Caminar si no és de les activitats més populars que hi ha poc li déu faltar. Em baso en aquesta conclusió pel fet de que des de que hem après a fer-ho, la nostra activitat diària es concentra en el recorregut que ens cal fer, a peu, per poder arribar als llocs on ens cal. També és cert que degut a l’automatització, a voltes necessària, quan les distàncies són llargues, ens estalvien unes importants caminades.
Quan una caminada concreta, com la que tindrà lloc aquest diumenge, aplega a un nombre important de la gent del poble, disposada a fer el recorregut que han programat els responsables del Centre Excursionista de Sitges, insisteixo, secundar una convocatòria d’aquestes característiques , assoleix la denominació de popular. No pot definir-se de cap altra manera més adient. Una popularitat avalada, sigui dit de pas, per aquesta 13 edició corresponent a una proposta que té molta acceptació per part de tots.
Una bona oportunitat per conèixer els indrets que tenim més al nostre abast, per descobrir paisatges, camins, noms propis de la toponímia local, desconeguts per tots aquells que hi transiten per primera vegada. Perquè els camins de la terra, aquells que ens són més propers, guarden un seguit de peculiaritats que, de pas, es converteixen en un altre al·licient. Com poden ser els flaires aromàtics d’aquestes herbes boscanes que resulten tan familiars. El piular enjogassat dels ocells, quan tan just despunta el dia. Les petjades delatores de la presència de porcs senglars. I malauradament, també, les repercussions que van derivar de la forta ventada que va tenir lloc la vigília de la festivitat de Sant Pau d’aquest any, amb un resultat de molts arbres caiguts, els quals dificulten el pas per entre els estrets camins, afegint-s’hi la considerable brutícia que aquest factor aporta al bosc.
Existeix en aquesta dèria muntanyenca una, diguem-ne, gran varietat de preferències. La gent que hi accedim per l’entusiasme de recórrer camins i paratges del Massís, ens plau transitar-hi, caminant, motivats per aquesta força que enganxa i que costa una mica, quan un diumenge hem de prescindir del costum. I mentre uns caminem, altres paladegen damunt la bicicleta intentant arribar, amb menys temps, però també amb esforç físic, fins els mateixos paratges.
Ara que s’ha obert la veda de caça, hi transiten els caçadors, a la recerca de la preuada perdiu o de la fugissera llebre. És quan el silenci de la muntanya, tot d’una, és desbaratat per un fort estrèpit provinent de l’escopeta del caçador. Durant aquest temps s’ha d’anar amb precaució, quan transites per dintre el bosc. I si, durant aquests dies, el temps és favorable, em refereixo que la pluja hagi estat generosa, ho ha estat durant aquesta setmana i, per tant, favorable a la proliferació de bolets, hi acudiran les persones deleroses d’omplir el cistell de rovellons, fredolics..., mentre hi dediquen llargues i pacients caminades.
El nostre Centre Excursionista , durant tot l’any, programa un seguit d’excursions per arreu dels indrets muntanyosos de la Geografia catalana. Les seves experiències aporten un important coneixement dels camins que condueixen fins els paratges més bonics. És una afició que no es mou entre un gran protagonisme, més aviat les seves incursions passen desapercebudes, si més no assoleixen el mèrit d’una presència sitgetana en els cims més emblemàtics del nostre país. En les valls frondoses de verdor dels Pirineus i en tants altres indrets on, les rutes del senderisme estan marcades per la simplicitat d’uns senyals de pintura, i que segons n’és el color de les dues ratlles característiques, indiquen una o altra identificació dels diferents recorreguts existents, algun d’ells et porten quasi a la fi del mon.
Sembla ser que el més popular entre els caminants locals, és el GR 5. Que amb aquesta sortida del diumenge s’hi caminarà per un tros, de continuar-lo ens portaria fins a Montserrat. Apunto aquest itinerari perquè és el més emblemàtic pels excursionistes de Sitges. Anar del poble fins als nostrats paratges montserratins i fer-ho a peu, seguint les indicacions de la ratlla vermella i blanca, és tot un repte que entusiasme als qui ho han aconseguit i un anhel per a tots aquells que ho volem realitzar. El recorregut s’acostuma a fer en dues etapes, el primer dia de Sitges a Collbató i al matí següent es porta a terme l’últim tram, una ascensió fins a l’esplanada de Montserrat, arribant cap allà al migdia. Sembla ser que l’etapa llarga és dura per la distància que hi ha entre un poble i l’altre, en els últims quilometres el cansament quasi noqueja al caminant, el qual perjura de no tornar-hi mai més. No obstant un cop un ja es troba totalment recuperats dels efectes del cansament, aquesta sortida enganxa i es torna a fer.
Em ve al pensament que l’amic Joan Ossó del “Bar Español, hi anava amb un temps record, de la mateixa manera que deuen comptabilitzar, a favor de la seva estima per la muntanya, les vegades que s’hi ha atansat. La darrera anada a Montserrat, organitzat pel mateix centre, a primers de maig, la participant més veterana en va ser la Teresa de can Forment. Ella que té una edat acumulada i un cor jove i alegre, es manté en forma, practica la natació i, cada vegada que en té ocasió, es calça amb les botes d’anar a la muntanya i recórrer, amb la gent de casa, els indrets més carismàtics del Massís i, en definitiva, els camins que té la terra.
Sé que a en Rafael Fraguas el protagonisme no és el seu fort, és la virtut de tots aquells que volen passar desapercebuts. Tanmateix ara que em refereixo al muntanyisme com a practica molt comuna entre un nombre de convilatans/es, he trobat just esmentar-lo per la seva apassionada estima a aquest encreuament de camins i dreceres que ens envolten i s’allarguen fins a coincidir amb els de les comarques i poblacions veïnes. Junt amb la Núria Sanahuja , cerquen informació dels llibres especialitzats en oferir itineraris. Prèviament segueixen les indicacions del que apareix escrit en les pàgines, reflectit en els planells i rubricat en aquests senyals que abans esmentava. Ho recorren i un cop localitzats, sobre el terreny, els camins, les fonts i verificat l’acoblament d’una nova ruta, hi tornen amb la resta dels integrants de la colla. D’això se’n diu, en el llenguatge popular, “ anar a tiro fet “.
Sense oblidar-nos d’un grup de senyores que del caminar també n’han fet el seu esbarjo els dies de festa. D’aquí que les caminades gaudeixen, des de sempre, d’una popularitat encomanadissa. La de demà ho serà pel nombre de participants i per la tradició que ha assolit.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el dia 24 octubre del 2009 )
Quan una caminada concreta, com la que tindrà lloc aquest diumenge, aplega a un nombre important de la gent del poble, disposada a fer el recorregut que han programat els responsables del Centre Excursionista de Sitges, insisteixo, secundar una convocatòria d’aquestes característiques , assoleix la denominació de popular. No pot definir-se de cap altra manera més adient. Una popularitat avalada, sigui dit de pas, per aquesta 13 edició corresponent a una proposta que té molta acceptació per part de tots.
Una bona oportunitat per conèixer els indrets que tenim més al nostre abast, per descobrir paisatges, camins, noms propis de la toponímia local, desconeguts per tots aquells que hi transiten per primera vegada. Perquè els camins de la terra, aquells que ens són més propers, guarden un seguit de peculiaritats que, de pas, es converteixen en un altre al·licient. Com poden ser els flaires aromàtics d’aquestes herbes boscanes que resulten tan familiars. El piular enjogassat dels ocells, quan tan just despunta el dia. Les petjades delatores de la presència de porcs senglars. I malauradament, també, les repercussions que van derivar de la forta ventada que va tenir lloc la vigília de la festivitat de Sant Pau d’aquest any, amb un resultat de molts arbres caiguts, els quals dificulten el pas per entre els estrets camins, afegint-s’hi la considerable brutícia que aquest factor aporta al bosc.
Existeix en aquesta dèria muntanyenca una, diguem-ne, gran varietat de preferències. La gent que hi accedim per l’entusiasme de recórrer camins i paratges del Massís, ens plau transitar-hi, caminant, motivats per aquesta força que enganxa i que costa una mica, quan un diumenge hem de prescindir del costum. I mentre uns caminem, altres paladegen damunt la bicicleta intentant arribar, amb menys temps, però també amb esforç físic, fins els mateixos paratges.
Ara que s’ha obert la veda de caça, hi transiten els caçadors, a la recerca de la preuada perdiu o de la fugissera llebre. És quan el silenci de la muntanya, tot d’una, és desbaratat per un fort estrèpit provinent de l’escopeta del caçador. Durant aquest temps s’ha d’anar amb precaució, quan transites per dintre el bosc. I si, durant aquests dies, el temps és favorable, em refereixo que la pluja hagi estat generosa, ho ha estat durant aquesta setmana i, per tant, favorable a la proliferació de bolets, hi acudiran les persones deleroses d’omplir el cistell de rovellons, fredolics..., mentre hi dediquen llargues i pacients caminades.
El nostre Centre Excursionista , durant tot l’any, programa un seguit d’excursions per arreu dels indrets muntanyosos de la Geografia catalana. Les seves experiències aporten un important coneixement dels camins que condueixen fins els paratges més bonics. És una afició que no es mou entre un gran protagonisme, més aviat les seves incursions passen desapercebudes, si més no assoleixen el mèrit d’una presència sitgetana en els cims més emblemàtics del nostre país. En les valls frondoses de verdor dels Pirineus i en tants altres indrets on, les rutes del senderisme estan marcades per la simplicitat d’uns senyals de pintura, i que segons n’és el color de les dues ratlles característiques, indiquen una o altra identificació dels diferents recorreguts existents, algun d’ells et porten quasi a la fi del mon.
Sembla ser que el més popular entre els caminants locals, és el GR 5. Que amb aquesta sortida del diumenge s’hi caminarà per un tros, de continuar-lo ens portaria fins a Montserrat. Apunto aquest itinerari perquè és el més emblemàtic pels excursionistes de Sitges. Anar del poble fins als nostrats paratges montserratins i fer-ho a peu, seguint les indicacions de la ratlla vermella i blanca, és tot un repte que entusiasme als qui ho han aconseguit i un anhel per a tots aquells que ho volem realitzar. El recorregut s’acostuma a fer en dues etapes, el primer dia de Sitges a Collbató i al matí següent es porta a terme l’últim tram, una ascensió fins a l’esplanada de Montserrat, arribant cap allà al migdia. Sembla ser que l’etapa llarga és dura per la distància que hi ha entre un poble i l’altre, en els últims quilometres el cansament quasi noqueja al caminant, el qual perjura de no tornar-hi mai més. No obstant un cop un ja es troba totalment recuperats dels efectes del cansament, aquesta sortida enganxa i es torna a fer.
Em ve al pensament que l’amic Joan Ossó del “Bar Español, hi anava amb un temps record, de la mateixa manera que deuen comptabilitzar, a favor de la seva estima per la muntanya, les vegades que s’hi ha atansat. La darrera anada a Montserrat, organitzat pel mateix centre, a primers de maig, la participant més veterana en va ser la Teresa de can Forment. Ella que té una edat acumulada i un cor jove i alegre, es manté en forma, practica la natació i, cada vegada que en té ocasió, es calça amb les botes d’anar a la muntanya i recórrer, amb la gent de casa, els indrets més carismàtics del Massís i, en definitiva, els camins que té la terra.
Sé que a en Rafael Fraguas el protagonisme no és el seu fort, és la virtut de tots aquells que volen passar desapercebuts. Tanmateix ara que em refereixo al muntanyisme com a practica molt comuna entre un nombre de convilatans/es, he trobat just esmentar-lo per la seva apassionada estima a aquest encreuament de camins i dreceres que ens envolten i s’allarguen fins a coincidir amb els de les comarques i poblacions veïnes. Junt amb la Núria Sanahuja , cerquen informació dels llibres especialitzats en oferir itineraris. Prèviament segueixen les indicacions del que apareix escrit en les pàgines, reflectit en els planells i rubricat en aquests senyals que abans esmentava. Ho recorren i un cop localitzats, sobre el terreny, els camins, les fonts i verificat l’acoblament d’una nova ruta, hi tornen amb la resta dels integrants de la colla. D’això se’n diu, en el llenguatge popular, “ anar a tiro fet “.
Sense oblidar-nos d’un grup de senyores que del caminar també n’han fet el seu esbarjo els dies de festa. D’aquí que les caminades gaudeixen, des de sempre, d’una popularitat encomanadissa. La de demà ho serà pel nombre de participants i per la tradició que ha assolit.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el dia 24 octubre del 2009 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada