De totes les
identificacions que es relacionen amb el poble, la distinció de vila florida és
un etiquetatge que ens ha de satisfer. Sobretot perquè al seu darrera hi ha la
sensibilitat i esforç de bona part de la seva gent, que ha dedicat atenció
especial a cuidar de tots els detalls per tal de que la vila faci goig. I ja
que em refereixo a aquest neguit del qual se’n ha fet gala abastament, no vull
deixar perdre l’oportunitat de manifestar que de tots els eslògans que ens hem
inventat, per tal de conferir protagonisme al nom del poble, em quedo amb el
de: Sitges, la Blanca Subur. Perquè darrera de l’atribució es movia un corrent,
molt secundat, que imprimia netedat, i aquesta es feia palesa en la blancor de
les parets de quasi bé totes les cases del poble. Era quan les mestresses de
casa tenien sempre a punt la galleda amb la calç i l’escombreta corresponent,
per a quan algunes refregades havien embrutat els baixos de la façana, més
exposades a aquests i altres signes, resultants del trafegar diari, i amb
l’espontània emblanquinada poder retornar a la seva blancor original.
A remolc
d’aquesta primavera, variable i ventosa, degut a aquest peculiar ventet que de
manera ininterrompuda, i com ja m’hi vaig referir en un altre article, deixa
una fredor ambiental, més acusada a hora matinera i al vesprejar, que ha
resultat una mica molest. El paisatge, l’entorn més proper, ens delecta amb una
florida que fa honor al cartell
anunciador que es troba ubicat en la rotonda d’una de les entrades al poble. En
aquest començament de juny els preparatius s’intensifiquen per a la festivitat
del Corpus que enguany s’escau en les vigílies d’una altra festa significativa,
la de sant Joan. Quan la Vila ofereix una altra florida que s’apunta a la
tradició que ve avalada pels mèrits aconseguit, gràcies a la implicació de
molts dels nostres. Que fan possible la sempre difícil, si més no il·lusionada
continuïtat.
Són els mateixos
preparatius, la mateixa predisposició, que atenien les sitgetanes i sitgetans
d’aquells anys, quan entre la blancor hi sobresortia el colorit de les flors. Tant
pel que respecta a la gent que la podia exhibir en els seus balcons, com
aquelles que no tenint-ne disposaven els cossis en els patis interiors. Com era
el cas de la Pilar Garcia, muller d’en Joan Baptista Queralt Soler i mare de la Pilar Queralt que han viscut,
bona part del seu temps, en els baixos de la casa de davant de l’Ajuntament.
La Pilar,
mare, va aconseguir una determinada popularitat degut a que va tenir cura,
mentre va poder, de nou cossis on hi
plantava assutzenes. Aviva la curiositat la xifra i un contingut tan
exclusiu. La bellesa d’aquestes flors decorava, de manera natural i espectacular,
les interioritats i el pati de la vivenda. On la blancor i el perfum de les
flors acompanyaven l’harmonia de la vida familiar.
Coneguts,
admirats i ben inventariats el nombre exclusiu de testos, quan l’ocasió
s’esqueia li demanaven a la Pilar tot el conjunt de l’ornamentació floral. Com
així ho feia la Lola Ferret Curtiada, la popular Lola de l’Ajuntament, en el
moment que havia de disposar una decoració floral a l’entrada de la Casa de la
Vila, la dona pensava amb les assutzenes de la Pilar. A la beutat de les
plantes s’hi afegia el bon gust que, segons ens costa, feia gala la portera de l’Ajuntament per engalanar els
accessos al saló de plens, espai on
tenen lloc els actes més rellevants del protocol de la institució sitgetana. La
florida no passava desapercebuda, com va succeir en una de les visites de
l’anomena’t Generalíssim a la vila, i que en un moment determinat la seva
muller es va separar de la comitiva per a contemplar les flors de la Pilar,
dedicant-li paraules d’admiració i la consegüent felicitació.
Els nou cossis
també eren requerits pel Sr. Rector quan, en aquest temps de florida exuberant,
les cerimònies més solemnes, com la de Corpus, requerien que l’altar mostrés
les seves millors gales. Davant de l’èxit aconseguit, gràcies a les atencions
de la cuidadora, podem arribar a comprendre
com les assutzenes de la veïna de la plaça de la vila es passaven més
temps a la casa dels veïns que a la pròpia.
Quan va morir la
Pilar, la seva filla feina tenia a atendre altres prioritats, com la de cuidar el seu
pare, treballador de can Termes, malalt. D’aquesta manera, aquells nou testos
que van assolir una popularitat i un protagonisme ornamental, fins i tot amb
traces de caire institucional i eclesiàstic, es van anar reduint en nombre,
però no en el pensament i la voluntat de la Pili de can Badia, com així
l’anomenem pels anys que va estar treballant en aquell establiment del carrer
Major, a pocs metres de casa seva, perquè sempre ha procurat tenir a disposició una llavor per plantar
d’aquesta flor, com homenatge a la memòria de la seva mare.
I si les
assutzenes de la Pilar han estat a
resguard de les mirades, a excepció de moments i esdeveniments concrets, las
que disposava la Mª. Dolors Arnabat en el balcó de la seva casa del carrer Sant
Francesc, cantonada amb Sant Gaudenci., contribuïen a posar en evidència l’admiració
de tots els qui s’adonaven de la seva presència. La planxadora també era
concisa en la seva distribució i exclusiva en quant a la flor exposada a les
mirades, cap altra compartia aquell
reduït però cèntric enclavament.
La Pilar Queralt
Garcia, amb la seva sensibilitat, per la situació privilegiada del seu enclavament,
per la predilecció a les flors i plantes, heretada de la seva mare, pot donar
testimoni, junt amb la Maria Rosa Balcells, la veïna més propera que manté el
seu balcó, típic de les cases de poble, amb una elegant disposició de cossis
amb variada floració, de l’evolució de les florides que s’han exhibit a redós de l’ara coneguda com a vila florida.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de juny del 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada