ELS CARRERS DEL POBLE

Sembla como una moguda generalitzada, que tots els carrers dels pobles han de sucumbir a una transformació calcada un de l’altre, consistent en suprimir voreres i enrajolar tota la superfície. Es veu que amb la intenció d’aconseguir la denominació de “peatonal”, amb tots els ets i uts. Però la millora més ostensible que es va obrar en tots els carrers d’arreu, va ser passar de la terra al ciment. Els carrers de terra han estat un malson per a tothom, principalment per a les mestresses de casa, meticuloses en la netedat. Aquella circumstància empolsegava les interioritats de les llars i quan plovia el fangueig que es produïa era molest, més quan s’esquitxaven les parets emblanquinades, per aquest motiu sempre tenien a punt la galleda amb la calç i l’escombreta, per a fer un repàs. També els reguerots que provocava l’acció de l’aigua, posava en perill l’estabilitat, dificultant el pas de gent amb problemes de mobilitat.
Al meu poble, encara vaig aconseguir alguns carrers de terra, sobretot el de Santa Bàrbara i el carrer Espanya, són els dos que tinc més presents. Dels altres, tot just n’havien acabat d’enquitranar quan la meva infantesa era molt incipient. Hi ha una anècdota del popular Salvador Robert, més conegut per en “Tirano”, on expliquen que anava entrejat de blanc i en el carrer Sant Sebastià hi havia uns dolls d’aigua, va succeir que un cos estrany, amb el qual uns vailets hi jugaven, va anar a parar al mig del fangueig, amb tan mala fortuna que va esquitxar aquella blancor de la vestimenta amb ronxets de fang. L’elegància de l’home es va veure devaluada, mentre una ràbia continguda es passejava pel seu pensament, fins que no va poder per més que exclamar una mena de sentència filosòfica: “ Que els hi haig de dir a aquests, si fills de ... és poc”.
Pas a pas, els carrers han anat evolucionant, però mai havien perdut aquell guirigall que traspuava vida. Em refereixo a les corredisses de la mainada, als crits sorgits d’unes enjogassades cabòries. Al brunzir, amb un fort “picaranyo”, de la baldufa damunt el terra allisat. Del refrec dels patacons mentre s’arramblava el més just possible, de la vorera a tocar la façana de la casa. O quan aquesta mateixa sola s’enduia els cromos d’una embranzida lliscant de ple per damunt el botí. O la patacada espectacular i la immediata asseguda a les esquenes dels qui jugaven al ram de la mula. Més silenciosa era, però, la juguesca dels “güitos”, no sóc capaç d’escriure-ho d’una altra manera. De la destresa dels jugadors depenia que el pinyol anés a parar dintre la canal del desaigua, qui aconseguia ficar-hi el últim s’emportava tots els pinyols que hi havia a dintre. Per a nosaltres aquelles petiteses cotitzaven més que les accions de la borsa. Donàvem més valor a aquestes immaterials menudeses que a cap altra cosa.
El carrer era un feu quasi propietat de la mainada. Els havia que van fer ús d’aquest espai quasi fins que van festejar i per a tal afer encara feien , el que en deien, cantonades. Mireu si en tenia de protagonisme, que quasi bé es pot afirmar que els millors xuts a la pilota han tingut lloc entre aquestes estretors territorials que avarca de vorera a vorera. I per descomptat que els partits una mica seriosos, entenguis per aquesta seriositat, eren aquells que comptava amb un nombre una mica populós de jugadors. I que quasi bé acostumaven acabar abans d’hora i malament, dit d’altra manera, com el rosari de l’aurora. Succeïa quan el rifi rafe decantava la pilota, amb tota la fúria, cap alguna vidriera i tots seguit s’escoltava l’estrepitosa trencadissa de vidres. En pocs segons desapareixien del terreny de joc tots els jugadors, ningú volia carregar amb els plats trancats, tot i que en aquest cas no es tractava de cap terrissa. Com que no havia cap delegat de camp, endevina qui t’ha tocat. Per a desesperació i enuig dels qui afectava la trencadissa. Per l’únic que en treia un cert avantatge, era que durant uns dies pel terreny de joc no apareixia cap jugador, ni de l’equip local, ni del visitant. La calma, però, durava poc.
Actualment aquelles juguesques de carrer no es suportarien. La prova la puc testimoniejar jo mateix. El carrer on visc, que si en el seu temps no es van fer partits de la Lliga europea és perquè m’imagino que no existia tal competició, ho dic per les condicions que oferia el camp circumstancial. L’amplada i la llargada eren molt aptes per a jugar a futbol i a més gens transitat, per tant s’hi feien uns partits de campionat d’estar per casa. Aquests darrers anys, molt de tant en tant, hi acudeixen un parell o tres de nens xinesos que els seus pares regenten una botiga molt a prop. Hi venen a jugar i resulta que la mica de xivarri que puguin fer les criatures, ens arriba a molestar, i és perquè ja no hi estem avesats a la presa de possessió de la jovenalla.
Els carres del nostre poble també s’identificaven per les botigues, o entitats que hi havia. Així es deia: el carrer del Prado, el carrer del Retiro, el carrer de la Palma, el carrer dels Escolapis... L’estanc de ca la Lola, a ca la Pepa Tiquet, a ca la Pepeta dels orinals, el celler de can Mas. A ca la Cintenta,, a can Casimiro, a can Ploraire, a ca la Pasquala, a can Carbonell de la roba, a can Jaumet forner, el forn de can Bosc, la carboneria de cal duro... etcètera, etcètera . Tot això ja és història, no obstant encara ho recordem i apareix escrit el algun que altre paper. Ara bé, d’un temps cap aquí, es fa pales un augment considerable d’obertures d’establiments de roba i de quincalla regentats per personal oriental i els de queviures, o supermercats, per gent de nacionalitat paquistanesa. No crec que tots aquests comerços deixin uns signes eloqüents de popularitat per la posterioritat. Se em fa estrany que el dia de demà els cronistes, historiadors, que ens precediran es refereixin a la botiga del “Xino-Xano”, a la d’en Xinxan, la d’en “Xuenlai”... A no ser que la nostra vila sigui coneguda sota la rocambolesca denominació de: Sitges – Xina Town. Seria una mala herència pels nostres descendents. La d’un poble sense una tradició comercial que tan ajuda a preservar unes referències d’identitat popular. Hauríem perdut pistonades.
Avui, amb la desaparició de les voreres, es perd una disciplina de les contemplades en els tractats d’urbanitat, el de transitar sempre per la vorera de la teva dreta. Perdura, però, entre els de la nostra generació, el record d’aquells consells familiars, quan iniciaves el camí cap a l’escola: “No baixis de la vorera i vigila els cantons”.
Sense voreres es perd un espai singular i primordial de qualsevol carrer de poble i, per altra banda, s’afavoreix el campi qui pugui. D’aquí que els vianants no respectin ni dreta ni esquerra i creuin per davant teu, sense ni cedir el pas.
Tot és qüestió de preferències, malgrat que algunes no es respectin o costin d’assimilar.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de novembre del 2009 )