Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

18 d’octubre 2009

No considero oportú posar cap encapçalament al tràngol penós que suposa la mort d’un ésser estimat, deixem-ho en el record de les virtuts que la Viky atresorava. La senzillesa, la discreció, l’amor a la família. Aquests eren els eixos més destacats a l’entorn dels quals es movia la seva manera de desenvolupar uns valors basats en el respecte. Sense adonar-se’n destacava per sobre de les rutines quotidianes. Fent una pinya no solament amb la família que havia format, sinó també amb els seus pares i germans. Un acoblament que quasi bé cada cap de setmana assoleix un renovat desig de retrobament allà a Sant Miquel d’Olèrdola, on els aires camperols vigoritzen el caliu d’una companyonia que aconsegueix reunir a grans i petits, enfortint, d’aquesta manera, una convivència distesa, exemplar.
Però també era la seva ànima festiva la que la mantenia unida a les tradicions de casa nostra i la feia encomanadissa: el Carnaval, amb aquesta transformació jocosa, portada amb elegància i entre l’experiència que confereix tants carnavals viscuts des de dintre la germanor de la colla. I quan s’esqueia, la força atraient i convulsiva del ball de bastons que tant porta a dintre en Jose i que li havia encomanat a ella, a la Viki i a l’Anna. Aquest toc de gralla que sona a “corrandillo”, a “la boja”... que fan moure els peus i esperona l’esperit. Tot això combinat amb la competivitat de l’esport. En aquest terreny més aviat n’estava al marge, em refereixo que no hi participava activament, tot i que donava un valuós suport al marit que el practicava. I ho feia amb la resignació, comprensió, que suposa haver de quedar-se a casa els diumenges que hi havia partit. Sabent trampejar l’amargor de la derrota i dosificar l’èxit de la victòria, quan el futbolista tornava a la llar familiar. Unes bones lliçons que li han permès viure, com popularment es diu, tocant de peus a terra.
Era, doncs, el pal de paller de la seva institució familiar. La mare que dóna consells a les filles, que vetlla per elles, que treballa per a contribuir al benestar dels seus, amb una feina que tan ajuda a realçar la bellesa, la feminitat de la dona. I quan plegava remenava les cassoles, mentre preparava el sofregit, per a que tot estigués al seu punt. Tampoc vull dir amb tots aquests arguments que fos una excepcionalitat. Simplement era una noia de casa, amb tot el que això comporta.
Succeeix que quan tot va prou bé, qualsevol avís de desgavell et m’erma l’ànim, t’esglaia el cor. Són aquests instants delicats que et sacsegen les fràgils interioritats, quan menys t’ho esperes. El balanceig entre la vida i la mort espanta, sempre ha estat així, perquè desconeixes cap on decantarà. Les doctes mans dels especialistes són una esperança, cal confiar en ells i en els avanços de la ciència que s’hi complementen.
Mentre, al carrer, el so de les gralles, el repic del ball de bastons, el pas altiu dels gegants... acompanyen a Santa Tecla en el seu recorregut festiu. Coincideix en aquesta celebració, l’amargor amb la joia, amb l’alegria de la festa, amb la tradició, com tantes vegades acostuma a passar, no hi ha felicitat complerta. L’evolució del temps no té aturador, no es para a mirar enrere, segueix endavant, malgrat que tu no puguis seguir. No espera a ningú, tira pel dret. Caigui qui caigui, a vegades sense contemplar el que anomenem llei de vida.
De primer moment guanyava l’equip local, però quan ja quasi bé som al final de la prorroga, la sorprenent derrota és total. Decepció i incredulitat. Ella, com ja he dit abans, l’amargor de la derrota la dosificava, de forma que sabia transmetre la confiança per a remuntar els ànims. A Nosaltres no, ens ha agafat de sorpresa . I ens adonem que estem vivint en temps afegit. Prou que ella ho sabia, per això es comportava dintre les més elegants regles del joc: no volia sobresortir, el protagonisme el compartia amb l’equip de casa. Tampoc s’avenia a fer la “cameta” a ningú.
De tot, en definitiva, en traiem ensenyances, malauradament, del seu comiat també. Al constatar que era una noia estimada pel seu poble. Que tothom va seguir, compungit, l’evolució del seu procés , fins que el seu adéu va afligir a tots d’una manera molt especial i emotiva. Νο obstant el pas del temps va matisant el dolor, poc a poc els sentiments tornen al seu estat de normalitat. Fins el punt que sols en la seva casa, entre els seus, entre les companyes de treball, dintre el cercle d’amistats, es notarà més el buit que ha deixat. Quan un cert distanciament va tornant a fer de la normalitat una rutina, serà el moment d’emmirallar-nos en el seu exemple, en aquell somriure peculiar, especial, tan característic en ella. Sobretot en Jose, la Viky i l’Anna, les seves filles, que s’aferraran al seu record com el millor estímul per a continuar endavant. Sense defallir, sense apercebre en la derrota un fracàs insuperable, tot el contrari, l’estímul per a dedicar el triomf, o la simplicitat de cada acció diària, a ella. Potser una bona manera per coordinar la mancança afectiva que produeix el distanciament, és el saber que a ella no li agradaria que estiguéssim tristos. Continuar, altra vegada, el camí, encara que ara estigui farcit de dubtes, amb fermesa i decisió.
El cel que cobreix el nostre poble, ofereix aquests dies la lluminositat de la tardor, acord amb una bonança més aviat de característiques estivals. I les nits són clares i estelades, de lluna plena que encara contribueix a que el cel de Sitges ofereixi un traç de serenor. La meva cosineta Alexia, la seva nebodeta, que encara no nota la magnitud de les batzegades que la vida ens depara, sols coneix la il·lustració exultant d’aquest viure en un núvol de felicitat, ho viu amb la incertesa de no entendre res. Degut a la seva edat, no és convenient aportar al seu estat jovial d’ànim, la pena punyent de la mort. Per excusar l’absència de la seva volguda tieta, li han dit que està al cel. Que en guarda de secrets i d’emotivitats, aquesta immensitat del firmament. Cada dia, abans d’anar a dormir, han notat que la mosseta surt al balcó i torna a entrar, sense entretenir-se en gaires contemplacions, diu que surt per a dir-li bona nit a la Viky.

L’adéu és un comiat sistemàtic, rutinari. Ella ha marxat sense quasi bé poder establir el vincle de la paraula, potser per aquest motiu ens ha agafat tan de sorpresa. Però el seu record perdurarà per sempre.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco el dia 10 d'octubre del 2009)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez