Els reclams publicitaris, els anuncis, formen part de la quotidianitat, ens hem acostumat a conviure amb una amplia varietat d’ells. D’aquí bé que per a que l’anunci sigui molt impactant, que cridi l’atenció, hi han de confluir un determinats elements que el facin diferent. Aquest és el gran repte pel qual estan avesats gran quantitat de publicistes, tots busquen trobar un contingut que transmeti interès i sensació, que se’n parli i per consegüent que tingui bona demanda, entre el públic, el producte anunciat. Passa com tot, la senzillesa, un fet basat en la rutina diària, una paraula, expressió molt emprada en l’argot popular, posada en el lloc adequat, pot triomfar per sobre altres sofisticacions publicistes.
Precisament he estat informat, per part de la direcció d’aquest setmanari, de que a partir d’ara no em puc sobrepassar d’uns límits que m’han establert. Per tal de poder encartar, al final de la pàgina, un anunci de caire publicitari. No representa cap problema, tan el Sr. Bisbe, com jo mateix, haurem de mesurar la mètrica de l’escrit per donar pas a la publicitat, un repte que només afecta, pel que fa a la meva col·laboració, a unes cinc línies. A voltes poden ser bàsiques, no obstant serà la manera de rematar-ho abans. Si més no a aquest establert rigor mètric, també hi cal afegir la línea, aquesta que apareix sota el meu escrit, informant que la direcció del setmanari és aliena al contingut dels escrits que van signats. Vet aquí que d’aquest advertiment sempre me’n he sentit deslligat, ja que aquestes simples inicials no són reveladores d’una identitat massa aclaridora. És allò que es diu, endevina qui t’ha tocat. És clar que tants anys fent ús d’aquesta identificació, a simple vista, poc delatadora, em temo que s’ha convertit en una signatura amb noms i cognoms a l’abast dels lectors/es que em segueixen setmanalment. Una identificació, per tant, que m’afalaga i m’esperona a omplir aquest espai que tan amablement la mateixa direcció del setmanari em reserva.
Curiosament, fins no fa gaire, la publicitat que s’ha fet evident en aquestes pàgines, han estat objectius de caire local. Quan l’Eco es limitava a unes poques pàgines, el contingut publicitari era més aviat de caire llaminer. Principalment anuncis de les Malvasies i de les pastisseries locals, entre altres brevetats comunicatives. Afegint-s’hi, al cap d’un temps, la propaganda de les bodegues.
Eren uns temps en què les publicitats als espais públics quasi no existien i si n’hi havia estaven incrustats a les parets , agrupades en rajoles. Com en els bancs del Passeig de la Ribera, aquests de ciment que van fer els germans Artigas i que el respatller servia de reclam publicitari. També cal fer esment a l’anunci que va estar aferrat damunt la blancor de la paret de la botiga de l’Angeleta dels ous, més aviat centrat amb l’aparador de la floristeria de l’Enriqueta, anunciava el “Valdespino Jerez “. Si decantaves cap a l’interior, per terres de la pagesia et trobaves amb un de molt adient a la terra el de “Nitratos de Chile”.
Tornant a la publicitat del setmanari, ja més recentment, un anunci que, durant molts anys, tenia un reservat al costat mateix de la capçalera del diari, anunciava amb lletres destacades: “SORDOS” , com a reclam d’una marca reconeguda d’aparells auditius. Un contrasentit amb la paraula escrita, on no cal tenir l’oïda massa fina a l’hora de llegir.
La història del poble també es podria seguir a partir d’aquesta vesant enunciativa. Ens permetrà orientar-nos, amb una certa veracitat d’apropament a les transaccions comercials, encara que no ho reflecteix amb tota exactitud, pel fet que no s’anuncien tots els establiments, l botigues i negocis, tan sols aquells que han tingut la voluntat de perpetuar-se, ni que sigui, dintre aquestes pàgines.
Sense passar per alt els diferents anunciats de signe polític que hi han deixat petjada. La invitació a votar a tal o qual partit, ha conjugat amb les formules dels grans diaris, i si a l’anunci hi afegim la representació que cada partit local ha presentat a les successives eleccions municipals, per a centrar-ho dintre del nostre àmbit, podem seguir el gran nombre de sitgetans/nes que s’han prestat per a treballar per la causa comuna des del restabliment de la democràcia.
Un altra publicitat que omple unes quantes pàgines, és el de la popularment coneguda com a borsa immobiliària. Si retrocedim en els anys, ben pocs anuncis ens trobarem d’aquest caire. Pràcticament no hi havia ni oferta ni demanda, i quan s’esqueia un ban d’enunciat institucional, o de caire municipal, o també per fer saber que en tal o qual celler s’havia posat aixeta a la bota, el recordat Roca en tenia, com popularment es diu, la mà trencada.
Han alternat, de la mateixa manera els anuncis d’oci, com el cinema i les ballarugues que tenien lloc en les Societats, ho complementava els programes de mà que es repartien. Que tant interès despertaven a la Montserrat de cal Sr. Torrens, que feia baixar als alumnes a recollir-ne, cada vegada que des de la tribuna del Cap de la Vila, la dona observava que hi havia qui els repartia. Relacionat amb el cinema, cal fer esment a les pissarres que artísticament retolaven el Sr. Massana pel Prado i l’Antoni Mirabent, germà d’en Fèlix, pel Retiro i que els empleats penjaven als llocs més estratègics del poble.
Fins arribar als nostres dies, on predominen els rètols que anuncien venda i lloguer de pisos i locals comercials. El paisatge urbà n’està ple, com d’un temps ençà ho fan aquestes gran pancartes estandaritzades, on es llegeix, amb lletres grans, PLAN E. Una iniciativa del govern per intentar mitigar les conseqüències de l’atur, a la vegada que es realitzen millores comunitàries.
Als carrers del nostre poble un detall anuncia que el Nadal s’apropa, les garlandes lluminoses ja comencen a estar disposades, no recordo que mai s’hagués fet amb tanta previsió. Un fet que ens anuncia que el temps passa ràpid. Però la campanya de Nadal començarà, de forma oficial, amb l’anunci de la rifa i de l’esperat anunci d’una marca de cava que se’ns presenta com una sorpresa, on sols s’avança el dia que sortirà en antena.
A l’Eco es detecten nous mètodes publicitaris, des de que en Josep, el més joves dels Joseps de la casa, té a les seves mans la direcció de l’apartat dels anuncis, per dir-ho d’una manera més correcta, de la publicitat que s’aplega entre les nostres col·laboracions. A la seva disposició posem l’estira i l’arronsa, en quant a la mètrica del contingut de l’article. I que a l’anunciant que vulgui ocupar l’espai que li fem, la nostra companyia l’ajudi a fer bones transaccions comercials.
Precisament he estat informat, per part de la direcció d’aquest setmanari, de que a partir d’ara no em puc sobrepassar d’uns límits que m’han establert. Per tal de poder encartar, al final de la pàgina, un anunci de caire publicitari. No representa cap problema, tan el Sr. Bisbe, com jo mateix, haurem de mesurar la mètrica de l’escrit per donar pas a la publicitat, un repte que només afecta, pel que fa a la meva col·laboració, a unes cinc línies. A voltes poden ser bàsiques, no obstant serà la manera de rematar-ho abans. Si més no a aquest establert rigor mètric, també hi cal afegir la línea, aquesta que apareix sota el meu escrit, informant que la direcció del setmanari és aliena al contingut dels escrits que van signats. Vet aquí que d’aquest advertiment sempre me’n he sentit deslligat, ja que aquestes simples inicials no són reveladores d’una identitat massa aclaridora. És allò que es diu, endevina qui t’ha tocat. És clar que tants anys fent ús d’aquesta identificació, a simple vista, poc delatadora, em temo que s’ha convertit en una signatura amb noms i cognoms a l’abast dels lectors/es que em segueixen setmanalment. Una identificació, per tant, que m’afalaga i m’esperona a omplir aquest espai que tan amablement la mateixa direcció del setmanari em reserva.
Curiosament, fins no fa gaire, la publicitat que s’ha fet evident en aquestes pàgines, han estat objectius de caire local. Quan l’Eco es limitava a unes poques pàgines, el contingut publicitari era més aviat de caire llaminer. Principalment anuncis de les Malvasies i de les pastisseries locals, entre altres brevetats comunicatives. Afegint-s’hi, al cap d’un temps, la propaganda de les bodegues.
Eren uns temps en què les publicitats als espais públics quasi no existien i si n’hi havia estaven incrustats a les parets , agrupades en rajoles. Com en els bancs del Passeig de la Ribera, aquests de ciment que van fer els germans Artigas i que el respatller servia de reclam publicitari. També cal fer esment a l’anunci que va estar aferrat damunt la blancor de la paret de la botiga de l’Angeleta dels ous, més aviat centrat amb l’aparador de la floristeria de l’Enriqueta, anunciava el “Valdespino Jerez “. Si decantaves cap a l’interior, per terres de la pagesia et trobaves amb un de molt adient a la terra el de “Nitratos de Chile”.
Tornant a la publicitat del setmanari, ja més recentment, un anunci que, durant molts anys, tenia un reservat al costat mateix de la capçalera del diari, anunciava amb lletres destacades: “SORDOS” , com a reclam d’una marca reconeguda d’aparells auditius. Un contrasentit amb la paraula escrita, on no cal tenir l’oïda massa fina a l’hora de llegir.
La història del poble també es podria seguir a partir d’aquesta vesant enunciativa. Ens permetrà orientar-nos, amb una certa veracitat d’apropament a les transaccions comercials, encara que no ho reflecteix amb tota exactitud, pel fet que no s’anuncien tots els establiments, l botigues i negocis, tan sols aquells que han tingut la voluntat de perpetuar-se, ni que sigui, dintre aquestes pàgines.
Sense passar per alt els diferents anunciats de signe polític que hi han deixat petjada. La invitació a votar a tal o qual partit, ha conjugat amb les formules dels grans diaris, i si a l’anunci hi afegim la representació que cada partit local ha presentat a les successives eleccions municipals, per a centrar-ho dintre del nostre àmbit, podem seguir el gran nombre de sitgetans/nes que s’han prestat per a treballar per la causa comuna des del restabliment de la democràcia.
Un altra publicitat que omple unes quantes pàgines, és el de la popularment coneguda com a borsa immobiliària. Si retrocedim en els anys, ben pocs anuncis ens trobarem d’aquest caire. Pràcticament no hi havia ni oferta ni demanda, i quan s’esqueia un ban d’enunciat institucional, o de caire municipal, o també per fer saber que en tal o qual celler s’havia posat aixeta a la bota, el recordat Roca en tenia, com popularment es diu, la mà trencada.
Han alternat, de la mateixa manera els anuncis d’oci, com el cinema i les ballarugues que tenien lloc en les Societats, ho complementava els programes de mà que es repartien. Que tant interès despertaven a la Montserrat de cal Sr. Torrens, que feia baixar als alumnes a recollir-ne, cada vegada que des de la tribuna del Cap de la Vila, la dona observava que hi havia qui els repartia. Relacionat amb el cinema, cal fer esment a les pissarres que artísticament retolaven el Sr. Massana pel Prado i l’Antoni Mirabent, germà d’en Fèlix, pel Retiro i que els empleats penjaven als llocs més estratègics del poble.
Fins arribar als nostres dies, on predominen els rètols que anuncien venda i lloguer de pisos i locals comercials. El paisatge urbà n’està ple, com d’un temps ençà ho fan aquestes gran pancartes estandaritzades, on es llegeix, amb lletres grans, PLAN E. Una iniciativa del govern per intentar mitigar les conseqüències de l’atur, a la vegada que es realitzen millores comunitàries.
Als carrers del nostre poble un detall anuncia que el Nadal s’apropa, les garlandes lluminoses ja comencen a estar disposades, no recordo que mai s’hagués fet amb tanta previsió. Un fet que ens anuncia que el temps passa ràpid. Però la campanya de Nadal començarà, de forma oficial, amb l’anunci de la rifa i de l’esperat anunci d’una marca de cava que se’ns presenta com una sorpresa, on sols s’avança el dia que sortirà en antena.
A l’Eco es detecten nous mètodes publicitaris, des de que en Josep, el més joves dels Joseps de la casa, té a les seves mans la direcció de l’apartat dels anuncis, per dir-ho d’una manera més correcta, de la publicitat que s’aplega entre les nostres col·laboracions. A la seva disposició posem l’estira i l’arronsa, en quant a la mètrica del contingut de l’article. I que a l’anunciant que vulgui ocupar l’espai que li fem, la nostra companyia l’ajudi a fer bones transaccions comercials.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco el 17 d'octubre del 2009)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada