls del cognom i de l’arrelament en aquests dos pobles.
Una de les netes del mestre d’escola, la Carme Barrachina, no fa gaire que ens ha deixat. A la Carme sempre la va acompanyar una mirada enjogassada, l’espontaneïtat, tan comuna en tots els Barrachines i una estima especial per les coses de casa nostra. A més, va tenir el privilegi de compartir-ho amb la nombrosa clientela que acudia al seu emblemàtic establiment de la Torre de les Hores.
Emmaridada amb l’Antonet Pañella va redescobrir l’harmonia dels millors compassos dels ballables d’aquella època, així com les composicions que el marit aportava a la nostra dansa. Fundador que va ser de l’orquestra La Gran Gala, composta per músics d’aquí i que va portar la música arreu.
Tal com ho va fer en Janio Marti, si més no aquest dedicat en exclusiva a la música, la seva orquestra ha actuat en les millors sales de ball i en quasi tots els envelats de Festa Major. Ens acaba de deixar un altre mestre, ell no es va dedicar a l’ensenyament, però ho era per les seves doctes aptituds per la música. I pel seu tarannà, també afable i cordial.
Uns i altres mestres de la vida, on hem aprés que estem aquí de pas, no obstant quan és el moment de marxar sempre ens ve nou. Sobretot ho hem pogut constatar el darrer cap de setmana, perquè en poc temps de diferència ens van deixar molts amics i veïns, amb els qual havíem compartit vivències i ensenyaments.
J. Y. M.






( Publicat a l'Eco de Sitges, el 14 d'octubre 2011 )

LA BLANCA PANTALLA

Vaig deixar el tomb de la setmana passada quan el tast que ens proposaven havia estat d’allò més suculent i ambientat. Amb tot, però, la meva intenció va estar encaminada a intentar oferir, a grans trets, com ha evolucionat els costums de cuinar i menjar. Abans de endinsar-me en la temàtica del cinema, reprenc el fil del anterior article perquè també hi ha unes determinades coincidències amb el tema d’aquesta setmana.
Era igualment importat l’horari de les menjades, els qual venien determinats pels quefers laborals i dels dies de festa. La jornada laboral de les fàbriques de calçat, que és la industria que predominava, s’acostumava a regir per unes normes que els “pitos” s’encarregaven d’anunciar i limitar: de 8 a 12 i de 14 a 18. Horari que altres industries prolongaren l’hora de plegar al migdia fins a les 13 i a la tarda fins a les 19, començant també una hora més tard, a excepció dels paletes que la franja per dinar es limita de les 13 a les 14. Això equivalia a que quan el treballador arribava a casa pràcticament havia de tenir el plat a taula. Aquesta exigència obeïa també a una altra raó, al costum que hi havia d’anar a fer el cafè a les respectives Societats, immediatament desprès de l’ultima queixalada. Aquesta dèria es manifestava amb aquests locals plens de socis que aprofitaven la més mínima per fer-hi cap.
Igualment passava amb el sopar, el costum era no engegar-lo gaire tard, als voltants de les vuit del vespre, fins i tot més aviat. Un cop acabat els homes tornaven a pirar cap el Prado o el Retiro, aquesta vegada amb més temps per tal de poder fer la partideta o jugar al billar. Impàs que les mestresses de casa aprofitaven per desparar la taula i rentar els plats.
Aquesta rutina es podia veure alterada els diumenges, no obstant l’hora de dinar poc es modificava, les famílies aprofitaven, segons l’època de l’any, per gaudir la tarda del dia de festa, dedicant-la a compartir aficions. La més sana era anar a passejar, tanmateix la que feia una mica més d’extraordinari era anar al cinema. Raó per la qual es dinava aviat. I sortint s’enllaçava amb el ball de tarda.
Aquests eren un costums bastants generalitzats, però també existia la dèria pel futbol. En aquest cas, rarament eren aficionades les dones, per tant es tornaven a quedar a casa. Curiosament, vist des d’aquesta perspectiva, hom s’adona que les mestresses de casa gaudien d’escassos privilegis, tots els dies trafegant en un treball que no és agraït ni remunerat. Mentre els homes anaven i venien d’acord amb els seus costums.
El cinema va ser un reclam que en certa manera va propiciar una complicitat que permetia sortir després de dinar, en aquelles tardes fredes de l’hivern, sabent que en la sala estarien calentets, mentre es gaudia d’aquelles pel•lícules que van fer furor entre els més aficionats i públic en general. Anar al cinema feia festa, era el complement a la mica d’extraordinari que es feia per dinar, amb el cafè pres a corre-cuita per tal de no fer tard.
Mentre convilatans d’oficis diversos, prenien posició en les taquilles, en la porta de les sales i com a acomodadors. Fins i tot despatxant cacauets i altres llaminadures per tenir la boca entretinguda mentre durava la sessió. Gent coneguda que per la confiança establerta, gosaven opinar sobre el “pase”: “Us agradar, és molt maca”. Van ser els anys daurats del cinema, moltes d’aquelles pel•lícules, els seus protagonistes, la pantalla els va fer immortals, perquè la gent que va seguir aquelles projeccions, els arguments de les pel•lícules, moltes d’elles, amb un fons que arribava a colpir els sentiments, encara són recordades i admirades. Sobretot si tenim en compte que no existien les tècniques tan sofisticades, tant pel rodatge com per la projecció. Van ser anys on el cinema triomfava, no obstant amb retallades que la censura s’encarregava de suprimir escenes que avui poden semblar ridícules. Acostumats, com estem, a veure-les de tots colors.
Mentre a la llars del poble, com arreu, esperaven que la televisió fos assequible a les economies familiars. Conec a famílies que es resistien a comprar un televisió, ja no pel seu preu, sinó perquè tenien el convenciment que no sortirien de casa. Va ser la primera sacsejada. Aquella televisió en blanc i negre va retenir a molts matrimonis a casa i es va anar perdent aquell neguit per dinar aviat per arribar a temps a la primera sessió.
Anys després les tècniques han revolucionat aquest art, i continuen havent molts aficionats, fins i tot és una realitat pel•lícules doblades al català que obtenen un aforament de públic molt per sota de les expectatives i de les revindicacions que clamen a una progressiva implantació de nous títols. El cinema manté la seva projecció universal, amb un públic que hi acudeix, sobre tot a les capitals, on la gent fa cua per entrar. Als pobles ja és una altra qüestió, fins el punt que moltes sales han hagut de tancar portes. Com dirien els més visionaris: “Hi ha massa de tot”. Fa un temps érem gent de costums inamovibles, de programar els dies de festa amb detalls que els diferenciaven de la resta. Tot això ha canviat, ha passat a la història.
I de les històries dels cinemes sitgetans, en tenim un cronista el qual, des de ben jovenet, ha compartit vida i passió pel cinema. En Francesc Borderia i Soler ha recavat no sols en la història dels cinemes locals, sinó que també l’ha enriquit aportant detalls singulars de tota aquesta trajectòria, acompanyada d’anècdotes i vivències que fan del llibre que ha escrit, un document molt interessant i amè d’aquesta evolució. Implicant a personatges que han tingut a veure amb aquest món i en les simplicitats que també s’han de vetllar per tal de que els espectadors es sentin còmodes. Per tots aquells que hem viscut una mica d’aquests episodis, ens rememora l’ambient d’aquells diumenges a la tarda, just desprès de dinar, quan la gent s’apressava per anar al cinema. Amb la nostàlgia dels de la meva generació que quasi bé mai hi podíem entrar, degut a que les pel•lícules no eren aptes per la nostra edat. Una vegada rebassada l’edat prohibitiva, ens varem trobar que tot era massa fàcil, ja no ens calia despistar al porter, els anys ens delataven, havíem anat deixant pel camí, una època irrepetible. Amb les ganes que teníem de ser grans...
Acaba de començar una nova edició del Cinema Fantàstic, reivindicant el nom de Sitges que és on el van parir un grup de sitgetans, entusiastes de la fotografia, sota l’aixopluc del Sitges Foto Film. Quan el centre neuràlgic de la Vila, les sales de les respectives Societats, acollien les projeccions i tots el poble es submergia en un caliu, mai millor dit, fantàstic. Amb el trasllat d’una part important a les afores, això no és el mateix, li falta l’escalf popular. Ja acostuma apassar quan determinats aspectes s’acaben rebolcant en aires de grandesa.
J. Y. M.


( Publicat a l'Eco de Sitges el 7 d'octubre del 2011 )

REMENANT CASSOLES

Parlar de menjar sempre és un tema que desperta curiositat i fins i tot un cert apassionament. Els de la meva edat, amb més de mig segle a les espatlles, hem trampejat entre les estretors i en una certa abundància. Quan les coses anaven primes, però, varem tenir la sort que l’època de la gana ja havia passat. Igualment érem privilegiats perquè teníem les mares a casa, junt amb els avis i aquest entorn ens va permetre poder romandrà a la llar fins a l’edat d’anar a l’escola, pràcticament les escoles bressol no es coneixien. Tots gaudíem de tots.
Aquesta convivència era bona, educativa, basada en el principis més bàsics, amb mires al dia de demà. Les nostres mares eren joves i al costat de les àvies aprenien el bo i millor, en deien, per saber portar una casa. Entre aquest aprenentatge el més suculent era preparar bones menjades. Que no vol dir fer àpats ostentosos, els condiments més simples preparats d’una o altra manera, poden semblar platillos sensacionals, diferents. Aquesta implicació amb la cuina també equivalia a que nosaltres ens havíem de menjar el que es preparava, la paraula “no m’agrada” no era gaire ben interpretada, ens havíem d’atendre a la resposta: “s’ha de menjar de tot “. I quasi ho van aconseguir, els de la nostra generació, ben pocs condiments ens deixen d’agradar. Fins i tot una simple sopa de farigola, amb fines llesquetes de pa, que deien que era molt digestiva, ho deu continuar sent, reprenia aquells sopars de sopa, verdura, peix o truita. Ens havien educat en la cultura de la cuina casolana, on no hi mancaven aquells suquets, en els quals acabaves sucant-hi pa, seguint l’exemple dels més grans.
Però sobretot sabíem distingir les menjades dels dies de cada dia del de les festes. On prevalia una mica d’extraordinari per a diferenciar de la resta i de postra es va passar de la fruita al tortellet. Poc a poc la situació anava millorant i aquesta progressió, sense bé adonar-nos, es feia palesa en el contingut de les cassoles. No obstant de ben jovenets ens van inculcar a saber distingir i relacionar els àpats extraordinaris amb les festivitats que els corresponia. Nadal, Festa Major, l’onomàstica dels membres de la família... Eren uns dies assenyalats i existia un protocol en quant a les menjades, en segons quines continua establert: el caldo de galets, el bullit i la carn d’olla i el capó rostit. O els entremesos amb el pollastre rostit, els canelons... Ben aviat s’alterna amb el peix, en diuen sarsuela que de líric no en té res, a no ser pel cant que penetra fins al fons de la cartera. La fritura i altres condiments on el peix és el protagonista. És el que explicava no fa gaires setmanes, el factor menjar contribuïa a magnificar el sentit de la festa, de manera que a mesura que han hagut menjades que han passat als dies de cada dia, acompanyat per l’escalada de l’edat, com les festes, llevat d’algunes, han perdut bona part d’aquell carisma que les feia especials.
Varem viure una època daurada, perquè tot el que es coïa en els fogons de les nostres cases era bo, sobretot, cuinat amb molta estima i amb ganes de superació. De cercar, dintre el mateix plat, noves sensacions, els sabors d’antany, els de la cuina de les nostres àvies. Un fet curiós el trobem, fins i tot, en els plaers experimentats per la gent que anava a treballar a fora. Portaven la carmanyola que només obrir-la en sortia un flaire que captivava al company de feina. Us recordareu dels anomenats viatjants que en un apartat de la seva cartera de mà hi havia la carmanyola, ells coneixien els llocs on els era permès menjar el que portaven a canvi de fer una consumició.
A les fondes hi feien parada quan la ruta s’esqueia pernoctar fora de casa. Per a la gent del poble, anar a dinar a fonda del mateix lloc, era impensable. Es va començar a practicar amb els casaments, fins llavors celebrats en els domicilis dels familiars dels nuvis. De les primeres vegades que es va anar a menjar a fora de casa era quan es feia un arròs a la muntanya, una musclada entre roques i platja i el dia en què els de casa ens portaven al “parque”. Amb una mica de sort, si no volien traginar la carmanyola, aquell dia anàvem al restaurant. Festa gran i complerta.
Ho he dit sempre hi ho mantinc, anar a menjar a fora de casa va començar en aquestes incursions a la capital i una mica més cap aquí, quan pel ventre ja havien rebotit els fesols, cigrons, llenties, espinacs, i tot el que es pugin imaginar. I en aquest impàs de les nostres vides, va aparèixer el cotxe. I m’afirmo en el que he comentat en altres ocasions, l’anar sobre rodes va ser el principi del canvi en els costums culinaris, tot i continuant tenint l’absoluta confiança i admiració per tot el que cuinaven les àvies, les mares. De primer ens acompanyava, a més de tota la família, no es coneixien moltes de les prohibicions, o es feia la vita grossa, en quant a la capacitat del vehicle: que la família la formaven cinc components, cap problema. Que n’eren sis o set, tampoc. Ningú es posava pedres al fetge. Tot depenia, és clar de les mesures dels culets que eren els únics que posaven limitacions dintre aquell reduït espai. En el maleter l’acompanyant flairós era el dinar preparat. Només calia trobar un bon lloc, si podia ésser amb boniques vistes panoràmiques, per parar la taula plegable i les cadires, el menú el componia les amanides, truites fredes, carn arrebossada etc, però tot a temperatura ambient. En aquest cas no es donava més prioritat a l’excursió que al menjar.
Però aquesta preferència tampoc va durar gaire en ésser l’exclusiva, la temptació dels establiments dedicats a la restauració, les seves cartes exposades per a reclam, va propiciar que hi acabéssim entrant per a donar plaer al paladar i sobretot festa a les cuineres. Tant ha estat aquesta assiduïtat que més d’una vegada es fa una sortida per anar a menjar a tal o qual restaurant, convertint-se, en algunes ocasions, en una prioritat per sobre d’altres al•licients.
Al cap dels anys, si més no, es fa palès un retrocés en les menjades casolanes. Les nostres mares avui són les àvies i sortosament continuant dominant l’art dels fogons, no obstant les noves generacions s’han preparat per ocupar llocs de responsabilitat en el món laboral. Aquesta dedicació als estudis, al treball, les ha apartat de les feines de la llar, entre aquestes, la cuina. Sense generalitzar, els fogons de cases particulars ha perdut pistonades, tant que avui es preparen plats ràpids, fàcils de condimentar. Per contra destaca l’afició que prolifera entre els homes per arremangar-se i aprendre a cuinar. Fins el punt que n’hi ha de molt experts.
Bé sigui per comoditat o perquè el paladar s’ha tornat senyor, anar a menjar al restaurant és d’una normalitat absoluta. Fins el punt que un col•lectiu de restaurants de Sitges, ens delecten, una vegada a l’any, amb un menjar de tast. Una iniciativa, de llarga trajectòria, que ens permet tastar el que es cou en els seus fogons. A aquests abans els hi deien “tasta olletes”. Ara s’anomenen “gourmets”.
J. Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges el 30 de setembre del 2011 )

DE FESTA EN FESTA

Vaig arribar a un poble, els hi explicaré, amb més detall, en una altra ocasió, on acabaven de començar les festes, em van dir que eren en honor a la festivitat de la Santa Creu que l’església ho va celebrar el passat diumenge dia 18. L’entrada al poble es troba precedida per un arc de pedra en forma d’avellana i en la part superior s’alçava un torreó de les mateixes característiques, les de la pedra noble que el vesteix. Per tant, una entrada que es feia mirar. Sembla ésser que és costum que el jovent i la resta d’integrants, en diuen, “peñas”, a una hora determinada del migdia es col•loquin sota aquesta majestuosa entrada i a ritme d’una xaranga canten i ballen, sense deixar anar el vas de vi de la mà . La sorollada dura el temps necessari per fer valer que aquest rebombori forma part de la tradició. I d’aquesta manera, el visitant, o qualsevol dels de la terra que vol entrar al poble, ho ha de fer fent-se pas entre una multitud de jovent que no atenen que la seva peculiar manera de celebrar, dificulta el pas de l’altre gent.
Per estacionar el cotxe varem de tenir en compte la franja horària que no es podia aparcar. Especificant el motiu: “debido a la suelta de vaquillas”. Un acte que no trencava l’harmonia paisatgista del poble, ja que ni estava ballat per aquells taulons característics ni per cap altra mena d’artil•lugi, unes reixes de ferro articulades, a mena de portes, de treure i posar, a l’hora de la veritat tancaven el recinte del recorregut, els carrers per on no havien de passar els animals. Acabada la sessió, s’obrien aquestes grans portes, queden curosament plegades, i els carrers tornaven a una normalitat absoluta.
M’he embarrancat en una festa d’un poble, bonic, amb història refregada per les seves pedres, i total per no explicar res més. Una mica absurd tot plegat. No obstant una manera per entrar en matèria pot servir molt bé una insinuació d’una festa popular, on uns veïns l’esperen i la viuen, entre altres costums, posant-se sota l’estret i reduït pas de sota un bonica arcada, on canten i ballen i xarrupen vi. En el moment precís que arriben uns turistes els quals, buscant lligams i apassionats per l’art de les pedres, coincideixen, amb l’estímul afegit d’una festa que no pensaven trobar. La respectem, procurem atendre les recomanacions i ens deixem influir per l’alegria que es fa encomanadissa.
Per norma general són pobles amb poques festes per celebrar, aquesta de finals d’estiu i alguna altra més quan el fred no permeti quedar-se quiet en un espai obert propens al tiratge d’aire acanalat. Segur que per llavors busquen un racó més solejat.
Al tornar a Sitges, la vila celebra la 50ª edició de la verema i es prepara per la festivitat de Sant Tecla, en diríem la festa major petita, si ens la fessin catalogar entre mesures de grandiositat. No obstant, aquesta última, té tots els continguts, ets i uts, de festa gran. Quan tot just fa un mes de la celebració de la Festa Major. Entre aquestes dues s’han succeït ball de bastons, timbalades, correfocs i espetegafocs, castellers i de tot lo imaginable. I ja no mirem més enrere. Algun dia ens haurem de prendre la vida en serio i fer números i fer treballar la imaginació per buscar alternatives per a que la festa segueixi semblant gran, però amb una despesa petita. Destinar 300.000 euros del pressupost municipal a la festa Major, encara que en siguin dues, en aquests moments d’estretors i amargors és descabellat, abusiu. Si ho transportem al deute que s’arrossega Amb tot el nou consistori va arribar a temps per retallar-ne 50.000. Poca cosa davant la magnitud de la xifra.
I és que s’ha establert com una norma, posada en pràctica per molts municipis, consistent en tirar la casa per la finestra i desprès el qui carrega amb el gec són tots els qui han participat que cobren a terminis que acostumen a sobrepassar un any vista. Ja ho deien els més vells: “ paga tu, paga jo, quantes te’n fotries”. En sabien aquella gent de mirar per la pela. Amb el canvi de moneda, però, tot s’ha anat en orris.
És necessari buscar un equilibri i posar ordre a les festes, per tal de que no hi hagi un ball de bastons generalitzat on els nostres quedin curts. Però tampoc es pot caure en el pessimisme i menys a les portes d’aquest festa de Sant Tecla que, originalment aporta una iniciativa que fomenta la participació i l’enginy, com és la matinal infantil que en el seu dia va impulsar el Sr. Salvador Mirabent i Paretas. L’estímul, les idees, quan aquestes no s’apropen a la perfecció, de la mainada que hi participa, és un altre exemple de què amb poques taules en pot servir una festa magnífica.
Curiosament estic escrivint aquest article el dimarts, quan són les 22,45 i un insòlit castell de foc irromp en la tranquil•litat de la nit. Fullejo el programa i no hi veig cap mostra pirotècnica que avali aquests ramillets de coets. De segur que més d’un s’ha pensat que feia tard al castell de foc de la vigília.
És el que els comentava, tota hora i qualsevol dia és bo per tenir-la “armada”. I si a més hi afegim el remor de gralles que s’escolta a cada moment, la festa més que escalfar motors, sembla que vulgui esclatar abans de temps. Existeix un entusiasme generalitzat, que porta a una implicació de gran format, sols cal canalitzar aquesta progressió festiva i de ben segur que es trobarien formules per organitzar unes festes amb un pressupost molt més reduït i on no els tocaria el rebre a professionals de l’espectacle, de la faràndula, grallers, músics, etc. En definitiva, a tots aquells que per participar han de cobrar, perquè és la seva feina, i reben el seus honoraris quan de la festa ja no se’n recorda ningú. Mentre autoritats, membres de les comissions, han quedat bé davant el poble. Cal reflexionar que quan s’han d’invertir tants milers d’euros per a que sembli una festa de les grans, malament rai. El mèrit rau en saber posar fre a la disbauxa que repercuteix en les arques, quan hi ha moltes altres prioritats que clamen al cel. I sobretot altres pagaments, de les prebendes dels quals depèn el benestar de moltes famílies que han treballat a càrrec de la Casa de la Vila i no han cobrat. No ha de servir de consol que aquesta és, per desgràcia, una modalitat molt o quasi generalitzada arreu.
Som a les vigílies de la festivitat de Santa Tecla, un bon moment per a que la festa contribueixi a alegrar els ànims que estan una mica abatuts, expectants, per la situació d’incertesa que es viu. Gaudim del seu esclat, demanem protecció a la Santa i deixem que passi sense que ens envaeixi la nostàlgia, perquè dintre de poc tornarem a estar de festa. És clar, tot això val molts diners. El qui les segueixi totes, dirà que som un poble de caler. Les aparences a voltes enganyen. Però també és cert que més val aparentar que fer llàstima. Això mai. Però tampoc a qualsevol preu.
J. Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges el 23 de setembre del 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez