EL PESSEBRE ENTRE COTXES

Nadal acaricia la tradició de les bones intencions. Cada 25 de desembre, però, és diferent, si rebolca la plenitud de les hores viscudes i també la tristor que s’acusa enfront de sentides absències. No obstant la festivitat continua estant associada al fred que glaça els cims de les muntanyes. Com l’altre diumenge, quan caminàvem pels camins de la muntanya de Montserrat, mentre unes enjogassades volves de neu, poc a poc, anaven emblanquinant el paisatge. Tots coincidíem amb la mateixa predicció, quan dèiem: “fa dia de Nadal”. Relacionem aquesta climatologia, freda i d’ambient rúfol, amb la festes nadalenques. Els pastors dels nostres pessebres, porten gruixudes samarres mentre es dirigeixen cap el portal. En el seu interior, sols el protagonista d’aquest dia tan assenyalat , el nen Jesús, és el qui va menys abrigat de tots. Sort que el bou i la mula li proporcionen escalforeta. Així ho hem representat sempre.
L’únic que varia és la creativitat de qui fa el pessebre. He volgut encapçalar l’article amb la imatge d’un de molt curiós. Que a més de la seva originalitat, la disposició artística del seu autor, m’ha complagut i m’ha encuriosit trobar-lo instal·lat en la mateixa entrada del seu taller de reparació de cotxes. Ben pocs tallers, de l’ofici que sigui, deuen quedar per arreu que muntin aquest emblema del Nadal, íntim, dintre l’espai dedicat a l’activitat laboral. En Lucas ens ha sorprès amb aquesta brillant idea, la qual, sense pretendre-ho, assoleix cotes d’un cert surrealisme, si tenim en compte que per aquells temps la invenció dels motors estaven a anys llum. Per altra banda és un exemple, alliçonador, com modernitat i tradició poden conviure sense fer-se nosa. Ni tampoc que els fums rebutjats pels motors, aconsegueixen entelar la simpàtica i ben estructurada imatge d’un naixement envoltat d’eines i olors de benzina.
L’amic Lucas és un dels tants capdavanters de les tradicions sitgetanes, especialment per les de Carnaval, que vetlla per a que el parc mòbil “carrosaire” del Retiro, circuli amb un bon rugir de motors i un rellentir no menys engrescador. Però també sap adaptar-se a les normatives pertinents, com ho demostra el fet d’haver muntat el pessebre al costat mateix d’un apagafocs. Totes les precaucions són poques, quan es vol preservar l’origen i el significat d’aquestes petiteses que tan ajuden a enriquir les nostres tradicions i els nostres sentiments.
La seva genialitat m’ha recordat que en un altre taller de les mateixes característiques, el de Can Selfa, en Vicenç Marrades, disposava el seu peculiar pessebre en aquella finestra del costat del garatge. Quan el tenia acabat, pujava la persianeta i s’ho mirava amb aquell posat peculiar, satisfet de com li havia quedat i complagut de que la gent s’aturés a contemplar-ho.
Però vet aquí que en aquest indret on el mecànic té el seu taller, anteriorment el regentava en Tabueña, gendre d’en Manel Balcells, hi treballava també el nebot de l’antic propietari, en Pere. En front, els germans Balcells tenien el primitiu taller, la veu popular ho coneixia més per a can Perico. La família era entusiasta de les noves tecnologies, a més de les que propiciaven la simplicitat dels motors, els agradava la ràdio. Fins i tot per a festes assenyalades en feien ostentació, instal·laven uns potents altaveus al balcó i les locucions s’escoltaven quasi bé per tot el nucli central del poble. Cada 22 de desembre, dia de la rifa, la cantarella dels nens, desbordava la calma del poble, gràcies a la voluntat participativa dels populars mecànics, les ones aconseguien el màxim de la potència i la sort saltironejava d’aquí cap allà, fins que un dia, en el sorteig de l’any 1933, es va aposentar a la Vila, va recaure en un número que es va vendre a la botiga de queviures de ca la Laieta, en el carrer Sant Francesc. Va ser un dia feliç per a molta gent de Sitges i diuen que es van disparar les vendes de ràdios. Amb una participació d’una pesseta, que era la fracció que despatxava, tocaven set mil cinc-centes. Quantitat que permetia comprar un solaret i aixecar-hi una caseta de planta baixa.
A can Benazet, els mecànics de la fàbrica i els de casa meva, quan s’apropaven aquestes dates eren requerits per la Sra. Manaleta, la muller del Sr. Manel Benazet, per a que es disposés el pessebre en la llar familiar. Sembla ser que era d’una complexitat molt artística i real, perquè l’ofici de tots els que hi intervenien ho garantia. Els aprenents anaven a fer verd i molsa i els oficials es regien per les preferències de la senyora de la casa. Exigent i meticulosa fins els més mínims detalls, el pessebre s’acabava perquè no es podia continuar fent i desfent fins més enllà del dia de Nadal.
I és que el pessebre és cosa seriosa, tot i la popularitat que l’envolta i l’espai on es disposa. El taller d’en Lucas, sense oblidar-nos dels diorames que els pessebristes exposen en el Palau del Rei Moro, el del Vinyet... és un lloc molt afí per ubicar un símbol d’aquestes característiques. Els qui anem i venim per la vorera , som com aquells pastors que es dirigien a aquell pessebre de Betlem. Potser avui Sant Josep seria mecànic i el infantó, fill de Maria, hauria nascut entre cotxes. Deixem-ho aquí, tal com ho hem trobat.
Bon Nadal a tots.
J. Y. M.

( Article Publicat a l'Eco de Sitges el 19 de desembre 2009 )