S’havia dit que la dona sitgetana no feia foc per no fer
fum. Significava això que com les parets eren emblanquinades de blanc,
procurava embrutar el menys possible. El protagonisme de les sitgetanes s’ha
fet notar en totes les coses del poble. Hem explicat, una i altra vegada, que
cada matí escombraven i regaven el seu tros de carrer i disposaven flors en el
seus balcons, per enumerar uns quants detalls del seu saber fer.
Han passat els
anys i determinats costums han canviat, més que això, ara són compartits. Per
sort la dona s’ha preparat per poder desenvolupar els seus estudis i posar-los
a disposició de la societat, on es valora la seva intel·ligència, la seva vàlua.
Aquesta evolució , a favor de la seva
integració, els hi permet assolir posicions que les nostres mares no havien
tingut l’oportunitat. Davant aquest posicionament equiparat amb el de l’home,
avui, no és d’estranyar que les feines de casa siguin compartides o es compti
amb la col·laboració de les àvies per aportar
el seu valuós ajut. i experiència.
Passa amb les
nostres tradicions que requereixen d’una feina que no es veu, però sí els
resultats. És així que quan s’apropa el
Carnaval, a moltes àvies els hi recau el compromís de cosir els vestits dels
seus nets, o el dels propis pares. També
per Festa Major, quan repassen les vestimentes blanques, les faldilletes, o
reforcen els picarols per a que estiguin
ben fixats.
En aquestes
feines de fil i agulla, hi tenen un protagonisme destacat el grup de cosidores
de l’Agrupació de Balls Populars, les quals pràcticament es passen tot l’any
cossin, per tenir-ho tot apunt per a
quan, per exemple, s’hagin de vestir,davant petits i grans, els Gegants Moros
no hi hagi ni cap estrip, ni fil que pengi dels seus vestits. Em consta que en
aquesta prèvia de Santa Tecla la preparació de les robes de la matinal infantil
les ha feta anar a dormir tard. I
conscients que quan s’acaba la Festa Major de Sant Bartomeu i Santa Tecla, com
aquell qui diu ja han d’enfilar l’agulla perquè la propera festa, que requereix
vestimentes és Carnaval.
El mateix passa
amb les cuidadores del Gegants de la Vila, han de tenir cura dels seus vestits
i del pentinat . És el que dèiem,són feines que no es veuen però que sabem que al darrera hi ha unes sitgetanes que
estimen les tradicions i que es mouen entre el més absolut anonimat.
Al revés de la
Rosó Carbonell i Ripoll la qual,
precisament per la seva feina a favor de la Vila, ha estat anomenada Filla
Predilecta de Sitges. Distinció que es va fer efectiva ahir dimecres. La Rosó va néixer en una casa del carrer Sant
Bonaventura i els seus pares hi tenien
cavall i vaques. Fa poc vaig fer un resseguit per les cases on disposaven de
cavall. I altres vegades m’he referit a les genialitats d’alguns dels seus
veïns/enes, de les quals n’hi havia per sucar-hi pa. Permeteu-me, ara que torno
estar en aquest carrer, per referir-me a un veí molt proper a la Rosó. Ella amb
la seva família vivia baixant a mà dreta en la penúltima casa abans de tombar
en aquest escaire del capdavall. A l’altra costat, on últimament van viure la
Florentina i en Mateu, abans de construir una edificació nova, hi residia en
Sallarés que també tenia un cavall. L’home, potser influenciat per la teoria,
la de menjar poc i pair bé, la va posar en pràctica amb el cavall, però de manera tan rigorosa que cada vegada la
menjadora era més buida. Fins que un dia, ho explicava estranyat i compungit : “ara que tenia acostumat el cavall a no
menjar, va i se’m mora “. Genialitats sublims d’uns personatges també
irrepetibles.
La Rosó hi està
avesada perquè també ha hagut de trampejar molts aspectes de la convivència
sitgetana, però de totes se’n ha sortit. Fins i tot ha fet quadrar a alts
càrrecs de l’exèrcit de l’aire que tenen un servei estratègic per allà el costat de l’ermita i, per descomptat, a tots els ajuntaments que, durant els anys
d’administradora de l’ermita de la Trinitat s’han succeït, sempre amb la
finalitat d’aconseguir les millores que
requereix l’ermita i el seu entorn. En una comesa que no ha estat sola, ha
comptat amb la Remei Casanova i amb en Joan Martí, fins que ells van emprendre l’últim camí. Per això i per aquesta vitalitat que passeja
i amb la qual res és impossible, el seu poble ha considerat que és mereixedora
d’aquest nomenament. Així, des d’avui tindrà un altre camí per transitar, el
que la portarà a guaitar al seu nom
escrit en aquestes parets nobles del saló de sessions de l’Ajuntament.
En pocs dies de
diferència una altra sitgetana assoleix el protagonisme de les tradicions sitgetanes,
en concret la que li reserva la Festa Major de Santa Tecla. La Vinyet Ferrer i
Pañella s’ha bressolat entre el mar i la muntanya, influïda pels neguits dels seus
pares, en Joan i la Toni que sabien de tots els raconets del Massís del
Garraf i del trafegar dels pescadors. I
a tot això la Toni hi posava les
sentides estrofes de la seva poesia tan personal i distingida. I com diuen que
els testos s’assemblen a les olles, el seu net Joan fa honor a la comparança i esdevé un reconegut poeta de casa nostra.
Ell, junt amb
la seva germana Vinyet, acompanyaran a la seva mare que ha estat escollida pendonista de Santa Tecla. I en aquest baixos
de Can Terradeus la imatge de la Santa romandrà exposada entre una al·legoria a
la vida camperola tan propera als pares del seu espòs, en Joan Duran Carbonell,
de can Dímas i detalls relacionats amb aquest mar que els ha
acompanyat sempre. Amb pinzellades de l’Agustí Ferrer i Pino que va pintar al
flabiolaire Pep Capelles. Un quadre que em té el cor robat i que tantes vegades
havia admirat en les més que freqüents visites a aquests baixos del camí del
canyet, com li agradava anomenar a en Joan.
El protagonisme
de les sitgetanes és hi serà un referent.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de setembre del 2016 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada