Entre la festa gran i, diguem-ne, la petita, el calendari festiu i tradicional sitgetà, es reserva un cap de setmana per dedicar-lo a la Festa de la Verema. On hi entra en joc un cúmul de seqüències amb diversitat de protagonistes, dels qual sobresurt la bellesa de les noies sitgetanes que ostenten la digna representació de les diferents entitats locals. Les anomenem : “ Les Pubilles” . Una d’elles, a més, tindrà el privilegi d’ésser designada Pubilla de Sitges.
Un culte al vi que poc té a veure amb aquesta coincidència i amb el feinejar que comporta la verema en si. I que té lloc en el nostre poble, quan pràcticament queden molt poques vinyes treballades dintre el terme. Amb tot, com a fet curiós, cal destacar que quasi bé totes les entrades al municipi estan custodiades per la verdor que durant dies ofereixen els ceps, fins que aviat els pàmpols iniciaran una decadència que es suma a les característiques peculiars de la tardor. Que quan l’estació es troba ben avançada , l’aspecte de la vinya decanta cap a una tonalitat predominant d’ocres i mangres que la fan igual d’interessant i pintoresca.
Un paisatge que certifica una identitat, la camperola. Malgrat que hagin desaparegut tots els cellers que hi havia repartits per entre les interioritats del poble i que ara, en ple mes de setembre, el treball de la gent que en tenien cura, es multiplicava i no es podien entretenir. Eren dies en què les mosques es feien enganxoses, pesades i que tant martiritzaven, també, als cavalls mentre esperaven, en els cellers, que descarreguessin dels carros les portadores plenes de raïm.
Amb la decadència vinyataire del nostre poble, en quant a vinyes i cellers, altres de més importants aglutinaren la collita que encara té lloc pel rodal. Les seves instal·lacions no tenen res a veure amb aquells llòbrecs cellers, amb el terres esventrats per poder-hi encabir els cups, on fermentava el suc llefiscós del raïm que hi feia cap un cop trepitjat, premsat. On les botes s’arrengleraven arrecerades sota una foscor i un silenci sepulcral. El cellers actuals semblen laboratoris espacials, per la grandiositat i la imatge metal·litzada de les tines que resten exposades a sol i serena. I per les sofisticades instal·lacions de tubs que les envolten. El resultat de tot això, un vins d’una qualitat i buquet exquisit que tan agraeix el paladar i dóna satisfacció a les preferències dels entesos.
La setmana passada, ho apunto com una curiositat vinataire i alhora musical, un amic, nascut a la Veïna població de Vilanova, l’Oriol Guevara i Sendra, va ser nomenat director d’Incavi. Institut Català de la Vinya i el Vi. Quan era un jove, amb cabells copiosos i desordenats, alternava els estudis d’enòleg amb els de la música. Dintre l’ambient de la música popular i tradicional de la comarca, el coneixíem per en “Poxi”. Els de la Cobla Sitgetana varem tenir la sort de poder comptar amb ell sempre que el necessitaven per a venir a fer “bolos” de tenora. El seu tarannà alegre, participatiu amb les creativitats del cultiu bromista, característic de la resta de companys de la formació, van aportar la joventut d’un noi que aspirava a tenir un paper destacat dintre el mon del vi. Fins que la seva plena dedicació als estudis, el van apartar de l’ambient musical. Abans de deixar-ho, però, també va col·laborar amb la cobla Miralpeix i ja no se s’hi ho va arribar a fer amb la “Neapolis”. Perquè va passar llargues temporades lluny de nosaltres, cercant ampliar coneixements i professionalitat. Fins arribar a ser president de l’Associació Catalana d’Enòlegs i, des d’ara, el màxim responsable, per dir-ho d’una manera cordial, del vi català. Un músic, tot i no estar en actiu, que s’aferra a la vinya per continuar regularitzant un món tan complex com és el de la vinya i el vi. Melodies no li faltaran, ni aromes tampoc.
Per aromes les del moscatell i la malvasia, tan amarades a l’àmbit sitgetà. El nom de Malvasia prové de Grècia, més concretament d’un indret anomenat Monemvasia, a la costa est del Peloponès, on romans i venecians, que la van ocupar, van comercialitzar la malvasia que es produïa en la zona i que, fins i tot, apareix esmentada en el Tirant lo Blanc. Actualment existeix un establiment hoteler que és conegut per Hotel Malvasia, on es serveix aquest suculent vinet dolç. Denominació i espècie, aquesta, que no es troba en cap altre més lloc, a banda de l’esmentat llogaret, que a Sitges. Aquí encara es comercialitza, gràcies al llegat del Sr. Manel Llopis i Bofill i del qual en té cura l’Hospital de Sant Joan. De les vinyes i del renovat celler en surt moscatell i Malvasia i, des de fa un temps, també un bon vi. A la Malvasia de l’Hospital, en el mercat comercial, l’acompanya la també llegendària Malvasia Robert. Tot i que aquesta ja no es produeix a la Vila , però encara manté el nom de l’etiquetatge i la forma original de la botella. No podem dir el mateix de la que comercialitza l’Hospital que ho fa amb una botella d’un disseny més esterilitzat i actual.
Aquest cap de setmana la verema tindrà un ressò especial, en aquest Sitges que ha desenvolupat moltes activitats, des de la pagesia, la del feinejar dels pescadors, la industria del calçat, l’artesana, fins a perdre quasi totes aquestes ocupacions i quedar-se sols amb la del turisme. No obstant no ha perdut l’originalitat, com ho demostra el fet que demà d’una font brollarà vi. Un detall que s’ha convertit en un referent d’aquest mes de setembre. Una font de treure i posar, on sols hi raja vi unes hores, les d’un diumenge a la tarda, per a satisfacció d’organitzadors i gent del poble, i per a curiositat de la gent que ens visita i que potser no havien vist mai un fet tan singular. A excepció d’aquells que fan el camí de Santiago, ja que a uns dos quilometres d’Estella, a Ayegui, es troben amb la sorpresa de dues fonts arrecerades en un lateral del camí, en una hi brolla aigua i en l’altra vi, gràcies a la generositat dels responsables d’una important bodega de la zona. Damunt de l’aixeta de la del vi si llegeix, entre altres, aquetes estrofes: “¡Peregrino! Si quieres llegar a Santiago / con fuerza y vitalidad / de este gran vino echa un trago / y brinda por la felicidad.”
Brindem, nosaltres, amb el record posat a aquelles vinyes d’antany, per la gent de la pagesia que en tenien cura i per aquelles cellers que tan enrenou oferien en aquesta època, quan just passada la Festa Major, l’ambient camperol s’apoderava de les vinyes i els carrers del poble. Quan no teníem font de vi, però esperàvem, amb un cert entusiasme, que posessin aixeta a les botes.
L’aixeta d’aquesta font es tancarà en un obrir i aclucar d’ulls i a partir d’aquí, si volem vi, haurem de recórrer als establiments especialitzats en la seva venda. Lluny queda el record de la garrafeta, amb la qual anàvem i veníem dels cellers, de la mateixa manera que el de la bota del racó, que tan acuradament guardàvem en una fosca interioritat de la casa pairal.
Encara amb regustet de vi, la festivitat de Santa Tecla ens farà tornar estar de Festa Major.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de setembre del 2009 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada