Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

26 de setembre 2009

EL MÚSIC MINGOTE




El cognom Mingote està molt vinculat amb la ciutat de Daroca., una vila de la província de Saragossa que Pere IV li va conferir la categoria de ciutat a l’any 1366. Una ciutat, deixem-ho així, malgrat la seva reduïda extensió urbana, que em captiva i a la qual li vaig dedicar un article, d’això fa molts anys, incidint amb les seves esglésies romàniques. Amb els venerats Sagrats Corporals que custodia la seva Col·legiata. En la Majestuositat de les portes d’entrada i sortida de la ciutat. I en les seves històriques muralles.
Curiosament em plau apuntar que entre Daroca i Sitges existeix una relació fortament lligada al cognom que avui serà el protagonista de l’article. Antigament els mestres de música, acostumaven a prendre possessió com organistes de les esglésies, aconseguint la categoria de mestre de capella. A Daroca com que hi havia unes set parròquies, els organistes amb que comptaven eren més d’un. Però el dia 19 de desembre de l’any 1891 naixia en aquell indret Àngel Mingote Lorente, fill del agutzil de la localitat i alhora organista de la Col·legiata. La seva infantessa va transcórrer, en bona part, entre les parets del temple, on la seva mare el portava per participar de les tocates que oferia el seu progenitor en el transcurs de les múltiples celebracions litúrgiques que hi tenien lloc. Aquest ambient musical, sense cap mena de dubte, va influir en la formació d’aquell infant, el qual disposava també d’una veu angelical que li va permetre entrar al cor dels “Infanticos” de la Seu de la capital saragossana.
Iniciat en els estudis de música, no va tardar gaire en sobresortir, si més no abans de dedicar-se per complert a la música, va ingressar al Seminari per iniciar estudis eclesiàstics, però els va abandonar desprès de dos anys de permanència. Va tornar a Daroca i va combinar les tasques d’organista amb les de director de la banda de música del poble. Degut a la prosperitat agrícola i comercial que es feia palès en l’entorn, la població comptava amb bones sales de ball, on ell hi actuava com a pianista, acompanyant artistes, com és el cas d’una noia valenciana que va ser contractada i que quan la va escoltar cantar, i requerida la seva opinió per part de la mare de la xiqueta, el mestre li va vaticinar una prometedora carrera artística, com així va ser la que va culminar la gran Conxa Piquer.
Àngel Mingote no va tardar gaire a posar al servei de la música popular la seva vàlua. Recuperant peces musicals d’un gran contingut tradicional i folklòric i component-ne de noves.
En els anys de la seva joventut acostumaven a estiuejar en Daroca la família Barrachina- Esquiu, que vivien a Sitges. El destí de la vida va propiciar l’enamorament entre l’Àngel i la Carme que també tocava el piano i la cosa va acabar en casori l’any 1918 en el nostre poble. El matrimoni va anar a viure a Daroca, on el marit de la Carme Barrachina prosseguia la seva fructífera tasca musical. Un any després, el 17 de gener del 1919, pel costum que hi havia que les mares anaven a tenir els seus fills al seu poble d’origen, al costat de la família, aquí va néixer el primer fill del matrimoni, l’Antoni. Tornada a la ciutat murallada i complaent vida familiar entre melodies diverses. Si més no els progressos artístics del cap de família, les constants sol·licituds per poder comptar amb la seva col·laboració pedagògica i musical, fan que el músic i la seva família, ja havia nascut un altre fill, la Mercè, vagin a viure molt a propet, a la ciutat de Calatayud. Al cap de dos anys torna, de manera ocasional, al seu poble natal i d’allà passa a la capital aragonesa de Terol. On a més de la seva vessant de músic d’orquestra, continua com a mestre organista d’unes quatre esglésies de la capital.
Entre aquests anar i venir, el seu fill Antoni era ja un noiet que també havia après de música. Fins el punt que estava capacitat per suplir el seu pare, quan aquest anava atrafegat, en el complex art de fer sonar l’orgue amb la dignitat que l’instrument es mereix. Pare i fill s’alternaven en les celebracions religioses on es requeria de l’acompanyament musical. Amb tantes esglésies sota la seva responsabilitat d’organistes, de segur que tenien totes les festes de precepte ocupades. No obstant el destí li tenia reservat a l’Antoni Mingote i Barrachina, una altra activitat artística, la de dibuixant.
Amb el traç del llapis i el so de l’orgue, la vida familiar transcorre en un ambient molt gratificant. Les satisfaccions venen avalades pels èxits del músic i pels progressos artístics del noi de la casa. El qual, malgrat tot, canvia d’aires i ingressa a l’Acadèmia Militar de Guadalajara que posteriorment abandonaria per a dedicar-se exclusivament a la faceta de dibuixant que el portaria a fer-se una celebritat. Mentre, el seus pares es traslladen a viure a Madrid, on el mestre havia aconseguit un lloc de responsabilitat en una acreditada editorial musical, fins a guanyar, per oposicions, una plaça de professor de solfeig en el Real Conservatori de Música d’aquesta capital. Però quan les coses van massa bé acostuma a interposar-se alguna que altra penúria, el 1947 moria l’esposa i mare, la Carme Barrachina. Un fet que trastornar la vida familiar fins que el pas del temps va alleugerint les penes. Al cap de set anys l’Àngel Mingote es va tornar a casar, sense haver deixat mai la seva meritosa activitat musical. Fins que el 29 de desembre del 1960 no es va despertar del seu son als 69 anys d’edat.
M’ha arribat a les mans el discurs que el Sr. Emili Reina Gonzalez va pronunciar amb motiu del seu ingrés en la “Real Academia de Nobles y Bellas Artes de San Luis de Zaragoza. Un breu tractat biogràfic del mestre Mingote, el qual per motius afins a la ciutat de Daroca que tan admiro i indirectament als vincles existents amb Sitges, he cregut oportú resumir per tal de donar a conèixer una mica de la vida i obra del pare del nostre compatrici Antoni Mingote i Barrachina, il·lustrant el contingut amb una fotografia de l’Àngel i la Carme, molt vinculada a Sitges i a un cognom que va afavorir l’ensenyament a l’alumnat de l’escola pública del nostre poble. Un cognom que igualment arrelà, amb força, entre les tradicions de la Vila. Per tants motius no podia passar per alt un referent tan curiós i encerclat per lligams sitgetans.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de setembre del 2009 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez