COINCIDÈNCIES

 

       Façana principal del campus universitari d'Urbana-Champaign en l'estat d'Illinois 

  Són les que, de tant en tant, apareixen en les nostres vides i ens fan sentir, a voltes meravellats i sempre agraïts, de poder compartir un nexe d’unió que, moltes vegades, sabíem que es produiria o que ja existia o, al contrari, el desconeixíem fins que la coincidència el fa visible. Ho explico.

   El recordat i estimat filòleg Dr. Josep Roca-Pons va desenvolupar bona part de la seva activitat professional al continent americà. Juntament amb ell, llavors joves professors universitaris, també catalans, es dedicaven igualment a la docència en centres universitaris d’aquell mateix continent on, curiosament, com en Josep, feien difusió de la catalanística en el món universitari nord-americà. Fins al punt que van formar el que es coneix com la North American Catalan Society (NACS).

   Dels esmentats joves universitaris catalans, cap a mitjans dels anys setanta, van destacar l’Albert Porqueras-Mayo, de la Universitat d’Illinois, que llavors també comptava amb l’eficaç col·laboració de dos joves llicenciats catalans: Jaume Martí-Olivella i Carme Rei-Granger. Dels tres va sortir la idea de celebrar un col·loqui d’estudis catalans i van pensar amb el mateix Dr. Josep Roca-Pons perquè hi intervingués. El col·loqui es va celebrar del 30 de març a l’1 d’abril de l’any 1978 al campus d’Urbana-Champaign de la Universitat d’Illinois, la presidència d’honor d’aquelles jornades la va ostentar Antoni M. Badia i Margarit. La conferència inaugural, feta per en Josep, la va titular: “La projecció exterior de la cultura catalana”.

   A aquestes conferències en van seguir d’altres, organitzades per la NACS, que també van comptar amb la presència del filòleg català. Aquest, quan es va retirar de la seva prolífica activitat universitària, es va establir a la nostra vila juntament amb la seva muller, la Teresa Boix, que és de Palamós. Pel que fa a Carme Rei-Granger, també va venir a viure a Sitges, on va impartir els seus coneixements docents, malgrat que actualment resideix a la també bonica població de  Torroella de Montgrí.

   Des del mes de juliol la nostra filla, la Carme Yll Barra, resideix a Urbana-Champaign i fa de mestra a l’escola pública d’Urbana, després d’haver-se presentat a l’opció que ofereix el Ministeri d’Educació per a mestres que es vulguin acollir al projecte de mestres visitants en alguns estats d’Amèrica. I ella, després de passar per diferents proves de selecció, va ser escollida. La coincidència ha volgut que, uns anys després de la vinculació d’en Josep i la Carme amb Urbana-Champaign i amb Sitges, una sitgetana torni a aquest indret per desenvolupar, també, tasques docents. I a més, coincideix que dues Carmes en són protagonistes. La Carme Rei fins i tot va escriure una novel·la inspirada en la població d’Urbana.

   El començament de l’altra coincidència transcorregué també lluny de casa nostra, en concret al Sàhara. Allà, a la ciutat de l’Aaiun, al quarter del Regiment d’Enginyers, vaig fer bona part del meu servei militar. Tant el regidor del PSC del nostre Ajuntament, en Luismi Garcia, com un servidor teníem coneixement del nostre lligam amb aquella llunyana destinació, però no va ser fins l’altre dia que vam entrar en detalls.

   El meu càrrec en aquell regiment era el de cornetí d’ordres, que restava amatent a les que dictava el llavors coronel José Aramburu Topete quan hi havia formació militar. El susdit coronel va ser director general de la Guàrdia Civil quan es va produir  l’intent  de cop d’estat d’aquell 23 de febrer. Durant la resta dels dies estava sota les ordres del sergent Ochoa que, parlant amb en Luísmi, no s’ho perdin, va resultar que era el seu pare. Una coincidència que em va emocionar. Curiosament, quan jo em trobava en aquella destinació ell tenia només uns set anys. Qui ho havia de dir als dos que, al cap dels anys, coincidiríem a Sitges i que la vida ens tingués preparada aquesta agradable sorpresa. No m’ho podia creure, la veritat.

   De ben segur que, arribats a aquest punt de la lectura, i davant la fama que tenen certs militars, hi haurà qui es pregunti: com era el suboficial esmentat? I no ho faig per quedar bé amb l’amic Luísmi: el seu pare tenia un bon cor, i amb això està dit tot.

    A tots la vida ens depara moltes coincidències. Algunes, com les esmentades, molt bones, altres potser no ho seran tant, però totes formen part del que se’n diu, viure. Això és com quan surts de viatge i allà on siguis coincideixen amb algú de Sitges i que aquí no us havia vist  des de feia temps. Llavors fem servir  aquella expressió: Que petit és el món.

                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de setembre del 2026)

SANTA TECLA PLORAMIQUES

         Imatge de Sant Tecla realizada per l'artista sitgetà  Daniel Monzó

   La vida de Santa Tecla, nascuda a Iconi (avui Turquia), es va convertir en un calvari per a ella mateixa en ser constantment perseguida i torturada per predicar l’Evangeli. Circula una teoria, errónea, que explica que en una d’aquestes tortures va perdre el braç i que,  milagrosament, li va créixer de nou (d’aquí que se’ns presenti amb tres braços). La realitat és que no va perder el braç, sinó que el tercer amb el cual es presenta, simbolitza la reliquia que es conserva a la catedral de Tarragona. Això no treu que amb tantes tortures Santa Tecla plorés molt al llarg de la seva tortuosa vida.

    Escollida com a patrona de la nostra Vila, la nit de la vigília  al dia de la seva festa de l’any 1874 es va produir el que tots coneixem per l’aiguat de Santa Tecla. Fins fa poc es parlava que el motiu del canvi, donant prioritat a la festa de Sant Bartomeu, el 24 d’agost, es devia al fet l’aiguat. Quan  els motius principals que argumenten aquest canvi no tenen a veure amb els fets esmentats, sinó que es va fer així perquè la nostra gent, durant el setembre, estava enfeinada amb la verema i pràcticament no tenia cap dia de festa. A diferència d’avui, que la verema s’ha avançat cap als primers dies d’agost també per motius climatològics, enmig d’unes temperatures sufocants, que perjudiquen el raïm si s’allarga més la seva permanència en el cep. I que de retruc, aquesta calor, fa molt feixuc el desenvolupament del nostre folklore per als qui participen en el seguici festiu i també per als qui s’ho miren. Davant d’aquesta xafogosa i incòmoda situació, hi ha qui opina que, de continuar amb aquesta tònica, s’hauria de tornar a plantejar canviar el protagonisme dels copatrons i que aquest tornés a recaure en Santa Tecla. Curiosament aquest any, uns dies abans de Sant Bartomeu, les altes temperatures es van suavitzar i, fins i tot durant la processó -que es va haver de retardar a causa de la inoportuna pluja-, va refrescar molt, fins al punt que els qui ens trobàvem damunt de l’empostissat de la Ribera vam passar el que se’n diu una mica de fred. Abans, la sortida de l’Ofici, també es va poder suportar millor que altres festes majors passades.

   Caigut el protagonisme de Santa Tecla, durant anys la festivitat, a casa nostra, es considerava laboral, tot i que es celebressin actes molt similars als que es fan per Sant Bartomeu, recaient en la processó l’acte principal del dia, perquè es considerava que a aquella hora molta gent ja havia acabat la seva jornada laboral. El recorregut d’aquesta també havia creat polèmica, perquè hi havia veus que clamaven que la processó passés pel carrer que la Santa hi té dedicat. Partint de la teoria que res no és fàcil, principalment les colles de diables van acordar, sense que constés en el programa oficial, anar a fer unes enceses en l’esmentat carrer, considerant així que d’aquesta manera ja s’havia honorat el seu nom havent-ho festejat amb una representació tan diabòlica en el seu mateix carrer.

   Quan aquesta va ser declarada festiva, el programa d’actes va passar a tenir pràcticament les mateixes connotacions festives que per Sant Bartomeu, just un mes després de la seva celebració, amb la diferència de la Matinal Infantil. La qual va ser una brillant idea que va sorgir del recordat Salvador Mirabent Paretas, quan era regidor de Festes de l’Ajuntament, i recolzada per la Comissió de Festes corresponent que, com totes les que l'han precedit, ha treballat per donar continuïtat a aquesta iniciativa, sempre amb la voluntat de millorar-la, ja que compta amb una gran participació de la nostra mainada, que ja l'espera amb delit mentre dona volada a la seva imaginació en la confecció de gegants i dracs, i els qui participen de la resta de balls es lliuren als assaigs tal com fan els grans. Vist tot plegat, hom s’adona que les dues festes majors tenen garantida la continuïtat.

   Però vet aquí, que llavors va sorgir un problema, amb el qual fins el moment ningú hi pot influir, sort d’això, el factor meteorològic. Va coincidir que durant uns anys seguits va ploure. Una pluja que fins i tot va arribar a provocar moments de tensió. Donava la sensació que Santa Tecla tornés a plorar sense apiadar-se de nosaltres, una altra raó que fonamenta l’encapçalament del títol d’avui: Santa Tecla ploramiques.

   Mentre que, amb la bona intenció de dedicar-li un homenatge simpàtic, ens va donar per exclamar: “Visca la Festa Major petitona!”. Tanmateix, per molt entranyable que soni aquesta elocució, faltàvem a la realitat. Es va saber rectificar a temps i ara, un mes després, tornem a exclamar: “Visca la Festa Major!”.

                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de setembre del 2026)

PENDONS PER UNA BONA CAUSA

Els pendonistes assistants al dinar celebrat al Prado el divendres dia 4 de setembre del 2026: D'esquerra a dreta: Josep Marcet, Trino Carbonell, Gaudenci Mirabent, Josep M. Rosés, Juli Sentís, Esteve Ferre, Joan Roca, Albert Oliver-Rodés, Toni Tudela, Joan Yll, Josep Carbonell, Isidre Baqués; ajupits d'esquerra a dreta: Carles Montserrat, Joan Pros, Toni Muñoz

   Sortosament avui puc escriure un article amb producte de proximitat; no s’interpreti malament, perquè sempre procuro que els escrits tinguin un nexe ben arrelat al nostre poble i a la seva gent. Tampoc vull portar a aquesta pàgina una espècie en extinció, perquè, per sort, els pendonistes -sí, i també les pendonistes- tenen garantida una excel·lent i pròspera continuïtat. Vull aclarir que quan parlo de proximitat em refereixo al fet que les persones escollides per ostentar aquest honor són, en aquest cas concret, gent de casa nostra.

   Si repassem programes antics de la Festa Major o les notícies de la premsa local, veurem com es donava a conèixer el nom del pendonista escollit: tot sovint anava precedit per un “Excelentísimo Sr. Fulanito de Tal”, el qual feia saber que l’acompanyarien com a cordonistes uns altres “excelentísimos”. Partint de la base que tothom es mereix l’honor, poc hi tinc a dir. Però, com sol passar, darrere d’alguns nomenaments hi havia el factor conveniència: en el cas que ens ocupa, certs escollits eren grans benefactors de la festa, cosa que vol dir que es rascaven la butxaca i acostumaven a ser generosos. Què menys, doncs, que correspondre a la seva generositat conferint-los l’honor de ser pendonistes. Des de sempre es diu que, en aquest món, ningú fa res per res. Una conclusió que també admet molts matisos, perquè tampoc es pot generalitzar: hi ha molta gent que fa les coses sense esperar res a canvi, quedi clar.

   Un altre detall que distingia alguns d’aquells pendonistes era la seva manera de vestir per a l’ocasió: la vestimenta emprada era el frac, que lluïen tant el pendonista com els cordonistes mentre la resta del seguici festiu anava amb espardenyes, tal com hi continuen anant ara. També cal dir que aquella elegància potser era exagerada, però s’avenia amb els costums de les persones classificades com de “l’alta societat”. I, vulguis o no, això marcava una línia pel que fa a les maneres de vestir, ja que, ocasions solemnes com aquesta, les autoritats i assistents a la processó han de vestir adequadament. Sobretot en uns moments en què persones amb una certa responsabilitat es presenten davant el públic amb pantaló curt. Un servidor, que no n’ha vestit mai, ignora fins a quin punt la frescor que transmet vestir de curt és tanta com per oblidar que hi ha ocasions en què la dignitat del càrrec exigeix passar un xic de calor.

   Tanta parafernàlia per acabar parlant del dinar. El de la Festa Major ha estat un dels bons i esperats. La gent tornava del vermut mudada a casa: n'hi havia que es canviaven i es posaven còmodes, però a d'altres la gana els apressava i no volien perdre temps. La solució per a aquests darrers -que havien de procurar no tacar-se- era posar-se el tovalló com un pitet; d'aquesta manera s'eviten molts disgustos. Encara hi ha qui ho practica; jo en sé d'un.

   Vet aquí que l’altre dia vaig fer el valent o, més ben dit, vaig confiar que tindria prou cura de no tacar-me. Doncs res: una taca que no vaig ni apreciar quan es va produir fins que en Josep Maria Rosés, que seia davant meu, em diu: “Joan, t'has tacat!”. I va afegir: “Ai, la Carme!”. Segurament va incloure aquesta premonició per experiència pròpia, del contrari no files tan prim. Perquè, sí, és la típica advertència de les mullers que són curoses i que no volen que cap taca espatlli la seva predisposició perquè vagis net i polit. D’aquí ve l'advertència abans de sortir de casa: “No et taquis!”. I, malgrat la teva resposta tranquil·litzadora, tornes a casa condecorat. Tot per no haver-te volgut posar el tovalló com a pitet. Fer l'home, davant d'aquestes petiteses, et costa la posterior i intuïtiva recriminació: “Ja m'ho pensava, si ja t'ho he advertit!...”.  Mea culpa!                         

   Però, i com de bé ens ho vam passar, l’altre dia, en el nostre dinar de pendonistes? Un dinar que vam instaurar l’any passat i en el qual, tot i la nostra bona voluntat, no els arribem ni a la sola de les sabates a les pendonistes, ni en nombre de dinars ni en de comensals. Però bé, la qüestió és que hem començat i cada any s’afegeix un més a la colla. Un àpat on tothom acaba explicant el dia que, darrera una enganyifa, se’ns va presentar a casa una gentada per comunicar-nos si volíem acceptar ser pendonistes. A partir d’aquell moment, ostentem el títol de pendó a perpetuïtat. I que sigui per molts anys!

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 de setembre del 2026)

ANEU, QUE NOSALTRES JA VENIM

 

De la Festa Major d’enguany, entre d'altres coses, m’ha agradat un detall que molts pobles tenen integrat en els seus programes festius: la banda de música acompanya les autoritats des de l’Ajuntament fins a l’església per assistir a l’ofici de Festa Major, que no és un ofici qualsevol, com bé podem apreciar en el nostre.

Feia anys que la banda no acompanyava les autoritats a l’anada, tot i que sí que ho fa a la sortida. I cal remarcar també que aquesta i la de Santa Tecla són les úniques  festes en què la corporació assisteix a les respectives processons, ja que no ho fa a la de Setmana Santa ni tampoc a la de Corpus...

Igualment s’ha de dir que pocs músics assisteixen a l’ofici religiós, a no ser que siguin requerits per fer l’acompanyament, amb instruments de corda, dels cants litúrgics. Aquesta vegada els nostres músics sí que han seguit tota la missa des del interior del temple, per ser ells, els components de la SuburBand els encarregats de fer les ofrenes, on no hi ha faltat el seu emotiu acompanyament musical.

Un altre detall que no ha passat desapercebut ha estat que el sermó l’ha fet el nostre convilatà Josep Maria Henríquez i Farreras, monjo de Montserrat. Aquest fet m’ha recordat antics costums sobre aquesta qüestió. Si repassem programes antics, en l’apartat de l’ofici es pot llegir: “Glosará la vida del Santo un eminente orador sagrado”. Arribat el moment, predicava des de la trona enlairada del lateral de l’església per ser vist i escoltat quan no existien equips de megafonia i s’havia de predicar a viva veu. Al Vinyet encara podem apreciar una d’aquestes trones. La seva qualitat artística i el testimoni  que ofereix, de ben segur l’ha preservat de la seva desaparició.

En Josep Maria ha sabut tocar la fibra quan, només de començar la seva homilia, ha encoratjat els fidels a acompanyar-lo amb la frase més mítica de la nostra Festa Major: “ oh, gloriós Sant Bartomeu...”. A Tothom li va agradar aquesta exaltació, tantes vegades repetida, i va estar amatent al seu recorregut pels diferents balls que conformen el seguici festiu, la poesia que l’acompanya,  tot fent comparacions amb els ensenyaments que s’extreuen d’aquesta complicitat amb el nostre Sant patró, per acabar novament amb el mateix “oh, gloriós...”. Qui pronuncia aquest introit “festamajorenc”  té l’èxit assegurat, perquè  el tenim, aquests dies,  a flor de llavis.

Mentrestant, al carrer coincidim amb una gran diversitat de contrastos. A l’anar avançant l’ofici les parelles de gegants són alineades, una al costat de l'altra, a la porta principal i des de l’interior del temple  es fa sonora alguna que altra provatura de timbal, el llunyà repic dels picarols i el constant murmuri  de la gent.

Moments abans, mentre les autoritats i la banda desfilaven cap a l’església, a pocs metres d’aquesta i de l’Ajuntament, a la “Casa Rectoral” -com així la defineix la rajola incrustada a la paret, tot i que per a nosaltres continua sent la Rectoria-, a la porta esperava una representació dels qui n'havien de sortir moments desprès. Cares somrients i expectants sota la protecció de la creu processional. Una fotografia que no em vaig voler perdre, perquè s'hi observa, de manera relaxada, una complicitat que els col·laboradors de la nostra parròquia  despleguen en les grans i solemnes festivitats.

Tots ells, alguns membres del cos de portants, i tots els sacerdots que concelebraran l’ofici organitzen un seguici, una curta processó, que fa la seva entrada a l’església quan tothom ja està al seu lloc, i ho fan amb l’acompanyament del “Laudate Dominum, Laudate Dominum...”. Fa goig veure l’altar tan ple de sacerdots, que, com va dir el Senyor Rector, aquesta vegada han pogut venir tots perquè la Festa Major ha coincidit en dilluns i no en diumenge com l’any passat, quan, degut a les seves obligacions pastorals a les respectives parròquies, no hi van poder assistir.

Aquesta bonica i a la vegada curiosa fotografia parla per si sola: a la cara dels qui esperen a la porta hi plana la curiositat de la immediatesa, mentre pensen: “aneu, que nosaltres ja venim”. Els qui vam arribar primer els vam esperar i, quan ja hi érem tots, l’Ofici va començar. En acabar, tots vam sortir davant l’altiva presència dels gegants i al ritme de la música de la banda, que marcava el compàs del conegut pasdoble Amparito Roca. Mentre els qui anaven per feina cridaven, impacients: “Foc a la bèstia!”. Hi va haver, malgrat els coneguts entrebancs, temps per a tot.

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4  de setembre del 2026)