Fa tot just una
setmana que hem estrenat el mes d’agost i el calendari assenyala una successió
de dies amb un contingut festiu com pocs mesos a l’any es produeix. Acabem de
deixar enrere la festivitat de la Mare de Déu del Vinyet, amb tot el que
significa per a la gent de Sitges.
Però abans, just
a l’últim dia del mes de juliol, acomiadàvem a l’amic Josep Carbonell qui, sota
el seu posat pensatiu, cap lleugerament inclinat i amb barret, covava una
sempre renovada predisposició per a tots i cadascun dels aspectes que
concernien a la seva Vila. Gran coneixedor de tot el seu terme, del Massís, per
on havia caminat infinitat de vegades. De memòria prodigiosa, era un arxiu
vivent i dintre d’aquest el seu apartat preferit era el de les tradicions, les
festes locals, les seves músiques i, de manera especial, el so peculiar dels
timbals que acompanyen al ball de diables. I l’estrepitós tro de la carretilla
quan esclata i que té lloc quan decau la lluminositat de les guspires, en el
moment just en què hom ja espera la potencia ensordidora del seu tro. Al revés
del que ha passat amb en Josep, ens ha deixat quan no ho esperàvem i
precisament s’ha anat quan és a punt de despuntar aquest remor de músiques de
Festa Major. I després vindrà això, l’olor a pólvora, la lluentor de les
guspires, el tro. El remor suau dels picarols, el repic dels bastons, la música
de la banda... Fins que tornaran les matinades silencioses. Després de llargues
nits. I ni músiques ni coets, simplement el remor del mar, el records que van i
venen amb les ones que deixen una catifa de bromera blanca damunt la sorra.
Tot va molt
ràpid, no obstant abans que sonin les músiques, es produeix aquests remors; una
barreja del so dels timbals, de les gralles, que es converteixen en
protagonistes a mesura que es van succeint les festes majors per arreu. La vila
de Gràcia marca una fita en aquestes vigílies de la mare de Déu d’agost,
festivitat de l’Assumpció. Es dóna el cas que durant alguns anys la presència
sitgetana a aquesta festa era possible gràcies a la implicació que aportava el
gendre del forn de can Bas. En Màrquez, casat amb la filla, de la qual va
enviudar, residia en el primer tram de carrer Puigmartí, ell es preocupava que
en els dies que durava la festa, el folklore sitgetà hi fos present. Per aquell
tram de carrer hi van desfilar el ball de bastons, els diables, la moixiganga....
A més de la Cobla Sitgetana que amenitzava un bon nombre d’audicions de
sardanes. A l’últim dia, a petició del propietari d’un bar de davant de casa
seva, era preceptiu interpretar, com a darrera sardana, la Processó de Sant
Bartomeu, en homenatge a un veí il·lustre de la Vila de Gràcia, el mestre
Antoni Català. Significava el comiat a una festa de carrer, en un tram i els
altres que l’envolten, on el veïnat sortia
a asseure’s a la fresca de la nit, fins i tot hi sopaven. Oferint una imatge més
típica de poble que de ciutat. Encara avui, segons en quina franja horària s’observa aquest compartir carrer amb estreta
convivència. Tot i que la presència de visitants dificulta als propis residents poder
gaudir de puntuals privilegis.
Les festes de Gràcia són el pròleg de la
nostra Festa Major, d’aquí que, ara, quan queden dues setmanes per tornar al
brogit festiu d’una altra festa, el remor de les músiques retorna a l’ambient
de l’estiu sitgetà i ho fa amb aquesta implicació col·lectiva que es prepara,
assaja, i cuida tots els detalls per aconseguir saldar amb, èxit, una nova
edició.
Si més no abans
s’han alternat la festa major de Puigmoltó, la d’Olivella. Tan a prop i amb
aspectes tan diferenciats. Costums de poble, de cases blanques, altres de
pedra. Nets i ben cuidats, amb moltes coincidències sitgetanes. Sobretot quan
de bon matí, es feia visible el carro de la Quimeta, camí de la plaça. A on ella
hi acudia amb taxi i despatxava la mercaderia, verdures en general,en la seva
parada. O el mateix Peret que en tenia cura de la neteja i fins a una edat
avançada al menys feia un viatge a peu, el d’anada o de tornada, a Puigmoltó.
l’Acompanyava el seu tarannà tan complimentós que es feia palès en la seva
manera d’expressar-se, fent servir un
llenguatge on sempre combinava les mateixes elocucions.
I a Olivella,
lloc de segona residència de moltes famílies sitgetanes, on la darrera setmana
van celebrar els darrers actes de la seva festa. Amb un terme municipal
considerable. Olivella conserva l’encant de poble camperol que no ha perdut la
seva identitat. També hi van sonar músiques amb complicitat sitgetanà.
També Festa Major a Vilanova i la propera setmana al
barri de la Geltrú. L’enunciat del poble ja ho especifica, Vilanova i la Geltrú
i els vilanovins hi afegeixen: baix a mar i cap de creu. El de la Geltrú
conserva també els mateixos encants d’un poble, ho defineix el traçat dels
carrers i de les seves cases. Lloc on hi resideixen artesans, com en Pau
Orriols que construeix tenores, tibles, flabiols, gralles. Instruments de cobla
i de la resta del folklore. I artistes com el vilanoví Joaquim Budesca, casat
amb una sitgetana, gran coneixedora de l’abast de les ondes radiofòniques, la
Montserrat Lago. Que per a referendar més la seva procedència, viuen al carrer
de Sitges
Coneguts els
protagonistes destacats de la nostra Festa Major, ara toca fer la presentació
del programa, acte que tindrà lloc el dimarts, i on la comissió reserva un
apartat per a que la Cobla Sitgetana, amb motiu del seus cinquanta anys,
presenti la sardana del mestre Jordi Paulí, Sitgetana,
50 anys. Afegint-se, així, a aquest
remor de músiques prèvies a la Festa Major. Fins que deixin d’ésser remors i
aconegueixin el protagonisme que els hi pertoca.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada