ARA TOCA FER EL PESSEBRE

El calendari no sols detalla i classifica, per dies i mesos, el transcórrer del temps, també fa constar les festivitats ordenades en el consegüent calendari litúrgic. Hem arribat a una d’elles, demà, festivitat de Santa Llúcia, coincideix la celebració d’aquesta festivitat entranyable amb el patronatge a les modistes, per considerar que cal tenir la vista fina per poder filar l’agulla de cosir. La tradició convida a elles a apropar-se fins a Barcelona, per fer una visita a la capella dedicada a la Santa que es troba adossada al claustre de la catedral i aquest pretext s’aprofita per a celebrar-ho com cal. Així els establiments de restauració acullen, després de les pregàries pertinents en la reduïda capella, l’esclat de satisfacció d’un col·lectiu que, des de sempre, s’ha caracteritzat per la jovialitat i alegria que es relaciona a les professionals de la costura.
Malgrat que els tallers de modistes, com quasi bé tots els oficis artesanals, al cap dels anys, es veuen reduïts a una presència testimonial, com la de la Irene Torramorell , modista veterana que encara fila l’agulla en l’habitació, on la seva germana Juanita posava injeccions, amb el record del taller que tenia al carrer Joan Tarrida. No vull dir amb això que no continuïn havent tallers que segueixin amb la seva activitat. No obstant s’ha mig perdut, també com totes les activitats, la presència de l’aprenent. En el cas dels tallers de modistes, les noies hi acudien ja no per la voluntat de dedicar-se en exclusiva a aquest ofici, sinó que ho feien impulsades i motivades per les seves famílies, per tal d’aprendre a saber cosir. Ja filant més prim, a dissenyar els patrons, tallar la roba i, en definitiva, confeccionar els seus propis vestits. Arribat el moment, amb tants precisos coneixements, els permetria fer un sargit als mitjons o agafar-se la vora de qualsevol vestit comprat fet.
Aquesta raó, la de preparar-se, en deien, per saber portar un casa, permetia que els tallers de les professionals de l’agulla i el fil, es veiessin molt concorreguts de noietes. La seva presència , curullada de joventut i jovialitat, aportava a aquests llocs una alegria que a voltes fins i tot resultava excessiva per la modista que es tenia que concentrar en la feina. Val a dir, també, que els xicots, sabedors o festejadors d’alguna mossa, no paraven de fer el “cuculot” per les immediateses del taller. Aquest factor ajudava a propiciar altres al·licients afegits, els quals les noies en sabien treure bon partit , al observar les estratègies que feien servir aquells avivats galans, per voler saber de les interioritats del taller en qüestió. Tot servia per fer créixer l’ambient del lloc i l’estímul d’unes aprenentes de modista, les quals, arribada aquesta data, es desplaçaven, en comitiva, fins a la capital. Per a tants motius, des de sempre, ha estat una festa, el que en diguem, simpàtica.
Una altra tradició, la fira del mateix nom, s’estenia per entre les escales per on s’accedeix a la Catedral, ara la trobem al llarg i ample de l’esplanada de davant, dedicada a la venda de figures pel pessebre, molsa i troncs per a fer cagar el tió, quan el costum de guarnir un arbre encara no havia arribat als nostres verals, ni calat en la nostra voluntat. S’obria per aquesta data, que és quan la mateixa tradició mana que s’ha de fer el pessebre i treure’l per la Candelera. D’això en saben els pessebristes que, any darrera any han cercat per la fira, la figura que més s’adapta a la seva composició. Amb preferència per artesans, artistes tan prestigiosos en aquest art, com Muns, Castells, germans Colomer, Delgado...
Anar a fer la molsa pel pessebre, ha estat l’al·licient afegit a tot aquest cúmul de coincidències. Hi continuo anant, malgrat les limitacions que s’han acotat, perquè considero que la que necessito és molt poca i no crec que el meu contacte amb la muntanya, amb aquesta finalitat, pugui malmetre l’eco sistema, com ho estan fent, de manera despietada l’avanç de les pedreres.
No tan sols la presència de la molsa preval en el paisatge pessebrista, per a que flairegi a muntanya, s’esquitxi de verd, és convenient disposar branquillons de romaní , de grèvol i d’altes varietats. Per l’entorn de l’ermita de Sant Pau de la veïna població de Sant Pere de Ribes, hi creixen uns matolls que disposats en el pessebre dóna la sensació que es tracti de les palmeres d’un oasis. No en sé pas el nom d’aquest tendre arbust, si més no la seva configuració estructural m’encanta. Sense desmerèixer un parell o tres de figues de moro collides al peu de l’ermita.
Aquesta vegada ens acompanyava un entusiasta ribetà , en Josep Baqués Quesada, el qual, mentre furgàvem entre la mata de romaní, ens ha conduit a fer un tomb per les llegendes populars ribetanes i des d’allà mateix hem pogut assaborir el contingut de les dolces mels que unten determinats continguts de la vida popular. Resulta que a mig camí de la pujada de Sant Pau, hi trobem una capelleta que els oriünds del lloc la coneixen com la del Sant Pau xic. Aquesta construcció és molt simple i de mesures igualment reduïdes. Però té dues vessants de teulat molt inclinat i llis,aquí rau la dificultat de la llegenda. La qual vaticina que la persona, fadrí o fadrina, que tirin una pedra a la teulada i aquesta s’aguanti, malgrat la inclinació, no tardarà en trobar pretendent/a. No varem entrar en detalls, ni amb exemples de la seva efectivitat, però sí vam poder constatar que les dues teulades estaven ben concorregudes de pedretes. En cas de fer-se efectiu el desig, vaig arribar a ala conclusió que cal que l’aparellament vagi per bon camí, ja que del contrari serà i, mai millor dit, com haver tirat pedres damunt de la pròpia teulada. Com que no és el meu cas, el de provar sort en aquesta eventualitat, no em vaig veure temptat de tirar-hi cap pedreta, no fos que se m’afegís una altra companyia, aquesta, no desitjada.
No obstant la llegenda urbana encara va més enllà. Continuant el camí, deixant enrere l’ermita del sant xic i la del gran, s’arriba a la font d’en Sidro. Un curiós aqüífer amb el qual la natura ens obsequia. En aquestes èpoques contenia poca aigua, si més no la que hi havia era transparent i freda. En Josep ens explica que la parella que beguin els dos de la mateixa aigua, el matrimoni acabarà malament. Per tant un camí amb unes precaucions que s’han adoptar si vols que la felicitat no es vegi malmesa per l’embranzida descontrolada de les pedres damunt de la teulada o pels glopets compartits de l’aigua de la font. Són dos referents de la vida ribetana que junt amb la Cova Negra, que es troba ubicada en el seu terme, i que mana també que per a ser un bon ribetà s’ha d’haver entrat fins a acariciar la foscor de la seva cavitat. Són detalls que conformen el pedregui dels nostres veïns.
Nosaltres continuem amb la recerca del verd i de la molsa, perquè ara toca fer el pessebre.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de desembre 2009 )