REMORS DE MÚSIQUES DE FESTA MAJOR

 

   Fa tot just una setmana que hem estrenat el mes d’agost i el calendari assenyala una successió de dies amb un contingut festiu com pocs mesos a l’any es produeix. Acabem de deixar enrere la festivitat de la Mare de Déu del Vinyet, amb tot el que significa per a la gent de Sitges.

   Però abans, just a l’últim dia del mes de juliol, acomiadàvem a l’amic Josep Carbonell qui, sota el seu posat pensatiu, cap lleugerament inclinat i amb barret, covava una sempre renovada predisposició per a tots i cadascun dels aspectes que concernien a la seva Vila. Gran coneixedor de tot el seu terme, del Massís, per on havia caminat infinitat de vegades. De memòria prodigiosa, era un arxiu vivent i dintre d’aquest el seu apartat preferit era el de les tradicions, les festes locals, les seves músiques i, de manera especial, el so peculiar dels timbals que acompanyen al ball de diables. I l’estrepitós tro de la carretilla quan esclata i que té lloc quan decau la lluminositat de les guspires, en el moment just en què hom ja espera la potencia ensordidora del seu tro. Al revés del que ha passat amb en Josep, ens ha deixat quan no ho esperàvem i precisament s’ha anat quan és a punt de despuntar aquest remor de músiques de Festa Major. I després vindrà això, l’olor a pólvora, la lluentor de les guspires, el tro. El remor suau dels picarols, el repic dels bastons, la música de la banda... Fins que tornaran les matinades silencioses. Després de llargues nits. I ni músiques ni coets, simplement el remor del mar, el records que van i venen amb les ones que deixen una catifa de bromera blanca damunt la sorra.

     Tot va molt ràpid, no obstant abans que sonin les músiques, es produeix aquests remors; una barreja del so dels timbals, de les gralles, que es converteixen en protagonistes a mesura que es van succeint les festes majors per arreu. La vila de Gràcia marca una fita en aquestes vigílies de la mare de Déu d’agost, festivitat de l’Assumpció. Es dóna el cas que durant alguns anys la presència sitgetana a aquesta festa era possible gràcies a la implicació que aportava el gendre del forn de can Bas. En Màrquez, casat amb la filla, de la qual va enviudar, residia en el primer tram de carrer Puigmartí, ell es preocupava que en els dies que durava la festa, el folklore sitgetà hi fos present. Per aquell tram de carrer hi van desfilar el ball de bastons, els diables, la moixiganga.... A més de la Cobla Sitgetana que amenitzava un bon nombre d’audicions de sardanes. A l’últim dia, a petició del propietari d’un bar de davant de casa seva, era preceptiu interpretar, com a darrera sardana, la Processó de Sant Bartomeu, en homenatge a un veí il·lustre de la Vila de Gràcia, el mestre Antoni Català. Significava el comiat a una festa de carrer, en un tram i els altres que l’envolten, on  el veïnat sortia a asseure’s a la fresca de la nit, fins i tot hi sopaven. Oferint una imatge més típica de poble que de ciutat. Encara avui, segons en quina franja horària  s’observa aquest compartir carrer amb estreta convivència. Tot i que la presència de  visitants dificulta als propis residents poder gaudir de puntuals privilegis.

  

     Les festes de Gràcia són el pròleg de la nostra Festa Major, d’aquí que, ara, quan queden dues setmanes per tornar al brogit festiu d’una altra festa, el remor de les músiques retorna a l’ambient de l’estiu sitgetà i ho fa amb aquesta implicació col·lectiva que es prepara, assaja, i cuida tots els detalls per aconseguir saldar amb, èxit, una nova edició.

   Si més no abans s’han alternat la festa major de Puigmoltó, la d’Olivella. Tan a prop i amb aspectes tan diferenciats. Costums de poble, de cases blanques, altres de pedra. Nets i ben cuidats, amb moltes coincidències sitgetanes. Sobretot quan de bon matí, es feia visible el carro de la Quimeta, camí de la plaça. A on ella hi acudia amb taxi i despatxava la mercaderia, verdures en general,en la seva parada. O el mateix Peret que en tenia cura de la neteja i fins a una edat avançada al menys feia un viatge a peu, el d’anada o de tornada, a Puigmoltó. l’Acompanyava el seu tarannà tan complimentós que es feia palès en la seva manera d’expressar-se, fent servir  un llenguatge on sempre combinava les mateixes elocucions.

   I a Olivella, lloc de segona residència de moltes famílies sitgetanes, on la darrera setmana van celebrar els darrers actes de la seva festa. Amb un terme municipal considerable. Olivella conserva l’encant de poble camperol que no ha perdut la seva identitat. També hi van sonar músiques amb complicitat sitgetanà.

    També  Festa Major a Vilanova i la propera setmana al barri de la Geltrú. L’enunciat del poble ja ho especifica, Vilanova i la Geltrú i els vilanovins hi afegeixen: baix a mar i cap de creu. El de la Geltrú conserva també els mateixos encants d’un poble, ho defineix el traçat dels carrers i de les seves cases. Lloc on hi resideixen artesans, com en Pau Orriols que construeix tenores, tibles, flabiols, gralles. Instruments de cobla i de la resta del folklore. I artistes com el vilanoví Joaquim Budesca, casat amb una sitgetana, gran coneixedora de l’abast de les ondes radiofòniques, la Montserrat Lago. Que per a referendar més la seva procedència, viuen al carrer de Sitges

   Coneguts els protagonistes destacats de la nostra Festa Major, ara toca fer la presentació del programa, acte que tindrà lloc el dimarts, i on la comissió reserva un apartat per a que la Cobla Sitgetana, amb motiu del seus cinquanta anys, presenti la sardana del mestre Jordi Paulí, Sitgetana, 50 anys. Afegint-se, així,  a aquest remor de músiques prèvies a la Festa Major. Fins que deixin d’ésser remors i aconegueixin el protagonisme que els hi pertoca.

                                                                                                                     J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 8 agost 2014 )

                                                               

GUAITAR A LA NOSTRA HISTÒRIA ASSEGUTS EN UN BANC

    La història del nostre poble es complementa amb petits detalls que, per la seva poca rellevància no s’escriuran mai en les seves pàgines. Si més no aconsegueixen la rellevància que cadascú els hi vol atorgar.

    Els bancs situats en els llocs més estratègics de la vila, han aconseguit, en un moment o altre, a més de propiciar el descans, poder guaitar ni que sigui a les petiteses que transcorren en un instant. Durant uns anys potser el més ben situat i el més concorregut va ser el mur baixet que s’estenia des de la Fragata fins a l’entorn del carrer Carreta i que estava pensat i construït per a que quan es produïen els temporals, frenés l’avançament del mar pels carrers més propers. Muret que quan les aigües tornaven a la calma, es feia servir per asseure-s’hi. I sobretot l’empraven les dones dels pescadors que vivien en les cases d’aquells carrers, degut que el baixos eren molt ombrívols, desprès de dinar, agafaven la costura i anaven a asseure al banc de pedra. La imatge era d’una plasticitat exquisida, feia poble. Moltes d’elles vestien de negre i per a protegir-se del sol es posaven un mocador al cap que acostumava a ser de color blanc. Aquest singular banc permetia seguir l’arribada de les barques i, en moments de preocupació per la tardança, les mateixes dones s’hi pujaven de peus i així podien albirar com la barca, on trafegava, l’espòs apareixia balancejant-se per la força d’un inoportú temporal.  

    Un altre banc,aquest, de doble cara, amb un únic respatller, és el banc de pedra que es troba situat a la Torreta. Un banc que, per la seva situació, és reservat com un privilegi als afortunats que el troben lliure. Un banc que de manera molt continuada, l’han fet servir els pescadors de canya, hi disposen la peculiar cistella de vímet, mentre paren la canya i filen el cuc a l’ham. I un cop han fet la llançada hi seuen amb la mirada fixa a la punta, a l’espera d’una bellugadissa persistent.

   Amb el pas dels anys, els costums també han canviat. Algunes de les tertúlies, abans més pròpies  de cafè, de barberies..., les actuals càtedres de la paraula i l’opinió sitgetana, s’han congregat a l’entorn del banc de la Torreta, o també en els que es troben en un lateral del jardí del monument a Santiago Rusiñol. Altres contertulians han escollit els bancs on havia estat el mur de la Fragata, Tanta concurrència ha reunit aquest enclavament que ells mateixos el van declarar el Fòrum de la Fragata.

   Arrecerat a una de les portes laterals de l’església hi trobem un banc adossat a la façana principal, on antigament , al seu davant,  s’arrenglerava  els familiars que presidien el dol dels enterraments i els acompanyants hi desfilaven per expressar el condol. La resta del temps un usuari  molt constant en va ser un veí del barri. En Pepito sortia de la casa on vivia, en aquell casalot del costat del jardinet que envolta el monument al Dr. Robert. L’home, el primer que feia era anar a guaitar al mar i quan s’havia impregnat de la seva lluminositat,  s’asseia en el banc i el seu posat, amb la pipa i la gorra, oferia una altre de les imatges característica del Sitges d’un altre temps.

  Prop d’allà, un de molt diferent a tots els altres, ofereix la possibilitat de prendre un petit descans. Em refereixo al banc circular de davant de la porta de la rectoria, que serveix de base a l’alta palmera i té incrustada una font que, en el seu temps, havia rajat aigua bona. Aquest és un banc més decoratiu que altra cosa, que el fan servir les persones que van a parlar amb el Sr. Rector i mentre esperen que s’obri la porta .

    Però els bancs més propers a un entorn viatger han estat els de l’estació, i no solament els  feien servir els usuaris del tren, sinó que estaven a disposició de tothom. Era quan existia el costum d’anar a veure arribar i marxar els trens, una mena d’atracció que entretenia a petits i grans. O per esperar l’arribada d’un familiar que venia de Barcelona. N’hi havia un parell que cada tarda estaven ocupats pels homes que, asseguts, entaulaven jocoses tertúlies. Una curiositat que capitalitzava els costums de totes les estacions. Era quan la nostra estació feia goig, amb uns jardins florits i una distribució de cossis amb geranis per entre les columnes que sostenen la marquesina. Quan l’estació de Sitges va perdre la seva identitat, un referent que la feia diferent a les altres, el conjunt del poble va anar perdent pistonades.

     I arribem als bancs de passeig, al fins no fa gaire reconstruït en el pont d’en Domènec, el qual ara que ens hi hem acostumat a veure’l, no queda gens malament. Quan el passeig Marítim es va expandir més enllà del de la Ribera, es van posar uns bancs de doble cara i el respatllers s’aprofitaven per anunciar diferents marques comercials, en unes rajoles incrustades. Aquesta distribució arribava fins als voltants de l’estàtua del Dr. Benaprés, la qual també té uns bons bancs en la seva base. Però succeïa que qui anava fins a Terramar no en trobava amb  cap altre, d’aquí que se’n van afegir, aquests, a una sola cara.

    No obstant qui arriba al Vinyet, com farem el proper dimarts, festivitat de la Mare de Déu, els bancs que s’arreceren al costat de la porta d’entrada a la casa de l’ermità, i els de la cisterna, així com el mur que contorna l’era, formen part d’aquest exterior, on qualsevol dia de l’any acull i facilita el descans als qui ens hi apropem, portats per la devoció i l’estima a les nostres tradicions.

  Tanmateix, els bancs aconsegueixen més protagonisme i van més buscats a mesura que els anys ens fan més dependents del si nos fos. I estiguin situats on estiguin, són bancs on la història del poble també s’hi ha recreat, perquè, asseguts en ells, hem contemplat i comentat infinitat de vivències i hem estat testimonis del pas del temps sense quasi bé adonar-nos.

                                                                                                 J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 d'agost del 2014 )

EL DIBUIXANT DEL GUIONET

Els catalans tenim reservat un petit privilegi, que s’escau en el moment d’escriure el nom i els dos cognoms, de manera que entre el primer i el segon podem incloure una ( i ). Aquest detall aconsegueix establir un complement que atorga un cert prestigi, si es contempla com un detall que infon una certa cortesia.

   De l’amic dibuixant sempre m’ha encuriosit aquest guionet que apunta entre el seu primer i segon cognom. D’una simplicitat absoluta, ve a ser com la petita ratlla que completa la ben ordenada disposició de línies que ha traçat en els seus dibuixos. Forma part de la seva identitat i   se’ns faria estrany que es decidís a canviar el guionet per la ( i ). D’aquesta manera la seva signatura té la força del nom complert, Joan Soler-Jové.

     El destí depara moltes coincidències, de pare tapisser i pintor, en Joan pren el primer contacte amb Sitges a l’edat de tretze anys, quan el seu progenitor el porta a la Vila per a pintar alguns dels seus racons. Ell es decideix pel carrer Carreta, on realitza una aquarel·la sota aquesta habitació pont que va de la Carreta al carrer Pau Barrabeig, que pertany a la casa on havien viscut els Campillos, els Garcia Munté. A més de l’entorn, hi pinta un pescador amb els pantalons arremangats. Una imatge que descriu l’activitat a la qual es dedicaven la major part dels veïns d’aquest  carrer.

   Es pot dir que és la primera presa de contacte amb la Vila, amb finalitats artístiques. Va continuar freqüentant el poble per motius de feina i sempre com ajudant del seu pare, mentre resta amatent de les exposicions i, sobretot, dels concursos de pintura ràpida que s’hi van convocant. En la segona edició hi participa. Planta el cavallet en les immediacions del Cable, el destí li guardava que anys més tard en seria veí, i plasma la cantonada del carrer de l’Aigua. Obra que li compra un jove matrimoni, en Josep Bernad i la Dolors Luján, que vivien, quines casualitats, en la casa on després hi anirien a viure ell i la Rosa.

     Aprenent de tapisser, hi dedica la major part del temps i, com ajudant de l’oficial, freqüenta un proveïdor, la casa Pino que estava ubicada en el carrer Princep de Viana, a la qual també m’hi havia desplaçat moltes vegades per a comprar-hi gavarrots, singla, cling que servia per reomplir abans de posar la tela blanca de tapisser, sobre la qual hi anava la definitiva. Ell i jo vam conèixer la Margarita, la filla de la casa que estava de cara el públic i vam viure de prop l’expandiment de la marca comercial  que es va traslladar a la plaça Navas  i a la Sagrera, fins que uns mals aires van obligar a la Margarita i al seu germà Joan  a baixar definitivament la persiana. Un final que a en Joan i a mi ens va doldre, perquè hi anàvem com si fos a casa.

    En Joan a més de la solera de dibuixant assolida també per un aprenentatge ben consolidat, degut a passar per les millors càtedres de l’especialitat, aconsegueix un estil propi que captiva. L’elegància del traç combina amb la simplicitat d’aquest, amb tan sols quatre ratlles retrata el que vol reflectir. D’aquí potser la seva passió per dibuixar cada gest del pallasso més universal, Charlie Rivel, el qual no feia servir ni una sola paraula per a connectar amb el públic. I al dibuixant tampoc li calen les paraules per a plasmar un instant, el que dura un gest, una expressió. Però mentre el pallasso es movia entre els silencis, en Joan Soler –Jové, en aquest aspecte  no s’hi assembla gens, perquè el dibuixant és xerrairot . És tanta la seva facilitat de paraula, que se’ns faria de dia i no hauria esgotat la temàtica, perquè aquesta manera tan planera d’explicar, fa que qui escolta també perdi la noció del temps.

  Va i ve de sitges, i volta pel món, amb la companyonia d’un cúmul de neguits i projectes que no paren de deambular pel seu pensament. Torna a la Vila en una nit bulliciosa de revetlla, la de Sant Joan, de l’any 1972,  per a inaugurar la segona exposició a la galeria Àgora 3, propietat d’en Joan Pi i l’Àngels Andreu, matrimoni  amb el qual ha mantingut una consolidada amistat. Desprès de passar la nit de gresca, a primera hora del dia del seu Sant tornen cap a Barcelona, junt amb uns amics i el pallasso Barea. La casualitat els porta a asseure’s en un vagó on també hi ha pujat en Josep M. Soler i Soler, director de l’Eco. A qui li demanen que si s’adormen els desperti a l’arribar al Prat. Vet aquí el primer contacte amb el setmanari que tantes coses li ha publicat. El mateix Josep va escriure un bonic article explicant aquell encontre

  Tant anar i venir, en Joan coneix a la Rosa, filla del Sr. Cimorra que era l’administrador de correus, quan l’estafeta estava situada al carrer Francesc Gumà. Una raó per la qual en Soler-Jové deixa que les lones del circ caiguin a terra, que carreguin tot l’escampall de ferros, fustes i cordes. Fins a ser testimoni de veure com la caravana s’allunya i  ell no la segueix, amb el quadern de dibuix  a sota el braç,  com tantes altres vegades havia fet. Havia arribat el moment de compartir il·lusions i projectes amb la Rosa. En una casa blanca i blava, els colors de Sitges.

   Dibuixant de places, de carrers, de paisatges quotidians, bulliciosos, mai li havia passat per la imaginació que en les immediacions d’un paret, on havia estat l’escorxador, compartiria placa amb una nodrida representació d’artistes. I per a fer-la més identificativa amb el seu nom, amb el guionet entre els dos cognoms, en definitiva, amb el seu estil, hi dibuixa la perspectiva de l’església amb aquest sol tan peculiar, simple, però tan seu. Que sense aportar ni llum ni escalforeta, transmet la força d’un personatge que de l’amistat també en fa un art.

                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de juliol 2014 )

VEÏNES DEL SITGES AMAGAT

        Existeixen racons en el poble que, tot i que són cèntrics, queden amagats o, dit d’una altra manera, són poc transitats. Si més no, en aquests carrers  hi viuen famílies.  On les dones de cada casa han preocupat de tenir ben cuidat l’entorn.

   En ple carrer Major hi coincideix el carrer mossèn Félix Clarà. Un carrer que fins no fa gaire era un cul de sac. Perquè no tenia sortida, fins que amb la construcció d’una casa en el jardí on últimament hi havia el “Flamboyant”, ha permès obrir el carrer cap el de la Carreta. Un posicionament que tot i estar molt cèntric, s’havia d’accedir per unes escales que ara també comuniquen amb l’Hort de can Falç. Just en el replà que hi trobem, en el soterrani de la casa de l’Eduard Roca, el barber, hi tenia l’estudi en Marià Carbonell Llopis, el qual en aquest reduït espai d’un nivell entremig hi exposava la seva obra i el conjunt oferia un encant especial.

   Ha estat una raconada que sempre ha fet goig, perquè a la plasticitat de l’obra del pintor s’hi afegia la fragància d’una natura florida i esquitxada de frondosa verdor. Un peculiar jardí del qual n’ha tingut cura la Manuela Gàzquez, esposa d’en Llorens Garcia,  a la qual només li cal sortir per la porta de casa seva i les plantes li surten al seu encontre. Amb minuciosa paciència i dedicació cuida aquesta ben ordenada disposició de plantes i flors que són l’exemple de perseverança de la dona sitgetana que mima els detalls per a que l’entorn faci goig. En un bocí del Sitges amagat, la sensibilitat d’una veïna  s’ha fet palesa en una ordenació que per la seva disposició, contribueix a que la marjada de l’Hort de can F

alç, a sota on hi havia el corral de les cabres,  segueixi sent un referen. Anys fa també contribuïen a tenir cura del indret, l’Assumpció López i l’Herminia Pérez. Fins que la Manuela ha quedat pràcticament sola en el manteniment del jardí, situat en un carrer de traçat original.

   Al final del carrer Parellades existeix un corraló al qual la veu popular li va atorgar la denominació de “carrer del metro”. A ben segur per les seves reduïdes dimensions. Una identificació que no agradava gens a l’Enric Hill, propietari de dues cases, les del final.  L’Enric, les seves raons tindria, rebutjava aquesta definició de carrer, perquè argumentava que no es podia considerar com  a tal. Tenia raó, però fes-li entendre a la gent, que són capaços de fer canvis sense altres raonaments que el d’una popularitat assolida sense cap més criteri que la transmissió  oral.

   En el corraló del final del carrer Parellades, tancat amb una senzilla reixa, hi han viscut veïnes amb  la mateixa popularitat, en quant  els costums d’atorgar motius a la gent  del poble. Fins i tot podem parlar de  membres d’una reialesa local, poca broma, que la mateixa veu popular es van encarregar de concedir-li el títol. A la Carme Artigas la van coronar, sense necessitat de corona i protocol fastuós, però sí amb la designació corresponent com  la reina de les criades.  Veïna seva era la Lluïsa, muller d’en Sabas i mare d’en Vadó, al qual la mateixa nominació protocol·lària, aquesta que sorgeix de la veu del carrer, l’anomenava el “loqui”. Aquestes dues cases eren propietat de l’Enric Hill, avui convertides en magatzems.

  Just a l’entrada del corraló, existia una ben  aprofitada botiga de queviures que regentava la família Ramírez, la finestra aparador era just a tocar el reixat. En la primera casa, entrant a la dreta, hi vivia la Modesta Navarro. En la següent l’Assumpció, esposa d’en Blanco. Aquestes dues vivendes pertanyien  a la propietat de la família Almirall que té l’entrada principal pel carrer Parellades. Al reformar l’edifici, les dues cases del primer tram del corraló van desaparèixer i l’espai que ocupaven va quedar integrat en el local dels baixos de la susdita casa.   

  Quan en el conjunt de les quatre vivendes hi vivien els corresponents llogaters, les dones s’encarregaven de disposar flors i falgueres al llarg de tot el passadís.

   Més enllà, el Passatge Termes que va des de la vorera de la que havia estat fàbrica de can Termes, al Passeig de Vilanova. En aquest començament de carrer hi trobem tres cases tallades pel mateix patró, les quals van fer construir la família Massip. Començant per la carretera, la primera la va estrenar  la Maria Almirall, la segona la Francesca que el seu marit treballava a can Gori i la tercera la Maria Carbonell, esposa de l’Antoni Ferret, el Xic de l’Esca. De les tres,   la veïna més antiga és la filla del matrimoni, la Montserrat Ferret Carbonell. Que ha heretat l’estima i el goig de la Festa Major, entre les parets de la casa, impregnades de notes sorgides del contrabaix i del saxo del seu marit, l’Antoni Bosch.

   Actualment a més de la Montse, a la casa del mig hi viu la Nuri Roca, vídua d’en Josep Rossell. I en la  del capdamunt, la Carme Àlvarez, esposa d’en Victor Sales. Tres cases, a tocar el centre del poble, que disposen d’un jardinet en la part frontal. Un fet inusual en aquest centre. En un espai que, com els altres, resta també una mica amagat de les mirades. Les tres cases s’aboquen a la marjada de la torre de can Vías, on una frondosa i florida, buguenvíl·lia ofereix una imatge que desperta admiració. I és que a la Rosó Carbonell, junt amb el jardí que es troba a l’entrada de casa seva, li agrada que faci goig.

     Són, o han estat, veïnes del Sitges que jo anomeno amagat, que tenen la sort de viure en uns espais molt particulars, únics,  i que fan tot el possible per mantenir una verdor i una florida que fa honor al tarannà de la dona sitgetana.

    Llocs cèntrics que no els freqüentem amb assiduïtat i que avui he volgut portar fins aquestes pàgines que són com una finestra oberta. És un plaer poder-hi guaitar

                                                                                               J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de juliol del 2014 )

EL BIQUINI

      A  la botiga tinc una ampliació d’una fotografia de la platja de la Barceloneta, que situo a cavall entre dos segles, on s’hi veuen uns banyistes, homes i dones, amb una peculiar indumentària de platja, on predomina un cobriment generalitzat del cos. Sobta veure la vestimenta que es feia servir per anar a banyar, sobretot si ho comparem amb les maneres actuals, on predomina  la mínima expressió de roba, i la màxima exhibició de carn. Completa la fotografia una filera de les típiques casetes de bany que es feien servir per canviar-se de roba i no ser vist, quan poc tenien per amagar, ja que la vestimenta de platja no diferia gaire de la del carrer. A la platja de Sitges, en la dècada dels cinquanta seixanta s’arrengleraven  unes casetes arrambades al mur de la barana de la platja, quan encara existia el pudor en quant a voler reservar les intimitats. Fins que poc a poc el destapament s’ha anat generalitzant i preval més el sistema de la tovallola enrotllada a la cintura, mentre es fa el canvi de  les robes interiors.

    També ha influït en la desaparició de les casetes el fet que, tant dones com homes, van i venen de la platja emprant una vestimenta que evita haver de fer canvis. Les senyores s’envolten dels anomenats “pareos”, una peça de tela que encercla el cos sense haver de procurar que no pengi més d’una banda que de l’altra. I els banyadors dels homes s’assemblen més a uns pantalons curts que al pròpiament dit banyador, per tant amb una camiseta, per tapar la resta del cos, en tenim prou.

    Durant uns anys es va fer servir el barnús. Veïns de la meva àvia Maria eren en Manuel Duran i la seva muller, la Soledat Carbonell, el matrimoni junt amb els seus dos fills, en Joan Manel i en Lluís, vivien en aquestes casones que guarden una simetria arquitectònica, entre ca la Candelària i la que havia estat la Pensió Julian. En els mesos d’estiu la família Duran es traslladaven des de la seva residència habitual de Barcelona a la casa de Sitges, aquesta proximitat amb la platja els permetia seguir un ritual que es basava en una correcció en el vestir i en l’ordre de protocol familiar. Puntuals, a les dotze del migdia sortien de casa seva, el matrimoni precedit dels dos fills. Uns i altres coberts amb els corresponents barnussos on predominaven les ratlles. Quan la mare es quedava a casa, l’ordre no es trancava, en filera de u, primer el pare i a continuació els dos fills. Tornaven al seu domicili  seguint el mateix ordre i vestits de la mateixa manera que havien sortit. Oferien una imatge típica de la senyors que anaven a prendre els banys. Tal com ho feien els de la colònia d’estiuejants que vivien el les torres de primera línea. Algun d’ells disposaven d’un parament a la sorra, arrecerat a la paret dels parterres, on no hi faltava detall, entre l’empostissat, el tendal que ho cobria tot i la bona disposició de les  anomenades gandules.

    Un altre dels veïns més propers, en Joan Olivé i Ràfols, qui mai va voler disfressar la seva activitat professional, com ho demostra el fet que en una convocatòria d’eleccions locals, formava part de les llistes d’una formació política i allà, en l’apartat on si descrivia l’ofici s’hi podia llegir: lleter. En Joan, quan feia un descans en el repartiment de la llet, s’enfundava el banyador i el barnús i s’anava a refrescar a la platja del Club Natació tot i que després a la tarda es tornès a posar aquell folgat jersei de llana. 

    Entre aquestes va tenir lloc un fet que ha marcat un fita en les modes en quant la vestimenta de bany. Va succeir a Benidorm, l’alcalde franquista Pere Zaragoza, que ho va ser entre el 1950 i 1967, el va colpir  un fet molt curiós que va tenir lloc en el municipi que presidia, a mitjans dels cinquanta. Un dels guàrdies municipals de la plantilla, va imposar una multa de 40.000 pessetes de l’època, a una turista estrangera perquè, segons la seva versió, anava amb calces i sostenidors, ni més ni menys que el que vam anomenar biquini. L’alcalde ho va trobar injust i es va presentar a Madrid amb la finalitat d’exposar el cas al propi Franco, responsable de la prohibició. Va aconseguir del Caudillo el privilegi que a Benidorm les turistes podien banyar-se amb biquini.

    I com Benidorm no podia retenir l’exclusiva, el biquini es va anar imposant en tots els llocs de platja. Sitges no en va ser una excepció i van coincidir amb l’arribada de nombrosos turistes estrangers, els quals hi accedien  mitjançant els “tours operatots” de nacionalitat sueca i holandesa com les companyies “Fritidsresor” i “el Club 33”, entre altres. Van ser anys de transformació i també en l’evolució del vestir, de manera especial amb la lleugeresa de roba amb la qual s’acudia a la platja. Aquest fet va propiciar que les baranes del passeig, les que s’aboquen a la sorra, es veiessin molt concorregudes de curiosos els quals, arribats dels pobles del nostre interior més proper, alegraven la vista davant un espectacle que estaven poc avesats a contemplar. Contrastava la vestimenta dels ocasionals visitants, generalment amb camisa ben cordada de mànigues i coll,  alguns fins i tot amb la corresponent americana. Al seu davant un panorama exclusiu, on predomina la carn ben bronzejada i de gruixos i formes, els més dispars  i selectes.

      El biquini ha influenciat de tal manera que l’edat no és cap impediment i fins i tot deriva a una altra modalitat anomenada “top lease” que es caracteritza per suprimir la peça de dalt. Aquí em reservo l’opinió, que sigui el pudor, l’estètica i el respecte, els valors que tota persona ha de ponderar  per tal de trobar un equilibri i el respecte que més s’ajusti a la convivència.

     Més que el  biquini, avui, el protagonista i la preocupació és la sorra de les platges.

                                                                                                                 J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de juliol del 2014 )

MUSEUS A L'AIRE LLIURE

Els museus són espais reservats per a perpetuar la cultura en totes les seves vessants. Com una finestra oberta, des don totes les mirades aflueixen per a coincidir en un interès generalitzat que es basa en la contemplació d’obres d’art, objectes diversos i fins i tot aspectes testimonials, el conjunt dels quals formen part de la història.

   Sitges disposa d’uns museus que donen testimoni de la manera d’ésser, de viure dels estadants  que en seu moment van fer servir de vivendes respectives i van aconseguir omplir-les d’un contingut excepcional per l’època. És en ells on, a més, es fa palès  l’apassionament pel col·leccionisme, la sensibilitat artística que  s’apercep a cada racó.

    El Cau Ferrat i el Maricel aporten a la història local el testimoni d’una època, on tan sols uns pocs privilegiats es podien permetre disposar d’un fons d’art de rellevància. Santiago Rusiñol i Charles Deering,  trien un entorn privilegiat, on fixar un domicili. Són veïns i tenen aficions artístiques, com també l’obsessió de col·leccionar. Rusiñol converteix casa seva en un espai obert als amics amb els quals comparteix neguits i festes. En una casa de poble, transformada, on a més de vivenda i estudi de l’artista, disposa d’un espai d’un traç artístic peculiar, reservat per exposar-hi la col·lecció de ferros, de vidres... i la disposició dels dos quadres del Greco.

    El Cau Ferrat ha estat una casa del poble que, en el seu moment, l’artista condiciona  i en gaudeix fins a la seva mort. A partir d’aquí la casa retorna al poble i s’obre al públic com a museu. La projecció del que n’havia estat propietari, aconsegueix que el museu aconsegueixi atreure el interès i la curiositat dels visitants que venen a la Vila delerosos de poder visitar-lo. Per a la gent del poble és una oportunitat per conèixer de prop aquella llar, que en el seu dia, va despertar enorme curiositat, pel fet de poder tafanejar en la casa d’un artista de la qual, tothom que havia tingut l’oportunitat de visitar-la durant el seu apogeu, en parlava bé. No obstant, pels mateixos motius de tenir-ho tan a l’abast, l’afluència de la nostra gent no ha estat, que diguem, massa freqüent. Quasi bé s’havia convertit en un incentiu per obsequiar, amb una visita, al familiar o amic que ens venia a veure. I que davant la satisfacció del visitant,  ens feia  sentir-nos cofois del nostre legat.

     Maricel ha estat diferent, el seu propietari va construir el conjunt del Palau, embellint un entorn que és una altra icona  que ens identifica. La majestuositat de la construcció, dels detalls que l’adornen, difereixen amb la sobrietat externa del Cau. Tot el conjunt resta sotmès a les voluntats dels respectius propietaris. Perquè quan l’amo del Palau, decideix, per les raons que fossin, marxar, s’emporta tot el contingut, però no pot amb els dos edificis que acabaran sent comprats per la Diputació i l’Ajuntament. Fins que en el de mar, la Diputació decideix exposar la col·lecció del doctor Pérez Rosales. Convertint-se en un altre museu que es combina amb la visita a la casa d’en Rusiñol.

        Fins que el pas dels anys, la ubicació aixecada sobre les roques, els problemes d’humitat, els efectes de la llum solar, clamen una restauració complerta. I abans de tancar els dos museus s’ofereix l’oportunitat a la gent del poble, de visitar aquests espais amb tot el seu contingut. Una idea sensacional, com també ho ha estat, desprès de quatre anys de treballs, abans de tornar posar les coses al seu lloc, oferir una nova visita per apreciar els treballs realitzats. Aquest retrobament m’ha semblat únic, perquè tots els qui vivim en aquests moments, mai més tornarem a veure aquests museus buits. Mal aniria que no fos així, ja que seria per motius d’una d’algun que altre desagradable contratemps. Hi tornarem quan tot torni a estar en el seu lloc. Com si res hagués passat.

     Els museus de sitges, com el de la casa Llopis, són espais de contingut estàtic, si més no en el seu interior es fa palès el neguit artístic d’uns estadants que hi van viure temporades. També la d’un col·leccionista i mecenes que va influir per a que fos la vila, l’escollida per albergar la seva àmplia  col·lecció.

       Guarden, en el seu interior, nombroses obres d’art que han de restar sota teulada i en unes condicions climàtiques sota control. Si més no a l’aire lliure, el poble ofereix el que podríem anomenar els museus a l’aire lliure. Que d’un temps cap aquí, també han despertat interès entre  propis i estranys, com són les cases dels anomenats “Americanos”. Per les quals es fan visites guiades i això permet conèixer la identitat de les persones que les van fer construir i altres detalls de la seva vida, de l’arquitecte que les va dissenyar  i estils que hi aflueixen.

    L’església parroquial és una altra peça que va associada amb la imatge més característica  del poble. Completa el conjunt, les ermites del Vinyet, de Sant Sebastià. I en plena natura, apartat del nucli central, destaca l’ermita de la Trinitat. I aquesta altra que el diumenge acollirà una nova festa, la de Campdàsens. Sense oblidar-nos de les masies que, cada vegada són menys les que estan habitades, com la de can Lluçà. De manera que Campdàsens i can Lluça, cada primer diumenge de juliol comparteixen protagonisme i ambient sitgetà.

    Són com a museus a l’aire lliure, que guarden la seva pròpia història i ofereixen una visió diferent, més a l’abast. Un al·licient afegit, com ho és pujar a la Trinitat el dia del seu aplec i a Campdàsens en el de la seva festa. Convertint-nos en  admiradors d’uns exteriors i interiors d’una simplicitat exquisida, res a veure amb els museus guardians de nombroses obres d’art. Aspectes i conceptes diferents, però que també mereixen una visita que depara molts al·licients.

                                                                                                 J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de juliol 2014 )

A UN PAS DE LA CLAUSURA

El passat cap de setmana ha estat intens i aquesta successió d’esdeveniments ha tingut continuïtat només estrenar  aquesta que ens trobem. Poques vegades la festivitat del Corpus i la de sant Joan quasi  coincideixen en el calendari.  Un dies en els quals les flors han estat les protagonistes, seguint la tradició sobradament secundada  per aquests 75 aniversari de l’exposició de clavells. Aniversari que expositors i la gent del poble hem viscut amb admiració i entusiasme. I no em cansaré de repetir que aquesta continuïtat té un mèrit  extraordinari. Clavells cultivats  a redós dels patis de les cases particulars, de les sínies i en aquest hort, al qual em referia, el de can Falç. Amb els cossis al voltant del xup, rebent les atencions d’en Josep Virgili i la Maria, la seva muller. Els dos es mudaven per anar a recollir el premi el dia de la clausura, a la qual precedia l’ofrena al Vinyet amb la corresponent comitiva amb banderes i banda de música. El matrimoni Virgili estava molt vinculat al Prado i els Fontfria els de can Mec al Retiro. Tot i que aquests últims no eren expositors, m’hi refereixo perquè s’hi relaciona una detall molt simpàtic i de certa complicitat. Els Virgili iniciaven els balls al Prado i els Fontfria al Retiro. Era com un ritual que la gent respectava, quan els dos matrimonis sortien a la pista de les respectives societats eren rebuts amb forts aplaudiments. Era com un convit a la participació. Amb tot, abans d’omplir la pista, els deixaven fer unes quantes evolucions on exhibien els seus respectius estils.

   En una d’aquestes cloendes, als jardins del Retiro, els aplaudiments van ser ofegats per les reprimendes d’en Virgili que cridava, a viva veu, malparlant del veredicte del jurat. Els profans no hem concretat mai l’acalorament, per part de l’expositor. Sembla ser que a resultes d’una resolució, amb més  amb ganes de crear controvèrsia que de premiar el mèrit. Perquè en aquell certamen en Virgili va quedar relegat al catorzè lloc del rànquing. Un lloc molt discutible  per a un expositor que sempre s’havia mogut entre els primers. Des de que va saber el veredicte, en Virgili sembla ser que no va poder conciliar el son, ni entremig de la calma que regnava en la casa dels masovers. Així que la cosa portava cua i quan van pronunciar el seu nom, es va aixecar d’una revolada i menys macos els hi va dir de tot, mentre anava amunt i avall del passadís que quedava entre les cadires disposades a la pista. L’Antoni Mirabent, mestre de cerimònies i protocol de l’Ajuntament, no donava a l’abast d’aixecar els braços, obrint les mans,  clamant a en Virgili que recompongués la calma. Res ho aconseguia. Els seus abruptes i jocosos comentaris, havia desbaratat la solemnitat de l’acte. Per sorpresa del públic que ignorava el motiu de l’acalorament de l’expositor. Si aquell dia al cuidador de l’hort de can  falç, a l’home que mimava els seus clavells,  no li va agafar un treball, és perquè la terra i l’espai on es desenvolupava la seva feina,  li havien reservat  una  salut a prova de bomba.  

  Una de les protagonistes del certamen d’aquest any, ha estat la Montserrat Marcet Soler. Que havia estat veïna del carrer Jesús, en una de les cases que fins fa relativament poc, va conservar el detall de les grans portes de fusta que tanquen la intimitat de la casa, encara avui, restaurades i pintades de color blau, resten en el paisatge comercial del carrer. La Montse ha conviscut sempre amb l’art; amb la complicitat vers les tradicions; les caramelles del Prado, que el seu pare, en Rafel Marcet Almirall, ha dirigit infinitat de vegades. També amb la música popular de l’esbart del qual els seus pares n’eren components. Amb les sardanes que han ballat els de casa seva i de quan també el seu progenitor s’encarregava de contractar les cobles per festa Major. Els Pastorets. El bategar d’aquest setmanari per ser neta  del Sr. Pepitu que en va ser director i del seu oncle que  també ho ha estat fins fa poc. I sobretot del Corpus, al tenir cura d’aquest tros de carrer que s’estén per la vorera dreta on  les veïnes més properes són la Ramona Vendrell i la Maria Matas. Durant 40 anys, la Montse, amb la complicitat del veïnat, ha dissenyat la forma de la catifa, ha dibuixat el terra del carrer i desprès ha col·laborat, junt amb la Pepita Soler Soler, la seva mare i amb la resta de veïns a posar la flor. Es pot dir que la Montse ha mamat de les essències d’una tradició que encara avui fa goig de compartir. D’una manera especial en les hores de la nit, quan els més “festeros”, es lliuren a la complexitat de les nits sitgetanes, i la gent del poble es lliura a tallar la flor, a dibuixar el terra del carrer.

      Deixant-ho tot preparat per el pas de la processó, d’aquest tàlem sota el qual s’han anat alternant les autoritats religioses i els portants. Obrant uns canvis que han permès que el pas del Santíssim el custodiïn  la gent que participa en la processó. Perquè en les imatges d’antany podem contemplar com el pal·li era acompanyat per quatre membres, un en cada punta, del cos de la guàrdia civil, amb uniforme de gala, i amb el fusell en posició de desfilada.

    Els temps canvien, però a casa nostra la festivitat del Corpus continua aportant una florida que engalana l’exposició de clavells, els balcons i el terra dels carrers. El flaire de les flors, aquest any, quasi s’ha barrejat amb l’olor de  pólvora que caracteritza la revetlla de sant Joan. Coincidirà la clausura de l’exposició de clavells en el transcurs d’un dia  que també  havia estat festiu, precedit de la corresponent  revetlla, el de Sant Pere   

                                                                                         J. Y. M.                

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de juny del 2014 )

ELS CLAVELLS DE LES SÍNIES

   La proximitat és un dels molts detalls que s’afegeixen a les avantatges que compartim els habitants dels pobles. El nostre no n’és una excepció, sobretot en els anys en què es podia entrar en contacte amb el mar i en poc temps bordejar les sínies més properes. Era una de les identificacions més característiques d’una vila amb activitats desenvolupades entre les arts de la pesca i la feina del camp. L’exemple d’aquesta proximitat, irrepetible, ha estat aquesta llenca important de terra de cultiu que s’ha estès des de tocar el Cap de la Vila, fins a la mateixa vorera de la platja, l’hort de can Falç.

    Només decantar per la cruïlla de can Perico, en direcció a la Creu de Ribes, la sínia Robert s’ha obert al paisatge camperol de la Vila i, és el que em volia a referir, una sínia quasi a tocar al nucli principal del poble, a poca distància del centre, que ens exemplifica la complicitat de l’activitat camperola amb la de la pesca.

    I a pocs metres de la sínia Robert hi havia la de la Dionisia, propietat d’en Magí Romeu Rovira  i la seva muller, la Dolors Camps Vendrell. La seva jove la Montserrat Marcé Rovira, a l’any 1952 es va iniciar en el cultiu del clavell. Aquell any va aportar a l’exposició 14 cossis, una quantitat poc representativa si tenim en compte la volada que va agafar l’afició de la Montserrat que va acabant portant uns 300 i quedant en la reserva una quantitat similar. La florida dels clavells conferia colorit a l’entorn de la sínia on, els homes de la casa, cultivaven tota mena de verdures. I realitzada la collita, les dues dones l’anaven a vendre a la plaça.

 La Montserrat, amb un tarannà jovial, alegre i sempre disposada a col·laborar i participar de les tradicions, va encomanar la seva afició als seus veïns més propers, als fills de la Juanita Ferrer i en Joan Comas, que junt amb els pares de la Juanita i la Tresina treballaven la terra de la sínia, propietat de la família Robert, i també tenien cura de les vaques. En Joan i la Maria Dolors Comas, degut al seu interès i a la bona disposició de la Montserrat, en quant a proporcionar esqueixos als joves germans, es van iniciar en una afició, la seva, que es remota a l’any 1975. Amb una continuïtat que els ha permès portar a l’exposició, en el còmput global de la família, l’important xifra de 500 cossis 

    La Montserrat explica, amb apassionada locució i entusiasmada projecció, tota mena de detalls que van associats a unes vivències, resultants d’una afició que requereix espai i molta cura en el procés que culmina quan els cossis amb els clavells  s’exhibeixen  en el marc de l’exposició. La seva assiduïtat, combinada amb la presentació, la quantitat i qualitat,  li ha permès guanyar molts premis, durant nou anys consecutius va fer sempre el primer. Recordem el preceptiu gerro de cristall i base de plata que enviava el “Jefe del Estado” amb el qual es premiava la primera posició del rànquing. També va aconseguir el primer premi en el certamen, de l’avui tan pregonada transició, una sopera de plata que va fer arribar la Reina Sofia, per a la mateixa finalitat.  I ella sap, perquè ho ha viscut, de les enrabiades i desenganys que, com en tota competició, es produeix davant un resultat que s’allunya del primer lloc, no tothom ho accepta amb la mateixa resignació. De controvèrsies n’hi ha hagut, si més no aquesta continuïtat que es fa palesa entre els expositors locals és d’admirar i està al marge dels veredictes del jurat.

   Quan la jove de ca la Dionisia exposava els seus clavells a l’exposició, aquesta  s’alternava entre els jardins del Prado i del Retiro, inaugurades i clausurades amb una solemnitat que es sotmetia al protocol que establia el ranc de les autoritats que presidien l’acte, i que acostumava a recaure tal honor en l’esposa del governador de torn o la de la màxima autoritat militar de la regió. L’acte era amenitzat per la banda local,quan el certamen tenia lloc al Prado sota la direcció del mestre Manel Torres i quan s’esqueia al Retiro pel mestre Gabriel Pallarès. I com a peça preceptiva, per a tancar l’acte, era la interpretació de  l’himne  nacional. Una obligatorietat que  comportava una resignació mesurada  quan el tenia de dirigir el mestre Torrens i tot el contrari quan li tocava fer-ho al mestre Pallarès.

    Aquest article pot semblar incomplert degut a que faig referència a uns expositors en concret, deixant en l’anonimat a molts altres que han estat, i ho continuen sent, uns ferms puntals de la llarga trajectòria. No obstant el títol de l’encapçalament ha esta pensat per aportar a aquesta secció la coincidència que s’estableix entre dues sínies del poble, una quasi davant per davant de l’altra, també apropades al centre de la vila,  on la Montserrat de ca la Dionisia va cultivar els seus clavells i va oferir esqueixos als dos germans Comas, establint-se una complicitat floral. Fins que la Montserrat va deixar de portar els cossis a l’exposició, no així la família Comas que, sense disposar de la sínia Robert, en un bocí de terra que l’Hospital cedeix als aficionats locals que no disposen d’espai, continua aportant aquest nombre important de cossis.

     Quan som a les vigílies de la inauguració d’una nova edició de l’exposició de clavells i d’engalanar, amb catifes de flors, els carrers del poble per on passarà la processó de Corpus. Les dues manifestacions florals, conjuntament amb la florida dels balcons, són un testimoni  més   de la sensibilitat de la nostra gent que continua, a pesar de les circumstàncies de tota índole, amatent als detalls que fan que la vila sigui un referent. Sobretot quan se’ns recorda i se’ns admira per la florida i la vessant artística que es relaciona amb  la festivitat del Corpus.

                                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de juny del 2014 )

                                                                                  

EL CAFETER DE LA TRINITAT

   La figura del cafeter ha esdevingut una icona de les cafeteries de Sitges. Aquests llocs on a més d’anar a assaborir una tassa de cafè, els habituals han entaulat animades i interessants tertúlies. Continuen tenint lloc, principalment en les cafeteries de les dues Societats centenàries, on s’han succeït cafeters que han assentat càtedra en l’ofici i en la relació entre els socis i clients en general.

    Els costums i els seus protagonistes avalen una llarga  trajectòria cafetera entre els habitants del poble on, d’un temps cap aquí proliferen les cafeteries amb opció a degustació de tota mena de rebosteria, pa  i altres complements. Amb el temps potser, algunes d’elles, aconseguiran fer-se un lloc en aquesta trajectòria de  llarga tradició que implica a clients i cafeters. Perquè el cafè convida a establir conversa, allargant el contingut amargant amb interminables paraules  que busquen complicitat o si més no la sola predisposició d’ésser escoltades.

     Per tant el cafè moltes vegades a més del seu plaer de degustació es converteix en un anhelat privilegi, no sempre  a disposició dels qui en són en certa manera uns bons consumidors. Allunyar-se del poble, per camins que ens s’endinsen en la muntanya, representa deixar enrere bona part dels complements que ens són tan a l’abast. No obstant anar fins a la Trinitat el dia de la seva festa, moltes d’aquestes mancances són relegades a les simples suposicions. Perquè des de sempre en el dia de l’aplec  ofereix el suport indispensable a les diverses preferències en quant a menjar i beure. Només cal recordar els anys en què hi pujava el popular Jaume Fontfria, més conegut per en Mec, que oferia a la concurrència síndries i melons. Establint-se també la venda de begudes refrescants, en aquells anys quan consumir les  gasoses del Vendrell es convertia en un plaer, simple, però molt apreciat.

    L’evolució en els costums i les preferències ha derivat a que el servei de bar s’ha vist incrementat en quant a variació de begudes i a una disponibilitat més gran per a consumir-ne. A banda d’aquesta expansió de la degustació refrescant, el cafè també té el seu públic. I de despatxar ja sigui refrescos com cafès en té cura en Josep Cuscó Martí, nebot d’en Joan Martí que va compartir l’administració amb la Remei i la Rosó.  D’aquí ve que el cronista  hagi encapçalat l’article influenciat pel càrrec que  desenvolupa l’amic, mentre té lloc una festa que encara conserva tots els ingredients del sitgetanisme.

    Durant uns anys, coincidint amb la festa de la Trinitat, m’he pres la llibertat d’establir el nomenament, ni que sigui testimonial,o honorífic, com ho prefereixin, d’uns càrrecs relacionats amb les posicions que han ocupat la gent de casa nostra en la tasca que ocasionalment desenvolupen en el transcurs de l’aplec. D’aquesta manera vaig atorgar el títol de xef de la Trinitat al recordat Jordi Ferret, responsable de condimentar l’arròs, així com altres plats d’influència marinera, per tal de ser servits a la taula del menjador a l’hora de dinar, compartint tovalles, la gent de la casa i les autoritats eclesiàstiques. També m’he referit a les aficions, com per exemple la fotografia i en concret a les bones arts d’en Pere Cosialls. A ell, en el seu dia, el vaig qualificar com a  fotògraf de la Trinitat. Degut a la seva voluntat de deixar constància gràfica dels actes i l’ambient de festa que s’hi aplega. I de manera especial, ha estat l’encarregat de fer,en cada edició, la que podríem anomenar, la fotografia oficial de la temporada de la Cobla.

    Els nomenaments solament tenen vigència pel que fa al contingut d’aquests articles puntuals, no fos cas que derivin en accions de tràmits laborals o de suplantació de responsabilitat, per no tenir jo potestat en quant a decidir a qui  ha de recaure el càrrec al  qual faig esment i a altres de possibles. Em dec a aquest aclariment perquè, per exemple, a la cuina de la Trinitat s’hi treballa en equip, amb el bon saber fer d’aquestes sitgetanes que durant tot l’any fan costat a la Rosó i al menys un cop al mes l’acompanyen i entre totes fan la neteja de les dependències i, de manera especial la vigília i el dia de la festa quan l’equip de les senyores de la Trinitat, tenen cura del més mínim detall. Aquesta dedicació es podrà convertir en un altre títol, amb rang de professionalitat, que serveixi per encapçalar l’article d’un proper aplec.

    A la cafeteria de la Trinitat, millor seria anomenar-la cantina, si més no jo mateix devaluaria la categoria del càrrec de cafeter que acabo de plantificar a en Josep Cuscó. En aquest espai a tocar la placeta superior, compte amb l’ajuda d’en Joan Carbonell, nebot de la Rosó Així, doncs, el cafeter i l’encarregat de la barra atenen a la concurrència quan la feina s’acumula i el cafeter, tot sol, no donaria l’abast.

   L’engranatge de l’ermita de la Trinitat necessita una planificació quasi rigorosa. Cada persona que té adquirides responsabilitats, ha d’estar en el seu lloc i desenvolupar la seva tasca de manera eficient. Deixant la supervisió a la Rosó que és l’eix principal per on passa tota la vertebració d’una festa que cada any és diferent, però que no obstant conserva, quasi intactes, les beceroles d’una devoció que empeny a la gent de casa a pujar a l’ermita per visitar la capella, gaudir de tot l’entorn i de la lluminositat que es reflecteix en la blancor. En aquest racó del món, on, com deia aquell, fins i tot el fum és bo.

   Honor i glòria al cafeter de la Trinitat i per a totes les persones, gràcies a les quals, el retrobament amb la festa fa possible una participació lluïda i exultant.

                                                                                                   J. Y. M.

          ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de juny del 2014 )                                         

                                                              

VILA FLORIDA

  De totes les identificacions que es relacionen amb el poble, la distinció de vila florida és un etiquetatge que ens ha de satisfer. Sobretot perquè al seu darrera hi ha la sensibilitat i esforç de bona part de la seva gent, que ha dedicat atenció especial a cuidar de tots els detalls per tal de que la vila faci goig. I ja que em refereixo a aquest neguit del qual se’n ha fet gala abastament, no vull deixar perdre l’oportunitat de manifestar que de tots els eslògans que ens hem inventat, per tal de conferir protagonisme al nom del poble, em quedo amb el de: Sitges, la Blanca Subur. Perquè darrera de l’atribució es movia un corrent, molt secundat, que imprimia netedat, i aquesta es feia palesa en la blancor de les parets de quasi bé totes les cases del poble. Era quan les mestresses de casa tenien sempre a punt la galleda amb la calç i l’escombreta corresponent, per a quan algunes refregades havien embrutat els baixos de la façana, més exposades a aquests i altres signes, resultants del trafegar diari, i amb l’espontània emblanquinada poder retornar a la seva blancor original.

     A remolc d’aquesta primavera, variable i ventosa, degut a aquest peculiar ventet que de manera ininterrompuda, i com ja m’hi vaig referir en un altre article, deixa una fredor ambiental, més acusada a hora matinera i al vesprejar, que ha resultat una mica molest. El paisatge, l’entorn més proper, ens delecta amb una florida que fa honor  al cartell anunciador que es troba ubicat en la rotonda d’una de les entrades al poble. En aquest començament de juny els preparatius s’intensifiquen per a la festivitat del Corpus que enguany s’escau en les vigílies d’una altra festa significativa, la de sant Joan. Quan la Vila ofereix una altra florida que s’apunta a la tradició que ve avalada pels mèrits aconseguit, gràcies a la implicació de molts dels nostres. Que fan possible la sempre difícil, si més no il·lusionada continuïtat.

    Són els mateixos preparatius, la mateixa predisposició, que atenien les sitgetanes i sitgetans d’aquells anys, quan entre la blancor hi sobresortia el colorit de les flors. Tant pel que respecta a la gent que la podia exhibir en els seus balcons, com aquelles que no tenint-ne disposaven els cossis en els patis interiors. Com era el cas de la Pilar Garcia, muller d’en Joan Baptista Queralt Soler  i mare de la Pilar Queralt que han viscut, bona part del seu temps, en els baixos de la casa de davant de l’Ajuntament.

     La Pilar, mare, va aconseguir una determinada popularitat degut a que va tenir cura, mentre va poder, de nou cossis on hi  plantava assutzenes. Aviva la curiositat la xifra i un contingut tan exclusiu. La bellesa d’aquestes flors decorava, de manera natural i espectacular, les interioritats i el pati de la vivenda. On la blancor i el perfum de les flors acompanyaven l’harmonia de la vida familiar.

    Coneguts, admirats i ben inventariats el nombre exclusiu de testos, quan l’ocasió s’esqueia li demanaven a la Pilar tot el conjunt de l’ornamentació floral. Com així ho feia la Lola Ferret Curtiada, la popular Lola de l’Ajuntament, en el moment que havia de disposar una decoració floral a l’entrada de la Casa de la Vila, la dona pensava amb les assutzenes de la Pilar. A la beutat de les plantes s’hi afegia el bon gust que, segons ens costa, feia gala  la portera de l’Ajuntament per engalanar els accessos  al saló de plens, espai on tenen lloc els actes més rellevants del protocol de la institució sitgetana. La florida no passava desapercebuda, com va succeir en una de les visites de l’anomena’t Generalíssim a la vila, i que en un moment determinat la seva muller es va separar de la comitiva per a contemplar les flors de la Pilar, dedicant-li paraules d’admiració i la consegüent felicitació.

     Els nou cossis també eren requerits pel Sr. Rector quan, en aquest temps de florida exuberant, les cerimònies més solemnes, com la de Corpus, requerien que l’altar mostrés les seves millors gales. Davant de l’èxit aconseguit, gràcies a les atencions de la cuidadora, podem arribar a comprendre  com les assutzenes de la veïna de la plaça de la vila es passaven més temps a la casa dels veïns que a la pròpia.

   Quan va morir la Pilar, la seva filla feina tenia a atendre  altres prioritats, com la de cuidar el seu pare, treballador de can Termes, malalt. D’aquesta manera, aquells nou testos que van assolir una popularitat i un protagonisme ornamental, fins i tot amb traces de caire institucional i eclesiàstic, es van anar reduint en nombre, però no en el pensament i la voluntat de la Pili de can Badia, com així l’anomenem pels anys que va estar treballant en aquell establiment del carrer Major, a pocs metres de casa seva, perquè sempre ha procurat  tenir a disposició una llavor per plantar d’aquesta flor, com homenatge a la memòria de la seva mare.

     I si les assutzenes de la Pilar han estat  a resguard de les mirades, a excepció de moments i esdeveniments concrets, las que disposava la Mª. Dolors Arnabat en el balcó de la seva casa del carrer Sant Francesc, cantonada amb Sant Gaudenci., contribuïen a posar en evidència l’admiració de tots els qui s’adonaven de la seva presència. La planxadora també era concisa en la seva distribució i exclusiva en quant a la flor exposada a les mirades, cap altra  compartia aquell reduït però cèntric enclavament.

   La Pilar Queralt Garcia, amb la seva sensibilitat, per la situació privilegiada del seu enclavament, per la predilecció a les flors i plantes, heretada de la seva mare, pot donar testimoni, junt amb la Maria Rosa Balcells, la veïna més propera que manté el seu balcó, típic de les cases de poble, amb una elegant disposició de cossis amb variada floració, de l’evolució de les florides que s’han exhibit  a redós de l’ara  coneguda com a vila florida. 

                                                                                                  J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de juny del 2014 )