NITS DIFERENTS

  Entre la foscor de la nit es dilueix el resplendor del dia i amb ella arriben les hores destinades al descans,  encara  que no és un referent per certificar una normalitat, perquè n'hi ha que de la nit en fan dia. Ja sigui per treballar en feines d'una certa exclusivitat nocturna o per aprofitar aquesta nocturnitat amb l'afany d'anar a la recerca  de diversió .

       Les nits sitgetanes han transcorregut en paral·lel als costums de la gent, alguns dels quals, com he apuntat, a raó de les seves respectives activitats . Així, quasi només estrenada aquesta nocturnitat hi havia qui es retrobava amb la rutina que li era comuna. Era el cas dels serenos que els veies dirigir-se a la Casa de la Vila per començar les rondes preceptives. Que coincidia amb la sortida del convent del carrer Sant Francesc de les monges vetlladores que es distribuïen per les cases on hi havia malalts i es requeria la seva companyia. Passava el mateix amb la incorporació dels forners que es passaven la nit amassant i coent el pa, i mentre pujava la massa o  ja s'havia  enfornat, sortien al carrer a fer el cigarret. Quan la nit ja havia estès els seus dominis, es feien a la mar els pescadors. Alguns, per despertar-se, comptaven amb  la complicitat dels serenos que a la vegada  es servien de l’estratègia acordada, els informaven, a viva veu, del temps que feia.

    Fins aquí la nit era aprofitada per fer tasques amb finalitats profitoses i destinades al servei de la gent del poble.  A excepció d'aquesta gent que treballava per la causa la resta del veïnat dedicaven la nit al descans o no.  Amb l'entrada de la televisió a les cases, es va començar anar a dormir més tard i res va tornar a ser igual. Només hi va faltar la progressiva  afluència del turisme per a que a les nits sitgetanes els hi anessin desposseint  del silenci, la calma, que les caracteritzava. Va influir els balls de nit que tenien lloc en les societats i en altres espais de reconeguda fama,  com el Sacromonte, el bar Oliva, la Galera, el Mònaco... Balls   que es feien amb una assiduïtat diària, però que encara es podien establir unes franges horàries per tal de respectar-li  a la nit una  part del seu silenci.

  Va ser el preludi d'una sorollada generalitzada que ha fet que la nit perdés part dels seus encants i  també ha servit per a desbaratar el nostre descans, el de totes  les persones que ens pensàvem que la nit sempre estaria al nostra costat per a convertir-se en còmplice de la son, quanta ingenuïtat la nostra. 

    Així, quan fem nit en pobles on  encara s'abracen al silenci,  una del les apreciacions favorables  que hi fem  és el plaer que produeix no escoltar res. Però la felicitat tampoc és complerta, hi ha a qui els molesta el so de les campanes que anuncien el pas del temps. Tant de bo aquí, a la nit, només escoltéssim les senyals horàries de les campanes, ens podríem donar per privilegiats. Significaria que el silenci encara estaria integrat a la nit sitgetana, aquella que tan enyorem i que durant tants anys ens va mostrar fidelitat.

    En pocs dies de diferència aconsegueixen un  protagonisme destacat dues nits que guarden  un encanteri especial. La primera ens va captivar el proppassat dissabte amb motiu de les jornades dedicades als museus. Entrar al Cau Ferrat  quan la nit ens acompanya ve a ser com tornar a casa a hora tardana i trobar-ho tot parat amb  el caliu que fa tan agradable la intimitat. Recórrer les dependències de la casa, amb aquesta nocturnitat afegida, és quan  esdevé més real el record del seu propietari, perquè l'artista també es valia de la nit, de  tot l'entorn, per viure-la amb tota intensitat, amb la companyia de les seves amistats, artistes com ell, que es servien d’aquestes hores per inspirar-se. El lloc ofereix tots el requisits, sobretot en nits amb lluna generosa  que tenyeix  de plata l'aigua del mar . La del dissabte passat fins i tot reunia aquests requisits, era nit de lluna plena tot i que es trobava enlleganyada per una inoportuna nuvolada que matisava el seu resplendor. M’imaginava Santiago Rusiñol assegut a la sala del brollador amb els finestrals oberts i deixant que la fresca de la brisa del mar entrés a l’estància. Gaudint de la tertúlia, de la gresca i del remor del mar tan canviant, tan capritxos.

   Una altra de les nits amb un encant especial serà la d’aquest dissabte, poques hores després de la sortida dels gegants en el seu tradicional i esperat cercavila pels carrers del poble i desprès d’haver escoltat el pregó que ens tenen preparat en Florenci Salesas  i la Cèlia Sánchez-Mustich amb el qual es  dóna per inaugurada l’exposició de clavells i tots els actes que conformen la nostra tradicional festivitat de Corpus a casa nostra.  A fer-se fosc torna al carrer una de les activitats amb més encanteri, com és la preparació, el dibuixar sobre el terra  les formes  que es cobriran de flors i conformaran les catifes. És una tasca imprescindible, són els preparatius que van acompanyats per la col·laboració de molta gent del poble, nois i noies i altres de no tan joves.

   Ens segons quins trams es passen tota la nit treballant i al fer-se de dia ja pràcticament la catifa està acabada. Altres dibuixen i se’n van adormir i prefereixen aixecar-se molt aviat per posar la flor. Aquests preparatius acomboiats entre la foscor de la nit, especialment amb  la col·laboració del veïnat,té un recorregut que cada any es repeteix convertint,  tot plegat, en una  nit diferent. Aquest any torna a coincidir amb una final futbolística de primer ordre. Però com no hi ha interès per part nostra, no serà tan  efervescent   com l’any passat. Quan en un esclat d’eufòria, el Isidret Pañella va encendre una traca en ple  Cap de la Vila i per poc el fum li fa el paquet. I és que també hi ha nits que són traïdores. Diferents.

                                                                             J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de maig del 2016 )