LA MÀQUINA DE COSIR

Generalment tots els invents destinats a alleugerir les tasques i implantar comoditat en la llar, han anat perfeccionant els seus sistemes, fins el punt que la seva utilitat s’ha vist recompensada amb escreix. Per posar uns exemples, em limito a la rentadora. Les primeres que es van comercialitzar eren d’una simplicitat absoluta, s’havia de posar l’aigua, prèviament escalfada, afegir-hi sabó i un disc giratori en la base impulsava la roba d’un cantó a l’altre. Aquesta rotativa sacsejada i l’acció del sabó permetien un òptim rentat de la roba. Després una mena de manguera adossada al dipòsit permetia desaiguar la rentadora, la qual calia tornar a omplir per tal de realitzar l’esbaldida., per a tot seguit passar la roba entre dos corrons que es feien girar amb una maneta i d’aquesta manera s’exprimia bé l’aigua abans d’estendre-la al sol per assecar. Aquesta rentadora ha evolucionat tant fins a les actuals, on surt quasi la roba seca i per tant s’ha fet imprescindible. Igual ha passat amb les neveres de gel, les quals han derivat a aquestes tan sofisticades, fins el punt que avui no sabríem viure sense ella. Dels brasers a l’estufes i a la calefacció. Són invents, i els que em deixo, que s’han fet imprescindibles i no sols això, sinó que tendeixen a una millora constant.
Amb tots aquests avenços, en trobem altres que tot i la seva cabdal importància, no s’han convertit en elements imprescindibles en les cases. És el cas de la màquina de cosir. Com a curiositat apunto que sembla ésser que, el diguem-ne, prototip el va inventar un anglès, el qual era ebenista, per afinitats amb la meva feina m’ha encuriosit aquest detall. L’home es deia Tomhas Saint. Però sembla que es va quedar molt en les beceroles. A l’any 1810 un alemany de cognom Krens, es pot dir que va posar fil a l’agulla, i mai millor dit, perquè hi va incorporar una agulla amb ull a la punta. En el 1830, simultàniament, un vienès de cognom Maderspeger i un francès Berthelamy Thimonier, van construir i perfeccionar la màquina de cosir que va tenir acceptació mundial. Aquest últim a l’entorn de la susdita màquina va desenvolupar una industria de costura, dedicada principalment a la confecció d’uniformes militats que adquiria el govern, fins que els treballadors es van revoltar i li van cremar les màquines. Malgrat la revolta la màquina ja estava molt perfeccionada i va continuar la seva evolució, fins arribar a la que van comercialitzar industrials com el Sr. Singer, així com totes les que hem conegut en el quarto que anomenàvem de cosir.
No obstant si ens hi fixem ens adonarem que cada vegada són més les llars, sobretot les habitades per parelles joves, que no disposen d’una màquina de cosir. Una eina que tan alleugerí la feina de les nostres àvies, les quals van trobar en l’invent una manera còmode de poder confeccionar els vestits de la família. No cal dir a les modistes professionals, per a les quals era un element imprescindible per a desenvolupar el seu ofici .
La màquina passava de mares a filles, convertint-se en un dels objectes més primordials i útils que s’heretava. El seu mecanisme sempre requeria una post apunt, malgrat que poques vegades s’espatllaven i quan succeïa algun petit que altre desgavell, els mecànics més especialitzats eren els Ylls, en Sebastià i en Joan, pare i fill. Els quals tenien per clientela fixa les fàbriques de calçat i també a la seva clientela particular, molt lligada, també, a les industries sabateres. Les anomenaven maquinistes, les quals cosien sabates a casa durant tot el dia i al vesprejar anaven a portar la feina, en deien la marrada, i recollien la del dia següent. Moltes d’aquestes sitgetanes tenien la màquina de cosir en el “quarto de reixa”, com la Teresa de ca l’Aixut, a la qual ajudava la seva mare Francisqueta, una cosia i l’altra engomava. Em ve també a la memòria a una alta veïna la Maria Assumpció Comas de ca la Ciset, ajudada per la seva germana. I en la casa on va néixer el meu pare, a cal Caçador, en el carrer Parellades, la Laieta, muller d’en Quimet Ràfols, i la seva mare, la dona cosia en aquell quarto que donava al carrer i quedava una mica més enfonsat que el nivell del carrer. He posat aquests exemples per no allargar-me, perquè en quasi bé totes les cases es cosien sabates.
Com que aquesta feina requeria rapidesa, totes aquestes maquinistes tenien acoblat a la màquina un motor que permetia que només accionar el pedal l’agulla anava a cent per hora. I aquesta sincronització oferia un sorollet característic, de manera que només passar pel carrer, hom sabia on es cosien sabates. Un altre especialista en aquestes màquines i maquinaria en general en va ser també en Josep Ferran, a més d’un bon esportista, especialitzat en patins i piragües que ell mateix es feia.
No cal dir que la màquina de cosir estava i és present en tots els tallers de modista, on l’oficiala tallava la roba d’acord amb els patrons dels quals es servia. I afegia les peces amb agulles de cap, fins que passava a l’aprenenta que l’embastava a ma, seguint el camí de les agulles. D’aquesta manera el vestit quedava llest per a la primera emprova. Arribat el moment de la culminació, la modista el cosia a màquina. En els tallers dels modistos i modistes sitgetanes s’ha alternat l’agulla de cosir manual amb la màquina i sempre amatents que el cosit no fes la fatídica “patarrufa” per no haver de tornar a desfer els repunts. Les arrugues en la confecció ve a ser com el cremat en els fogons, les dues coses sempre solen produir-se quan hi ha més compromís. La clienta pot tenir alguna que altra arruga a la cara, impossibles d’allisar, però no permet que cap altra trenqui l’harmonia d’una roba de vestir. Ni que aquesta es produeixi degut a certes irregularitats de la pròpia anatomia.
Una altra industria sitgetana que va emprar moltes màquines de cosir que feien anar sitgetanes i altres del contorn, va ser la corsetera.. Quan la confecció de peces íntimes també requereix un mestratge i una laboriosa tasca de cosit. Malgrat que sembla que per les interioritats no cal filar tan prim. Si més no, ja ho diuen, la feina ben feta no té fronteres. I mai millor emprat en aquest aspecte, perquè una peça que fa de frontera entre la roba de vestir i la pell, m’imagino, no hi entenc en detalls de coqueteria, que ha de lluir un acabament ben dissenyat i ben confeccionat. La marca comercial amb la qual es comercialitzava el producte, gaudia d’un bon prestigi.
No obstant viure de la mamella també té el seu risc, no hi ha res segur, els canvis d’hàbits o de competències, tant va afectar a les robes interiors com a les exteriors. La gent cus poc i els vestits els fa la modista de sempre o es compren fets. Davant aquest panorama, ben poques màquines de cosir trobarem per les cases, moltes d’elles han acabat separades el cap dels peus i aquests últims s’han convertit en taules originals i decoratives.
Santa Llúcia que és la patrona de les modistes i de la gent d’agulla i fil, segueix lleial a la causa. La seva festa, dilluns, és una icona de les tradicions més nostrades.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 11 de desembre 2010 )