Els carrers costeruts es caracteritzen per la dificultat , a voltes potser una mica relativa, que els converteix en una pesarosa càrrega el fet d’avançar per ells, quan el recorregut, és clar, es fa en direcció ascendent. Per els músics, haver de bufar quan el desnivell del terra és acusat presenta una dificultat afegida al ja de per si molest moviment del instrument que es produeix amb el pas compassat del caminar. D’aquí que el cop sec i a contratemps del bombo de la banda, aquest que talla qualsevol intent de seguir en la interpretació de la peça, es produeix just a l’arribar a l’alçada del forn de l’Antònia del pa, a l’inici de la pujada de l’Ajuntament.
Dels nostres músics, que jo recordi, sols en Cristòfol Rubí i en Ramon Almirall, aquest ens ha deixat fa pocs dies i amb ell ha marxat el darrer testimoni de l’antiga Mozart, deia, que ells dos han viscut en un carrer costerut, perquè van coincidir, durant un temps, en el de Sant Pere. I En Rubí encarna el testimoniatge dels pocs músics que queden de la mateixa formació orquestral quan va deixar d’existir. Ara que intento situar els músics en carrers en pendent, val a dir que al capdamunt del carrer Bonaire va néixer el Sr. Torrens, on ara es troba la redacció del setmanari, allà havia tingut la barberia el pare del mestre. Tots tres músics d’una mateixa orquestra, en diferents etapes de la seva evolució, però amb la coincidència de la baixada i la pujada, segons d’on es vingui que tenien de salvar per arribar als seus domicilis. Curiosament a la resta de carrers costeruts, hi ha prevalgut el domini dels pescadors i les seves famílies i algunes que altres cases senyorials.
A sant Pere de Ribes, el carrer més costerut és, sens dubte, el popular carrer del Pi, on encara es conserven un seguit d’aquestes casetes de planta baixa i pis, amb arcada envidriada per accedir-hi i amb una petita finestra, com única obertura de l’habitació, en el pis de sobre. A mig carrer hi tenia la fusteria un músic molt singular. Em refereixo a en Josep Rafael, més conegut per en Maurici. Vivia, per tant, en un carrer dels més costeruts de la comarca. L’home tocava la trompeta i el violi, si més no el seu fort era l’aplicació de la fusta en totes les seves vessants. I quan la situació ho requeria, fins i tot feia de sastre. Que ningú interpreti aquesta darrera activitat com la síntesis remarcable d’un impulsor de la moda d’antany. El músic no va arribar mai a ser “modisto” professional, ni ho va somiar. Ell, quedi clar, estava especialitzat en fer, a mida, l’últim traje, aquest que es porta en el passeig final. No dic més.
També el ribetà podia presumir d’una altra virtut, s’hi ho prefereixen, el d’un vincle còmic que s’havia perpetuat en el seu interior i que li permetia que fos conegut per arreu. Tenia la gràcia dels experts, de la gent que amb poques paraules i un posat desmenjat, aconsegueixen arrancar rialles dels més seriosos. El mestre Gabriel Pallarès, li tenia reservats, durant la interpretació d’aquelles “zarzueles” i obres teatrals interpretades per artistes aficionats, d’aquí i d’altres llocs, dos papers, el de músic i el de còmic. En una ocasió, m’ho va explicar el propi mestre, el veí de Ribes s’havia d’aprendre de memòria, una llarga parrafada, que tenia de recitar sense acompanyament de música, de manera que quan ell acabava, l’orquestra continuava . El director de tant en tant li recordava el compromès que era el seu paper i ell, per demostrar-li les seves habilitats interpretatives, li declamava al peu de la lletra. El mestre feia el desmenjat: “ ara rai, a l’hora de la veritat ho has de fer bé”. L’artista estava convençut de les seves aptituds i de la preparació que havia assolit per portar-ho a terme.
Arribat el moment de la veritat, es fa el silenci, el mestre li dóna l’entrada i ell comença de bona manera, però, tot d’una, sembla que no diu res, si més no s’apercep que gesticula els llavis, la boca i, conjuntament, fa gestos amb les mans , mentre que el mestre que fa tot el possible per intentar escoltar el que diu i per poder donar l’entrada a l’orquestra. Ningú capta res, fins que des de dalt de l’escenari li dedica un gest amb el cap i, amb ell, en Pallarés intueix que ja acabat. L’obra continua i el ribetà com si tal cosa. Darrera l’escenari el mestre increpa a l’artista: “ Encara és l’hora de saber el que deies”. Resposta: “ Ni jo tampoc ho se ”. Perdut a més no poder, des de quasi bé el començament, va tenir l’astúcia, l’aplom, de fer veure que parlava, enlloc de quedar com un estaquirot fracassat i vençut per la vergonya del ridícul. A això se’n diu tenir taules.
La seva sorneguera aventura, però, assolia el seu zenit durant la nit del dissabte de Glòria, quan les colles de caramelles surten al carrer per cantar la joia de la Pasqua. El músic venia preparat per l’ocasió, amb la butxaca de l’americana ocupada per una pedra. Era l’època que moltes cases tenien aposentat, en l’estable de l’entrada, a l’ase. Ell sabia dels seus amagatalls i, per exemple, quan passava per davant de la fàbrica de capses de can Selva, s’ajupia a terra, aparcava l’instrument i fregava la pedra per damunt el pedrís , mentre no parava de sanglotejar, apujant el to i aconseguint una imitació quasi perfecta: “ iooog , iooog, iooog...”.Amb tal perfecció, en quant a la imitació, no tardava gaire en fer encabritar a l’animal i aquest bramava com un desesperat, mentre s’intuïa, pel soroll provinent de l’interior, que repartia guitzes a tort i a dret. Objectiu aconseguit, l’home replegava el violí de terra, es ficava altra vegada la pedra a la butxaca i restava satisfet davant el rocambolesc guirigall d’aquell recital de brams d’ase, incitat per les arts del músic ribetà que deixava a l’animaló, i perdonin la redundància, amb la paraula a la boca.
En una de les típiques i pintoresques pujades a Sant Pau, el dia de la seva festivitat, per entre camins camperols, de cop i volta surt del seu lloc de la formació i, amb cara d’esglaia’t es va posar a davant i va poder molt, va poder poc, va fer parar la banda en plena interpretació. Davant la sorpresa dels companys, tot seguit els hi senyala un pal del filat de la llum, on hi havia enganxat un d’aquells cartells informatius tan explícits i entenedors: “No tocar peligro de muerte”. Un home previsor que vetllava per la integritat física de tots. Per si a cas.
Serveixi el record d’aquest músic que vivia i treballava en la casa d’un carrer costerut, en el d’un poble veí, en aquell temps avesats en l’activitat camperola i amb arrels artístiques, per abraçar-me al patronatge de Santa Cecília. Festivitat que celebrarem demà , de manera especial, amb la iniciativa que cada any porta a terme els Amics de l’Orgue. Aquesta vegada amb un concert d’aquest instrument a càrrec de Maria Nancy i tot seguit tindrà lloc la celebració de la missa que s’oficia en el seu honor. Amb la implicació del cor de l’Associació, i la del Sr. Rector, per glorificar tan musical patronatge i per pregar pels músics d’ahir i d’avui i pels socis de l’esmentada entitat.
Santa Cecília, ora pro nobis .
J. Y. M.
( article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de novembre del 2009 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada