El passat cap de setmana ha estat intens i aquesta
successió d’esdeveniments ha tingut continuïtat només estrenar aquesta que ens trobem. Poques vegades la
festivitat del Corpus i la de sant Joan quasi
coincideixen en el calendari. Un
dies en els quals les flors han estat les protagonistes, seguint la tradició
sobradament secundada per aquests 75
aniversari de l’exposició de clavells. Aniversari que expositors i la gent del
poble hem viscut amb admiració i entusiasme. I no em cansaré de repetir que
aquesta continuïtat té un mèrit extraordinari.
Clavells cultivats a redós dels patis de
les cases particulars, de les sínies i en aquest hort, al qual em referia, el
de can Falç. Amb els cossis al voltant del xup, rebent les atencions d’en Josep
Virgili i la Maria, la seva muller. Els dos es mudaven per anar a recollir el
premi el dia de la clausura, a la qual precedia l’ofrena al Vinyet amb la
corresponent comitiva amb banderes i banda de música. El matrimoni Virgili
estava molt vinculat al Prado i els Fontfria els de can Mec al Retiro. Tot i
que aquests últims no eren expositors, m’hi refereixo perquè s’hi relaciona una
detall molt simpàtic i de certa complicitat. Els Virgili iniciaven els balls al
Prado i els Fontfria al Retiro. Era com un ritual que la gent respectava, quan
els dos matrimonis sortien a la pista de les respectives societats eren rebuts
amb forts aplaudiments. Era com un convit a la participació. Amb tot, abans d’omplir
la pista, els deixaven fer unes quantes evolucions on exhibien els seus
respectius estils.
En una
d’aquestes cloendes, als jardins del Retiro, els aplaudiments van ser ofegats
per les reprimendes d’en Virgili que cridava, a viva veu, malparlant del
veredicte del jurat. Els profans no hem concretat mai l’acalorament, per part de
l’expositor. Sembla ser que a resultes d’una resolució, amb més amb ganes de crear controvèrsia que de premiar
el mèrit. Perquè en aquell certamen en Virgili va quedar relegat al catorzè
lloc del rànquing. Un lloc molt discutible per a un expositor que sempre s’havia mogut
entre els primers. Des de que va saber el veredicte, en Virgili sembla ser que
no va poder conciliar el son, ni entremig de la calma que regnava en la casa
dels masovers. Així que la cosa portava cua i quan van pronunciar el seu nom,
es va aixecar d’una revolada i menys macos els hi va dir de tot, mentre anava
amunt i avall del passadís que quedava entre les cadires disposades a la pista.
L’Antoni Mirabent, mestre de cerimònies i protocol de l’Ajuntament, no donava a
l’abast d’aixecar els braços, obrint les mans, clamant a en Virgili que recompongués la calma.
Res ho aconseguia. Els seus abruptes i jocosos comentaris, havia desbaratat la
solemnitat de l’acte. Per sorpresa del públic que ignorava el motiu de
l’acalorament de l’expositor. Si aquell dia al cuidador de l’hort de can falç, a l’home que mimava els seus clavells, no li va agafar un treball, és perquè la terra
i l’espai on es desenvolupava la seva feina,
li havien reservat una salut a prova de bomba.
Una de les
protagonistes del certamen d’aquest any, ha estat la Montserrat Marcet Soler.
Que havia estat veïna del carrer Jesús, en una de les cases que fins fa
relativament poc, va conservar el detall de les grans portes de fusta que tanquen
la intimitat de la casa, encara avui, restaurades i pintades de color blau,
resten en el paisatge comercial del carrer. La Montse ha conviscut sempre amb
l’art; amb la complicitat vers les tradicions; les caramelles del Prado, que el
seu pare, en Rafel Marcet Almirall, ha dirigit infinitat de vegades. També amb
la música popular de l’esbart del qual els seus pares n’eren components. Amb
les sardanes que han ballat els de casa seva i de quan també el seu progenitor
s’encarregava de contractar les cobles per festa Major. Els Pastorets. El
bategar d’aquest setmanari per ser neta
del Sr. Pepitu que en va ser director i del seu oncle que també ho ha estat fins fa poc. I sobretot del
Corpus, al tenir cura d’aquest tros de carrer que s’estén per la vorera dreta
on les veïnes més properes són la Ramona
Vendrell i la Maria Matas. Durant 40 anys, la Montse, amb la complicitat del
veïnat, ha dissenyat la forma de la catifa, ha dibuixat el terra del carrer i
desprès ha col·laborat, junt amb la Pepita Soler Soler, la seva mare i amb la
resta de veïns a posar la flor. Es pot dir que la Montse ha mamat de les
essències d’una tradició que encara avui fa goig de compartir. D’una manera
especial en les hores de la nit, quan els més “festeros”, es lliuren a la
complexitat de les nits sitgetanes, i la gent del poble es lliura a tallar la
flor, a dibuixar el terra del carrer.
Deixant-ho
tot preparat per el pas de la processó, d’aquest tàlem sota el qual s’han anat
alternant les autoritats religioses i els portants. Obrant uns canvis que han
permès que el pas del Santíssim el custodiïn
la gent que participa en la processó. Perquè en les imatges d’antany
podem contemplar com el pal·li era acompanyat per quatre membres, un en cada
punta, del cos de la guàrdia civil, amb uniforme de gala, i amb el fusell en
posició de desfilada.
Els temps
canvien, però a casa nostra la festivitat del Corpus continua aportant una
florida que engalana l’exposició de clavells, els balcons i el terra dels
carrers. El flaire de les flors, aquest any, quasi s’ha barrejat amb l’olor de pólvora que caracteritza la revetlla de sant
Joan. Coincidirà la clausura de l’exposició de clavells en el transcurs d’un
dia que també havia estat festiu, precedit de la
corresponent revetlla, el de Sant Pere
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de juny del 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada