El passat diumenge, quan va tenir lloc la caminada popular, en les fondalades de la muntanya, el bosc oferia un aspecte immillorable de netedat. Em refereixo que la verdor era exuberant, neta, un verd pujat amb matisos de contrast. Hi havia contribuït les darreres pluges i malgrat el sol que desprès va lluir, una humitat ploranera s’hi havia perpetuat, degut a que els raigs provinents de l’astre no havia pogut escampar-hi la seva escalforeta, per culpa d’aquesta frondositat a la qual em referia. Això permetia caminar entre una frescor amb regalims de mullena i sobretot predominava aquest flaire que tan em captiva, a molsa, a fullaraca i herba humida. És una de les moltes olors amb les quals ens obsequia la muntanya i que jo trobo sensacional i exclusiva. Un amic m’ha apuntat: “ fa olor de pessebre”. Un bona conclusió, amb la qual resumir un flaire que genera entusiasme entre els caminants que transitem per l’indret.
El camí fa de parió, entre un costat i l’altra del bosc, allà en el fondo d’en Figueras, mentre pas darrere pas ens anem enfilant amb una dificultat que ve ocasionada per la tortuosa pujada que perpetua el territori on ens trobem per accedir a la serralada del Gafarró.
M’he proposat, però, no fer una exhaustiva descripció de tot el recorregut de la caminada de la qual, encara avui, com poden comprovar tots els lectors d’aquesta secció, és tema de la meva col·laboració. No obstant sí voldria incidir en alguns detalls que projecten el caràcter associatiu que per unes hores, d’un dia concret, aplega a un bon nombre de gent de casa que s’han volgut sumar a una excursió que té per objectiu caminar fins a uns indrets on la pagesia i el muntanyisme, conflueixen en els mateixos camins, tot vorejant camps de conreu, masies abandonades i indrets molt concrets i coneguts de la toponímia del Massís del Garraf.
Al bon observador no li passarà per alt uns determinats moments de la caminada, curiosament als que em vull remetre tenen a veure amb l’avituallament. Aquesta parada en el camí per esmorzar, assoleix, sempre sota la meva modesta percepció, el focus que acapara el flash visionari d’una acampada, també popular, en el bell mig duna parcel·la de la geografia nostrada. L’aplegament de tots els participants per recuperar forces i, alhora, per veure-les venir, aconsegueix reviure els vincles d’amistat que s’acomboien al llarg de tot el trajecte. Molts caminants mobilitzats per aquesta causa tan ferma, homes i dones, de totes les edats. Gent de Sitges i d’altres llocs que, havent participat en les convocatòries anteriors, no se’n volen perdre cap. A banda dels moments previs a la sortida el temps dedicat a l’esmorzar aconsegueix establir aquest intercanvi, esporàdic, d’impressions i vivències que tant impliquen a tots els participants. En aquets instants la muntanya es fa ressò d’un guirigall que desbarata el seu silenci. Precisament quan sembla que els camps han perdut aquell peculiar brogit que li conferia la gent que hi treballava.
En aquesta època que vivim, com a molt, en els camps s’escolta el soroll de la maquinaria, els tractors que conduits per la mà destra del pagès, van i venen entre els tarrons ben alineats de la terra. És un soroll sòrdid, sense una identitat concreta que els únic i propis esbufecs de la mecànica del motor. El cultiu de la terra ha requerit de les atencions pertinents, de les quals en tenien cura la gent que habitaven aquestes masies, ara deshabitades. I eren els simples lladrucs dels gossos, els quals tenien bona cura de protegir els límits de la vivenda, els primers en desbaratar el silenci. Tan mateix a cada època, en els camps, si podien escoltar les veus, els cants dels pagesos i els de la gent que hi col·laborava, mentre feinejaven. La terra tenia una combinació de vida i de relació humana, on bategava quelcom especial que els feia alegres, atractius a cada estació.
Per uns moments el silenci dels camins i dels camps, per on hem caminat, ha estat desbaratat per un persistent remor de veus, de rialles, que els ha despertat del seu ensopiment. De la mateixa manera que el serpentejar dels excursionistes ocasionals, per aquests camins que s’enlairen i tornen a bordejar la carena, imprimeix un colorit especial. Una combinació que confereix una mena de pinzellada surrealista a la muntanya i trenca aquesta solitud a la qual em referia.
El mateix diumenge, els nois i les noies escoltes del CAU també organitzaven la seva sortida anual a la Creu de Sant Isidre, enclavada en el cim del Puig d’en Boronet, un lloc on es pot dir que és el símbol de l’excursionisme sitgetà, perquè va ser erigida sota l’entusiasme d’aquella entitat excursionista anomenada Amunt.
La tornada a casa la va precedir un aperitiu en el bell mig de la plaça, un altre moment, junt amb el de la coca i el moscatell, on el reagrupament ens uneix com una gran família. Amics i gent coneguda que s’afanyen a caminar junts darrera el guia, l’entusiasta fuster de Vilanova, en Xavier Massana i del president del nostre Centre Excursionista, l’amic Lluís Mirabent i Julià. I ja a les acaballes els més afortunats es veuen obsequiats per un reguitzell de regals, lliurats per les diferents cases comercials que hi col·laboren.
Queda l’entusiasme de les hores viscudes, les ganes de tornar a emprendre el camí que ens permeti apropar-nos a aquests indrets que ens són tan propers i a voltes tan desconeguts. Però aquell horitzó tan complaent, tan idíl·lic, s’enterboleix a mesura que transcorre la setmana. Nous presumptes casos de corrupció, posen en evidència que un país tan bonic com el nostre, està en mans de dirigents, siguin del color que siguin, sense escrúpols, que sols ocupen càrrecs amb la intenció del seu propi benefici. Tampoc s’ha de generalitzar. No obstant aquesta actitud, saquejadora, especulativa i fraudulenta, de dirigents d’institucions i del país en general, fa molt mal a la societat. A tots nosaltres i, d’una manera especial, a tots els qui passen peripècies per poder tirar endavant la família. Sense oblidar-nos que les conseqüència de més repercussió a mig i llarg termini, que se’n deriven, és la desconfiança que això genera. I que ho resumeix una conclusió sorgida de la mateixa veu del poble: “Tots són iguals...”.
Per aquest camí no anem bé i no fa falta ser cap il·luminat per adonar-se’n d’aquesta realitat que clama unes disciplines, uns canvis, no sé quins, si no es vol que, també, com popularment es diu, s’acabi com el rosari de l’aurora.
Els camins de la muntanya, tot i que fins a ella han arribat determinades barbaritats, esdevenen un plaer per la gent que hi camina. Els camins de la vida ja són prou costeruts i encara ens hi posen més entrebancs, tots aquells que volen viure a l’esquena dreta.
El camí fa de parió, entre un costat i l’altra del bosc, allà en el fondo d’en Figueras, mentre pas darrere pas ens anem enfilant amb una dificultat que ve ocasionada per la tortuosa pujada que perpetua el territori on ens trobem per accedir a la serralada del Gafarró.
M’he proposat, però, no fer una exhaustiva descripció de tot el recorregut de la caminada de la qual, encara avui, com poden comprovar tots els lectors d’aquesta secció, és tema de la meva col·laboració. No obstant sí voldria incidir en alguns detalls que projecten el caràcter associatiu que per unes hores, d’un dia concret, aplega a un bon nombre de gent de casa que s’han volgut sumar a una excursió que té per objectiu caminar fins a uns indrets on la pagesia i el muntanyisme, conflueixen en els mateixos camins, tot vorejant camps de conreu, masies abandonades i indrets molt concrets i coneguts de la toponímia del Massís del Garraf.
Al bon observador no li passarà per alt uns determinats moments de la caminada, curiosament als que em vull remetre tenen a veure amb l’avituallament. Aquesta parada en el camí per esmorzar, assoleix, sempre sota la meva modesta percepció, el focus que acapara el flash visionari d’una acampada, també popular, en el bell mig duna parcel·la de la geografia nostrada. L’aplegament de tots els participants per recuperar forces i, alhora, per veure-les venir, aconsegueix reviure els vincles d’amistat que s’acomboien al llarg de tot el trajecte. Molts caminants mobilitzats per aquesta causa tan ferma, homes i dones, de totes les edats. Gent de Sitges i d’altres llocs que, havent participat en les convocatòries anteriors, no se’n volen perdre cap. A banda dels moments previs a la sortida el temps dedicat a l’esmorzar aconsegueix establir aquest intercanvi, esporàdic, d’impressions i vivències que tant impliquen a tots els participants. En aquets instants la muntanya es fa ressò d’un guirigall que desbarata el seu silenci. Precisament quan sembla que els camps han perdut aquell peculiar brogit que li conferia la gent que hi treballava.
En aquesta època que vivim, com a molt, en els camps s’escolta el soroll de la maquinaria, els tractors que conduits per la mà destra del pagès, van i venen entre els tarrons ben alineats de la terra. És un soroll sòrdid, sense una identitat concreta que els únic i propis esbufecs de la mecànica del motor. El cultiu de la terra ha requerit de les atencions pertinents, de les quals en tenien cura la gent que habitaven aquestes masies, ara deshabitades. I eren els simples lladrucs dels gossos, els quals tenien bona cura de protegir els límits de la vivenda, els primers en desbaratar el silenci. Tan mateix a cada època, en els camps, si podien escoltar les veus, els cants dels pagesos i els de la gent que hi col·laborava, mentre feinejaven. La terra tenia una combinació de vida i de relació humana, on bategava quelcom especial que els feia alegres, atractius a cada estació.
Per uns moments el silenci dels camins i dels camps, per on hem caminat, ha estat desbaratat per un persistent remor de veus, de rialles, que els ha despertat del seu ensopiment. De la mateixa manera que el serpentejar dels excursionistes ocasionals, per aquests camins que s’enlairen i tornen a bordejar la carena, imprimeix un colorit especial. Una combinació que confereix una mena de pinzellada surrealista a la muntanya i trenca aquesta solitud a la qual em referia.
El mateix diumenge, els nois i les noies escoltes del CAU també organitzaven la seva sortida anual a la Creu de Sant Isidre, enclavada en el cim del Puig d’en Boronet, un lloc on es pot dir que és el símbol de l’excursionisme sitgetà, perquè va ser erigida sota l’entusiasme d’aquella entitat excursionista anomenada Amunt.
La tornada a casa la va precedir un aperitiu en el bell mig de la plaça, un altre moment, junt amb el de la coca i el moscatell, on el reagrupament ens uneix com una gran família. Amics i gent coneguda que s’afanyen a caminar junts darrera el guia, l’entusiasta fuster de Vilanova, en Xavier Massana i del president del nostre Centre Excursionista, l’amic Lluís Mirabent i Julià. I ja a les acaballes els més afortunats es veuen obsequiats per un reguitzell de regals, lliurats per les diferents cases comercials que hi col·laboren.
Queda l’entusiasme de les hores viscudes, les ganes de tornar a emprendre el camí que ens permeti apropar-nos a aquests indrets que ens són tan propers i a voltes tan desconeguts. Però aquell horitzó tan complaent, tan idíl·lic, s’enterboleix a mesura que transcorre la setmana. Nous presumptes casos de corrupció, posen en evidència que un país tan bonic com el nostre, està en mans de dirigents, siguin del color que siguin, sense escrúpols, que sols ocupen càrrecs amb la intenció del seu propi benefici. Tampoc s’ha de generalitzar. No obstant aquesta actitud, saquejadora, especulativa i fraudulenta, de dirigents d’institucions i del país en general, fa molt mal a la societat. A tots nosaltres i, d’una manera especial, a tots els qui passen peripècies per poder tirar endavant la família. Sense oblidar-nos que les conseqüència de més repercussió a mig i llarg termini, que se’n deriven, és la desconfiança que això genera. I que ho resumeix una conclusió sorgida de la mateixa veu del poble: “Tots són iguals...”.
Per aquest camí no anem bé i no fa falta ser cap il·luminat per adonar-se’n d’aquesta realitat que clama unes disciplines, uns canvis, no sé quins, si no es vol que, també, com popularment es diu, s’acabi com el rosari de l’aurora.
Els camins de la muntanya, tot i que fins a ella han arribat determinades barbaritats, esdevenen un plaer per la gent que hi camina. Els camins de la vida ja són prou costeruts i encara ens hi posen més entrebancs, tots aquells que volen viure a l’esquena dreta.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 d'0ctubre 2009 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada