Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

03 d’abril 2011

DONES TREBALLADORES

Es diu que cada dia és bo per celebrar quelcom. D’un temps cap aquí s’ha establert en el calendari un nombre de dates dintre les quals es celebra un dia dedicat a commemorar un reconeixement, a voltes amb categoria de denominació internacional. No fa gaire, en concret el 19 de març, ha estat el torn del dia del pare. Però abans, el dia 8 d’aquest mateix mes es va celebrar el dia internacional de la dona treballadora. De tots es sabut que el treball ha estat un denominador comú de les dones, perquè no l’acaben mai . La feina de la casa requereix una dedicació constant , “un no acabar i també un no parar”, com elles ho defineixen. Les dones sitgetanes alternaren les feines de la llar amb les de cosir sabates, per posar un exemple. Acostumaven primer a enllestir les tasques més puntuals, com fer els llits i treure la pols, preparaven el dinar i posaven l’olla al foc. Aquest temps de cocció les permetia asseure’s davant la màquina i aprofitar per cosir uns quants parells. Però sempre amatents del foc, tot i que el posaven baixet, de tant en tant acudien a la cuina per tal de controlar la seva evolució. Treballar a casa representava una gran avantatge, per tal de tenir-ho tot controlat. I si a més hi havia la sort de poder disposar de la companyia de l’àvia, la feina era de més bon portar, car la més veterana de la casa s’encarregava de la cuina i així la filla o la jove podia treballar sense haver de tocar tantes tecles. Si més no entre les sabates i la vida quotidiana ha prevalgut el neguit per tenir net el tros de carrer i, sobretot, mantenir inalterable la blancor de la façana, per això tenien sempre disposada en el interior de l’eixida una galleda de calç amb la corresponent escombreta. A la més mínima, desprès d’haver plogut i haver estat esquitxats els baixos de la paret de fang, sortia la galleda i les dones s’afanyaven a fer-li un repàs. Conscients i solidaris amb aquest punt d’honor, a ningú li passava per la ment embrutar la paret aliena, amb guixades i altres pintades que taquessin tan mimada blancor. Havent viscut aquestes normes tan generalitzades en tots els àmbits familiars, em sembla incompressible que hi pugui haver gent disposada a embrutar les parets amb aquestes pintades tan absurdes que de la nit al dia apareixen sense cap mena de contemplació, desbaratant les mínimes normes d’urbanitat, i sense cap respecte a uns neguits bàsics, els de la netedat. Sortosament encara hi ha qui té cura de mantenir la blancor que tant distingia al nostre poble. A la carretera de les Costes, des de sempre he sentit admiració per la casa de la família del Sr. Ferrer, germà de l’artista Agustí Ferrer Pino. En aquell quarto de reixa, la qual es rematada per una creu de ferro forjat, l’home tallava els cabells a una clientela que li era fidel. Era una imatge de barberia de poble, on hi predominava la blancor interior i exterior. Família també molt aficionada al ciclisme. Coincideix fer-ne esment quan tot just s’ha rodat una nova edició de la popular Volta. Tots recordem aquells anys, quan sent alcalde el Sr. Vicenç Ibañez i Olivella, al menys durant un parell d’edicions, Sitges acollia un final i un començament d’etapa. Els ciclistes en competició sempre ha estat un espectacle que ha mogut a molts aficionats i públic en general que es concentra a peu de carretera i espera que passin. I quan ho fan, si van agrupats, és com una estafa a la que t’adones, ja han passat. Aquelles “Volta “ l’anunciaven un treballats cartells, obra del també artista sitgetà Francesc Ferrer, Bruno. El qual amb la seva meticulositat en el traç i en el domini de la perspectiva oferia un cartell que encara molts sitgetans tenen emmarcat i penjat en les parets de les seves cases. La filla de la casa de les dues finestres, la Paquita, ha estat exemple de dona treballadora, eficient enllaç entre la fàbrica de calçat de can Muiño i de les maquinistes que cosien per la casa. La Paquita, faci fred o calor, ha vestit amb faldilles, davantal i mitjons. S’ha passejat pels carrers del poble, amb aquest bri que tan caracteritza a la dona sitgetana, quan el nervi la fa córrer i no nota la sensació de fred. És una dona sensible i alhora neguitosa que ha viscut a compàs del temps que li ha tocat viure. Les tradicions, les festes, la dedicació absoluta a la fàbrica, al sentir-se una peça important del seu engranatge. La caseta emblanquinada de la carretera, és un testimoni supervivent d’aquell Sitges íntim, pel seu davant s’ha esplaiat el progrés sobre rodes, anant i venint per una carretera que ens porta al començament de les Costes de Garraf, passant per les Cases Noves. Per allà on hi passava l’anomenada serp multicolor. Els pares de la Paquita, el seu germà Josep, han compartit veïnatge amb la Carme Sànchez, artista de circ,. Una dona d’una voluntat de ferro, esposa del pallasso Rudy Llata, que ha sabut fer front a la seva ceguesa amb una predisposició admirable, sense que la seva mancança hagi representat un impediment per a desenvolupar la seva convivència amb tot el que l’envolta. La seva casa és també de les poques que queden de planta baixa , més avançades que les altres, com a vigies d’un enclavament que s’ha transformat , fins a fer desaparèixer indrets tan emblemàtics com l’era del Molins, d’un significat especial quan arribava el dilluns de Pasqua. Sitges i Sant Pere de Ribes han estat, ho continuen sent i ho seran sempre, dues poblacions veïnes. I si a la nostra Vila les seves dones treballaven ajudant als marits que eren pescadors, a sargir les xarxes, a vendre el peix. O com he dit, cosint sabates, les dones ribetanes tenien cura del galliner, de l’hort i quan havien collit, o les gallines havien post els ous, s’afanyaven a venir a vendre la mercaderia al poble veí. Ha estat una transacció comercial que permetia establir una relació amical. Tenien la seva clientela fixa i sols havien d’empènyer la porta i delatar la seva presència amb aquell crit tan peculiar i tan generalitzat en aquell temps: “ Ah! Maria”. Per a tot seguit anunciar el que portaven dintre d’aquells cistells de vímet i d’ansa que la travessava d’una banda a l’altra. “Nena”, repenjant-se en la e, amb aquesta peculiar dicció de la parla ribetana, porto faves, acabades de collir i ous encara calentets ”. Sortosament la feina de la dona és, actualment, equiparada a la de l’home, els estudis han preparat a tots per igual, i desenvolupen el seu saber en llocs també de responsabilitat. Aquest canvi de costums ha fet que s’igualessin les tornes, de manera que les feines de la casa ja no són exclusivitat de les dones, sinó que són compartides entre home i dona. Una igualtat que a molts els ve de nou, acostumats a tenir-ho tot a punt sense haver d’arremangar-se . No hi ha res, però, com la igualtat ben entesa , per tal de compartir les feines de la llar, convertint-se en la cosa més normal del món. Davant aquests plantejaments als quals ens ha conduit les formes de la vida actual, els mèrits també hauran d’anar a parts iguales. I per tant igualment es podria reivindicar el dia de l’home treballador. J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 d'abril del 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez