FRESCOR DE DESEMBRE

Comença desembre amb la fredor que caracteritza aquest últim mes de l’any, tot i que la d’aquests darrers dies ha estat més pròpia del mes de gener, i ho fa també en aquesta alternança de dia de festa i dia de treball, una combinació estrambòtica on les hagi. Abans, però, acaba el novembre amb un ball de mans que despleguen tots els seus cinc dits, com un senyal inequívoc i clarificador dels 5 gols que el Barça va endossar al Madrid. En un partit de màxima rivalitat i, per si fos poc, abraonat pel surrealisme que fa gala l’entrenador dels blancs. Un personatge que va viure a Sitges durant els anys que va estar de segon a la banqueta del Barcelona i ja aleshores era força murri, i no precisament en el camp, sinó també sempre que freqüentava els comerços de la vila. Les seves maneres, groelles i poc elegants, en quant a desafiar als rivals, fins els límits d’una certa perillositat. Més quan es tracta d’enfrontaments esportius on es mou un nombre molt considerable de gent que hi acudeixen i si l’ambient està caldejat per provocacions la cosa pot tenir greus conseqüències d’ordre públic. Sortosament el bon joc, traduït amb un resultat excel•lent, premia l’esportivitat i la qualitat d’uns jugadors que amb classe i senyoriu contribueixen a magnificar l’esport, on, si ho analitzem, consisteix en guanyar i perdre. El mèrit de tot bon esportista recau en saber dosificar les victòries i també les derrotes. El que en termes entenedors anomenem, saber guanyar i saber perdre.
És difícil, per les tensions acumulades, els nervis i els egos individuals, que quan es perd d’una manera contundent, la cosa no es surti de mare. I aquí s’hi cabussen els perills que en poden derivar. Al final es va guanyar amb elegància, entre l’entusiasme dels seguidors que omplien el camp, i la joia va ser complerta, gràcies al crescut resultat obtingut davant un etern rival. Valorant, a més, la tècnica que es va emprar. Amb la participació de molts jugadors sortits del planter, als quals no els han pujat els fums al cap. Un exemple per l’esport: jugar, gaudir i oferir uns resultats que són fruit de tot un procés, de començar des de baix i anar pujant fins aconseguir l’èxit i aleshores assumir-lo amb humilitat i decoro.
Aquesta victòria, la lliçó magistral de les maneres de jugar i fer, per unes hores, ens ha permès pensar que tot anava sobre rodes. No existia res més que una mà estesa amb els cinc dits desplegats i enjogassats, com a signe d’una realitat que ha tingut la força de suplantar tots els mals tràngols que ens assetgen. Amb l’economia aguantada per fils de cosir.
I ara que faig esment a l’economia, precisament aquest proper diumenge, 5 de desembre, es complirà el 92 aniversari del naixement a Sitges, a l’any 1918, del Sr. Rafael Termes i Carreró. Il•lustre sitgetà que va arribar a ser una personalitat dintre el complex món de l’economia i les finances, assolint càtedres de la matèria i presidint de la banca privada. La casa pairal dels Termes estava situada al carrer Parellades, on avui hi ha un hotel. Els darreres donaven a un immens jardí, propietat del Sr. Garcia Orero al qual s’accedia per la casa del carrer Bonaire, just al costat de l’Eco. Els termes havien comprat uns horts per allà l’Ensanche i les cases d’aquest tros de carrer s’abocaven als susdits horts, on senyora Adelaida Carreró, esposa del fabricant, plantava flors que desprès ella regalava a aquell agraït veïnat.
El pare del qui va ser reconegut economista, Rafael Termes i Junyent, era propietari de la fàbrica de calçat de can Termes, en la confluència del torrent de la Bassa Rodona i el de Santa Bàrbara, és a dir en una gaia de la plaça Espanya. I que desprès va llogar la fàbrica de Can Bota per fer-ne una ampliació i la va unir amb una passarel•la enlairada i coberta per on les sabates passaven d’una banda a l’altra amb una cinta transportadora. Era quan la industria del calçat, aquesta sí, donava feina a la gent de Sitges, estava encapçalada per la susdita fàbrica i la de can Benazet, que la superava en quant a nombre de treballadors. Com també per molts tallers, alguns de grans, que es trobaven dintre el nucli.
Va tenir molta demanda el model de sabata que fabricava que es coneixia per “Tractor” . En Termes havia treballat a can Benazet i en un taller que va muntar al carrer Parellades, fins que va construir la fàbrica sobre el 1919-1920, la qual va funcionar encara després de la seva mort, ocorreguda a l’any 1944, fins el 1960.
Abans, a l’any 1924 va posar en funcionament la fàbrica de gel, una mica més amunt, en el mateix carrer Espalter i de la qual, quan es va morir el Sr. Termes, se’n va fer càrrec el seu cunyat, el Sr. Francesc Carreró Daura.
De jovenets ens encuriosia la puntualitat i sonoritat dels “pitos” i el gran nombre de sitgetans i sitgetanes que circulaven pels carrers d’anada o de tornada de la feina. I a les empreses que produïen complements per aquesta industria, com les fàbriques de capces de sabates del Sr. Juli Martínez, en el carrer Santiago Rusiñol i la de can Selva, situada en el carrer Espalter . Precisament d’aquesta última se’n va fer càrrec un nebot del Sr, Termes, en Jaume Carreró que es va casar amb una de les filles de l’amo, al qual ajudava en les tasques administratives el Sr. Guillén, casat amb l’altra filla.
Diuen que el propietari de la fàbrica de sabates, era un apassionat dels números, tant que quan caminava pel carrer, acompanyat d’un un tic, refregava la sabata per darrera l’altra cama, ho feia absorbit per l’atenció que dispensava al bloc que emplenava d’operacions matemàtiques. D’aquí, a ben segur, l’afició del fill als números que el va portar fins a les més altes esferes de l’economia del país. Quan la fàbrica va tancar, els comentaris més generalitzats de la gent del poble es referien a la capacitat que el fill de la casa tenia pels números i les operacions d’alta volada, no va trobar la manera de poder preservar l’industria familiar. Potser perquè ho dominava tant, era conscient que quan les xifres no quadren, no hi ha formules màgiques que evitin el pitjor.
L’economista sitgetà va morir a Madrid, on residia des de feia molts anys, el que són les casualitats, l’endemà de la Festa Major, el 25 d’agost de l’any 2005.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de desembre 2010 )