Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

06 de desembre 2016

EL PROTAGONISME DE LES SITGETANES

S’havia dit que la dona sitgetana no feia foc per no fer fum. Significava això que com les parets eren emblanquinades de blanc, procurava embrutar el menys possible. El protagonisme de les sitgetanes s’ha fet notar en totes les coses del poble. Hem explicat, una i altra vegada, que cada matí escombraven i regaven el seu tros de carrer i disposaven flors en el seus balcons, per enumerar uns quants detalls del seu saber fer.
    Han passat els anys i determinats costums han canviat, més que això, ara són compartits. Per sort la dona s’ha preparat per poder desenvolupar els seus estudis i posar-los a disposició de la societat, on es valora la seva intel·ligència, la seva vàlua.  Aquesta evolució , a favor de la seva integració, els hi permet assolir posicions que les nostres mares no havien tingut l’oportunitat. Davant aquest posicionament equiparat amb el de l’home, avui, no és d’estranyar que les feines de casa siguin compartides o es compti amb la col·laboració de les àvies per aportar  el seu valuós ajut. i experiència.
      Passa amb les nostres tradicions que requereixen d’una feina que no es veu, però sí els resultats. És així  que quan s’apropa el Carnaval, a moltes àvies els hi recau el compromís de cosir els vestits dels seus nets, o el dels propis pares.  També per Festa Major, quan repassen les vestimentes blanques, les faldilletes, o reforcen  els picarols per a que estiguin ben fixats.
    En aquestes feines de fil i agulla, hi tenen un protagonisme destacat el grup de cosidores de l’Agrupació de Balls Populars, les quals pràcticament es passen tot l’any cossin, per tenir-ho tot apunt  per a quan, per exemple, s’hagin de vestir,davant petits i grans, els Gegants Moros no hi hagi ni cap estrip, ni fil que pengi dels seus vestits. Em consta que en aquesta prèvia de Santa Tecla la preparació de les robes de la matinal infantil les ha feta anar a dormir tard.   I conscients que quan s’acaba la Festa Major de Sant Bartomeu i Santa Tecla, com aquell qui diu ja han d’enfilar l’agulla perquè la propera festa, que requereix vestimentes és Carnaval.
   El mateix passa amb les cuidadores del Gegants de la Vila, han de tenir cura dels seus vestits i del pentinat . És el que dèiem,són feines que no es veuen però que sabem  que al darrera hi ha unes sitgetanes que estimen les tradicions i que es mouen entre el més absolut anonimat.
   Al revés de la Rosó Carbonell i Ripoll  la qual, precisament per la seva feina a favor de la Vila, ha estat anomenada Filla Predilecta de Sitges. Distinció que es va fer efectiva ahir dimecres.  La Rosó va néixer en una casa del carrer Sant Bonaventura  i els seus pares hi tenien cavall i vaques. Fa poc vaig fer un resseguit per les cases on disposaven de cavall. I altres vegades m’he referit a les genialitats d’alguns dels seus veïns/enes, de les quals n’hi havia per sucar-hi pa. Permeteu-me, ara que torno estar en aquest carrer, per referir-me a un veí molt proper a la Rosó. Ella amb la seva família vivia baixant a mà dreta en la penúltima casa abans de tombar en aquest escaire del capdavall. A l’altra costat, on últimament van viure la Florentina i en Mateu, abans de construir una edificació nova, hi residia en Sallarés que també tenia un cavall. L’home, potser influenciat per la teoria, la de menjar poc i pair bé, la va posar en pràctica amb el cavall, però  de manera tan rigorosa que cada vegada la menjadora era més buida. Fins que un dia, ho explicava estranyat i compungit : “ara que tenia acostumat el cavall a no menjar, va i se’m mora “. Genialitats sublims d’uns personatges també irrepetibles.
    La Rosó hi està avesada perquè també ha hagut de trampejar molts aspectes de la convivència sitgetana, però de totes se’n ha sortit. Fins i tot ha fet quadrar a alts càrrecs de l’exèrcit de l’aire que tenen un servei estratègic  per allà el costat de l’ermita i,  per descomptat,  a tots els ajuntaments que, durant els anys d’administradora de l’ermita de la Trinitat s’han succeït, sempre amb la finalitat  d’aconseguir les millores que requereix l’ermita i el seu entorn. En una comesa que no ha estat sola, ha comptat amb la Remei Casanova i amb en Joan Martí, fins que ells  van emprendre l’últim camí.  Per això i per aquesta vitalitat que passeja i amb la qual res és impossible, el seu poble ha considerat que és mereixedora d’aquest nomenament. Així, des d’avui tindrà un altre camí per transitar, el que la portarà a guaitar  al seu nom escrit en aquestes parets nobles del saló de sessions de l’Ajuntament.
    En pocs dies de diferència una altra sitgetana assoleix el protagonisme de les tradicions sitgetanes, en concret la que li reserva la Festa Major de Santa Tecla. La Vinyet Ferrer i Pañella s’ha bressolat entre el mar i la muntanya, influïda pels neguits dels seus pares, en Joan i la Toni que sabien de tots els raconets del Massís del Garraf  i del trafegar dels pescadors. I a tot això la Toni  hi posava les sentides estrofes de la seva poesia tan personal i distingida. I com diuen que els testos s’assemblen a les olles, el seu net Joan fa  honor a la comparança i esdevé  un reconegut poeta de casa nostra.
    Ell, junt amb la seva germana Vinyet, acompanyaran a la seva mare que ha estat escollida  pendonista de Santa Tecla. I en aquest baixos de Can Terradeus la imatge de la Santa romandrà exposada entre una al·legoria a la vida camperola tan propera als pares del seu espòs, en Joan Duran Carbonell, de can Dímas  i  detalls relacionats amb aquest mar que els ha acompanyat sempre. Amb pinzellades de  l’Agustí Ferrer i Pino que va pintar al flabiolaire Pep Capelles. Un quadre que em té el cor robat i que tantes vegades havia admirat en les més que freqüents visites a aquests baixos del camí del canyet, com li agradava anomenar a en Joan.
    El protagonisme de les sitgetanes és hi serà un referent.
                                                                                          J. Y. M.    
  
   ( Article publicat a l'Eco de Sitges  el 22 de setembre del 2016 )

   

Cap comentari:

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez