ARRIBAR I MARXAR

Si es tractés de donar contingut a aquesta immediatesa, emprant un llenguatge popular i amical, potser caldria millor apuntar, “ arribar i moldre “. En aquest cas, però, entre aquest arribar i marxar es desenvolupa tota una vida, que tan pot ser curta com longeva.
Venir al món és una circumstància molt complexa, deixant de banda el motiu de felicitat que acostuma acompanyar l’esdeveniment. Els de la meva generació, va ser de les darreres, que varem tenir el privilegi de néixer a casa. Una llar on no tothom tenia de propietat, sinó que hi vivien de lloguer, d’aquí que tot sovint escoltem dir: “Vaig néixer en aquella casa del carrer...” Cases que quasi totes han estat transformades i per tant ja no queda cap vestigi que testimoniegi uns orígens d’acord amb la procedència de la primera estada, la qual va començar a perdre identitat a mesura que les persones canviaven de vivenda i altres famílies l’ocupaven. Per aquesta regla de tres, es donava el cas que en una mateixa casa haguessin vingut al mon varies criatures en el si de famílies diverses. Són algunes de les moltes casualitats que coincideixen en un mateix lloc, però en diferent època.
En aquest procés les llavadores tenien una responsabilitat primordial. Que si ens atenem als simples mitjans que disposaven, el risc era important. Tot i que actualment, amb els avanços que permeten controlar el que pot ser previsible, al món encara hi ha qui neix de la manera més natural, per molt desproporcionada que pugui semblar, avui, tal naturalitat.
Representa, doncs, que ja hem vingut. A mesura que avancem en el temps van apareixent els primers símptomes, els quals acostumen a ser comuns per tothom, d’un temps cap aquí ja no es sent parlar, per exemple, del xarampió... i potser encara perdura algun brot de varicel·la i no gaires més d’aquells virus que quan hom els patia s’encomanaven entre els més al·legats. I que les persones doctes en medicina intentaven pal·liar, tot i que qualsevol d’aquestes “passes” havia de seguir el seu procés. En deien, la pujada i la baixada. Amb recomanació de la llum vermella per covar el xarampió.
Per a guarir tota mena de desgavells, en el nostre entorn més proper, no existien gaires centres mèdics especialitzats. Llevat del nostre Hospital, on el doctor Benaprés, fins i tot havia intervingut quirúrgicament a qui precisava una operació urgent i la pressura arriscava el trasllat a Barcelona. La seva experiència, malgrat la precarietat, o simplicitat dels mitjans, havia salvat moltes vides
Les mancances en el sistema sanitari, en quant a centres d’hospitalització, feia que la gent optés per integrar-se en les mútues privades, a les més antigues les anomenaven germandat. Una de tantes, aquella que havia escoltat referir-se, als de casa i precisar dels seus serveis s’anomenava, clínica Figuerola Pera. Una altra mútua que també tenia molts afiliats entre la gent de Sitges, era la “Unión Mèdica” de la qual n’era cobrador el recordat Sr. Milà. I metge de medicina general que passava visita al pis de la casa de can Prieto, el doctor Guix. El ginecòleg doctor Pardina que també hi visitava, ha ajudat a venir al mon a molts del nostre poble. Per a qui tenia la malastruga de fer-se una trencadissa d’ossos , la família Castells, pare i fill, en tenien, i valgui la ironia, la mà trencada. Visitaven a l’Hospital de Sant Joan i allà a la consulta que tenien a Barcelona, era on et portaven a que et posessin l’os en el seu lloc i aquí, els dissabtes, feien els seguiments pertinents i et treien el guix quan calia. I no deixaré mai de recordar i apuntar, quan l’ocasió ho porta, la gran tasca professional i humanitària que va portar a terme, entre els convilatans que estaven delicats de les vies respiratòries i dels pulmons, el metge sitgetà i bon amic, el recordat Joan A. Martínez Sardá, casat amb la Teresa Benazet.
Quan a l’any 1975 es va inaugurar l’Hospital de Sant Camil, entre Sant Pere de Ribes i Puigmoltó, va representar un alleugeriment pels habitants de la comarca del Garraf. El fet de tenir-ho tan a l’abast produeix una certa tranquil·litat, sobretot quan s’ha de córrer, allà sempre hi trobes una ma estesa. Actualment en aquest centre hospitalari també es ve al mon, però de la mateixa manera que venen, arribada l’hora, es marxa.
És el segon apartat de l’enunciat, el més difícil d’assimilar, el més colpidor, el que sempre ve de nou. Aquest procés transitori que va de la vida a la mort, passa per diverses etapes. Les més freqüents que cataloguem dintre una “normalitat” ofereixen un perill relatiu, ja que en un principi, amb un tractament adequat, el petit problema queda solucionat, tot i que sempre poden derivar en una complicació. Són casos aïllats i depenen de moltes circumstàncies. No obstant quan la vida s’allarga, la salut es torna fràgil i pot fer-se latent una progressiva degeneració, la qual es fa més ostensible amb el pas inexorable del temps.
A Sant Camil ha conjugat la medicina i l’aspecte religiós, dos valors que pels creients es complementen i es necessiten, de manera especial quan la fe ajuda a suplir les mancances o els límits de la medicina. En moments delicats, quan la vida trontolla i es va afeblint, aflora un recolliment, quelcom especial que ajuda a invertir resignació davant la marxa d’un ésser estimat. En aquest hospital que es va posar sota el patronatge del Sant, regentat pels seus seguidors, actualment sols queden dos sacerdots Camils, el pare Miquel i el pare Heliodor. Aquest últim visita els malalts en les habitacions i les seves paraules són una ajuda per la persona que així ho estima convenient. Complementen la comunitat dos religiosos, l’Enric i l’Àngel.
A nodrir els valors humans hi contribueixen, també, les persones voluntàries. Un bon nombre d’elles dediquen moltes de les seves hores lliures a facilitar l’estada dels pacients, sobretot la dels familiars a qui les seves obligacions no els permet poder passar l’estona que voldrien al costat del malalt. La seva és una tasca admirable, sense cap mena d’ànim de lucre, altruista cent per cent. I per tant, digne dels millors elogis. Em permetrà aquest col·lectiu, des de l’admiració que sento per tots, fer esment a una sitgetana la qual, durant molts anys, abans d’anar a viure al recer de les Cases Noves, va ser veïna del carrer Sant Bonaventura, un carrer que li he dedicat més d’un comentari. Em refereixo a la Mª. Vinyet Marce, que porta 18 anys de dedicació a una causa tan noble. Ella, amb la sensibilitat que la caracteritza, s’encarrega també de posar flors a la capella, un esquitx de colorit que tan agraeix qui busca el consol en la fe.
Ningú sap ni quan ni com, però abans de marxar el familiar, l’amic, es fa palesa una reflexió, la fragilitat de la vida. Alhora que el reconeixement a totes les persones que treballen en aquest redós, a peu del camí de Puigmoltó, que fan possible que arribar i marxar sigui un trànsit sense masses escarafalls. Quina joia estar preparats, per a quan arriba el moment del comiat
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de novembre del 2009 )