Patim, patam, patum

La caseta de Forès esta ubicada en un turonet enlairat que domina un bocí de la Conca de Barbarà, la llum que ofereix els dies assoleiats es barreja amb l’ocre de les pedres, amb la tonalitat dels camps, diferent a cada estació de l’any, resultant una claror sublim, acollidora, potser no tant intensa i lluminosa com la de prop de mar, però igual de captivadora i espectacular.
El pare obria la porta de la cuina, per on es pot accedir a les terrasses, dominades per uns ben equilibrats i estructurats arcs de pedra que li tenien el cor robat. Només arribar, els néts esperaven, delerosos, el moment que el seu avi els acomboiava amb aquest saltironet comú a tantes embranzides d’alegria i jovialitat que tots, en un moment o altre, hem exterioritzat i avançaven plegats, saltant i alhora cantant: “patim, patam, patum, homes i dones del cap dret...”. I una revoltosa felicitat pessigollejava la tendresa d’uns cors alegres i festius, propis de l’edat d’uns marrecs i el d’un avi que semblava haver perdut la xaveta, si no fos perquè tots sabem que les caparrades enjogassades de joves i grans són sempre imprevisibles i canalleres. Més quan l’edat i les circumstàncies t’atorguen una categoria preferent entre l’escalafó establert del parentesc casolà.
Brunyia aquesta bona harmonia familiar, com el daurador que frega, amb delicadesa, les pedres àgates per damunt el full d’or, fins aconseguir una uniformitat i brillantor, resultants d’un bon treball. I que ell havia aconseguit dominar, desprès d’un aprenentatge esmerçat amb molt entusiasme i de manera quasi autodidacta. Si més no de treballar al costat del meu avi Joan, junt amb el seu germà, l’oncle, havia après a estimar l’ofici, a envernissar a “munyeca” fins aconseguir que la fusta, les fines xapes, oferissin un brillo net, pulcre, sense cap llapassa que entelés el treball aconseguit. Havia començat a bequetejar-se amb la feina, a interpretar les preferències dels clients, a saber-los tractar amb la correcció que es mereixen.
Però vet aquí que quan en Pepet tot just començava a liderar l’aprenentatge de l’ofici, va ser reclutat per incorporar-se en la jovenívola i poc experimentada, “lleva del biberó”. Eren temps difícils, on moltes sitgetanes ploraven, en la solitud de la llar, la marxa de l’espòs, dels fills, en deien, per anar a lluitar al front. La majoria d’ells, homes de pau que la guerra havia irromput en les seves vides, esquinçant projectes i desbaratant un delicat benestar familiar. Al pare li van designar la missió de fer d’enllaç i havia de triscar, de nit, per les muntanyes fins arribar on hi havia el comandament, allà l’esperava un altre sitgetà, en Robert Teixidó, al qui havia de lliurar “el parte”. Van ser nits de molta por, on tots els petits sorolls el sobresaltaven i l’esglaiaven. No li quedava altra opció que apressar el pas, fins que les cames li tocaven el cul. En aquest obligat periple bèl·lic , no cercava cap mèrit per heroïcitat, ni valentia, tot el contrari, passar el més desapercebut possible. No obstant, un greu infortuni es va creuar en el camí, una bala perduda va entrar i sortir pel colze del braç esquerra. Va ésser per allà a l’Acentiu, pel contorn de Balaguer. Per ell la guerra havia acabat, ja que des d’aquell moment, va peregrinar pels diferents hospitals per poder salvar el braç. Malgrat els minses avanços que es disposava, dintre la desgràcia va estar de sort. Però ja mai més va poder continuar estudiant el violí. El doblec del colze li va quedar immobilitzat, just a la mida per poder aguantar la trompeta. Ell que havia estat músic fundador del Iberos del Jazz que, com els seus companys s’havia il·lusionat i involucrat amb aquell projecte que liderava en Magí Almiñana i que tan havia fet ballar als estiuejants de la colònia i, anys més tard, ja en la intimitat del Retiro, de la qual en va acabar sent el soci número 3, a tots els retiristes que acudien a aquells suggestius i tan recordats balls de tarda on el sitgetanisme s’abraçava a les populoses ballarugues, al so de la formació musical que el mestre Gabriel Pallarès comandava amb el seu posat seriós, d’aspecte murri, si més no sensible als atzars dels seus músics. Que el delectaven amb aquelles jocoses tertúlies que tenien lloc darrera l’escenari un cop acabada la seva l’actuació. “I con estas melodías...”, era la frase del comiat dels músics amb el seu públic.
La música, el fet de tenir de formar cada diumenge per amenitzar el ball, limitava el plantejament de les festes, de les quals aprofitàvem els matins per secundar una altra de les seves aficions, l’haver d’anar a rebassar a l’hort, per tal de que l’herba no s’imposés. O per fer una sortida a la veïna població de Sant Pere de Ribes, amb “el mosquit” com a mitjà de locomoció. Quan Ribes era un poble petit, amb predomini de vinya i camps de garrofers. La seva dèria fotogràfica ens feia decantar cap el castell o al Palou al capdamunt el carrer del Pi, en aquests llocs la temàtica estava garantida. Puc dir que vaig tenir el privilegi de fer fotografies amb aquelles màquines tan senzilles, les anomenàvem ratoneres, una simple caixa negre on s’enquadrava la imatge per dalt i es disparava mitjançant una petita palanqueta que s’insinuava en un del laterals. Més manejable ja no ho podia ser. Transcorreguts els anys i davant els avanços tecnològics que la fotografia digital ofereix, m’enorgulleix haver iniciat l’aprenentatge amb una màquina de retratar tan singular i primitiva. I que desprès, principalment durant els diumenges de Quaresma que no hi havia balls, revelàvem en aquell habitacle fosc de la casa vella, al costat de la boteta del racó. La curiositat es revestia d’admiració, pel fet de poder visualitzar com la imatge s’anava fent present en el paper fotogràfic, sempre sota una feble llum vermella que era la única que feia que la sensibilitat del paper no es velés.
Amb el record, per part meva, d’una de les melodies infantils a la qual em referia al començament, ara el pare acaba de plegar veles i aquella mirada perduda, el seu posat absent, ens ha acompanyat, durant uns anys, fins que, com si estigués adormit, el seu cor ha deixat de bategar i s’ha fet el silenci. Sols un remor sorgit del meu interior ha alegrat una ànima en pena, la meva, sacsejada pel comiat, per tants bons records que ens ha deixat, és el de la cançoneta que els hi comentava: “patim, patam, patum...”.I per completar la vivència forestina, desprès dels saltironets s’asseia al costat de la llar de foc, amb els nets, delerosos d’escoltar un nou conte d’en “Michelin”, un gos d’atura propietat del pastor Sr. Joan. Relats de la vora del foc que s’inventava i sabia conferir una salseta que la nostra mainada quedava embadocada, davant les aventures entremaliades del gosset.
“... Homes i dones el cap dret...”. Seria l’epíleg amb el qual fer palpable la continuïtat de la vida, el seguir caminant amb la mateixa senzillesa i cordialitat de sempre, sense cap motiu que ens faci aclucar el cap. Perquè sols així t’adones que quan hom arriba al final del camí, el que més preval és sentir-te en pau amb tu mateix. Poder marxar amb la satisfacció d’haver viscut sense, conscientment, haver fet la guitza a ningú.
Malgrat tot, que alliçonador i reconfortant és un final així.
J. Y. M.

( Article escrit amb motiu de la mort del meu pare, ocorreguda el 6 de novembre del 2009 i publicat a l'Eco el dia 14 del mateix mes i any )