"AMIGO FÉLIX "(2)

    Fa quaranta anys moria a Alaska ( 14 de març de 1980) l’admirat Félix Rodríguez de la Fuente. En aquell moment li vaig dedicar un article en aquestes pàgines de l’Eco, sota aquest títol. Inspirat amb la cançó del duo format per dos joves: l’Anna i l’Enric. Que  s’anunciava i començava amb aquesta mateixa dedicatòria. D’aquí que l’encapçalament vagi acompanyat d’aquest número, indicant  una continuïtat d’aquell primer.

   Poc abans de pujar a l’avioneta amb la que es va produir el fatídic accident, quan es disposaven a seguir una cursa de trineus, el gran coneixedor del món animal va manifestar que aquell paratge era un bon lloc per morir. Una preferència que malauradament es va complir. 

    La veu d’en Félix Rodríguez de la Fuente era molt peculiar  i es va fer familiar en aquells recordats programes  que portaven per nom: “El Hombre y la Tierra “. Amb la seva manera apassionada d’explicar i d’apropar-nos al fascinant món animal, ens havia encomanat  la seva passió per conèixer l’àmbit i els costums de la fauna salvatge. Uns programes que començaven amb una música espectacular, amb el so d’uns tambors de fons que representaven el bategar de la terra. Tot seguit, la seva veu i les  maneres d’explicar-ho es resumia en una gran capacitat de convocatòria. Aquesta, acompanyada per unes escenes úniques, permetien gaudir d’un programa instructiu. 

    Ensenyances que ens van apropar -sense moure’ns de casa- a la fauna i a la natura en general, fins el punt de conscienciar-nos  que havíem de respectar aquesta i a les bestioles que hi habiten.

    La data d’aquest luctuós aniversari ha coincidit en l’excepcional  situació amb que ens trobem ara. Implantada per les autoritats, amb la finalitat d’aturar la propagació del coronavirus, que ja ha infectat a milers de persones a tot el món i a altres que han mort a causa d’aquesta pandèmia. Els de la meva generació no hem viscut una cosa semblant. No així els nostres avis i pares que van patir els estralls de la guerra. Aquelles circumstàncies, però, va repercutir d’una altra manera en la vida de les famílies. El menjar es va acabar i una altra mena de por, més amarga, va aflorar en la societat d’aquell temps.

   Ara, seguint les recomanacions dels experts, estem confinats a les nostres cases, però sortosament en aquestes disposem de molts invents que ens permeten estar connectats amb l’exterior i així saber com es desenvolupa la situació a cada moment, o si més no estar entretinguts. I el que és més important, trobem en botigues i supermercats, els productes necessaris per a la supervivència. Tot i que els prestatges es buiden de manera ràpida. Aquest instint d’assortir-nos  per si de cas, no es deu a altre motiu que al temor a que s’esgotin  les existències. Quelcom semblant al que va passar en aquells anys difícils, amb la diferència que quan es van acabar les provisions de les botigues, que eren poques, ja no hi havia res més per portar a la boca. Tothom es va haver d’espavilar per poder menjar, per això s’aprofitaven fins tot les pells de les faves... L’únic favorable d’aquella situació  va ser que no s’alteraven els nivells de  colesterol, ni altres paràmetres que desestabilitzen la salut. 

   Les repercussions que van assetjar a ells, van ser tràgiques. Doncs molts pares i fills, que es van incorporar de manera obligada a aquella guerra, no van tornar. La mateixa tristor que produeix a les famílies la pèrdua d’una familiar a causa del punyent virus que ara ens té contra les cordes. Desprès van haver de viure la postguerra que també va ser un mal somni, perquè qui més qui menys ho va perdre tot i van haver de començar des de zero.

    Una situació que quan es restableixi la normalitat, desprès de tenir sota control el coronavirus, les repercussions d’aquesta paralització es preveu que seran grans. En un temps en què l’economia no és per tirar coets, costarà refer l’equilibri per a que tothom  normalitzi les economies familiars.

    La cara bona d’aquesta pandèmia és que s’ha refet la solidaritat, detall que s’ha fet palès davant l’oferiment de molts joves disposats a ajudar a les persones que estan soles i als pares que han de sortir a treballar i no tenen a qui deixar els fills. Des de diferent perspectiva ve a ésser com les lliçons que s’extreien d’aquells programes d’en Félix Rodríguez de la Fuente, que ensenyava el instint maternal  de les besties, la manera d’actuar, sobretot, en situacions compromeses, que ningú els hi havia ensenyat. Gràcies a ell moltes sensibilitats es van vitaminar. O, si més no, conscienciar que els principis bàsics de la vida poc tenen a veure amb l’aspecte material.

    Aquests dies veiem com aquesta solidaritat també s’estén entre comunitats de veïns, on potser molts d’ells no es coneixien i ara s’ha establert una relació més estreta. Doncs des de galeries i espais comuns, transmeten iniciatives que fan de més bon portar el confinament.

    Igualment molt emotius són aquets aplaudiments que tenen lloc a la vesprada, per part de la ciutadania que surt als balcons, i els dediquen al personal sanitari. En agraïment a la feina esgotadora que porten  a terme. 

    Darrera  l’espontaneïtat d’aquests actes,  es mostren uns valors que semblaven adormits. Com diuen els castellans: “no hay malo que bueno no tenga”. 

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de març del 2020 )

     

EL CUL PRECINTAT

  Moltes ciutats i pobles tenen uns símbols que sobresurten per sobre altres detalls. Que la mateixa veu popular s’ha encarregat de magnificar-los, de tal manera que el visitant no se’n va del lloc sense fer una visita a l’element en qüestió. Aquest interès  per a determinat complement del paisatge urbà, va arrelar quan la gent viatjava, però no ho feia amb la freqüència  que ho fa ara. Era un reclam que atreia la curiositat i esdevenia com a garantia d’un retorn a l’indret que, gràcies  a haver begut d’una font o haver fet un petó al cul d’una curiosa escultura, per posar un parell d’exemples, semblava segur un altre  retrobament amb la capital o poble.

    A mesura que viatjar s’ha convertit en una normalitat molt generalitzada, pel que fa a aquests, símbols ha decaigut una mica l’interès per tal de garantir la tornada. Perquè a qui li agrada un lloc concret no ha d’esperar que factors màgics influeixin en aquest retorn. Actualment no hi ha distàncies i la disponibilitat ho és en tots els sentits. Així si es viatja a una destinació que t’acaba captivant, de ben segur que un dia  o altra s’hi torna. El turisme mundial acostuma a repetir viatges, a casa nostra en tenim molts exemples; turistes que van arribar a la vila sent relativament joves i hi han tornat any darrera any, fins a l’extrem que aquí han fet amistats. Uns lligams amb els quals es senten ben acollits i ara, que són relativament grans, no volen experimentar d’anar a altres destinacions perquè saben que on vagin seran uns desconeguts i aquí només arribar els aturem pel carrer i intercanviem impressions.

    Altres curiosos, amb pedregui i fama de conqueridors ens visitaven atrets per la bellesa d’aquelles sueques que, durant uns anys, van escollir Sitges per venir a lluir les seves ben disposades anatomies. L’altre dia un amic que havia tornat de Suècia, em comentava que aquelles nadiues del país  que enlluernaven al més pintat, qui les ha vist i qui les veu. I és que ningú ha begut de la font de l’eterna joventut. Aquesta sí que tindria addictes. 

   Tornant a l’inici, a Barcelona la font de Canaletes és la icona des on es pregona que qui begui d’ella tornarà a la capital. Encara ara el turisme no se’n va sense haver fet un xarrup sota l’aixeta, si li ha agradat la nostra capital, de segur que hi tornarà. I, deixem-nos d’històries, aquest retorn no tindrà res a veure  amb el glop fet d’una aigua que brolla de la font més emblemàtica de l’indret. Serà, siguem realistes, perquè la cartera li permet, doncs si no té virolles, ja es pot amorrar al broc i beure l’aigua, fins  assecar la font que en aquest aspecte res millor que la conclusió que diu: “allà on no n’hi ha, no en pot rajar”.   

    A Roma hi tenim la Fontana di Trevi, que curiosament no s’hi pot beure, tanmateix és d’una espectacularitat de pel·lícula. Com que no disposa de cap broc on amorrar-se, el  visitant es posa d’esquena a la font, pensa un desig al mateix temps que llança, sense moure’s d’aquesta posició,  una moneda que no veu on va a parar. Indiscutiblement a l’aigua, per molt mala punteria que tingui. 

    Els desitjos de tants turistes que segueixen aquest protocol,  no se si es compleixen, però una gran quantitat de monedes reposen  cada dia en el fons d’aquella aigua clara. 

   Tornant a la nostra terra, en concret a Girona, allà s’ha fet famosa una petita escultura que representa una lleona arrapada al capdamunt d’una columna. Ja estem amb les mateixes,  algú va dir que qui li feia un petó al seu cul tornaria a la capital. Aquesta simpàtica icona ha rebut més petons al cul que lleones hi ha a la Selva.

   Per arribar al seu culet  s’havia d’amparramar-se una mica per la mateixa columna, els més feixucs, els qui els hi pesava el cul, no ho aconseguien. I deu fer un parell d’anys un ciutadà francès, va caure en l’intent, amb tant mal infortuni que a conseqüència de la caiguda va morir. Degut  a aquest fet es va disposar una escala de ferro fent una forma de mitja volta, per tal de garantir la seguretat dels “petonejadors” de culs de lleona.

    Ara amb motiu d’un altre tema de seguretat, aquest per la qüestió del virus, que ja veurem la seva magnitud i les seves conseqüències , les autoritats de Girona van anunciar que precintaven el seu cul. La notícia encara va crear més expectatives, tothom volia ser testimoni de com es precinta un cul per ordre governativa. La curiositat ha quedat en no res, quan s’ha vist que simplement han col·locat unes tanques a tot el contorn de la base, per tal de que ningú s’enfili per fer el  besa-culs. 

   Per un temps, que malauradament  es preveu  llarg, el culet restarà inaccessible. Els petons hauran de ser dirigibles, com quan els acompanyem amb la mà. Però ves a saber si tindran  els mateixos efectes... Les persones que no puguin tornar a Girona, sempre tindran la recança que el motiu  cal trobar-lo en què no li van poder plantificar el petó en aquesta part tan concreta. I de pas es frustrarà una altra frase premonitòria de bona sort: “ha nascut amb una flor al cul”.  

    Davant les evidències, i amb raó,  podran  dir: “això últim  és molt discutible”.

                                                  J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de març del 2020 )

"LA ZUMBA"

             La gimnàstica  i la música tot sovint es fusionen i el resultat és d’una meticulositat extrema, sobretot en els moviments que han d’anar sintonitzats amb el compàs de la música. Aquesta és una disciplina que requereix de moltes hores d’entrenament i l’acostumen a practicar esportistes especialitzats.

    Ha costat, però ens hem conscienciat que la gimnàstica i l’esport en general és convenient per a la pròpia salut. Vulgarment en diem que és bo per cremar. A Sitges l’esport ha estat molt vinculat amb el futbol, el ciclisme, la natació...  Essent el Club Natació Sitges  ( 1925) l’entitat esportiva més antiga de la vila, que va tenir una gran rellevància quan va poder comptar amb la piscina municipal Maria Teresa (1932). Pel Club Natació Sitges hi ha passat els millors atletes sitgetans, nedadors i nedadores que s’han format ens les seves instal·lacions, avui es troben a Vallpineda. Com també la vila compta amb una nova piscina municipal ubicada en el Poble Sec.

   Recordo que un dels seus entrenadors, i bon nedador,  va ser el Sr. Paguera.  L’activitat d’alguns esportistes sitgetanes es portava a terme els dies de festa, quan de bon matí es reunien a la platja del costat de la piscina i allà feien els seus quadres de gimnàstica. I també practicaven  el voleibol, amb unes partides molt disputades.

    Uns dels assidus i veïns, les seves cases eren quasi al costat una de l’altra, eren en Joan Olivé i en Josep Mirabent, fill de la Remei dels pèsols, al qual la gent li va sobreposar el mot del “ràpid”. Era curiós perquè, estiu i hivern, en Joan, que era lleter, anava tapat amb un gruixut jersei de llana. Al migdia, abans de dinar, es posava el banyador, es tapava amb el barnús i, desafiant el fred o la calor, es dirigia a la platja del Club Natació,  feia la seva sessió de gimnàstica i tornava a casa en plena forma.

      Curiosament l’exercici físic l’acostumaven a practicar més els homes que les dones. Si més no els temps han canviat i ara la cosa està equilibrada, per no dir que en segons quines modalitats potser guanyen elles. D’un temps cap aquí s’ha imposat un instint de piròman, sortosament aquest es centra a l’obsessió per cremar tots els residus tòxics  que generen les nostres interioritats. 

Com ja és conegut, i m’he referit altres vegades, el nostre passeig ha esdevingut el lloc per excel·lència per  portar a terme la ruta del colesterol . Homes i dones van i venen, sigui caminant  corrent, en una franja horària ininterrompuda. 

     Aquest creixent neguit per estar en forma, fa que obrin moderns centres especialitzats en el tema. Aquesta darrera setmana ha tingut lloc la inauguració d’un d’ells, en el nou nucli urbanitzat que formen: Can Robert, Santa Bàrbara i la Plana. Els enunciats d’aquests llocs especialitzats, tenen en comú una paraula anglesa “Fitness”, que ve a dir estar en forma.

   No s’escapa el detall que en molts dels aparells que es fan servir, per posar en moviment cames i braços, han incorporat unes pantalles, on es pot seguir, mentre es camina per la cinta, pel·lícules de YouTube, o escoltar la música extreta d’aquesta altra novetat que es diu: “Spotify”.

    Perquè també ens hem adonat que molts i moltes  dels qui caminen  o corren, ho fan connectats als auriculars. La música s’ha integrat de manera generalitzada amb l’esport, la gimnàstica. Fins a sorgir una modalitat, on les evolucions del cos van en consonància amb el ritme que marca la música  i les indicacions d’un monitor. Tal remenadissa es coneix per :  “zumba”. El qui sembla ser que en té un gran domini és un tal Dani, que és qui talla el bacallà, aportant un ampli repertori i varietat de moviments que conviden a  moure el cos d’acord amb els diferents ritmes.

   D’aquesta “zumba”, han sorgit moltes de les coreografies que han desfilat en les rues del passat carnaval. Moviments sincronitzats que potser volen tenir quelcom amb comú amb la gimnàstica rítmica i haurem de recordar que a partir de la dècada dels seixanta es van posar de moda nous balls com el: “twist”, “la yenka”, que es van avançar a aquest corrent. Però que ningú li va passar pel pensament que  es podien considerar una mena de gimnàstica encoberta. Com el genuí “rock and roll”, que aporta molt moviment i també  tècnica. 

    Fa anys, doncs, que aquelles modes es van avançar a les actuals. Amb la particularitat que sonaven amb la música en viu, interpretada per orquestres o conjunts musicals i cada ballador/a es bellugava segons el seu art, però més o menys sincronitzats amb la parella. Fins que van sorgir les discoteques on no es necessita parella, d’això: de ballador i balladora, tothom balla per lliure i aquesta evolució  encara té més semblança amb l’anomenada “zumba”. 

       Vista la fusió, resulta que, sense adonar-se’n, les parelles  que freqüentaven el Retiro i el Prado,  ballant practicaven gimnàstica. O al menys es  feia evident, quan  els balladors acabaven suats i amarats de tant moviment. 

   Però en lloc de cremar el rebuig interior, es revifaven altres fogositats .

                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 de març del 2020)

     

    

ADÉU, CARNAVAL

La festa de Carnestoltes té un ressò mundial, la seva celebració ultrapassa fronteres i es celebrat arreu. Però no en tots els llocs aquesta celebració té el mateix ressò. Per enumerar-ne alguns dels més famosos tots tindrem en el pensament els que es celebren a Brasil, concretament a Río de Janeiro,  i sense anar més lluny el de Venècia, per l’elegància del vestuari i per l’art que  llueixen les mascares. Si més no  aquest any s’ha suspès per prevenir el contagi del coronavirus . I encara més a prop, té fama el de Tenerife, i  un de més sorneguer és el de Cadis pel protagonisme que assoleixen  les populars “xirigotes”.

     El de Sitges diguem que es troba  entre els deu primers del món. Que si aquesta qualificació es fonamenta en una seriosa realitat, allunyada d’apassionaments, ens podem considerar afortunats. El que hem pogut observar d’aquest que acabem d’acomiadar, és que la comissió que presideix la Núria Escarp, s’ha preocupat d’organitzar més actes en dies i horaris que quedaven buits de contingut. Crec que  s’ha de treballar en aquesta direcció, per a que el nostre Carnaval marqui diferències. 

    El canvi de recorregut i l’avançament de l’horari de la sortida de les rues de la nit, es consolida com un encert, que fa que el perill mediàtic es redueixi molt. S’ha trobat un equilibri que penso  afavoreix a tothom; participants, espectadors i fins i tot per les persones que ho segueixen per televisió. Aquesta iniciativa, la de transmetre en directe tot el més sobresortit del Carnaval, és deu a l’esforç i l’entusiasme d’uns apassionats de la tecnologia, que amb pocs mitjans i d’una manera bastant rudimentària, van fer aquelles meritoses connexions, sota un suggestiu enunciat: “Telefot”. Un projecte que ha millorat considerablement i que gràcies a aquells entusiastes de la imatge i el so, han fet possible que persones grans o poc disposades a passar unes quatre hores de peu dret al carrer, ho puguin seguir, amb imatge nítida, asseguts a la butaca, com si estiguessin a primera fila. Si més no el carnaval és una festa que t’ha d’agradar molt, per no acabar dormit al sofà, o apagar el televisió abans que passin els últims. Això sí, un cop han desfilat la colla de la qual n’és component  algun  familiar proper . El mateix succeeix  amb els espectadors que s’ho miren a peu de carrer, tantes hores produeix un cert cansament. Aquests i els successius responsables de l’organització, hauran d’estudiar noves iniciatives per tal de que aquest model de Carnaval, en particular les desfilades de més i més del mateix, no acabi provocant avorriment o desinterès. El que se’n diu, morir d’èxit.

     Van acompanyar aquelles retransmissions conegudes veus locals. Fins que es va produir un parèntesis, en el qual van ser convidades veus de fora de casa nostra, fins i tot de Vilanova. Aquest any hem pogut apreciar que les veus dels comentaristes tornen a ser els de casa, com crec que ha de ser així.  Perquè ho fan amb una professionalitat que ningú diria que, la majoria, són uns avantatjats aficionats. 

   A banda del plomatge, de les carns més o menys ben disposades, de l’elegància dels vestits i de les disfresses que es caracteritzen  per l’originalitat que reflecteix el Carnaval d’abans. Intervenen  en aquestes desfilades, els que podríem qualificar dels uniformats de tot l’any.  Uns de més oficials o amb més autoritat que altres. Quan per aquesta ocasió tornen a sortir de l’armari armilles i americanes verdes, amb les quals es vesteixen la gent del Retiro, encarregades d’acompanyar els seus. Sempre que els veig, començant per la presidenta de l’entitat de la lira, tan ben vestits, em ve al pensament dos germans que també vestien amb l’americana verda i es sentien elegants  protagonistes  de la festa, en Pere Balcells i en Josep Lluís Balcells, més coneguts pels Pericos. Per a ells vestir amb l’americana verda els feia sentir  importants.

    Els del Prado vesteixen de color vermell, començant també per la seva presidenta, el mateix color que han vestit destacats pradistes que han acompanyat amb rellevant satisfacció tantes rues de carnaval, on el gall presideix la seva implicació carnavalesca.

     Fora del nucli principal, els uniformes són més de caire oficial i amb els quals es vesteixen durant tot l’any uns determinats col·lectius: guàrdia urbana, mossos d’esquadra, els responsables del serveis sanitaris, bombers... I poques hores desprès,  quan els carrers just s’han abraçat a una enyorada tranquil·litat, els més matiners que la tornen a desbaratar són els de les armilles grogues que amb una gran eficiència  deixen els carrers si no nets del tot, deunidor. Tant  que quan ens aixequem, la resta de mortals, els trobem tan diferents, que no tenen res a veure  quan tan sols unes hores abans un immens escampall de tot  havia cobert  els carrers. Tots ells han fet bona feina, però la dels responsables de la neteja, la trobo  de molt mèrit. 

   Adéu, Carnaval. Benvinguda  Quaresma, que aviat també estarà acompanyada pel remor del cant de les caramelles, dintre la intimitat dels locals. Això és un no parar.  

                                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de Febrer del 2020 )

    

DIJOUS GRAS I DIMECRES DE CENDRA

    Carnaval té una vigília i el dia desprès, entremig la disbauxa és la que predomina i la que es fa més visible i, sobretot, sorollosa. Dos dies que marquen un recorregut, en el qual la rutina del poble es transforma i mig es paralitza. 

   Amb els preparatius es posa en funcionament tot l’engranatge d’un espectacle que, a mesura que passen els dies, es van assolint objectius: és escollida la Reina Infantil, la presentació de la reina del Carnaval, la gala Drag Queen... Deixant per la vesprada d’ahir, l’altre protagonista del  Carnaval, l’arribada del Carnestoltes. Actes que es desenvolupen entre un gran desplegament de mitjans  tècnics i d’una espectacular escenografia. 

    Però no sempre  el Carnaval de Sitges ha transcorregut entre la posada en escena d’un espectacle tan  ben organitzat. No vull dir amb això que els carnavals d’abans no requerien dels lògics preparatius i d’una acurada organització. Les rivalitats entre Retiro i Prado, avivava  l’enginy de la gent de cada societat. Llavors, uns i altres, donaven prioritat a les comparses  i aquesta rivalitat es mesurava  per veure qui treia al carrer el més nombre de parelles. I ja ho he explicat en altres ocasions, el secret més ben guardat era del que anaven vestits. En el moment del recompte, entrava en joc la picaresca, els controladors de les dues parts havien de posar molta cura a vigilar que no es tornessin a posar a la cua de la comparsa, parelles que ja havien passat. Aquesta gosadia havia propiciat fortes discussions  entre uns i altres.

   Si més no, l’altre protagonista que acapara l’atenció del dijous gras ha estat el xató. Quan a la sis de la tarda la gent plegava de les fàbriques de sabates i dels tallers, s’afanyaven per anar a preparar-lo, desprès de tot un dia de bavosa  salivera. Es sopava aviat per tal de donar temps a  que la digestió  fes el seu procés i no haver d’anar a dormir amb el gustet que retorna a la boca.

     Les dues Societats han organitzat les preceptives xatonades i entremig, fins al dimecres, també Carrusels, sopars i altres entreteniments, que es complementaven amb lluïdes ballarugues. En un d’aquestes nits carnavalesques, els del Retiro van organitzar un sopar. De primer plat, consomé. Els encarregats d’anar-lo a buscar al restaurant Mare Nostrum, que el va preparar, van ser els germans bessons, en José i en Francisco Tomàs. Els operaris, com també se’ls coneixia, enfilaven carrer Sant Pau,   amb la gran parola que portaven  entre els dos. Un malt gest, d’un d’ells,  va provocar que l’olla  se’ls hi escapés de les mans i vet aquí tot el consomé regalimant carrer avall. Un accident culinari, de fora cuina,  que no era una cosa menor. El Retiro es començava  a omplir, mentre que el contingut del primer plat havia passat pel costat dels bessons en un vist i no vist i els havia mullat les sabates. Diuen que els dos homes ploraven desconsolats, perquè eren molt responsables, patidors i amb moltes ganes de quedar bé. Que pel Retiro ho haguessin donat tot. Només tenien al pensament, en aquell temps no hi havia mòbils per avisar,  com es presentaven al local amb l’olla buida. Quan el menjar no està preparat, es diu que el més calent és a l’aigüera. En aquest cas  el més calent era carrer de Sant Pau avall. 

     Em sembla recordar que aquell consomé va tenir més recorregut que aquell tram de carrer, perquè uns quants Nadals , en el transcurs del joc del quinto, el lloro de torn cantava: “el consomé!”, que ara tampoc recordo el número a que corresponia. 

   Un detall que exemplifica que per Carnaval no tot són alegries, com tampoc és prou cert  el lema que pregona que per Carnaval tot s’hi val. Doncs no pensaven el mateix els bessons, ni el responsables del Retiro, que deurien tenir de recórrer a “l’Avecrem” si és que disposaven de suficients existències.

    El dimecres de cendra,  a banda del simbolisme religiós que té, pel que fa a l’àmbit terrenal és dels dies del calendari més poca-solta de tots. D’una matinada  amb regustet de ressopons i d’una ressaca generalitzada... Molts tallers donaven festa als seus treballadors , al menys fins desprès de dinar, perquè portaven totes aquestes nits anant a dormir molt tard i la son és molt mala companyia. El més gratificant d’aquest dimecres, és la repetició de la xatonada a la nit i amb ella es tenca una tradició, amb la qual s’obre i tanca el Carnaval. També dia de l’enterrament del Carnestoltes, més conegut per l’enterro de la sardina,  i l’arribada de la Quaresma. Desprès la nit jeu damunt una calma que, de totes, com la del dimecres de cendra en trobarem poques. Potser perquè el contrast amb els dies de bullici, aquesta calma sembla que no pugui ésser. 

    Ahir, dijous gras,  queden per davant uns dies sorollosos, desenfrenats. I arribats fins aquí, no es pot dir que el més calent estigui a l’aigüera, perquè tot és fred, menys les truites que s’han servit  tebiones. El plat fort, però, el contingut del gruix del Carnaval encara té molt de recorregut. Les carns ja es comencen a destapar i, qui més qui menys, tothom està curat d’espant. 

   Que passin un Bon Carnaval.   

                                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de Febrer del 2020 ) 

     

LA PRITI, EL CASTIS I EN PASQUAL

Fa anys, a Sitges, hi havien pocs gossos. En totes  les cases de pagès acostumaven a tenir-ne. La solitud amb la qual compartien existència,  feia necessari tenir un o més gossos que, des de ben lluny, apercebien la presència d’algú i els seus lladrucs servien per avisar a la gent de la masia i a mesura que s’apropava, els  mateixos lladrucs  preservaven els dominis de la finca. Tot i que els estadants sortien de la casa i informaven : “tranquils  que no fan res”. Això bé a tomb a que un dia anant pel carrer l’Antoni Mora, que treballava en el banc de Biscaia i bon jugador d’escacs, va coincidir amb un gos que, encarant-se a ell li bordava amb insistència. Davant la intimidació, el propietari el va voler tranquil·litzar :” No tenga miedo que no muerde” i en Mora que li va contestar: “Usted es de suponer que no, pero al perro no se lo hemos preguntado” .

   També es donava el cas que la popularitat del gos anava associada a la del propietari. El recordat Samuel Barrachina i Rovira tenia una gosseta blanca que, com s’acostuma a dir, només li faltava parlar, la priti. El seu amo, que es dedicava a fer de representant de calçat, carregava el mostrari al cotxe  i la gosseta ja s’acomodava al costat del seient del conductor. 

    En Samuel la tenia ben alliçonada, només li va caldre la primera presentació: “Priti, aquest és de l’Espanyol” i la gosseta li dedicava uns escandalosos lladrucs. Els mateixos quan li feia saber que aquell altre era del Madrid. Per contra, als del Barça els hi dedicava una insistent remenada de cua . Assimilades les simpaties futbolístiques de cada client, en Samuel ja no li tenia de dir res, entrava a l’establiment bordant o movent la cua. 

    Fill de l’Esperança de Miralpeix, era en Josep Gual. En Josep era un conco amb solera, o si més no amb la cartera ben plena. La mateixa solteria  traginava la Rosa Ballester, filla de la Rosa Carbonell i d’un capità de la marina mercant. Mare i filla feien de modistes i les espatlles també les tenien ben cobertes. Tant que la gent van assimilar la seva identitat a una xifra sense especificar, a diferència dels de can pela i de cal duro, atorgant una quantitat a l’alça, “la millones”. 

    Un dia es van ajuntar la gana amb les ganes de menjar i la Rosa i en Josep es van posar a festejar. Un festeig com els d’abans, pel carrer  la parella anava davant i les dues mares darrera.

     Ell va aportar al matrimoni un gos, “el castís”, que va anar a viure amb ells a casa de la Rosa i poca cosa més. El de Miralpeix no estava disposat a que minvessin les seves virolles. Així, de seguida, es va encarregar de posar els punts sobre les is. Li va dir a la Rosa: “mira, primer gastem els teus i desprès ja gastarem els meus”. La cosa va durar pocs anys i el castís cada vegada tenia els pèls més enganxifosos...El que no sabem si realment es van acabar els diners de la Rosa i ja tocava a començar a gastar el d’en Josep , el cas que, d’un dia per l’altre, cadascú per ell. De ben segur que ella ho va veure a venir, i quan  se’n va anar en Josep, deixant el castís, segurament perquè no sabia per on agafar-lo, la mateixa Rosa no s’estava de proclamar: “el barrut, primer volia gastar els meus...”.

    La Marquesa de Nájera i la seva senyora de companyia, l’escriptora Anna Maria Cagigal, van residir a Sitges des de la dècada dels quaranta fins a la dels seixanta en una casa del Passeig de la Ribera. L’Anna Maria, com ja m’he referit altres vegades, era una dona excèntrica molt avançada al seu temps, que vestia pantalons, fumava i conduïa un Biscuter.  I sempre anava acompanyada del seu gos.

   Dones de la ceba, però  completament al revés de com aquí entenem el significat d’aquesta   expressió. Així és que les dues  no van tardar gaire a topar amb l’església, el rector de la nostra parròquia era mossèn Pasqual Prats Boira, que aquests sí era de la ceba amb tots els ets i uts. Les dones cada dos per tres anaven a confessar i no sembla ser que fossin extremadament pecadores, sinó que es volien enfrontar amb el senyor rector, en aquell reduït espai que era el confessionari. Naturalment  se li confessaven en castellà i el mossèn els  imposava la penitència i l’absolució en català. Ja estava armada: “no lo entiendo, hableme en castellano” . la pujada del to de les veus  s’escoltava més enllà del confessionari. Elles, cridant que no entenien el que els hi deia el sacerdot i aquest que no volia cedir en quant a no deixar de parlar en català. 

     Marquesa i acompanyant es creien que el seu rang era influent i valent-se de la seva posició, van portar els seus arguments fins a les altes instàncies del bisbat, amb la intenció que el traslladessin de parròquia.  Si més no sembla ser que allà mossèn Pasqual tenia més influència que elles, perquè no van atendre mai aquelles exigències. 

   Va coincidir que es va morir el gos que tenien i al nou acompanyant l’identificaven amb el nom de Pasqual. Amb la intenció de tenir sempre present  al senyor rector. Ni amb en Pasqual van poder redimir les seves diferències amb el sacerdot, perquè el gos era tan dòcil, que si en volien fer alguna comparació, en aquest aspecte també van fracassar. 

                                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de Febrer del 2020 ) 

     

      

    

L'AMBAIXADA DEL XATÓ

    La diplomàcia és una cosa seriosa. El diplomàtic que potser ha tingut una influència més notòria en la vida sitgetana ha estat en Manuel Llopis de Casades, perquè va deixar el llegat de la seves propietats al poble de Sitges, sota el paraigua  de la Diputació  i  la casa pairal es va convertir en el Museu Romàntic. I també la Malvasia de la qual n’és responsable l’Hospital de Sant Joan.

    Desprès  a la vila  han vingut a viure molts estrangers de diferents  nacionalitats i alguns d’ells han obert hotels i establiments de restauració. D’aquesta manera els seus locals es convertien en una mena d’ambaixada del seu país. Una ambaixada des de la qual es fomentava l’arribada del turisme, perquè el propietari feia propaganda al seu lloc d’origen i aconseguia atreure el interès per Sitges entre els seus compatriotes . Aquest promotor turístic ocasional procurava adequar el seu local als costums d’allà. D’aquesta manera el turista que s’hi hostejava es trobava com a casa. Jo diria que millor, perquè aquí ha gaudit del sol, de la platja, del vinet i del menjar que és un altre handicap que complementa totes les altres excel·lències que envolten  les vacances.

   Com també ha hagut sitgetans que, vivint  a l’estranger, han procurat divulgar el nom i els costums del poble,  entre les amistats que han fet. Són també els ambaixadors de Sitges pel món. En quasi tots aquests països han proliferat els Casals Catalans, unes institucions que acullen els catalans arribats d’arreu, els quals tenen l’oportunitat de compartir vivències i parlar dels costums i tradicions de cada lloc. Fins el punt que tot sovint conviden a una representació per a que els delecti  amb una demostració del que es fa i es cou a casa. 

   Un sitgetà  que vivia, junt amb la seva família a la població francesa de Gap, l’Antoni Montroig, va aconseguir portar a aquesta ciutat a una representació sitgetana. Una sortida que va estar organitzada entre l’Antoni, El Retiro i l’Ajuntament, com a institució sitgetana, desplaçant fins allà una anella de sardanes i la Cobla Sitgetana.  Va ser un viatge que va deixar un molt bon record i L’Antoni, la seva esposa i fills, ho van viure, emocionats, com si estiguessin al Cap de la Vila. De retorn a casa ens vam adonar com la distància fa més entranyables els detalls que nosaltres tenim tant a l’abast, si més no quan ets lluny l’enyorança magnifica el valor de les petites coses i tot el que has deixat enrere és com un tresor desitjat, que quan es fa assequible es valora encara més el seu contingut.

   Sitges ha comptat i  segueix comptant amb un bon nombre d’aquests ambaixadors/es que, sense haver fet la carrera de diplomàtic, han fet promoció de la marca arreu per on van. Durant uns anys l’esport va abanderar aquestes delegacions a l’exterior. Els equips més joves de la Blanca feien intercanvis. Anaven a jugar a diferents ciutats de l’estranger i s’hostejaven en les cases dels components de l’equip local i desprès aquests tornaven la visita amb les mateixes condicions. En aquests intercanvis hi van participar molts directius i col·laboradors dels equips participants. Per no deixar-me cap nom, només em referiré a en Manolo Escobosa que es va convertir en un ambaixador excepcional de Sitges. En Manolo sap quedar bé, és persona que s’entusiasma amb el que fa i sap magnificar els petits detalls. Això traduït a representar el nom, la marca, ha esdevingut cabdal. I encara avui gent implicada en aquells intercanvis, tornen a Sitges com a conseqüència d’haver-lo descobert, desprès  d’escoltar les excel·lències que els hi pregonava l’Escobosa. I el que és més curiós, aquella mainada, que el pas del temps els ha fet homes, quan tenen ocasió tornen a la vila  i es retroben amb les amistats que van fer i amb un poble que es pot dir que el  futbol els va permetre descobrir.  

    J fa uns dies que Sitges ha tornat a obrir una ambaixada molt suculenta, diferent a totes les altres, la del xató. Fins tot n’ha escollit ambaixadora, la Marta Sanahuja. Que ho és de la Ruta que porta el nom del plat. Davant l’excel·lència d’aquesta exquisidesa , la diplomàcia d’arreu li rendirà honors.

   La Marta es pot considerar la continuadora d’aquell fondista que va néixer a Arseguel, en Francesc Carcolse, i que va servir a en  Rusiñol, Casas , Canuda i a la resta de distingits comensals, un plat de xató. Per a sorpresa d’aquells personatges que mai havien menjat cosa semblant. A partir d’aquella coincidència  ells també, sense adonar-se’n, es van convertir en ambaixadors del xató. 

    Un plat de casa nostra de procedència marinera, que es serveix a totes les taules en aquests propers dies de Carnaval i de Quaresma. Que promou una ruta, que de totes,  és la més suculenta i que té a Sitges ambaixada i ambaixadora. Tant de bo la diplomàcia mundial pogués presumir de disposar de tantes suculències a favor i una ambaixadora com la nostra la qual,  sota la bandera de Sitges,  promociona el xató. La seva fama també ultrapassa fronteres i, posats a demanar, el xató  hauria de ser declarat Patrimoni de la Humanitat. 

     Sí, home, i que més? Doncs les truites i també la coca de llardons. 

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de Febrer del 2020)

   

SI LA CANDELERA PLORA...

   Més que ha plorat el cel en aquests dies, espero que tardi molt ha tornar a repetir aquesta desmesurada i desconsola ploranera, que també ha trasbalsat el mar i el vent que ha bufat amb molta força,  potser amb la intenció de  fer escampar aquests  núvols tan feixucs i carregats de maldat. Si més no, encara ha estat pitjor, perquè la seva fúria ha contribuït a  fer més mal del que ja havien provocat la pluja i el temporal de mar. 

  Davant  aquestes evidències, podem assegurar que la Candelera ha esdevingut una ploramiques abans d’hora. Si aquest diumenge, dia  de la seva festivitat, riu, més que presagiar que l’hivern encara és viu, ho podem contemplar com un despropòsit, davant el paisatge desolador que ha quedat.

    Un detall insignificant, però un indicador de la magnitud de tot plegat, són la gran quantitat de paraigües que hem vist  abandonats a les papereres o en qualsevol racó. D’on sobresortia el desordre patètic de la barnilles indomables. Uns clars exponents que demostren que la desfeta ha estat considerable. De les vegades que més ens hem tingut de centrar, per intentar  tornar al seu lloc la complexa disposició que es desplega sota la tela impermeable. Ben mirat, una petita obra d’enginyeria pensada per resguardar-nos de la pluja. Només una ventada d’aquesta magnitud ha fet que aquestes interioritats es descol·loquessin tantes vegades, fins que les barnilles quedaven fora de control i només el mànec restava subjecte a la mà. La resta, sinistre total. Una paupèrrima imatge d’un inoportú desordre que deixa dubtes que ser previsors no sempre és garantia d’èxit. 

  Per aquesta festa de la Candelera, la tradició mana de treure el pessebre. La veritat és que costa mantenir-lo parat fins aquesta data, perquè pel qui desconeix el costum , li pot semblar un signe de deixadesa. L’Arcadi Amorós, un dels entusiastes del pessebrisme local, ens ha deixat sense esperar a  la Candelera, per tornar a desar les figures a dintre la capsa de sabates, embolicades amb paper de diari. S’ha estalviat aquest frisant repunt d’emotivitat quan, poc a poc, anem retirant les figures dels camins, les del naixement i tot seguit, les muntanyes, les casetes rònegues  i el paisatge hivernal que forma part del muntatge. Fins que queda l’espai desmantellat i l’ànim una mica  desolat, perquè hem esborrat  l’última pinzellada d’un altre Nadal. 

   Pel proper ell ja no hi serà, però el seu record es tornarà a fer present quan desemboliquem les figures del paper de diari. Potser alguna d’elles sortirà d’entre el full de l’Eco, on la Núria Camps, la seva neboda, li dedica unes boniques paraules de record. Un full arrugat que, com els altres, porten impreses notícies i records d’un temps ja passat. I  una altra vegada el pessebre anirà agafant forma, com si el temps s’hagués aturat des d’aquella mitjanit, la d’un Nadal llunyà però que amb aquesta distribució  se’ns fa més proper.

   Des de fa uns anys viu entre nosaltres un xicot que, des de Puig-reig, va venir amb els seus pares i es van acomodar en el pis que tenien per venir a passar els estius. En Faustí és un noi que es fa estimar, perquè la seva bonhomia està apuntalada en una manera de ser; senzilla i noble. Deslliurat de rancúnies i altres subtileses que no porten a res de bo, sinó a passar per les amargors que es desperten  quan et dones compte que la vida ens la compliquem nosaltres mateixos

   El jove de Puig-reig venia amb l’aval que al seu poble tothom el coneix i l’estima i aquesta estigma  de convivència  és cada vegada més valorada.  Doncs amb  aquest repunt d’humanitat, reconeguda  també per nosaltres, s’ha trobat ben acollit en el nostre poble. Ha fet amistats i es mostra atent,  servicial, col·laborador del Casal i molt integrat a les nostres festes i tradicions. Vist el seu entusiasme, en Mane Alemany, li permet col·laborar amb la colla dels gegants Moros. Un petit detall que sobrepassa la grandària de la parella gegantera. Així, quan  és Festa Major,  en Faustí es vesteix de geganter i la seva existència aconsegueix igualar-se amb els cims més dificultosos. On  per ell cada pas és un  triomf 

     En Faustí Horta Guitart, com els pessebristes tradicionals, va disposar el seu pessebre només repuntar el mes de desembre. I des de llavors  s’interessava si les amistats havien fet el  mateix. Demanava per visitar-lo, aprofitant per desplegar la seva atenció  per sobre de cada detall de les diferents composicions. Un cop ha passat revista, l’amic queda satisfet. I ja acabades les festes  s’ha encarregat de recordar-nos que el pessebre no es treu fins a la Candelera,  ha insistit durant tot aquest temps. Fins i tot hi havia moments en què endevinaves una certa incredulitat per part seva, com si ja l’haguessis desmantellat, malgrat les seves recomanacions per mantenir-nos ferms a la tradició. Faustí,  ha arribat el moment. 

   Si la Candelera plora, l’hivern és fora. I si la Candelera riu, l’hivern és viu.  Si més no entre una i altra premonició  s’escau la moderació. No ha estat així en els darrers dies viscuts. Potser perquè nosaltres anem per una banda i la natura va per una altra. Ens haurem de posar d’acord. 

                                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 de gener del 2020)

     

ES VA FER MÚSIC A DAMUNT DEL CARRO

   Demà, festivitat de Sant Pau, els veïns més propers tornen a estar de Festa Major. Aquesta vegada la festegen els de Sant Pere de Ribes. Que de tot l’entorn, la trobo la més bucòlica. La pujada i la baixada de Sant Pau, conserva l’encant de les festes camperoles. Aquestes que han anat perdent les seves reminiscències, perquè la gran majoria de pobles han urbanitzat els seus entorns i ha desaparegut part de la identitat que els caracteritzava. També els nostres veïns han vist la transformació del seu poble, d’un poble petit, envoltat de camps de garrofers, s’ha convertit en un poble gran. Res a veure amb aquell Ribes que havíem conegut, íntim i familiar. Tot i amb això han conservat, quasi intactes, els seus enclavaments més carismàtics: el carrer del Pi, el carrer Jesús, on moltes cases encara mostren els pous arrecerats al costat de les seves entrades. I  el Palou, una casa gran de poble amb caire de masia, on el temps sembla que s’hagi aturat entre les seves interioritats. També les Parellades, on dona la sensació de caminar per un altre poblet. I ja no diguem de Sota-Ribes, on sobresurt la torre del Castell i en la placeta d’aquest, l’Església vella.

   Si més no l’ermita de Sant Pau, sota el Montgros, domina tota l’extensió del poble. Envoltada de vinyes on, a l’hivern, floreixen les bardisses blanques, també conegudes com a flor de perdiu,  arrecerades a les soques dels ceps. I sembla com si uns flocs de neu, hagin esquitxat de blanc les vinyes per tal de trencar la monotonia del marró  de la terra, que llangueix mentre espera que a la primavera rebrotin els ceps. Tanmateix  el paisatge es conserva intacte, com bressolat  en el temps, l’especulació no ha travessat la riera. I això  ha de ser motiu de satisfacció per a la gent de Ribes. 

    Desconec si encara conserven el costum, que consistia que la persona soltera tirava una pedra damunt la teulada de la petita capella que hi ha quasi només començar el camí, Sant Pau xic, i si aquesta no queia, no tardaria en trobar companyia. Més d’un i d’una no en tiren per si a cas. I altres potser es planyen del moment en què la pedra es va aguantar i la llegenda es va complir. De tot hi deu haver. 

     Amb els amics hi havíem anat moltes vegades a Ribes, atrets per aquelles ribetanes que ens corresponien amb la seva simpatia. Esclar que no coneixíem el secret de la pedra damunt de la teulada, del contrari potser compartiríem companyia amb una ribetana. Tampoc elles ens ho van explicar, de ben segur perquè intentaven evitar que aquells gamarussos entressin en les seves vides. 

    Un any, en apropar-se la festa de Sant Pau, el meu cosí Joan i jo, planejàvem anar al ball de nit de la seva festa major, pujar amb el cotxe de línia i tornar a les tantes  a peu per la carretera. A les nostres famílies la planificació de la tornada no els hi agradava gens i, com que anàvem prims d’armilla, es van agafar a un  detall. Ens advertien que el preu de l’entrada del ball ens costaria un ull de la cara. Un detall important, el qual no havíem tingut en compte. A partir d’aquell moment, la incursió al ball  per nosaltres es va convertir en un tema financer de primer ordre. Però quin era el preu que s’havia de pagar? Vet aquí la qüestió. Vam estar dies intentant mesurar el nostre potencial econòmic, però si desconeixem la base impositiva, tot eren cavil·lacions. 

   I el que són les coses , un d’aquells dies, va entrar al taller el germà ros dels recaders  Albareda, per fi havíem coincidit amb un ribetà que ens en podia fer cinc cèntims. Preguntat al respecte, espolsant una mà, no ens va aclarir la quantitat, però aquell gest i la seva conclusió:  “compta, compta” , arrepentjant-se i exagerant  la a, com era comú en el deix de la parla ribetana, la seva resposta no aclaria res, però per a nosaltres va significar fracassar en l’intent. Total, les pubilles ribetanes no van tenir ocasió de poder ballar amb aquella representació sitgetana.  

    El propassat cap de setmana a Ribes van començar els actes de la seva Festa Major, i el diumenge va ser el torn del pregó, que aquest any l’honor ha recaigut en el ribetà  Magí Mestre Fontanals, des del 1993, administrador de l’ermita. Es dona la casualitat que un parent seu, en Sadurní Mestre Butí, va ser músic, dels fundadors de la Cobla Sitgetana. 

    En Sadurní, com la resta de la família, són coneguts pels de “can Paf”. El músic ens explicava que de jovenet comandava un carro amb cavall i com que els trajectes que feien acostumaven a ser llargs, mentre el matxo anava fent camí, al seu pas lent, en Sadurní aprofitava per estudiar solfeig. Es pot dir que es va fer músic damunt el carro. 

    L’home mostrava un exagerat interès per quedar bé quan anàvem a tocar al seu poble. I poques vegades quedava satisfet, davant les excentricitats que mostraven alguns músics. Si em seguiu, de seguida sabreu els músics als quals em refereixo. Fins el punt que pretenia que els components de la banda, que acompanyaven el seguici de les autoritats, durant la pujada i la baixada de Sant Pau, desfiléssim en formació disciplinada. Si a l’amic, extremadament sufocat per les enrabiades que li proporcionàvem, no li va agafar un treball en l’intent,  era perquè al seu poble era dia festiu.

                                                                J.Y.M.

(Article publicat a l'eco de Sitges, el 24 de gener 2020 )

DOS PESCADORS I UN ALCALDE

    Ens trobem en un tram del mes on el santoral assoleix  un  protagonisme significatiu, amb la implicació de la  tradició  que l’acompanya. Avui és la festivitat de Sant Antoni, que mal anomenem dels burros, la festa major d’hivern de Vilanova. Amb la participativa i espectacular desfilada dels Tres tombs, que es converteix en una radiografia del passat. Quan els carros i els cavalls tenien un paper destacat en les feines del camp i en el transport. 

    Els Tres Tombs vilanovins, comptaven amb presència sitgetana, no només com espectadors, sinó també com a participants. En Tomàs  Matas i en Rafael Font, eren els més assidus. En Tomàs hi participava amb un carruatge de passeig, tirat per un cavall. L’home i acompanyant anaven vestits adequadament, segons la categoria del carruatge. En Tomàs era un entusiasta d’aquest tipus de mitjà de transport, En la finca que disposava per sota del mas d’en Puig, havia habilitat un cobert on, en el seu  interior, hi tenia exposats un bon nombre de carruatges. M’ho havia ensenyat amb la satisfacció que comporta donar a conèixer una col·lecció d’aquesta importància i que es completava amb els guarniments corresponents: els de més categoria i els més normals, però tots ells ben enllustrats i amb els daurats ben lluents. Que lluïa en les  exhibicions en què participava per arreu del país. 

    L’especialitat, per dir-ho d’alguna manera, d’en Rafael, eren els carros de tir, arrossegats per més d’un i dos... cavalls. I si en Tomàs vestia de bonic, en Rafel ho feia de carreter: camisa blava, mocador vermell al coll, pantaló de vellut negre, espardenyes i el cap cobert amb una gorra. I un detall que completava tot el conjunt, una punta de caliquenyo reposada entre els llavis.  Ell guardava tota aquesta disposició a Moja, el seu poble natal i que va deixar quan es va emmaridar amb la Pepita, una de les filles de can Buixens.

    El proper dilluns és la festa de Sant Sebastià , que bé podríem celebrar la nostra festa major d’hivern, si no fos perquè amb, la de Sant Bartomeu i Santa Tecla, ja hem fet el, que se’n diu,  el “cupo”.   El que no vol dir que la blanca ermita de Sant Sebastià, no tingui el protagonisme que és mereix. Amb el seu recuperat aplec, que tindrà lloc aquest diumenge amb una audició de sardanes i amb les portes obertes de l’ermita, per poder visitar-la i apreciar el seu interessant contingut.  I l’ofici religiós que es celebra dilluns, el mateix dia de la festa. Quan també per la tarda i, durant nou dies seguits, té lloc la novena.  

     No només tenim aquesta ermita dedicada al Sant, sinó que també un carrer que fa pujada o baixada, segons la direcció que adoptem. Molt a prop de la cruïlla que ens permet decantar-nos vers dues direccions, hi tenia el seu taller en Sebastià Yll Bages. En Sebastià, junt amb el seu fill Joan, han treballat en un dels oficis que aquí s’ha perdut, el de mecànic de les màquines de cosir, quan n’hi havia en totes les cases i es pot dir que funcionaven tots els dies. Perquè si les mestresses   no cosien sabates,  cosien vestits.

   En Sebastià, a més de bon mecànic, era un curiós saberut de tot: de l’art, el teatre, la música, de la cultura en general,  de la toponímia local i de tots els aspectes relacionats amb la vila. El seu taller es va convertir en una càtedra del sitgetanisme i que el seu fill ha continuat mantenint-la activa i participativa a tots els qui l’hem freqüentat per saber detalls que desconeixíem. 

   Actualment de Sebastians n’hi ha pocs, un dels més joves, en Sebastià Mirabent Julià. El seu pare va ser molts anys mestre dels escolapis. I l’única dona que quedava que portava el nom, era la Sebastiana Sánchez, muller d’en Manel Chacón. 

     En el carrer primer de maig, a tocar la plaça de la Industria, on avui hi ha un hotel, en aquella casa de parets blanques i la fusta de color verd, hi vivien dos Sebastians, pare i fill, els Sebastià Arnan, tots dos pescadors. Que tenien el lloc de feina molt a prop. Tant que, des de la porta estant, hi podien guaitar.

   En el pis de dalt hi vivia el també pescador Josep Rovira, l’Avorrit. L’home cada dia, acabat de dinar, tenia per costum anar a fer el cafè al Retiro. Passejava un posat molt característic i sempre s’acompanyava del seu inseparable caliquenyo.

    Els dos pescadors tenien per veí , ni més ni menys que un alcalde, en Fernando López Ortega, vingut de la regió de Múrcia, que treballava a Vallcarca. Home intel·ligent, era dels  treballadors de la fàbrica que sabia llegir i escriure. Per aquest detall, per l’estima que mostrava i els elogis que pregonava  de la seva procedència, la veu popular li va atorgar l’honor de, sense haver de passar per cap elecció, nomenar-lo alcalde de Múrcia. Un títol honorífic que el va identificar per sempre més. Sense que els murcians tinguessin constància que a Sitges hi vivia, ni més ni menys, que l’alcalde a perpetuïtat de la seva capital. Això sí, deslliurat de sou i responsabilitats. Lliurar-se de les responsabilitats del càrrec, ja està bé. Però el sou sí que es troba a faltar. És el que tenen els càrrecs honorífics. Si més no, saber-se alcalde sense ser-ho, no tothom pot dir el mateix.  

                                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 17 de gener del 2020)