Aquests són dies de preparatius i com mana la tradició, és moment de parar el pessebre. El costum ve precedit d’uns esquemes, condicionats, tot sigui dit, per raons d’espai i per les escapades a la muntanya que en aquest cas també estan sotmeses a les normatives forestals, les quals no permeten agafar provisions de molsa, ni quasi bé, el que anomenem, verd. Gratar en la flora més propera i més comuna del nostre paisatge muntanyenc és prohibitiu. Els que som tradicionalistes aquestes lleis ens han aixafat la guitarra. Ens costa reprimir la temptació, consistent en desplaçar-nos al bosc per collir una mostra d’aquests ingredients, tan essencials per decorar l’ambient del pessebre. No ho diguin a ningú, però tan acaramel•lat estic amb la tradició nadalenca que incompleixo la normativa. No em puc retenir, en aquestes vigílies, de sortir a buscar un panot de molsa i una mica de verd. La podria comprar i els asseguro que em seria molt més còmode i sobretot menys arriscat, si més no els preparatius es veurien devaluats per la conceptual sortida, de cada any, per recavar en la flora que ha de lluir qualsevol pessebre, per reduït que sigui, la seva creativa disposició.
Per a no contribuir a degradar el medi ambient de la muntanya del nostre terme, ja ho fan les pedreres i aquests no miren prim, arrasen la molsa, la flora i la fauna i aquí pau i allà glòria, deia que m’apropo fins al poble veí de Sant Pere de Ribes. El que faltava, em diran els més curosos. I tenen tota la raó, mana la filosofia de l’exemplificació,de l’ego: que el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. Però és que la qualitat de la molsa dels ribetans, és difícil de superar, de trobar en el nostre terme, o és que no he sabut arribar fins a un bon filó.
De ben segur que tots els que han llegit fins aquí extrauran la conclusió que, malgrat d’un certs recels o temors, som cada vegada més pocs els qui argumentem la tradició amb un fet primordial, com ho és el sortir a buscar els ingredients verds que han d’ambientar el caliu del Nadal. No obstant estaran expectants per conèixer l’altre apartat de l’enunciat de l’article, per a veure com els hi surto amb el tema de la fauna. Quan realment la més suculenta la conforma l’aviram, el gall dindi, que n’és, desprès de la sopa, un altre element tradicional, no en quant el significat de la festa, però sí essencial a l’hora de dinar.
La calma de la muntanya, durant aquestes vigílies, és sensacional, com també ho és la fredor que gebre l’humitat de la rosada, escampada durant la nit i glaçada quan fa estona que la fredor ambiental es rebolca per entre els gotims fràgils que esquitxen les fulles de plantes i arbres. La blancor resultant obsequia al caminant amb una bellesa exultant. A mesura que ens endinsem en el bosc, hom observa com la golafreria dels porcs senglars, els ha fet furgar fins arribar a les tendres arrels de les herbes boscanes. Amb aquesta escodrinyada deixen la terra remenada i el seu marró fosc predomina per damunt de la verdor esmorteïda per la gebro. Quan una perdiu perduda, saltironeja espantada i famolenca. Entre el piular dels ocells que es desperten aclucats en els seus nius. En certa manera també és la fauna que ens acompanya, just en el moment que un conill brinca i de cop i volta s’atura, aixeca les seves afilades orelles, quan s’adona que el silenci de la muntanya es desbaratat per la nostra presència i fuig sense deixar temps per seguir observant la seva simpàtica anatomia. De lluny els lladrucs del gos del caçador ens delaten.
Al terra de casa, el més proper a la base del pessebre, hi cauen branquillonets, fulles seques i brutícia de les diminutes lianes que configuren la part fosca, ennegrida, de la molsa. Escampall que té lloc cada vegada que esmicolem el panot, amb la intenció de posar un esquitx de verd entre les ben engiponades muntanyes, fetes de suro, que componen el paisatge pessebrístic. Enllestida la disposició del verd, molsa, petites branques de romaní i altres herbes, és el moment de disposar les figures que anem treien de la capça i que, per a la seva conservació, al moment de desar-les havíem embolicat amb paper de diari. Aquest instant també acarona una certa curiositat, la que ens atrau per saber que sortirà de dintre l’embolcall de paper. L’alliberament és una sorpresa constant. Fins que ens surt el bou i la mula, la fauna primordial i insubstituïble, a la qual se l’hi ha de fer un lloc dintre el rònec ambient de la cova. Encara que aquesta sigui una fauna de fang, però que té el protagonisme, el privilegi, d’acompanyar als seus estadants.
Pel camí que condueix a la cova, s’intercalen ovelles, pastors amb les seves samarres que porten un gall agafat per les potes. Alguns sitgetans redistribuiran pel contorn, una figura molt maca i expressiva, com ho és la composició del burro caigut. Una petita obra d’art sorgida de la destresa d’en Jordi Pañella que l’extreia dels motllos de l’escultor pessebrista Munts. És, en definitiva la fauna estàtica dels pessebres,a la qual em volia referir i que a diferencià de la flora, que flaireja a muntanya, aquestes són figures de guix que no fan caca ni pix .
De la flora del pessebre, de les herbes boscanes en general, n’era una entusiasta la Montserrat Julià que ens acaba de deixar. De cognom destacat entre els convilatans que han deixat petjada en la Història local i amb forts lligams d’amistat amb aquest centenari entorn de l’Eco i amb els seus fundadors. Ella compartia amb el seu marit, en Jacint Picas, un ferm puntal també d’aquest setmanari i un mestre destacat i pulcre de la nostra llengua, l’afició per les essències de la muntanya; el seus paisatges més destacats, el romànic que, tan primitiu i bonic, engalana racons i paratges de la geografia del país. Els dos, a més, tenien la dèria de decorar el recer de la seva llar amb gerres de fang, simples i de color natural, que desprès distribuïen pels racons de la casa i omplien de flors i fulles seques. La rialla de la Montserrat era un altre símbol destacat de la seva personalitat. Però quan les rialles s’esmorteixen, la vida s’entristeix i aquelles fulles seques van caient fins a deixar les gerres amb els branquillons pelats. Arribat el moment de marxar queda, però, el record d’una persona amb personalitat que havia estat colpida per dolgudes sacsejades i, malgrat els revessos soferts, no s’havia acoquinat.
Com no ho fem, arribades aquestes vigílies, i sortim a la muntanya a buscar una mica de verd, en aquesta ocasió una mica més enllà de les muntanyes del terme de Ribes. Entre el ramatge típic, no hi manca els branquillons d’aquella planta que llueix unes flors de color blanc, esquitxada per unes puntes de color lila, catalogada pel recordat Josep Mª. Artigas en el seu treball: “La flora menys coneguda del Garraf”, com a Bruc d’hivern. I si no vaig mal fixat la veu popular coneix per espanta criades, perquè quan es tiren al rostoll de la llar de foc, produeixen uns simpàtics espetecs. És la flora típica del pessebre, la qual no hi pot faltar si volem continuar delectant-nos d’aquest flaire a muntanya que el fa més real. La fauna continuarà representada per figures de fang que són el símbol de moltes il•lusions i tradicions compartides.
J. Y. M.
Per a no contribuir a degradar el medi ambient de la muntanya del nostre terme, ja ho fan les pedreres i aquests no miren prim, arrasen la molsa, la flora i la fauna i aquí pau i allà glòria, deia que m’apropo fins al poble veí de Sant Pere de Ribes. El que faltava, em diran els més curosos. I tenen tota la raó, mana la filosofia de l’exemplificació,de l’ego: que el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. Però és que la qualitat de la molsa dels ribetans, és difícil de superar, de trobar en el nostre terme, o és que no he sabut arribar fins a un bon filó.
De ben segur que tots els que han llegit fins aquí extrauran la conclusió que, malgrat d’un certs recels o temors, som cada vegada més pocs els qui argumentem la tradició amb un fet primordial, com ho és el sortir a buscar els ingredients verds que han d’ambientar el caliu del Nadal. No obstant estaran expectants per conèixer l’altre apartat de l’enunciat de l’article, per a veure com els hi surto amb el tema de la fauna. Quan realment la més suculenta la conforma l’aviram, el gall dindi, que n’és, desprès de la sopa, un altre element tradicional, no en quant el significat de la festa, però sí essencial a l’hora de dinar.
La calma de la muntanya, durant aquestes vigílies, és sensacional, com també ho és la fredor que gebre l’humitat de la rosada, escampada durant la nit i glaçada quan fa estona que la fredor ambiental es rebolca per entre els gotims fràgils que esquitxen les fulles de plantes i arbres. La blancor resultant obsequia al caminant amb una bellesa exultant. A mesura que ens endinsem en el bosc, hom observa com la golafreria dels porcs senglars, els ha fet furgar fins arribar a les tendres arrels de les herbes boscanes. Amb aquesta escodrinyada deixen la terra remenada i el seu marró fosc predomina per damunt de la verdor esmorteïda per la gebro. Quan una perdiu perduda, saltironeja espantada i famolenca. Entre el piular dels ocells que es desperten aclucats en els seus nius. En certa manera també és la fauna que ens acompanya, just en el moment que un conill brinca i de cop i volta s’atura, aixeca les seves afilades orelles, quan s’adona que el silenci de la muntanya es desbaratat per la nostra presència i fuig sense deixar temps per seguir observant la seva simpàtica anatomia. De lluny els lladrucs del gos del caçador ens delaten.
Al terra de casa, el més proper a la base del pessebre, hi cauen branquillonets, fulles seques i brutícia de les diminutes lianes que configuren la part fosca, ennegrida, de la molsa. Escampall que té lloc cada vegada que esmicolem el panot, amb la intenció de posar un esquitx de verd entre les ben engiponades muntanyes, fetes de suro, que componen el paisatge pessebrístic. Enllestida la disposició del verd, molsa, petites branques de romaní i altres herbes, és el moment de disposar les figures que anem treien de la capça i que, per a la seva conservació, al moment de desar-les havíem embolicat amb paper de diari. Aquest instant també acarona una certa curiositat, la que ens atrau per saber que sortirà de dintre l’embolcall de paper. L’alliberament és una sorpresa constant. Fins que ens surt el bou i la mula, la fauna primordial i insubstituïble, a la qual se l’hi ha de fer un lloc dintre el rònec ambient de la cova. Encara que aquesta sigui una fauna de fang, però que té el protagonisme, el privilegi, d’acompanyar als seus estadants.
Pel camí que condueix a la cova, s’intercalen ovelles, pastors amb les seves samarres que porten un gall agafat per les potes. Alguns sitgetans redistribuiran pel contorn, una figura molt maca i expressiva, com ho és la composició del burro caigut. Una petita obra d’art sorgida de la destresa d’en Jordi Pañella que l’extreia dels motllos de l’escultor pessebrista Munts. És, en definitiva la fauna estàtica dels pessebres,a la qual em volia referir i que a diferencià de la flora, que flaireja a muntanya, aquestes són figures de guix que no fan caca ni pix .
De la flora del pessebre, de les herbes boscanes en general, n’era una entusiasta la Montserrat Julià que ens acaba de deixar. De cognom destacat entre els convilatans que han deixat petjada en la Història local i amb forts lligams d’amistat amb aquest centenari entorn de l’Eco i amb els seus fundadors. Ella compartia amb el seu marit, en Jacint Picas, un ferm puntal també d’aquest setmanari i un mestre destacat i pulcre de la nostra llengua, l’afició per les essències de la muntanya; el seus paisatges més destacats, el romànic que, tan primitiu i bonic, engalana racons i paratges de la geografia del país. Els dos, a més, tenien la dèria de decorar el recer de la seva llar amb gerres de fang, simples i de color natural, que desprès distribuïen pels racons de la casa i omplien de flors i fulles seques. La rialla de la Montserrat era un altre símbol destacat de la seva personalitat. Però quan les rialles s’esmorteixen, la vida s’entristeix i aquelles fulles seques van caient fins a deixar les gerres amb els branquillons pelats. Arribat el moment de marxar queda, però, el record d’una persona amb personalitat que havia estat colpida per dolgudes sacsejades i, malgrat els revessos soferts, no s’havia acoquinat.
Com no ho fem, arribades aquestes vigílies, i sortim a la muntanya a buscar una mica de verd, en aquesta ocasió una mica més enllà de les muntanyes del terme de Ribes. Entre el ramatge típic, no hi manca els branquillons d’aquella planta que llueix unes flors de color blanc, esquitxada per unes puntes de color lila, catalogada pel recordat Josep Mª. Artigas en el seu treball: “La flora menys coneguda del Garraf”, com a Bruc d’hivern. I si no vaig mal fixat la veu popular coneix per espanta criades, perquè quan es tiren al rostoll de la llar de foc, produeixen uns simpàtics espetecs. És la flora típica del pessebre, la qual no hi pot faltar si volem continuar delectant-nos d’aquest flaire a muntanya que el fa més real. La fauna continuarà representada per figures de fang que són el símbol de moltes il•lusions i tradicions compartides.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de desembre 2010 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada