100 + 25 = 1.000

Les matemàtiques no han estat el meu fort, potser sóc home de lletres, o al menys la permanència en aquesta pàgina. L’haver de resoldre, amb més o menys encert, l’article setmanal, em dóna una certa predisposició per insinuar que el meu fort són les lletres, més que els números. No obstant que estigui fluix en la matèria matemàtica no és excusa per plantejar la resolució de l’encapçalament amb aquest resultat. Tot té una explicació.
A l’any 1986, concretament el dia 1 de març, l’Eco complia 100 anys. Una fita que va acaronar de joia i satisfacció, en primer lloc, i molt merescudament, a la família Soler que han estat els pares de la criatura i els continuadors de la nissaga que ho van fer possible, no sense haver de trampejar tota mena d’entrebancs. Una satisfacció de la qual també li corresponia una part del mèrit als col•laboradors, els quals hi havien escrit articles d’opinió, poesia, cròniques d’esport... Un dia d’aquells també jo en vaig tenir la gosadia.
Parlo de quan tenia 16 anys, que va ésser quan apareixen les meves primeres incursions. Tanmateix l’època que per a mi assoleix una importància especial, són les col•laboracions que envio des de l’Aaiun , capital del Sàhara Occidental, on em trobava complint amb el deure del servei militar, aquelles cròniques van sovintejar. I si rebre el setmanari quan ets lluny de casa ja és una gratificació, si a més hi ha una col•laboració teva, la satisfacció era majúscula.
Aquells 100 anys són celebrats com un merescut homenatge en record dels fundadors i dels continuadors. Li recau l’honor de presidir la capçalera del setmanari, al net del fundador a en Josep M. Soler i Soler. El seu fill gran, en Josep Soler Fernàndez, es pot dir que em va obrir les portes del setmanari. Amb ell formaven aquell grup d’amics que cada dissabte ens apropàvem a la seva casa i passàvem per entre la merceria de la Llúcia, on compartien tasques comercials ella i la Carme, muller i mare, respectivament, dels dos Joseps de la casa i d’en Ramon. Com que la colleta hi havia dies que era nombrosa: en Jacint Sastre Tutusaus. L’Isidre Junyent, el seu veí més proper. En David Jou, qui també va començar a publicar els seus versos en aquestes pàgines fins a dia d’avui. En Rafael Nicolás, fill del notari. En Jacint Picas, fill d’aquell recordat i bon puntal d’aquestes pàgines. D’aquí que amb tanta colla no sempre pujàvem tots al menjador, sinó que entràvem una representació a la botiga i des del buit de l’escala una de les dones cridava: “Josep, que et venen a buscar”. Per aquell temps em feia il•lusió poder publicar quelcom a les pàgines de l’Eco. Ho tenia la mar de bé, ni em calia haver de presentar-me a l’impremta, per allò de la vergonya, en diuen tall, o potser per temor a que em rebutgessin el foli mecanografiat, li vaig lliurar a l’amic, al fill de l’amo, millor influència que aquesta... Era una breu ressenya d’un concert del Palau de la Música, ja es poden imaginar la meva satisfacció en veureu publicat. Ja tenia la porta oberta, ja no vaig dubtar, cada vegada que enllestia un nou article li portava a en Josep, el director. Aquesta assiduïtat em va permetre fer-me, també, amic del pare del meu amic. Sembla un embolic, però no és gens complicat d’entendre, perquè qui no és amic d’en Josep no ho és de ningú. Cal dir que he trobat amb ell a la persona que, amb les seves opinions, m’ha animat a continuar amb aquesta afició.
I vet aquí que aquest proper 1 de març del 2011, quan sembla ahir que afalagàvem aquells 100 anys, n’han passat 25 més. Tots ens hem fet una mica mes grans al costat del director de bata blava, de tarannà jovial, senzill, que ha rebut als seus col•laboradors de peu, davant la màquina, o abocat al taulell mentre repassa proves. I quan s’ha assegut, davant la taula del discret despatx del quarto de reixa, deixa la porta oberta per no perdre el contacte amb aquest anar i venir. De la botiga a la rebotiga passant pel menjador, com vaig titular un article, per allà les vigílies d’una festivitat de Santa Llúcia, en record dels estadants de la casa del carrer Bonaire i en homenatge a la Carme, una de les filles, que amb aquella simpatia exultant, es dedicava, junt amb la Maria, al bonic i delicat art de l’agulla i el fil. Tot ha canviat una mica, la botiga no té activitat comercial, el menjador ha deixat de ser-ho, l’ocupen màquines que amanyaguen modernitat. El quartet on cosien la Carme i la Maria, en Josep i l’Artur, des de l’ordinador, compaginen aquestes pàgines. Perquè, durant els darrers 25 anys, l’Eco ha abraçat les noves tecnologies, de manera que ja no ens cal anar personalment a lliurar la col•laboració, ho enviem per Internet. És còmode, però per altra banda s’ha perdut bona part d’aquell contacte, l’haver de passar per la botiga i el menjador per arribar fins a la rebotiga, a l’impremta, on havíem coincidit amb eficients treballadors, amb els col•laboradors de sempre. Els havia de tan veterans que fins i tot es prenien la confiança de seure damunt el taulell i entaular conversa amb qui fos. I a l’entrada o a la sortida ens trobàvem amb elles que confeccionaven la cistella de la colla de Caramelles del Retiro, o en aquestes vigílies, alguna que altra disfressa de Carnaval i elegants vestits per anar al “Panaché”... Era ahir, avui els de l’Eco ens faciliten la labor.
Si tot fos tan senzill... A vegades les pegues surten per altres costats, de manera que el nostre volgut director, l’home de bata blava, s’ha hagut de sotmetre als aciençats coneixements dels especialistes de bata blanca. Ai!, que bonic seria si tot fos, ni blau ni blanc, sinó de color de rosa. I jo encara hi afegiria i olor de clavell, ell ja m’entén. El seu optimisme, la seva profunda fe, sortosament l’ha permès vèncer un altre entrebanc. Vagin aquests 25 anys més de l’Eco com el millor regal a aquesta meritosa tasca, encara que sumar ens acabi foten el paquet.
I és a partir d’aquell primer de març del 1986, quan col•laboro de manera assídua, havent fallat potser tan sols en dues o tres ocasions, com a molt. Per tant la xifra 1.000 que apunto com el resultat de la suma dels 100 + 25, ve a ser com el compendi de tots els articles que he publicat en aquestes pàgines, al llarg d’aquests darrers 25 anys. I si a la quantitat hi afegim la resta d’articles de quan hi col•laborava de manera esporàdica i atenent que tenia 16 anys, desconec la xifra exacta. Per dir-ho de manera indicativa, deixem-ho en mil i escaig.
Un Eco de 125 anys té la solera, la grandesa, el mèrit d’un setmanari que s’ha fet gran gràcies a ser tan proper, en tots els aspectes. Si hagués contemplat disciplines i normes més intransigents, estic segur que avui ja no existiria. Ve a ser com les matemàtiques, on dos més dos fan quatre i qui no ho entén així pot arribar a arruïnar-se. No obstant, si jugues una mica a la puta i la ramoneta , pots acabar apuntant que 100 + 25 = 1.000, perdràs crèdit, però de ben segur el plantejament atraurà l’atenció i haurà qui, per curiositat, et llegeixi.
l’Eco de Sitges té una capçalera atractiva i un contingut pensat i escrit amb una gran estima pel poble, a les seves persones, pels esdeveniments, les tradicions. I, avui, per l’admiració a aquests 125 anys.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de sitge, amb motiu dels 125 anys, el 25 de febrer 2011 )

ELS QUE QUEDEN A TERRA

Escriure comporta riscos, no em refereixo amb això que l’activitat estigui exposada a perills que no es puguin prevenir, o si més no calcular, abans d’apuntar res. Amb tot en poden derivar repercussions.
No obstant escriure amb tota mena de miraments, més quan vols quedar bé, un altre dels riscos amb els quals estàs exposat, a més de la inexactitud que es pot fer palesa amb els noms, cognoms, detalls de situació..., n’és l’omissió. Deixar-te a algú a terra, i si a la persona la coneixes, sap molt greu. Una plantada que implica no sortir en l’article, quan sí hi són altres. Aquest: “ em vas deixar a mi, que també sóc d’allà..., és com un pessic a l’amor propi que fa mal. Perquè si havies quedat satisfet de com havia quedat l’article, davant de la plantada, et fa sentir culpable, malament. Sortosament els que acostumen a quedar a terra, són persones comprensives i conscients que hom no té l’obligació de saber-ho tot.
El flaire del sofregit que manega la Paquita de can Solé de Benissanet em va motivar el poder parlar de les excel•lències de la seva cuina, quan tornes cansat de caminar i amb gana suficient com per fer un bon paper. I vaig aprofitar per fer esment dels Bladé que són oriünds del poble i, m’acatxis la mar, em passo per alt fer menció a la Pilar Fortuño, la Pili de l’Andana, que de joveneta anava aprendre a cosir a casa de la mare de la Josefina que és la muller d’en Llorenç Bladé. Per aquelles circumstàncies i casualitats de la vida, arriba a Sitges i fa estada a casa la Pasquala , en el bell mig del carrer Major. La dona necessitava una noieta que l’ajudés en la botiga, aquest detall els hi va comentar a la mare de la Mª. Teresa i la Carme Kraf que li portaven la fruita del poble i ella va pensar amb la Pili. Casualitats que propicien el seu primer contacte amb un poble, el qual ha arribat a estimar tant com el seu. En aquest redós sitgetà ajuda a la Pasquala, que per cert era de Gandesa, i s’envolta d’aquella moixama que la mestressa tenia disposada per la botiga, junt amb bull de tonyina i de tots els ingredients del xató. Observa i participa de les novetats que provenen de la ciutat de Barcelona i que li explica aquell eficient enllaç que n’era el recader Casimir. Aquest conviure amb el matrimoni, amb els fills, la legitima per poder sentir-se com una més de la casa, compartint alegries i tristeses. Com ha succeït ara fa poc, amb la sentida mort de la Deli que l’ha viscut amb l’angoixa de la persona que perd a un familiar proper. A la Deli i a la Pili sols les separava les ribes llunyanes de l’Ebre, una quasi a frec de la desembocadura i l’altra en la voreta d’aquest Mediterrani. Amb tot, però, les unia l’amistat d’una companyia que s’havia amanyagat amb la complicitat dels anys i, també, per haver viscut tan a prop una de l’altra. Quan s’estableixen aquests lligams, succeeix que el primer que se’n va deixa un buit difícil d’omplir. Però abans de tots aquests desgavells que ens depara la vida, la Pili coneix qui acabaria sent en el seu marit i tot ve rodat, els fills, el restaurant. I la Pili que torna cada any al seu poble, a la casa pairal, per saludar als seus, a les amistats i per a comprar l’oli de la collita de les oliveres del seu germà .
Vet aquí que aquest oblit em serveix per adonar-me que a la Vila viuen molts convilatans que són oriünds de la província de Tarragona i aquesta coincidència em motiva per parlar-ne d’algun d’ells. Davant l’abast del tractament a tota una província, de parroquians sitgetans però nascuts en aquestes terres, estic convençut que a molts els tocarà el rebre, pels sols fet de quedar en l’anonimat, a terra. Conscient d’això demano, una vegada més, comprensió i disculpes.
Em seria imperdonable que, amb aquest interès, em deixés a terra a la meva pròpia àvia Maria que era de Reus a l’igual que el meu oncle Paco i la meva mare que va néixer a Pradell de la Teixeta. Gràcies a elles, a les seves dissertacions, he après quelcom d’aquesta província. Del temps en que prevalia aquella mena de lloança, de la qual tan presumien i n’estaven cofois la seva gent: Reus, París i Londres. O aquesta altra: A Reus enganxen i a Tarragona manxen. A familiaritzar-me, també, amb la denominació de xiquet i xiqueta, emprada per aquests verals del camp de Tarragona. O el xicotet i xicoteta de més cap a les ribes del riu Ebre.
A Escó, d’una manera despectiva, però alhora simpàtica, fan servir el “carnús”. Ens ho va ensenyar el recordat Agustí Montornès Pino, que junt amb els seus germans eren d’aquesta població. La qual, gràcies al músic del jazz, un dia varem visitar, com a convidats d’un germà que vivia en el poble i que va tenir el goig d’ensenyar-nos, sota la casa, una bodega amb volta, tota de pedra, un art que tota la família ha dominat. Un treball delicadíssim, aquella era una obra mestra de picapedrer. Art que el propi Agustí va heretar, com podem admirar en els treballs de pedra que va fer aquí a Sitges.
Sense deixar l’afegit de la música, just és tornar a fer esment al mestre Gabriel Pallarès, ja que havia nascut a Valls, com el seu amic i també músic, en Joan Roca, conegut popularment com en “Manxet” que tocava el trombó i la flauta. Com a curiositat, cada vegada que en una conversa entre en Pallarès i en Roca, aquest últim, al referir-se a Valls li deia: el nostre poble...”, en Pallarès el rectificava: “serà el teu, el meu és aquest”.
El més apropat a Benissanet n’era, el també músic, en Manel Rius, la seva muller, la Sofia, eren de Ginestar, ho continua sent la germana de la Sofia que també viu aquí. I en Ramón que es va casar amb una germana de l’Andreu Planas i d’en Ciscu del forn.
Els germans Olivé en Joan, en Magí i en Josep, concretament aquests dos van viure els últims anys de les seves vides, observant, des d’un banc de l’andana, minut a minut, les arribades i sortides dels trens. Avui ho tindrien difícil si no aconseguien un abonament de permanència. Un visat de viatgers estàtics, millor dit, un bitllet de simples observadors, des de terra estant. Se’ls coneixia pels Catllar, per procedir d’aquesta població.
Conec a un lleial lector d’aquest setmanari, home de barret, que sap esperar, pacientment, en la sala de lectura de la Biblioteca, que l’Eco quedi lliure, per poder-lo llegir detingudament. El Sr. Miquel Saludes és de l’Alforja del Camp i manté el dinamisme i la jovialitat de l’home de pagès, que ha voltat món i de l’experiència assolida, n’ha derivat la categoria d’un senyor de capital que viu a Sitges que és el lloc més cosmopolita de totes les contrades que trobem des de mar cap a pagès.
I de la capital del Priorat, Falset, n’és la Montserrat Pérez, vídua del recordat Josep Montserrat i Torralbas, home del Prado. Com en Josep Pi que és del Prado i del Retiro, perquè és l’empresari del cinema de les dues sales i també oriünd de Falset.
Com no podem afegir una faldilleta al final de la pàgina, em quedo curt. Me’n deixo a terra.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de febrer 2011 )

INTERIORITATS DEL VINYET

Les interioritats de cada casa custodien un o més detalls, als quals els hi professem una estima especial i quan tenim oportunitat ho ensenyem, amb clara intenció de fer participar a les amistats del nostre entusiasme i predilecció per determinats elements que conformen l’acompanyament de la intimitat que no s’aprecien i potser ni s’intueixen des de fora.
El mateix passa amb el conjunt del poble, estem envoltats de detalls que ens distingeixen o, si més no, són atractius, interessants; de caire cultural, artístic, paisatgista... No obstant per tenir-ho tan a l’abast no ho valorem amb tota la seva importància. Però això no és el més rellevant, amb els anys hem perdut moltes identitats, molts punts de referència que els joves d’avui no contemplen tot i que potser n’han sentit parlar. Un exemple poden ser els motius, amb els quals s’identificaven a moltes famílies. Com les cases de gent del poble que al ser reformades han perdut la seva identitat original, aquells detalls que les feia diferent a altres,o que tenien coses en comú. Amb això s’avenien les cases on en els baixos hi tenien l’estable, el celler, el taller. Altra cosa seria, ara, si encara hi haguessin tallers, amb la presència de l’aprenent. A totes aquestes interioritats a la jovenalla ens encuriosia guaitar-hi, perquè sempre hi descobríem algun element que ens havia passat desapercebut. Sobretot les maneres ancestrals amb les quals es desenvolupaven determinades activitats.
Era, per tant, quan en la interioritat les cases hi prevalia la blancor de la calç, però també uns bens comuns que trobàvem en quasi bé totes les llars sitgetanes. Em refereixo a una estampa d’unes proporcions una mica grans i emmarcada. El gravat corresponia a la Mare de Déu del Vinyet, tal com esta presentada en l’altar principal de l’ermita. En una època on la gent penjava fulls de calendari amb la simple finalitat de decorar les parets. Aquesta estampa presidia la més destacada del dormitori, o a mena de benvinguda quan la trobàvem disposada en el rebedor.
I és que el Vinyet ha representat aquest lloc acollidor que ha estat destí de peregrinatge familiar. Les interioritats del Vinyet són penyora de devoció que emmarca el fervor de moltes generacions. Tanmateix els records a voltes van acompanyats de músiques que, segons l’ocasió, han sacsejat la fibra de l’emotivitat. Les més sensitives, les marxes nupcials que precedeixen i posen el colofó al sagrament del matrimoni. Sense menystenir altres acompanyaments musicals que han sortit dels tubs, gràcies a l’art dels mestres organistes que els han interpretat.
El més antics que recordo són la família Torrens. Que han estat els organistes del Vinyet i de l’església parroquial. Sobretot quan l’ofici del diumenge, em sembla que era a les 10 del matí, la missa era cantada i els cants eren acompanyats per aquest instrument. El mestre Torrens disposava d’uns eficients reserves. Com ja vaig apuntar, no fa gaire, en un d’aquets articles, el mestre era molt propens a refredar-se, el dia que requeia o quan la meteorologia feia preveure canvis ambientals, la seva muller, la senyora Esperança el substituïa. L’únic entrebanc que els amoïnava era l’escala, per la qual s’accedeix al cor i a la caixa de l’orgue, degut a que els graons són alts i irregulars i la llum que els il•luminava era feble.
Vet aquí, però, que tant els cors de la parròquia, com el del Vinyet, es van anar quedant solitaris, buits. Hem de tenir present que en els moments de glòria de l’afició pel cant, aquests enclavaments enlairats, es trobaven molt concorreguts de cantaires. Sovint m’he referit a les activitats musicals dels mestres, a aquelles classes de solfeig que impartien, als balls que amenitzaven amb les seves respectives orquestres, a les caramelles i, inconscientment, m’he apartat una mica d’aquesta vessant de la música, la religiosa. Activitat de la qual en tenia cura, com he dit, el mestre Manel Torrens, per ésser el mestre de capella. L’home dedicava algun dia de la setmana a assajar els cants de la missa, més quan aquesta es preveia solemne. La plantilla de cantaires l’integraven gent que, com popularment es diu, se la sentia pel cant. Havien d’educar la veu amb molta estima, perseverança i sense escatimar-li atencions . Veies als tenors, baixos..., tapar-se el coll, la boca, prendre pastilles de potassa, per temor a que una simple insinuació de refredat els afectes les cordes vocals, la veu.
Els anys acumulats, van anar allunyant les obligacions contretes amb la música i amb l’orgue de la parròquia i el del Vinyet. Va coincidir, amb el fet de no prevaldre el caliu que havia mantingut el mestre, el declivi dels tenors, en definitiva, de la gent de cants. I aquests van aglutinar tota la seva afició amb el cant de les caramelles. Fins el ressorgiment de noves promeses que els van engelosir.
Mentre, per tal de no trencar amb tants anys de dedicació a la música de capella, ho va continuar el fill gran de la casa, en Manel. I això que l’home també tenia dificultats per pujar i baixar aquestes escales, degut a una poliomielitis que va patir de jovenet. L’arribada al Vinyet d’en Manel, guardava uns encants irrepetibles. Sempre acostumava anar just de temps i els ermitans patien fins que no distingien la tronada motocicleta conduïda per l’organista. Assegut amb posició decantada, de fals escaire, i amb l’abric que quasi refregava per terra, el motoret espetegava amb roncs de no gaire bons símptomes. Sortosament les parelles es casaven per amor i no pas per l’admiració a la música. El mestre complia amb la seva comesa, la de l’orgue, de manera quasi mecànica, omplia l’església dels acords nupcials i feina feta, no n’havia de fer cap més. Tot just els nuvis havien acabat de sortir per la porta, en Manel ja era damunt el motoret, mentre remugava: “uns altres que s’han penjat”. Era la seva particular percepció, que no tenia res a veure amb l’art.
Entre aquests intervals, altres organistes s’alternaren amb la comesa, com en Josep Pagès, en Jordi Pañella que casualment, junt amb en Ramon Artigas, va ser també administrador. I en Charles Miles i Salvador Monzó. Amb tot aquesta llarga trajectòria musical de l’orgue, com en el seu dia va passar amb el de la parròquia, el del Vinyet necessita una profunda restauració. Conscients de la situació, els actuals administradors, els senyors Bartomeu Muñoz i Joan Acosta, d’acord amb el Sr. Rector i les autoritats competents, han iniciat les gestions pertinents per a que l’orgue torni a sonar amb tot el seu esplendor, a ser possible durant l’ofici del dilluns de Pasqua. Conscients que aquesta comesa té un important cost econòmic, d’aquí la crida que han fet a tots els qui estimem aquestes interioritats del Vinyet, o ens agrada gaudir de la vellutada sonoritat de l’orgue. La col•laboració de tots, a mena d’aportació monetària, ajudarà a fer-ho possible. Malgrat que la situació actual no estigui, permetin la redundància, per orgues.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de febrer 2011 )

DEUTES

Sento una certa admiració pels alcaldes de poble, perquè han de desenvolupar els seus mandats molt en contacte amb els ciutadans, amb tot el que això comporta. En canvi els alcaldes de les grans ciutats no guarden una relació tan directe, fins el punt que més d’un ciutadà no haurà coincidit amb ell en cap ocasió. És així com el compromís, al ser més generalitzat, més complex, no comporta l’afegit de l’amistat, del retrobament continuat.
Aquest apropament, entre alcalde i vilatà, és bo per a qualsevol ciutadà que es plantegi un interès per les coses del poble. D’acord amb aquest neguit i degut que la majoria d’aquests alcaldes són persones properes, disposades a escoltar, resulta habitual que hom pugui parar a la màxima autoritat del poble al mig del carrer per plantejar-li alguna que altre opinió, petició, com la cosa més normal. Aquesta bona accessibilitat pot esdevenir un destorb, una incomoditat pel batlle, més quan els plantejaments poden abordar temes escabrosos, o pretenen treure privilegis personals. A voltes potser a la recerca d’una mediació, també es pot donar el cas que es vulgui influir per algun familiar proper, amb el convenciment que l’alcalde el pot fer accedir a un lloc de l’administració local, o de qualsevol àrea de la xarxa municipal. És un dels tributs que ha de saber trampejar el polític que accedeix a la poltrona de la casa de la vila d’un poble. I com que la relació a voltes és amical, a l’alcalde se’l posa, com s’acostuma dir, entre l’espasa i la paret. Tot ve a tomb amb una argumentació que és força comuna: “et voldria demanar un favor...”. Desprès d’escoltar a l’interessat , ha saber raonar de manera diplomàtica, quan s’escau, la negativa a les pretensions, sense haver de perdre l’amistat. Una papereta difícil.
L’altre tribut escabrós és l’haver de trampejar l’aspecte econòmic, la patata calenta que ha d’intentar refredar a tota costa . I en aquest tema, per a que minvi la calentor, ha de procurar que les arques municipals puguin fer front a les despeses, intentant, per a tal menester, no posar en perill l’economia municipal. Si tinguéssim en les nostres mans l’oportunitat de poder passar comptes municipi per municipi, que pocs trobaríem amb l’economia sanejada i amb les arques ben posicionades, crec que tots estan endeutats i aquestes deutes fan esborronar, fins i tot, als més valents, o optimistes, en qüestió de finances.
Segons referències el primer gran endeutament que va suportar el nostre poble, va ser quan es va planificar i portar a terme la construcció del Passeig Marítim. Projecte iniciat per l’alcalde Bonaventura Julià i continuat pel Sr. Pau Berrabeig. Sota el seu mandat el 1926, s’inaugurava el tram de Passeig entre l’avinguda Sofia i la del doctor Benaprés. Segons les llegendes urbans, per portar a terme aquesta obra, l’Ajuntament va contraure un deute d’un milió de les antigues pessetes. Tant greixada van trobar la xifra, que molts ciutadans posaren el crit al cel, davant el que semblava un gran disbarat. Fins l’extrem que amb motiu de la visita del Rei Alfons XIII, l’any 1930, per inaugurar l’Exposició de Clavells, la qual va tenir lloc en el recinte de La Vall. Un cop acabats els actes protocol•laris, l’augusta comitiva va guaitar des del Baluard, on els detractors del cost d’aquella obra, els va faltar temps per a informar al Rei de tal majúscul endeutament, creient que davant les xifres al Rei li agafaria un treball. Per sorpresa de tots els presents, els hi va venir a dir que l’endeutament havia valgut la pena, ja que aquell passeig representava el futur del poble. Va tenir bon ull.
Suposo que a partir d’aquesta gesta financera, els sitgetans van quedar curats d’espant per sempre més. Ben poques vegades la caixa de la casa de la Vila s’haurà vist arrebossada de virolles. Passa com en les millors cases, on per a portar a terme projectes d’una certa consideració, mai es disposa de prou liquidat i per consegüent s’ha de recórrer a les entitats bancàries. O també, fa anys, als anomenats prestamistes que actuaven com un banc. Deixaven els diners, els quals s’havien de tornar amb interessos, però amb el compromís per escrit que de no fer-ho, el usurer es quedava amb la propietat acordada.
A aquestes modalitats els nostres avis no n’estaven gaire avesats, perquè si no disposaven dels diners, esperaven a tenir-los estalviats. Com les coses no resultaven tan cares, la majoria de les vegades ho aconseguien, sense haver de contraure deutes amb els bancs. Com a mal menor, els diners que havien de demanar tampoc eren una gran quantitat per no poder fer front als venciments dels terminis. Davant aquesta situació de restricció generalitzada, les entitats bancàries tampoc anaven tan grasses, ja que no cobraven gaires interessos.
Un ajuntament, sigui del poble que sigui, per molt que ho retardi, s’ha d’acabar endeutant de grans quantitats, per poder fer coses en benefici de la ciutadania, fins i tot en tasques de conservació per a que l’entorn no es degradi. De cap manera ho podria portar a terme si esperés tenir els diners del cost real. És quelcom semblant a una parella que es vol comprar una vivenda, indiscutiblement s’ha d’hipotecar per poder-hi accedir. De no fer-ho amb aquest sistema mai en tindria prous.
Si més no quan els resums de les comptes de l’ajuntament s’eleven a milions d’euros, que no són de pessetes, el deute acumulat, esdevé considerable. No contribueix gens a alleugerir la càrrega, quan també les coses van maldades per a societats, clubs i altres morts que van a parar a la teulada de la casa del poble i aquesta ha d’acabar fent-se càrrec de deutes que no ha generat. Un ajuntament ha de resoldre paperetes molt difícils que generalment tenen un cost elevat.
I un servidor, que no sóc entès en aquets temes d’economia, em faig creus com els bancs van concedint prestem sobre prestem a estaments oficials i d’aquesta forma es tapa un forat però es va fent més grossa la pilota. Resumint, com i de quina manera es podrà pagar? Què pot passar? Malauradament, està a l’ordre del dia, quan una d’aquestes parelles, que ha fet una hipoteca sobre la vivenda, deixa de pagar ix terminis, perden bous i esquelles.
Deuen diners els ajuntaments, deu la Generalitat, deu el govern central, milions i milions d’euros, quantitats esgarrifoses. Admiro també, davant aquest panorama de fallida encoberta, l’optimisme que mostren els governants que no s’acoquinen. Home, un detall que en certa manera se’ls ha d’agrair, perquè si es posessin a plorar, el drama s’hauria consumat de la manera més natural entre els humans, però, també sigui dit, de la forma més poruga i més erràtica per a crear confiança.
Confiem amb els entesos, de la seva saviesa dependrà poder posar una mica d’ordre a uns deutes de vertigen. Sense que ens hagi de tocar el rebre a nosaltres. Això ja són figues d’un altre paner. Amb tals perspectives, haurem de treballar, mai millor dit, fins que el cor ens digui prou.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de febrer del 2011 )

ENTRE CAMINS

Només començar la setmana, el camí entre vinyes ha conduit a la gent de la veïna població de Sant Pere de Ribes, fins a l’ermita de Sant Pau. Un any més la tradició s’ha arraulit a l’entorn d’una festa, amb paisatge camperol, que ofereix uns estampa bucòlica, la qual es desenvolupa entre el progrés urbanístic del poble i entre aquests camins de terra, costeruts, que encara queden sense que la fal•lera urbanitzadora els hagi convertit en carrers asfaltats i amb l’elegant i atractiva denominació que hi va aparellada de zona residencial.
A diferencia dels sitgetans que anem al Vinyet travessant dominis senyorials, els ribetans van i venen de Sant Pau per entre garrofers i vinyes, limitades per aquests marges de pedra seca. Uns i altres hem aportat, quan cal, l’esperit festiu que permet gaudir de les nostres ensenyes més representatives. Com també ho han viscut la nostra gent al recer de l’ermita de Sant Sebastià que, junt amb l’església parroquial, guaiten al mar des d’un turonet privilegiat, en el dia dedicat al Sant. Amb un record especial, a mena d’homenatge, a la Sra. Enriqueta Pujades que va ser, durant molts anys, la seva amatent i eficient administradora.
Ribetans i sitgetans tenim, en comú, una vegada apartades i superades aquelles frenètiques rivalitats, a més del veïnatge, les icones de la tradició i la devoció, representats per l’ermita de Sant Pau, l’església vella, que s’arrecera amb el castell de Sota-Ribes. Per la nostra part, el Vinyet, l’ermita de Sant Sebastià, la Trinitat i la bonica capella del llogaret de Campdàsens, sense oblidar-nos de les malmeses ermites de la Mare de Déu de Gràcia i Santa Bàrbara. Compartim, també, camins veïnals, alguns urbanitzats i altres que, sortosament, encara podem dir que són camins explícitament de muntanya. Molt transitats els dies de les seves respectives festes i, amb no tanta afluència, durant la resta de l’any. No obstant un bon nombre d’excursionistes els transiten de pas cap a altres indrets més llunyans, o com a punt de destí, per a gaudir de la natura.
Aquest apropament als nostres camins, als llogarets més comuns, influeix en aquest ànim i afició que ens mou a caminar per altres senders més allunyats dels nostres respectius termes els quals, com es sols dir, ja els tenim massa apamats. Per una banda proliferen les anomenades caminades populars que s’organitzen per arreu. Les quals aconsegueixen aglutinar a gent que els agrada caminar, però que per decidir-se se’ls hi fa imprescindible la companyia i guia dels més avesats en aquesta activitat. Això repercuteix a que molts dels qui comparteixen aquests encontres, les caminades conjuntes, els aporta un desig de voler continuar caminant i com que es dóna la circumstància que l’organització d’aquestes caminades, generalment, procedeix de llurs centres excursionistes, aquests estaments porten a terme, durant tot l’any, un seguit de atractives activitats muntanyenques, on trobarem sempre la sortida que més s’adapti a les nostres preferències i a les limitacions que, qui més qui menys, sap reconèixer i per tant s’és conscient fins on es pot arribar sense haver de fer figa.
El nostre centre excursionista fa això, organitzar caminades aptes per a tots els qui estimen la natura i ens plau transitar pels camins de la terra. Cada més ens reservem un diumenge per continuar el camí allà on l’havíem deixat el mes anterior. Amb aquesta assiduïtat, i sense adonar-nos, resulta que al maig de l’any que hem deixat, iniciàvem el camí al Refugi del Caro, per allà els Ports de Beset i al dia d’avui ja ens trobem a les portes del Priorat. Mes darrere mes el tram recorregut ja comença a ésser considerable, malgrat que encara queda per completar un bon tram d’aquest GR 171 que ens ha de portar fins al Santuari de Pinós, en el Solsonès, al centre geogràfic de Catalunya.
Gent de Sitges, veïns de les poblacions amb les quals compartim terme, excursionistes de la capital, tots ens retrobem per, junts, practicar l’activitat més comuna de totes, com ho és la de caminar. I d’aquesta manera, a més d’avançar per aquests paratges, arriba un punt que coincidim amb la gent que és oriünda del lloc i de seguit s’interessen per la nostra procedència. El que no és gaire freqüent és trobar gent del terronet que a més es pot dir que també són de Sitges, degut als anys que són entre nosaltres i a l’arrelament conjuntural que els converteix en uns sitgetans més.
Durant unes tres etapes hem acabat el trajecte, pam més pam menys, pels tombants de Benissanet i els organitzadors ho han apanyat de forma per a que, a l’hora de dinar, tinguéssim taula parada en el bar, restaurant Solé, d’aquesta localitat. Un lloc que serva la solera, l’encant, dels cafès de poble. On la direcció del local ofereix un tracte familiar, amical. En una paraula, exquisit. Però tot això seria relatiu si un cop asseguts a taula la cosa anés prima, en aquells hora, desprès d’haver caminat uns 16 Km., ens cruspiríem Sant Telm i la barca. I si la relació entre excursionistes i fondistes, ha esdevingut complaent, no menys gratificant ha estat el que ens han cuinat durant aquestes visites. Fins el punt de fer sortir la cuinera de la cuina per a rebre l’aplaudiment dels comensals. Quan el clímax d’eufòria aconsegueix retre un esporàdic, com simpàtic homenatge a la responsable dels fogons, no és res més que fer justícia, avalada per la satisfacció produïda, com diria l’amic Joan Sella, per haver menjat com un rei.
Vet aquí, però, que a Benissanet no el recordem exclusivament per l’aspecte gastronòmic, sinó que també pels lligams establerts entre alguns dels seus veïns que són d’allà i viuen, des de fa molts anys, aquí.
A en Llorenç Bladé, que té casa parada al costat del restaurant, li plau venir-nos a saludar quan arribem a la fonda i departeix entre els comensals. Un cop comencen a servir el dinar, l’home es retira del primer pla, per a reaparèixer a l’hora del postres. Se’n representa a l’ambaixador de Benissanet que ve a retre cortesia als ambaixadors sitgetans per a desprès, al cap de poques hores, retrobar-se en el mateix replà de l’escala de la casa de Sitges, en Llorenç i en Rafael Fraguas . Els camins apropen a les persones.
Parent d’en Llorenç, del mateix poble i sitgetà d’adopció, ho és també en Rafael Bladé, com les senyores respectives i la Carme, la muller d’en Pere Junyent. Amb en Rafael no hi hem coincidit mai, delega la seva representació en el seu cosí. Sabedor que Benissanet i Sitges són dos destins que comparteixen i on han arrelat estrets lligams. Dominis que de forma casual nosaltres també hem tingut el goig de compartir, ni que hagi estat durant unes hores. Les més suculentes, sigui dit de pas, desprès d’haver-nos apartat dels camins de les muntanyes. I és que a peu pla també si està molt bé.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de gener del 2011 )

ENCARA QUEDA FUM

Els demano disculpes a tots els qui llegeixen aquesta secció, per insistir amb el tema dels fums, hauran de comprendre, però, que tots els qui ens dediquem a escriure i, per a més concreció, tenim reservat un espai que setmanalment hem d’omplir, quan trobem un filó, font d’inspiració, no es pot pas menystenir.
Quan teníem una edat jove, véiem fumar als més grans com la cosa més normal i ens embadocàvem amb l’art que empraven en el moment d’entortolligar la picadura entre el fi paper de fumar i que remataven amb la preceptiva llepada en l’aresta que el deixava segellat. També ens encuriosia els dos dits grocs que generalment mostraven els fumadors. Però el que són les coses, quan coincidies amb una dona que fumava, es feia mirar amb posat d’estranyesa. De les primeres que vaig conèixer fumant purets, va ser a l’Anna Mª. Cagigal. Dona de companyia i de confiança de la Marquesa de Nàjera, que per a més extravagància vestia amb pantalons llargs i conduïa un “Biscuter”. Aquest cúmul de detalls l’havien convertit en una icona de la part oposada a la feminitat i les veus més crítiques, que n’abundaven, s’atrevien a manllevar-li la seva feminitat al tractar-la “d’homenot”. Les dues dones estaven enfrontades, obertament, amb el rector Pasqual Prats Boira, per qüestió de la llengua. Ambdues parts eren del morro fort i cap volia baixar del burro. A part d’això mossèn Pasqual també era un fumador de cigarrets, excepte quan anava a veure jugar el Barça que fumava un gros puro havà.
Després van venir els anys d’escola als escolapis i llevat de la senyoreta Rosita i de la també senyoreta Montserrat, allà, amb permís o no de la divinitat, fumava tot Déu. Començant per l’escolapi més veterà d’aquella plantilla de sacerdots. El pare Marín passejava els anys que havia guanyat amb el pas del temps, però mantenia un esperit jove que el permetia fumar cigarrets que ell s’entortolligava i tot seguit a córrer pel pati, darrera la pilota, amb la sotana arremangada . Era també un bon repartidor de “cocos”, sense que el cigarret en fos un destorb, l’oprimia entre els llavis , mig de cantell, tancava el puny i amb un dit encongit que feia sobresortir entre la resta que es trobaven replegats contra el palmell de la mà, atiava un casquet contra la closca del cap que feia veure les estrelles, malgrat que no entenguessis d’astrologia. Avui, el bo del pare Marín, tal com estan les coses, estaria empaperat als jutjats per fumar a classe i per provocar tantes sensacions estelades entre els seus deixebles, als quals no sempre els guanyaven per malifetes, sinó que molt sovint com a mostres d’afecte, encara que l’escolapi sabia mesurar l’intensitat quan es tractava de castigar o de mostrar-se afectuós.
A mesura que accedíem a nivells superiors d’ensenyament, els mestres impartien classe amb la boira del fum que provocaven els cigarrets que encenien, com la cosa més normal del mon. De tots els que vaig conèixer, estic convençut que el qui més fumava era el recordat Pau Servat i Fontanilles, fumava com un carreter, malgrat que s’esforçava, amb les seves lliçons, per a que no fóssim nosaltres els que acabéssim tirant del carro. En Pau deixava la classe per on passava impregnada de fort olor a tabac, però també d’un tarannà que el feia molt proper.
En Joan Mirabent Castiel era un altre mestre que del fumar en feia una mena de ritual. L’home portava el tabac, la picadura, esmicolada a l’interior d’una capça de cartró que anteriorment havia contingut cabdells de filatures, encara em sembla recordar l’enunciat de l’etiqueta, “Suquet”, o quelcom semblant. El mestre desplegava el paper i es proveïa del interior de la capsa. Nosaltres que teníem la vista als dits, i una certa picardia, al menor descuit, li abocàvem aquelles fràgils botifarretes sorgides de les gomes d’esborrar, de manera que tot quedava barrejat i de tant en tant el cigarret encès feia olor de socarrimat, per estranyesa del fumador i mofa de tots els qui estàvem pendents.
Continuant amb els fums escolars, l’Antoni Vigó i Marcé només arribar a la classe deixava el paquet de “Bisonte” damunt la seva taula i entre problema i problema de matemàtiques encenia el cigarret amb un posat característic, aixecava el cap i dirigia el fum cap el sostre, després el mantenia entre els dits amb un estil elegant. Quan l’Antoni fumava hi esmerçava un posat interessant que el convertia en un fumador amb classe. Detalls que a nosaltres no ens passaven per alt.
En canvi un centre de formació musical com era a casa la família Torrens, allà ningú fumava, ni mestres ni alumnes. Si més no el fum es feia omnipresent quan hi acudien els components de l’orquestra Mozart per assajar en l’habitació del piano que dóna al carrer Major. En un espai més aviat reduït s’encabia a tots els músics i l’estrèpit dels instruments ja es poden imaginar com ressonava en aquelles interioritats, mentre els soferts veïns es revestien de paciència, com si ja formés part de les subtileses comunitàries. Avui seria impensable aquest mutisme veïnal davant tal sorollada, potser és que abans la gent era més soferta, o aquestes coses formaven part de la quotidianitat i prevalia la voluntat de viure amb bona harmonia amb els veïns més propers. Però el sr. Torrens que era un maniàtic de les corrents d’aire i de tot el que podia malmetre la salut, havia de posar més fre al fum dels seus músics que a la música.
A la classe del mestre Pallarès sols hi fumava ell, el qual també tenia el seu estil peculiar, igualment de caire elegant. L’home fumava mentre impartia la lliçó. Com que l’acompanyament del piano li requeria les dues mans, se les veia i desitjava per restar pendent del fum i dels acords. De manera més delicada quan el mateix fum li emboirava la visió i tenia, instintivament d’aixecar el cap per tal d’intentar resoldre la situació sense deixar de tocar, com que tampoc podia parlar, indicava amb el dit el compàs on volia que es tornes a repetir. Tot d’una la cendra li queia damunt de la bata pelfada i feina tenia per espolsar aquells inoportuns polsets de foc, per tal de que no li deixessin una delatadora cremada. També allà la fumera predominava quan hi anaven a assajar els músics dels Iberos del Jazz.
A partir de que fins i tot fumava la Maria, filla de l’Enric de les cadires i la “Triz” de can Roca, el vici de fumar no feia distincions, però sí es notaven diferències amb l’estil, al qual em referia, perquè les dues dones, veïnes del mateix carrer, xarrupaven el cigarret, amb una graciosa posició dels ”morritos”, que mig es socarrimaven el borrim del bigoti. Era una postura que provocava la sorneguera dels qui les coneixíem. No obstant elles podien presumir de la seva adaptació als nous aires d’innovació, malgrat que aquests fossin contaminants. I vagin a saber si la seva dèria no amagava pretensions afins amb el cuplet: “Fumando espero al hombre que más quiero... ”.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de gener del 2011 )

FUMS

El fum que més s’ha perpetuat en les nostres tradicions és el de la popular nadala: “el vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum” . Si més no amb el pas dels anys, com si s’adaptessin a les noves normatives, dóna la sensació que s’hagi afeblit la fumera nadalenca, perquè el costum de cantar nadales davant el pessebre familiar a remés una mica. Sortosament tampoc es pot generalitzar.
L’història dels pobles, la vida, tot sovint ha transcorregut entre fums. Només cal remuntar-nos a temps passats i fer una ullada als documents gràfics de pobles i ciutats i en qualsevol d’ells veurem plasmades unes xemeneies que fumegen. Esveltes xemeneies de fàbriques, bòviles ..., d’una industria que començava a ser pròspera. Fumera que es barrejava amb la que sortia d’entre aquelles simples xemeneies que s’insinuaven per sobre les teulades i d’on s’escapava un fum que flairava a llenya cremada. Avui encara és una imatge característica de molts pobles. En els quals, vistos des d’una perspectiva enlairada, hom observa com les cases fumegen i a voltes és aquest fum l’únic testimoni que permet intuir que el poble és habitat.
El fum que més ha malmès el nostre medi ambient més proper, ha estat el que desprenia les xemeneies dels forns de la fàbrica de ciment de Vallcarca. Durant uns anys l’espessa fumera va anar cobrint, amb una crosta grisa, tot l’entorn d’aquell indret, les cases dels treballadors, la muntanya i tot el que encerclava la vista. Noves tècniques han reduït al mínim la fumera més propera a nosaltres.
No obstant els vicis de l’humanitat, un dels tants, consisteix en provocar un fum que s’escampa sense que cap xemeneia el condueixi vers el cel. Entre i surt de les interioritats del cos dels fumadors i és respirat pels qui n’estan en contacte directe. Hem tardat anys en intentar poder controlar aquesta fumera, de manera més concisa quan es tracte de locals tancats, on les normatives actuals prohibeixen fumar-hi.
Els qui no som fumadors aplaudim aquesta iniciativa perquè ens és favorable , els qui ho són els representa, en certa manera, una retallada a les seves llibertats, malgrat que es pretengui airejar les fumeres que els envolten. Quan fa un temps, semblava normal aquesta invasió del fum dels fumadors. Fins i tot en els llocs que en teoria més es vetlla per la salut, com són els consultoris mèdics, allà era freqüent trobar al facultatiu fumant un important cigar havà. I la veritat que era poc ortodox aconsellar al pacient que deixés de fumar, amb el raonament que el tabac és perjudicial per la salut, quan el propi metge no predicava amb l’exemple.
D’aquest fum se n’ha fet una escampada tan gran que em sorprèn que n’haguem sobreviscut tants i durant tants anys. Sobretot recordo aquelles sessions de cinema en les sales de projecció local, on la visualització de la pel•lícula sempre estava envoltada per un espès núvol de fum, com si es tractés d’una boira permanent. Al final el fum donava una treva, Tan sols mentre durava la remodelació de la situació de les butaques, per tal de deixar lliure la pista de ball i al mateix temps poder escombrar amb comoditat tot aquell gran escampall de burilles de cigar i esclofolles de cacauets i altres embolcalls de llaminadures. Acabada aquesta estratègia, el fum es barrejava amb la música dels balls de tarda. De manera que la persona que havia estat en el local des de primera hora de la tarda fins a les nou del vespre se’n anava a casa ben carregat de fum, per fora i per dintre.
He explicat en diverses ocasions l’impacte que em va provocar una de les primeres visualitzacions de la televisió que va ser en un espai tancat d’una dependència del Retiro, durant la retransmissió d’un partit de futbol. Tot a les fosques, l’imatge envoltada d’una mena de gra i tot dominat per una fumera que et feia plorar els ulls. Una mala impressió per a un vailet que no l’entusiasmava el joc de la pilota i no estava acostumat a treure el nas per entre tant fum.
Curiosament aquest setmanari no ha estat un espai que diguem de masses fums, que jo recordi, els més fumadors han estat en Ramon Planas, que acudia a lliurar el seu original amb la seva inseparable pipa a la boca i deixava aquestes interioritats de la redacció impregnades del peculiar aroma del tabac. L’altre era en Miquel Utrillo que quan es trobava entre nosaltres, el cigar havà formava part de la seva suggestiva i estiuenca indumentària: barret de palla, mambo florejat, calça curta i espardenyes de betes. Són alguns dels col•laboradors que per les seves peculiars maneres de passejar els respectius detalls provocadors de fumeres, de diferent flaire, potser han deixat més record en el moment d’intentar trobar fumadors que hagin impregnat de fum aquestes pàgines. Com l’amic Jordi que, mentre plega els fulls, no s’està de remenar el puro entre els llavis.
L’historia local, en una determinada època, ha recreat una visualització de caire colonialista que indefectiblement ha anat associada amb el complement del cigar. Em refereixo quan els sitgetans que havien anat a fer les Amériques tornaven al poble i, haguessin triomfat o no, ho feien vestits de blanc impecables, amb barret, bengala, sabates també blanques i un ostensible cigar havà entre els dits. Era l’imatge de moda, que no volia dir, mai més ben reflectit, que l’hàbit fes el monjo. També en aquell temps les aparences enganyaven. Potser el fum s’havia afeblit per provenir d’un foc d’encenalls,
D’altra banda ha hagut personatges locals, els quals no es concep la seva personalitat sense el cigar. Com és el cas dels germans Muntaner, en Manel i en Daniel de la carn, acèrrims fumadors de puros. Com a curiositat ressaltar que amb en Manel sempre hi vaig coincidir que portava el cigar quasi acabat segrestat entre els llavis. En canvi a en Daniel amb una “tranca” acabada d’encendre, després de dinar, curosament entrajat, el trobàvem que anava a fer el cafè . I de la carn al peix, on l’Avorrit anava amunt i avall amb el seu inseparable i recargolat caliqueny. I amb la música cap una altra banda, allà hi trobem l’Antonet Pagès, pare i fill, exemples d’elegància que complementaven amb un portentós cigar. Amb això he volgut dedicar un breu record a uns fumadors molt característics.
Ara, tot sovint, coincidim amb uns bons fumadors de puros: en Contreras, en Farrero, en Massó, els quals es pot dir que només es lleven ja l’encenen. Són gent de fum.
Tot i que els fums han campat, considerablement, de les interioritats, queden els fums que surten dels fogons, al meu entendre, els millors de tots. Però el més fumut és que els fums es pugin al cap.
J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de gener de 2011)

COMENÇAR L'ANY ESCRIVINT

Des de ben jove que he notat una certa facilitat per l’escriptura. I era per les vacances de Nadal, colpit per l’encant d’aquestes dies, quan més em lliurava a escriure breus contes. Recordo, com si fos ara, aquell Nadal del 1962, quan la neu havia contribuït a engalanar, amb un blanc singular i flonjo, la diada. Fins el punt que va ser un dia de Nadal com mai l’he viscut. Aquella vegada després de dinar, la tarda s’emmirallava en les nadales més típiques, com la del “desembre congelat “ . Va ser un dia també sense llum elèctrica, de manera que al fosquejar el feble i tremolós ble dels quinqués i les espelmes, s’afegia al caliu d’un festa diferent a les altres. Aquella situació va sacsejar, amb generositat, la inspiració, fins el punt que vaig escriure uns quants contes, llàstima que no els vaig guardar o es van extraviar amb els canvis obrats a la casa. Aquell moment creatiu coincidia amb l’espera del pare, que ja es trobava mudat per anar a amenitzar el ball de tarda al Retiro, si més no els músics restaven pendents de si tornava o no la llum. Com que la situació anava per llarg, van suspendre la ballaruga, la de tarda i també la de la nit. Em penso que músics i empleats en general, van agrair la decisió, perquè en una diada com aquesta tothom prefereix romandre al caliu de la llar.
A la casa vella les festes nadalenques tenien uns incentius que s’afegien als propis al•licients. Disposàvem de dos menjadors, l’un el van habilitar quan jo vaig néixer, perquè es trobava més a prop de les habitacions i per tant escoltaven amb més facilitat quan plorava, que deuria ser sovint. El de sempre es trobava situat al final de la casa, en la part del darrera. Però tenia la particularitat de disposar d’una llar de foc. Doncs bé, les úniques vesprades que hi sopàvem era per la nit de Nadal i la nit vella. Per la del 24 hi érem tots, per la del 31 hi faltava el pare, pel mateix motiu, el d’haver d’amenitzar, junt amb la resta de companys, la ballaruga retirista. Que per cert, l’encarregat de marcar les campanades era en Peret Molins, veí de Vilanova, que tocava el que ara s’anomena la bateria. Amb la baqueta feia dringuejar el plat gran i cada cop equivalia a un gotim de raïm. Però vet aquí que els companys li desbarataven l’ordre de tal manera que, per exemple, quan en portava tres, els altres li cridaven quatre i així successivament, fins arribat el punt que el músic del jazz perdia l’oremus i quedava completament descol•locat davant una mètrica que havia de quadrar amb l’exactitud de la dotzena, ni més ni menys. Sort que el públic comptava, al mateix temps que engolia el raïm i arribats als dotze, una gran xerinola delatava que el recompte s’havia completat i al músic li treien un pes de sobre.
Anar a passar aquelles dues nits a l’escalforeta del foc a terra, equivalia que amb una prudent antel•lació es tenien de fer diverses sortides a la muntanya per buscar llenya i ramatge de pi i aquell bruc d’hivern que els comentava no fa gaire, l’espanta criades, com l’anomenàvem i que tan ens agradava escoltar aquell enjogassat espetec que desprenia mentre calava. Durant els dies que durava l’acumulació de reserves, aquell menjador flairava a muntanya, una olor que tanco els ulls i encara sembla que l’ensumi. Arrecerada en un racó hi havia una taula de despatx, al seu damunt hi disposàvem el pessebre.
En una nit de revetlla de Cap d’Any, ja havia mort l’avi, sols sèiem a taula l’avia Consol, la mare i jo. En el moment de marxar el pare va tancar, com tenien per costum, la porta de la cuina amb un baldó, com que per sortir d’aquell menjador havíem de passar per la cuina, en el moment de la recollida ens varem trobar amb la porta tancada i va predominar un acusat atabalament. A la cuina hi havia una vidriera que donava al pati. Sort, no tot estava perdut. I com l’avia tenia una veu potent, la coneixia tot el veïnat, quan des del balcó cridava als seus per a que tornessin a casa. Va pensar que amb la potència del seu crit, es faria escoltar als veïns del costat. Una gent que això dels crits n’era la seva especialitat. Els coneixíem pels senyors Muñoz, ell era mestre d’escola i la seva muller era mestressa de casa i d’armes tomar. El malson d’aquell bon home i de la minyona que es deia Cecília, la seva neboda, era la fúria amb la qual arremetia la Muñoz quan les coses no es feien com ella volia. Fins el punt que tan estomacava a la noia com al marit, els mastegots en aquella casa no coneixien ni amics ni parents. I a l’home, que era poca cosa, les clatellades sembla ésser que el deixaven baldat, o al menys així s’endevinava pels seus crits, angoixants, que repetia a cada ventallot: “ socorro, vecinos, que me mata”. També, tot sigui dit, es revifava de seguit i al cap d’una estona els veies sortir al carrer agafats de bracet, com si res hagués passat. Doncs aquella nit els crits de l’avia, demanant auxili, no van trobar resposta, sembla ésser que n’estaven tan acostumats a la cridòria particular que fins i tot la somiaven . Total, que sense ajuda de ningú, van haver de trencar un vidre de la vidriera que donava a l’altre menjador, per poder dormir al llit. Són maneres curioses de començar l’any i que recordes sempre.
Durant aquelles festes, com quasi bé la resta de diumenges, ens visitava la tia Mariona que, junt amb l’oncle José, ho eren dels meus familiars, feien de porters en la torre de can Josep Freixa, situada en el Passeig Marítim 69-70. La Mariona, a més de xerrairota, era molt xafarderota i tenia per costum, abans de marxar anar al lavabo que es trobava també al final de la casa, com que tenia de travessar la cuina, o bé a l’anada o a la tornada, la dona no podia per més que aixecar la tapadora de la cassola que hi havia al foc, el sorollet la delatava. Prèviament, com tenia una conversa fluida i sempre trobava tema, el temps no comptava i jo esperava el senyal dels meus i sols amb una mirada de complicitat, corria a posar l’escombra cap per munt, aquest detall em fascinava. Un costum que s’ha perdut, i que amb aquest capgirament de l’escombra es tenia el convenciment que les visites se’n anaven ràpid.
Recordo que una d’aquelles visites va coincidir amb el dia dels Sants Innocents. El meu cosí i jo l’esperàvem amb la llufa de reglament. El seu abric era llarg de tela gruixuda , de color negre i d’esquena ampla. Ideal per penjar-li l’innocentada. Tan planejat ho teníem, tan n’era el nostre interès que quan va agafar l’abric per marxar, la bona dona deuria intuir uns moviments estranys, fos el que fos, el cas que ens va enxampar just en el moment que li penjàvem la llufa. De veritat que va ser la frustració d’uns innocentots que no varem saber dissimular les nostres intencions. La Mariona, amb la seva perspicàcia, ens va alliçonar que amb l’edat s’aconsegueix l’experiència del gat vell. No ho he oblidat.
He començat l’any escrivint vivències de joventut, motivat per aquest ambient nadalenc que, ara com abans, noto que m’arriba a l’ànima. Tant de bo que m’acompanyi durant tot l’any, per així poder explicar-lis detalls, vivències, opinions, cada vegada que faci un tomb per casa.
J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de gener del 2011 )

BUSCANT POSADA

Ja fa uns quants anys, vaig escenificar, literàriament, a Josep i Maria que havien arribat a Sitges, buscant posada per a bressolar la vinguda al mon del seu fill. Vet aquí que l’estrella els va guiar fins a l’hospital. L’instàntania assumia el protagonisme d’aquest redós, tan sitgetà, amb tots els estadants que en aquells moments residien en la institució, donant la benvinguda al fuster i a la seva esposa. Amb en Pepet Corella plantat al capdamunt de les escales, davant la porta principal, amb el seu inseparable davantal blaumarí, la part frontal plegada a biaix, amb la seva mirada fixa i amatent. Al seu costat sor Josefina, alta com un Sant Pau, eixerida i sempre disposada a ajudar, que sentia amb entusiasme encomanadís, les tradicions. I, exultant amb elles, esperava amb delit les vigílies de la festivitat de Sant Joan, per poder ballar sardanes en el jardí de la casa. Mostrant més entusiasme que art en la seva peculiar manera de dansar que molt s’apartava de la meticulositat, en el posat, en el salt, en definitiva, amb l’elegància de la qual fan gala els dansaires que mesuren no sols el tiratge, sinó també la posició de braços i mans que es complementa amb el ritme compassat i elegant dels peus. Sor Josefina no ballava de manera tan acadèmica, més aviat tot el contrari, no li venia d’un pam, simplement la música de la sardana la feia saltar amb un impuls desordenat, de caire desmanegat però voluntariós, senzill i popular. Si més no en aquell moment la monja no estava per sardanes, sinó per atendre les necessitats d’aquella parella.
Amb tot, la mare superiora donava ordres a en Panxampla per tal de que tingués el burret a punt per, arribat el moment, escalfar, amb l’alè de l’animaló, les fràgils carns del nadó que havia de néixer en qualsevol moment. I és que els seus pares preferien les exterioritats d’aquell atri, per acaronar el seu infantó, de manera que tothom s’hi pogués apropar, sense interposar-se cap element aliè a la vinguda al món de la més humil de les criatures.
Arribada l’hora, no van tardar a acudir al nostre hospital, en una nit freda i estelada, per adorar el nadó, les autoritats locals i eclesiàstiques, els pescadors, els pagesos, els botiguers d’aquelles botigues de queviures tan pobletanes, portant-li els productes etiquetats a casa nostra, els comerciants de betes i fils. Els components de tots els gremis d’arts i oficis. Els paradistes del mercat vell, en Jaumet i la Conxita de ca l’Estellà que li portaren la llet, la mel i el mató. Panses i figues, nous i olives, de les oliveres del contorn. El mateix Joan Martí, responsable de les terres de la casa, s’havia afanyat per anar a collir una mica de verdura a l’hort. I l’home, amb seu peculiar entusiasme per les Caramelles, va reunir a totes les colles per a que li cantessin nadales a l’infanto. També els tocinaires i carnissers li van retre homenatge. En Carbonell de la roba li va portar penyals i mantes. I per sobreposar-se d’aquell treball, la mateixa direcció de l’hospital, va oferir a Josep i Maria, una copeta de malvasia de la casa, la qual els va revifar una mica. I tots els estadants de la institució sitgetana, es van apropar per besar les meloses galtones del nadó.
Em vaig fer ressò, també, de l’edició especial que va fer sortir al carrer l’Eco. En les seves pàgines, tots els col•laboradors, cadascú amb el seu estil personal, van deixar constància d’aquell Nadal tan sitgetà. Malgrat que no va poder incloure cap fotografia perquè la tècnica que s’emprava, per a la impressió, requeria la placa del clixé i no hi havia temps material per poder-la realitzar. Els fotògrafs professionals i els aficionats no deixaran perdre l’oportunitat de poder retratar un Nadal de carn i os.
Passats els anys, ara, altra cop l’estrella guia als protagonistes vers un altre Nadal. Durant la fugida de la parella amb el nadó, pels camins del GR, van coincidir amb una barraca de pedra seca, situada per allà el fondo de Vallcarca. Retingueren en la ment aquell llogaret. Igualment, però, quedaren colpits del nostre poble, de l’hospitalitat de la seva gent, de tots aquells que acudiren a adorar. Tot gent coneguda. Molts d’ells havien edificat en aquelles terres dels voltants, la caseta i l’hortet. Arriba doncs, que Josep i Maria tornen a deixar-se guiar per l’estrella, aquesta vegada sembla que el camí escollit és vers aquelles fondalades de Vallcarca. Caminen fins arribar on hi havia la barraca. Sorpresa! Les pedreres ho han arrasat tot. No obstant l’estrella es veu afavorida per les noves tecnologies, de tal manera que els satèl•lits redrecen la posició, i com si es tractés d’un sofisticat GPS, l’estel els guia cap a la nova ubicació de la barraca. Allà un resplendor s’alça per damunt de la Mare de Déu de Gràcia i de l’ermita del Vinyet, il•luminant una cruïlla de camins, a frec d’on era a can Pei , l’Ampolla i en el començament de la recta de la Mata, en un petit monticle, es troba la barraca de pedra, rescatada del seu antic enclavament. S’hi aposenten.
De seguit mossos i policia local, aborda la parella i com que s’adonen que han arribat a peu, es lliuren que els hi mesurin el grau del xarop que han begut. El resplendor és tan potent que el veïnat s’escandalitza, fins i tot els hostes de l’hotel de luxe es creuen que tot el muntatge és obra dels més poderosos del món, els quals fa uns mesos hi van fer parada i fonda. Poc es pensen que tan sols uns metres més enllà, una parella s’hosteja dintre una simple barraca, per tal de que Maria, porti al món un nen, al qual posaran per nom Jesús i que serà l’escollit. És la grandesa que atresora la senzillesa i l’humilitat.
Però de pagesos i pescadors per anar a adorar en queden ben pocs, de gent de les botiguetes en queden, però res per oferir si no es recórrer a les grans superfícies. De la llet si no és envasada amb cartró, res. De samarres “enfalpades”, com no sigui una samarreta del Bennetton... De gent d’ofici, com el d’en Josep que és fuster, molt pocs, cada vegada menys. Però sí que hi acudeixen els nous veïns de can Pei, quasi ningú es coneix. De Terramar, noves i opulentes virolles, res a veure amb aquells senyors de la colònia. Des de l’última estada, a molta de la gent del poble els ha sacsejat el si no fos i diuen que si no els porten no hi poden arribar, massa lluny. El jovent, malauradament, molts d’elles passen. Josep i Maria aixequen la mirada, s’adonen que en la distància els observen molts xinesos, marroquins , paquistanesos, gent de Bolívia, Perú, en definitiva, de les Amèriques... Tot d’una, d’entre tots ells, en surt un de decidit, al braç hi decanta un pomell de roses i en l’altre mà porta tot un reguitzell de filaments lluminosos de variats colors. Fa una reverència al nadó i obsequia una rosa a la mare, gentilesa dels qui entre i surten dels restaurants oferint una flor a les parelles.
Cada vegada el Nadal el notem diferent. Qui no diu que quan l’estrella els torni a guiar fins aquí, puguin trobar posada en això que anomenen Quàlia i potser per llavors la gent del poble ja visqui de l’amor a l’art.
De moment, pels qui encara en gaudim, i amb gratitud a l’Eco, em plau fer un tomb per l’establia, mentre els hi desitjo que tinguin un bon Nadal.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de desembre 2010 )

FLORA I FAUNA DEL PESSEBRE

Aquests són dies de preparatius i com mana la tradició, és moment de parar el pessebre. El costum ve precedit d’uns esquemes, condicionats, tot sigui dit, per raons d’espai i per les escapades a la muntanya que en aquest cas també estan sotmeses a les normatives forestals, les quals no permeten agafar provisions de molsa, ni quasi bé, el que anomenem, verd. Gratar en la flora més propera i més comuna del nostre paisatge muntanyenc és prohibitiu. Els que som tradicionalistes aquestes lleis ens han aixafat la guitarra. Ens costa reprimir la temptació, consistent en desplaçar-nos al bosc per collir una mostra d’aquests ingredients, tan essencials per decorar l’ambient del pessebre. No ho diguin a ningú, però tan acaramel•lat estic amb la tradició nadalenca que incompleixo la normativa. No em puc retenir, en aquestes vigílies, de sortir a buscar un panot de molsa i una mica de verd. La podria comprar i els asseguro que em seria molt més còmode i sobretot menys arriscat, si més no els preparatius es veurien devaluats per la conceptual sortida, de cada any, per recavar en la flora que ha de lluir qualsevol pessebre, per reduït que sigui, la seva creativa disposició.
Per a no contribuir a degradar el medi ambient de la muntanya del nostre terme, ja ho fan les pedreres i aquests no miren prim, arrasen la molsa, la flora i la fauna i aquí pau i allà glòria, deia que m’apropo fins al poble veí de Sant Pere de Ribes. El que faltava, em diran els més curosos. I tenen tota la raó, mana la filosofia de l’exemplificació,de l’ego: que el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. Però és que la qualitat de la molsa dels ribetans, és difícil de superar, de trobar en el nostre terme, o és que no he sabut arribar fins a un bon filó.
De ben segur que tots els que han llegit fins aquí extrauran la conclusió que, malgrat d’un certs recels o temors, som cada vegada més pocs els qui argumentem la tradició amb un fet primordial, com ho és el sortir a buscar els ingredients verds que han d’ambientar el caliu del Nadal. No obstant estaran expectants per conèixer l’altre apartat de l’enunciat de l’article, per a veure com els hi surto amb el tema de la fauna. Quan realment la més suculenta la conforma l’aviram, el gall dindi, que n’és, desprès de la sopa, un altre element tradicional, no en quant el significat de la festa, però sí essencial a l’hora de dinar.
La calma de la muntanya, durant aquestes vigílies, és sensacional, com també ho és la fredor que gebre l’humitat de la rosada, escampada durant la nit i glaçada quan fa estona que la fredor ambiental es rebolca per entre els gotims fràgils que esquitxen les fulles de plantes i arbres. La blancor resultant obsequia al caminant amb una bellesa exultant. A mesura que ens endinsem en el bosc, hom observa com la golafreria dels porcs senglars, els ha fet furgar fins arribar a les tendres arrels de les herbes boscanes. Amb aquesta escodrinyada deixen la terra remenada i el seu marró fosc predomina per damunt de la verdor esmorteïda per la gebro. Quan una perdiu perduda, saltironeja espantada i famolenca. Entre el piular dels ocells que es desperten aclucats en els seus nius. En certa manera també és la fauna que ens acompanya, just en el moment que un conill brinca i de cop i volta s’atura, aixeca les seves afilades orelles, quan s’adona que el silenci de la muntanya es desbaratat per la nostra presència i fuig sense deixar temps per seguir observant la seva simpàtica anatomia. De lluny els lladrucs del gos del caçador ens delaten.
Al terra de casa, el més proper a la base del pessebre, hi cauen branquillonets, fulles seques i brutícia de les diminutes lianes que configuren la part fosca, ennegrida, de la molsa. Escampall que té lloc cada vegada que esmicolem el panot, amb la intenció de posar un esquitx de verd entre les ben engiponades muntanyes, fetes de suro, que componen el paisatge pessebrístic. Enllestida la disposició del verd, molsa, petites branques de romaní i altres herbes, és el moment de disposar les figures que anem treien de la capça i que, per a la seva conservació, al moment de desar-les havíem embolicat amb paper de diari. Aquest instant també acarona una certa curiositat, la que ens atrau per saber que sortirà de dintre l’embolcall de paper. L’alliberament és una sorpresa constant. Fins que ens surt el bou i la mula, la fauna primordial i insubstituïble, a la qual se l’hi ha de fer un lloc dintre el rònec ambient de la cova. Encara que aquesta sigui una fauna de fang, però que té el protagonisme, el privilegi, d’acompanyar als seus estadants.
Pel camí que condueix a la cova, s’intercalen ovelles, pastors amb les seves samarres que porten un gall agafat per les potes. Alguns sitgetans redistribuiran pel contorn, una figura molt maca i expressiva, com ho és la composició del burro caigut. Una petita obra d’art sorgida de la destresa d’en Jordi Pañella que l’extreia dels motllos de l’escultor pessebrista Munts. És, en definitiva la fauna estàtica dels pessebres,a la qual em volia referir i que a diferencià de la flora, que flaireja a muntanya, aquestes són figures de guix que no fan caca ni pix .
De la flora del pessebre, de les herbes boscanes en general, n’era una entusiasta la Montserrat Julià que ens acaba de deixar. De cognom destacat entre els convilatans que han deixat petjada en la Història local i amb forts lligams d’amistat amb aquest centenari entorn de l’Eco i amb els seus fundadors. Ella compartia amb el seu marit, en Jacint Picas, un ferm puntal també d’aquest setmanari i un mestre destacat i pulcre de la nostra llengua, l’afició per les essències de la muntanya; el seus paisatges més destacats, el romànic que, tan primitiu i bonic, engalana racons i paratges de la geografia del país. Els dos, a més, tenien la dèria de decorar el recer de la seva llar amb gerres de fang, simples i de color natural, que desprès distribuïen pels racons de la casa i omplien de flors i fulles seques. La rialla de la Montserrat era un altre símbol destacat de la seva personalitat. Però quan les rialles s’esmorteixen, la vida s’entristeix i aquelles fulles seques van caient fins a deixar les gerres amb els branquillons pelats. Arribat el moment de marxar queda, però, el record d’una persona amb personalitat que havia estat colpida per dolgudes sacsejades i, malgrat els revessos soferts, no s’havia acoquinat.
Com no ho fem, arribades aquestes vigílies, i sortim a la muntanya a buscar una mica de verd, en aquesta ocasió una mica més enllà de les muntanyes del terme de Ribes. Entre el ramatge típic, no hi manca els branquillons d’aquella planta que llueix unes flors de color blanc, esquitxada per unes puntes de color lila, catalogada pel recordat Josep Mª. Artigas en el seu treball: “La flora menys coneguda del Garraf”, com a Bruc d’hivern. I si no vaig mal fixat la veu popular coneix per espanta criades, perquè quan es tiren al rostoll de la llar de foc, produeixen uns simpàtics espetecs. És la flora típica del pessebre, la qual no hi pot faltar si volem continuar delectant-nos d’aquest flaire a muntanya que el fa més real. La fauna continuarà representada per figures de fang que són el símbol de moltes il•lusions i tradicions compartides.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de desembre 2010 )

LA MÀQUINA DE COSIR

Generalment tots els invents destinats a alleugerir les tasques i implantar comoditat en la llar, han anat perfeccionant els seus sistemes, fins el punt que la seva utilitat s’ha vist recompensada amb escreix. Per posar uns exemples, em limito a la rentadora. Les primeres que es van comercialitzar eren d’una simplicitat absoluta, s’havia de posar l’aigua, prèviament escalfada, afegir-hi sabó i un disc giratori en la base impulsava la roba d’un cantó a l’altre. Aquesta rotativa sacsejada i l’acció del sabó permetien un òptim rentat de la roba. Després una mena de manguera adossada al dipòsit permetia desaiguar la rentadora, la qual calia tornar a omplir per tal de realitzar l’esbaldida., per a tot seguit passar la roba entre dos corrons que es feien girar amb una maneta i d’aquesta manera s’exprimia bé l’aigua abans d’estendre-la al sol per assecar. Aquesta rentadora ha evolucionat tant fins a les actuals, on surt quasi la roba seca i per tant s’ha fet imprescindible. Igual ha passat amb les neveres de gel, les quals han derivat a aquestes tan sofisticades, fins el punt que avui no sabríem viure sense ella. Dels brasers a l’estufes i a la calefacció. Són invents, i els que em deixo, que s’han fet imprescindibles i no sols això, sinó que tendeixen a una millora constant.
Amb tots aquests avenços, en trobem altres que tot i la seva cabdal importància, no s’han convertit en elements imprescindibles en les cases. És el cas de la màquina de cosir. Com a curiositat apunto que sembla ésser que, el diguem-ne, prototip el va inventar un anglès, el qual era ebenista, per afinitats amb la meva feina m’ha encuriosit aquest detall. L’home es deia Tomhas Saint. Però sembla que es va quedar molt en les beceroles. A l’any 1810 un alemany de cognom Krens, es pot dir que va posar fil a l’agulla, i mai millor dit, perquè hi va incorporar una agulla amb ull a la punta. En el 1830, simultàniament, un vienès de cognom Maderspeger i un francès Berthelamy Thimonier, van construir i perfeccionar la màquina de cosir que va tenir acceptació mundial. Aquest últim a l’entorn de la susdita màquina va desenvolupar una industria de costura, dedicada principalment a la confecció d’uniformes militats que adquiria el govern, fins que els treballadors es van revoltar i li van cremar les màquines. Malgrat la revolta la màquina ja estava molt perfeccionada i va continuar la seva evolució, fins arribar a la que van comercialitzar industrials com el Sr. Singer, així com totes les que hem conegut en el quarto que anomenàvem de cosir.
No obstant si ens hi fixem ens adonarem que cada vegada són més les llars, sobretot les habitades per parelles joves, que no disposen d’una màquina de cosir. Una eina que tan alleugerí la feina de les nostres àvies, les quals van trobar en l’invent una manera còmode de poder confeccionar els vestits de la família. No cal dir a les modistes professionals, per a les quals era un element imprescindible per a desenvolupar el seu ofici .
La màquina passava de mares a filles, convertint-se en un dels objectes més primordials i útils que s’heretava. El seu mecanisme sempre requeria una post apunt, malgrat que poques vegades s’espatllaven i quan succeïa algun petit que altre desgavell, els mecànics més especialitzats eren els Ylls, en Sebastià i en Joan, pare i fill. Els quals tenien per clientela fixa les fàbriques de calçat i també a la seva clientela particular, molt lligada, també, a les industries sabateres. Les anomenaven maquinistes, les quals cosien sabates a casa durant tot el dia i al vesprejar anaven a portar la feina, en deien la marrada, i recollien la del dia següent. Moltes d’aquestes sitgetanes tenien la màquina de cosir en el “quarto de reixa”, com la Teresa de ca l’Aixut, a la qual ajudava la seva mare Francisqueta, una cosia i l’altra engomava. Em ve també a la memòria a una alta veïna la Maria Assumpció Comas de ca la Ciset, ajudada per la seva germana. I en la casa on va néixer el meu pare, a cal Caçador, en el carrer Parellades, la Laieta, muller d’en Quimet Ràfols, i la seva mare, la dona cosia en aquell quarto que donava al carrer i quedava una mica més enfonsat que el nivell del carrer. He posat aquests exemples per no allargar-me, perquè en quasi bé totes les cases es cosien sabates.
Com que aquesta feina requeria rapidesa, totes aquestes maquinistes tenien acoblat a la màquina un motor que permetia que només accionar el pedal l’agulla anava a cent per hora. I aquesta sincronització oferia un sorollet característic, de manera que només passar pel carrer, hom sabia on es cosien sabates. Un altre especialista en aquestes màquines i maquinaria en general en va ser també en Josep Ferran, a més d’un bon esportista, especialitzat en patins i piragües que ell mateix es feia.
No cal dir que la màquina de cosir estava i és present en tots els tallers de modista, on l’oficiala tallava la roba d’acord amb els patrons dels quals es servia. I afegia les peces amb agulles de cap, fins que passava a l’aprenenta que l’embastava a ma, seguint el camí de les agulles. D’aquesta manera el vestit quedava llest per a la primera emprova. Arribat el moment de la culminació, la modista el cosia a màquina. En els tallers dels modistos i modistes sitgetanes s’ha alternat l’agulla de cosir manual amb la màquina i sempre amatents que el cosit no fes la fatídica “patarrufa” per no haver de tornar a desfer els repunts. Les arrugues en la confecció ve a ser com el cremat en els fogons, les dues coses sempre solen produir-se quan hi ha més compromís. La clienta pot tenir alguna que altra arruga a la cara, impossibles d’allisar, però no permet que cap altra trenqui l’harmonia d’una roba de vestir. Ni que aquesta es produeixi degut a certes irregularitats de la pròpia anatomia.
Una altra industria sitgetana que va emprar moltes màquines de cosir que feien anar sitgetanes i altres del contorn, va ser la corsetera.. Quan la confecció de peces íntimes també requereix un mestratge i una laboriosa tasca de cosit. Malgrat que sembla que per les interioritats no cal filar tan prim. Si més no, ja ho diuen, la feina ben feta no té fronteres. I mai millor emprat en aquest aspecte, perquè una peça que fa de frontera entre la roba de vestir i la pell, m’imagino, no hi entenc en detalls de coqueteria, que ha de lluir un acabament ben dissenyat i ben confeccionat. La marca comercial amb la qual es comercialitzava el producte, gaudia d’un bon prestigi.
No obstant viure de la mamella també té el seu risc, no hi ha res segur, els canvis d’hàbits o de competències, tant va afectar a les robes interiors com a les exteriors. La gent cus poc i els vestits els fa la modista de sempre o es compren fets. Davant aquest panorama, ben poques màquines de cosir trobarem per les cases, moltes d’elles han acabat separades el cap dels peus i aquests últims s’han convertit en taules originals i decoratives.
Santa Llúcia que és la patrona de les modistes i de la gent d’agulla i fil, segueix lleial a la causa. La seva festa, dilluns, és una icona de les tradicions més nostrades.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 11 de desembre 2010 )

FRESCOR DE DESEMBRE

Comença desembre amb la fredor que caracteritza aquest últim mes de l’any, tot i que la d’aquests darrers dies ha estat més pròpia del mes de gener, i ho fa també en aquesta alternança de dia de festa i dia de treball, una combinació estrambòtica on les hagi. Abans, però, acaba el novembre amb un ball de mans que despleguen tots els seus cinc dits, com un senyal inequívoc i clarificador dels 5 gols que el Barça va endossar al Madrid. En un partit de màxima rivalitat i, per si fos poc, abraonat pel surrealisme que fa gala l’entrenador dels blancs. Un personatge que va viure a Sitges durant els anys que va estar de segon a la banqueta del Barcelona i ja aleshores era força murri, i no precisament en el camp, sinó també sempre que freqüentava els comerços de la vila. Les seves maneres, groelles i poc elegants, en quant a desafiar als rivals, fins els límits d’una certa perillositat. Més quan es tracta d’enfrontaments esportius on es mou un nombre molt considerable de gent que hi acudeixen i si l’ambient està caldejat per provocacions la cosa pot tenir greus conseqüències d’ordre públic. Sortosament el bon joc, traduït amb un resultat excel•lent, premia l’esportivitat i la qualitat d’uns jugadors que amb classe i senyoriu contribueixen a magnificar l’esport, on, si ho analitzem, consisteix en guanyar i perdre. El mèrit de tot bon esportista recau en saber dosificar les victòries i també les derrotes. El que en termes entenedors anomenem, saber guanyar i saber perdre.
És difícil, per les tensions acumulades, els nervis i els egos individuals, que quan es perd d’una manera contundent, la cosa no es surti de mare. I aquí s’hi cabussen els perills que en poden derivar. Al final es va guanyar amb elegància, entre l’entusiasme dels seguidors que omplien el camp, i la joia va ser complerta, gràcies al crescut resultat obtingut davant un etern rival. Valorant, a més, la tècnica que es va emprar. Amb la participació de molts jugadors sortits del planter, als quals no els han pujat els fums al cap. Un exemple per l’esport: jugar, gaudir i oferir uns resultats que són fruit de tot un procés, de començar des de baix i anar pujant fins aconseguir l’èxit i aleshores assumir-lo amb humilitat i decoro.
Aquesta victòria, la lliçó magistral de les maneres de jugar i fer, per unes hores, ens ha permès pensar que tot anava sobre rodes. No existia res més que una mà estesa amb els cinc dits desplegats i enjogassats, com a signe d’una realitat que ha tingut la força de suplantar tots els mals tràngols que ens assetgen. Amb l’economia aguantada per fils de cosir.
I ara que faig esment a l’economia, precisament aquest proper diumenge, 5 de desembre, es complirà el 92 aniversari del naixement a Sitges, a l’any 1918, del Sr. Rafael Termes i Carreró. Il•lustre sitgetà que va arribar a ser una personalitat dintre el complex món de l’economia i les finances, assolint càtedres de la matèria i presidint de la banca privada. La casa pairal dels Termes estava situada al carrer Parellades, on avui hi ha un hotel. Els darreres donaven a un immens jardí, propietat del Sr. Garcia Orero al qual s’accedia per la casa del carrer Bonaire, just al costat de l’Eco. Els termes havien comprat uns horts per allà l’Ensanche i les cases d’aquest tros de carrer s’abocaven als susdits horts, on senyora Adelaida Carreró, esposa del fabricant, plantava flors que desprès ella regalava a aquell agraït veïnat.
El pare del qui va ser reconegut economista, Rafael Termes i Junyent, era propietari de la fàbrica de calçat de can Termes, en la confluència del torrent de la Bassa Rodona i el de Santa Bàrbara, és a dir en una gaia de la plaça Espanya. I que desprès va llogar la fàbrica de Can Bota per fer-ne una ampliació i la va unir amb una passarel•la enlairada i coberta per on les sabates passaven d’una banda a l’altra amb una cinta transportadora. Era quan la industria del calçat, aquesta sí, donava feina a la gent de Sitges, estava encapçalada per la susdita fàbrica i la de can Benazet, que la superava en quant a nombre de treballadors. Com també per molts tallers, alguns de grans, que es trobaven dintre el nucli.
Va tenir molta demanda el model de sabata que fabricava que es coneixia per “Tractor” . En Termes havia treballat a can Benazet i en un taller que va muntar al carrer Parellades, fins que va construir la fàbrica sobre el 1919-1920, la qual va funcionar encara després de la seva mort, ocorreguda a l’any 1944, fins el 1960.
Abans, a l’any 1924 va posar en funcionament la fàbrica de gel, una mica més amunt, en el mateix carrer Espalter i de la qual, quan es va morir el Sr. Termes, se’n va fer càrrec el seu cunyat, el Sr. Francesc Carreró Daura.
De jovenets ens encuriosia la puntualitat i sonoritat dels “pitos” i el gran nombre de sitgetans i sitgetanes que circulaven pels carrers d’anada o de tornada de la feina. I a les empreses que produïen complements per aquesta industria, com les fàbriques de capces de sabates del Sr. Juli Martínez, en el carrer Santiago Rusiñol i la de can Selva, situada en el carrer Espalter . Precisament d’aquesta última se’n va fer càrrec un nebot del Sr, Termes, en Jaume Carreró que es va casar amb una de les filles de l’amo, al qual ajudava en les tasques administratives el Sr. Guillén, casat amb l’altra filla.
Diuen que el propietari de la fàbrica de sabates, era un apassionat dels números, tant que quan caminava pel carrer, acompanyat d’un un tic, refregava la sabata per darrera l’altra cama, ho feia absorbit per l’atenció que dispensava al bloc que emplenava d’operacions matemàtiques. D’aquí, a ben segur, l’afició del fill als números que el va portar fins a les més altes esferes de l’economia del país. Quan la fàbrica va tancar, els comentaris més generalitzats de la gent del poble es referien a la capacitat que el fill de la casa tenia pels números i les operacions d’alta volada, no va trobar la manera de poder preservar l’industria familiar. Potser perquè ho dominava tant, era conscient que quan les xifres no quadren, no hi ha formules màgiques que evitin el pitjor.
L’economista sitgetà va morir a Madrid, on residia des de feia molts anys, el que són les casualitats, l’endemà de la Festa Major, el 25 d’agost de l’any 2005.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de desembre 2010 )

BOTIGUES DE CORDES DE GUITARRA

Tenim un alcalde que té facilitat de paraula, una característica quasi bé comuna en tots els polítics que acostumen a estar dotats d’una oratòria fluida, sempre necessària quan es tracta de convèncer o intentar explicar decisions que s’han de prendre durant el seu mandat, o projectes de futur. En Jordi Baijet sap explicar, amb tota mena de detalls, el que té entre mans. Quan l’altre dia en el saló de plens de l’Ajuntament ens va exposar el projecte Qualia, d’una manera tan planera i amical, hi havia moments que semblava que et trobessis gronxant un Sitges pròsper, fruit de la projecció mundial que li donaria el conjunt de tot aquesta magna idea que té per nom una paraula no escollida a l’atzar, sinó que aquesta s’obté del resultat d’una acurada investigació que va portar a terme una noia japonesa que viu entre nosaltres. Qualia, doncs, és una combinació de creativitat, sentiments, art, cultura, i tot el que es podeu imaginar que s’ajusti a l’impuls de les sensibilitats més fructíferes.
Per posar un exemple senzill, per tal que resultés molt entenedor, l’alcalde va raonar que molt a prop d’allà, concretament a la pastisseria d’en Joan Sabaté, a can “Quildu”, a petita escala, però, s’estava desenvolupant Qualia. Perquè el seu projecte de reforma de l’establiment s’avenia amb una certa creativitat, barrejada amb sentiments i sensibilitat, en definitiva, una cosa diferent. Ves per on i ho escric de manera agosarada, si més no sense cap altra intenció, la família Sabaté, com altres que aportin dosis de creativitat en els seus establiments, decoració, innovació, com aquell que no vol la cosa estaran desenvolupant les beceroles d’aquesta nova i prominent denominació. Quan curiosament fa unes setmanes em referia als establiments que al final de temporada tancaven i exposaven el motiu: “tancat per reformes”, serà com a més snob que a partir d’ara l’enunciat aporti la paraula innovadora: “tancat per Qualia”. Pel sols fet d’intentar interpretar la raó del tancament ja despertarà expectatives i, en el moment de la reobertura, el retrobament amb l’establiment vindrà marcat per una expectant curiositat. Un reclam legítim i engrescador que sols uns quants, tots els qui ens haguem interessat pels detalls del projecte, sabrem interpretar i valorar amb la justa mesura.
Una altre de les qualitats de l’alcalde, és que sap vendre el producte, les seves dissertacions resulten engrescadores. Amb la seva manera tan planera i entenedora, captiva a l’auditori, fins el punt que si en aquell moment disposessis d’uns cinquanta milions d’euros per invertir, el cop de cap seria en ferm, compraves una d’aquestes universitats i a viure i gaudir de Qualia.
És bo pel poble, de manera més directa per a qui en som els seus habitants, que sorgeixin iniciatives, projectes, de cara el futur. Sense una data límit, ni presses per portar-los a terme, així les idees es van covant i es consoliden els fonaments. Aquet projecte és de gran volada que precisa inversors que hi creguin i sàpiguen trobar el rendiment que qualsevol inversió requereix per a que sigui profitosa i rentable en tots els aspectes. De moment un coetani de la Liverpool Institute of Performing Arts, estan treballant per ja poder impartir classes el 2012. N’han de seguir altres per a completar el campus universitari entre l’ensenyament de les complexes modalitats de l’art i la tecnologia. D’aquesta manera al referent del Sitges turístic, de Vila envoltada de neguits artístics, s’hi afegirà l’aspecte universitari. Un Sitges amb campus contribuirà a completar els ja coneguts atractius, per afegir-li la sempre valuosa faceta de l’ensenyament, l’investigació en el novador camp de la tecnologia que tan ràpid avança.
No obstant tot aquests desenvolupament necessita anar acompanyat d’un seguit d’infraestructures que transcorren paral•leles entre l’ensenyament i les necessitats que comporta. També l’alcalde ho va exposar amb un exemple prou entenedor. El mateix director del Barcelona Institute of performing Arts, que canvia el nom de Liverpool pel de Barcelona, i aquí començo a discrepar perquè si el projecte es desenvolupa i es porta a terme a la Vila, m’imagino que en terrenys cedits pel poble, hauria de portar el nom de Sitges. I que no passi com el festival de cinema que li van manllevar el nom de naixement i la pàtria potestat dels qui el van parir, gent del poble, Ara, sense cap lligam d’identitat, quan els hi passi pel cap, com que s’identifica amb la denominació de Catalunya, el poden desarrelar d’aquí i desviar-lo a qualsevol altre lloc del territori. Deia que el Sr. Giles Auckland-Lewis, que també viu entre nosaltres, li va preguntar a l’alcalde, per comprovar si el poble ofereix possibilitats als futurs estudiants, on es pot comprar una corda de guitarra. La nostra autoritat, en aquell moment, no va saber on indicar-li. Per tant una nova dinàmica dels comerços sitgetans serà dedicar-se a orientar els establiments de cara a uns articles fins ara inèdits, com ho poden ésser les cordes de guitarra, deixant una mica la tònica de la roba de vestir que tan han proliferat i s’ha estancat.
I qui diu cordes, ens podem referir a les mateixes guitarres, sempre hi haurà a qui se l’hi aixafi la guitarra. Però també a tota la diversitat d’instruments com: pianos, trompetes, flabiols...En definitiva, botigues d’instruments de música. I encara buscant altres opcions se m’acut les cases de barrets, per allò que els artistes són molt donats a posar-se gorra i altres capells. Sense oblidar-nos d’aquells singulars i originals birrets que fan servir els rectors i gent doctorada que imparteixen classes en la universitat i se’ls posen quan l’ocasió ho requereix. I les orles, que són com una mena de gorra de plat, salvant les diferències, amb una borla que penja, amb la qual es cobreixen el cap els universitàries quan aconsegueixen la graduació. Vegeu, un modest observador ja ha trobat un fil conductor de negoci, amb aquest parell d’exemples. Sens dubte que tot aquest enrenou comportarà un moviment comercial que ha de beneficiar al poble. I una cosa va aparellada amb l’altra, creació de llocs de treball que bona falta fan. Per això deia que les iniciatives que es plantegin, que s’estudiïn, amb visió de futur, les maneres per poder-les portar a terme, buscant un mínim de garanties per a que tot el plantejament no s’acabi convertint amb foc d’encenalls. Per començar el tema el tracten gent entesa. L’enteniment i la saviesa són dues bones garanties amb les quals avalar Qualia i tot el que comporta.
Altres cultures, altres visions, noves idees, conformen el panorama del futur sitgetà, acomboiades gràcies al talent d’una japonesa la qual, desprès d’aprofundir en la idea li atorga un nom. Darrera s’hi aplega la creativitat, els sentiments, l’art... D’aquí que un servidor, sempre enlluernat per les novetats, he volgut atorgar a l’article d’avui una influència de creativitat, sense descuidar els sentiments. I ara, vist el resultat, em sembla que ho he aconseguit, he fet Qualia. Em sento feliç.
J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 de novembre 2010 )

UN EQUIP DE MÚSICS

No fa pas gaire vaig portar fins aquestes pàgines un equip de futbol format per gent esquitxada d’una simpàtica i ben guanyada popularitat, i en l’article que l’acompanyava esmentava que en una ocasió el recordat Jaume Soler i Milà, en Pascaret, va organitzar un partit entre els cantaires i els músics que habitualment formaven part de la colla de Caramelles del Patronat. Recordava vagament l’alienació i gràcies a un veí de casa, en Manel Martí i Mirabent, que guarda una fotografia d’aquell partit, m’ha estalviat de remenar fotografies a la recerca d’aquest document gràfic. Els amics més futboleros, veus crítiques i alhora enteses en aquest esport, s’han rendit davant l’evidència d’aquesta selecció. I no gosen a posar preu, atenent-nos al que es paga avui per un sol jugador, el que valdria tot aquest equip. Sortosament es van retirar abans que cap club ofertes, pel fet d’haver debutat a partit únic. Es va jugar al camp municipal el dia 3 de maig del 1970. Per tant enguany s’han complert quaranta anys. Per a completar la informació em falta la fotografia de l’equip dels cantaires i recordar qui va guanyar.
L’equip dels músics estava format, d’esquerra a dreta i drets: l’Ernest Lligadas, que va defensar la porteria; en Jaume Soler, capità; en Carles Sànchez; en Joan Yll, JYM; l’Antoni Cubillos i l’Antoni Pagés. Acotxats: en Toni Martí, l’Armand Valera, en Manel Martí, en Quimet Ràfols i en Joaquim Vicente . Curiosament de músics de la colla del Patronat sols ho eren en Jaume, en Toni Pagès i jo mateix. Els germans Martí i en Toni Cubillos eren cantaires cedits a l’equip dels músics per tal de poder aconseguir fer l’onze titular, degut a que la resta dels músics de la colla, com el recordat José Pérez eren més aviat de l’equip dels veterans. La resta dels músics que apareixen en la fotografia, ho eren d’altres formacions musicals.
En Quimet Ràfols havia format part d’algun dels equips del Sitges. A en Jaume l’únic currículum futbolista que podia exhibir era el de la infinitat de partidets jugats en el reduït camp que quedava davant del taulell de la perfumeria fins que, com també vaig apuntar, el delegat d’aquell camp tan perfumat, el seu pare, amb el recolzament de la Júlia, aquella noia que va ser una institució de la casa, suspenia el partit per perill de trencadissa i perquè, al cap i a la fi, no quedava gens bé que en un establiment de tal categoria s’hi juguessin partits sense respectar les normatives comercials, ni les més bàsiques normes establertes pels màxims estaments del món del futbol. Uns partits que en Jaume acostumava a jugar vestit elegantment, amb americana i corbata incloses i recordo perfectament que en el trau de la solapa lluïa la insígnia del Barça.
I és que portava, com diuen els més sensibles al Club, els colors en el seu interior. La música i el Barça eren el seu món. La solfa l’interpretava a la rebotiga de la perfumeria, sempre amb el seu amic en José Pérez que tocava el violí i ell la viola. Tanta n’era la confiança que en Jaume no li deixava passar una, de manera que quan les coses anaven maldades, em refereixo a detalls de l’interpretació de l’obra, en Pascaret li recriminava les falles, tot aixecant els llargs braços i exclamant: “Demonios Pérez...”. Cada vegada que recorria a l’infern, en José donava la sensació que s’encongia una mica més i amb gràcia andalusa li revocava tanta agitació, mentre es planyia d’haver fet cas a l’invitació del músic. Però al cap d’una estona els dimonis desapareixien i els dos músics semblaven formar part dels estols celestials. Com a dos angelets, un de llarg i prim i l’altre submergit en el seu defecte físic que portava amb resignació.
Al menys un cop al mes en Jaume organitzava unes vetllades musicals en aquella sala del piano del segon pis. Hi eren convidats els amics als quals els hi agradava la música. En aquella sala hi varem actuar aprenents de músic i professionals i els grans “tenores”, tots sota la direcció artística del noi de la casa i, ara sí, amb els vist i plau de la seva família que seia a primera fila el dia de la interpretació amb públic.
Quan la temporada comercial i musical decantava cap a uns compassos d’espera, la família Soler Milà anaven a descansar a la Pobla de Claramunt , prop de Capellades. En Josep Cano que aleshores feia de taxista era el xofer oficial. Els portava i s’allotjava amb ells, era la manera de tenir cotxe i xofer a disposició, sense haver de preocupar-se de les senyals ni de les normes de circulació, deixant a les mans d’un professional els secrets de la conducció amb tot el que implica. Quan tornaven a la normalitat, la rutina era la mateixa, les colònies, el plaer de la música i la verdor de la gespa del Camp Nou, on hi acudien, cada vegada que el Barça hi jugava, en Jaume i en Cano amb seu cotxe, com a dos senyors de la Barcelona pròspera.
He aprofitat, ara que es parla tant de futbol, per posar una fotografia d’un equip irrepetible. Una colla d’amics, alguns músics i altres boleros, per tal de fer possible que l’afició a la pilota i l’amistat s’enfrontessin en amical competició, com una continuïtat de tantes Pasqües viscudes junts i amb explicita complicitat amb els poetes/esses que escrivien les lletres, les quals musicava i dirigia el mestre Jordi Pañella i Virella.
I això ha vingut a to perquè dilluns és la festivitat de santa Cecília , patrona de músiques i músics, i en el seu honor i amb record a tots els músics que ens han deixat i als qui són entre nosaltres, he apuntat unes quantes notes anecdòtiques les quals no configuren cap partitura, però volen formar part del pentagrama que aplega les hores compartides entre melodies i cants.
J. Y. M

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de novembre 2010 )