EL BIQUINI

      A  la botiga tinc una ampliació d’una fotografia de la platja de la Barceloneta, que situo a cavall entre dos segles, on s’hi veuen uns banyistes, homes i dones, amb una peculiar indumentària de platja, on predomina un cobriment generalitzat del cos. Sobta veure la vestimenta que es feia servir per anar a banyar, sobretot si ho comparem amb les maneres actuals, on predomina  la mínima expressió de roba, i la màxima exhibició de carn. Completa la fotografia una filera de les típiques casetes de bany que es feien servir per canviar-se de roba i no ser vist, quan poc tenien per amagar, ja que la vestimenta de platja no diferia gaire de la del carrer. A la platja de Sitges, en la dècada dels cinquanta seixanta s’arrengleraven  unes casetes arrambades al mur de la barana de la platja, quan encara existia el pudor en quant a voler reservar les intimitats. Fins que poc a poc el destapament s’ha anat generalitzant i preval més el sistema de la tovallola enrotllada a la cintura, mentre es fa el canvi de  les robes interiors.

    També ha influït en la desaparició de les casetes el fet que, tant dones com homes, van i venen de la platja emprant una vestimenta que evita haver de fer canvis. Les senyores s’envolten dels anomenats “pareos”, una peça de tela que encercla el cos sense haver de procurar que no pengi més d’una banda que de l’altra. I els banyadors dels homes s’assemblen més a uns pantalons curts que al pròpiament dit banyador, per tant amb una camiseta, per tapar la resta del cos, en tenim prou.

    Durant uns anys es va fer servir el barnús. Veïns de la meva àvia Maria eren en Manuel Duran i la seva muller, la Soledat Carbonell, el matrimoni junt amb els seus dos fills, en Joan Manel i en Lluís, vivien en aquestes casones que guarden una simetria arquitectònica, entre ca la Candelària i la que havia estat la Pensió Julian. En els mesos d’estiu la família Duran es traslladaven des de la seva residència habitual de Barcelona a la casa de Sitges, aquesta proximitat amb la platja els permetia seguir un ritual que es basava en una correcció en el vestir i en l’ordre de protocol familiar. Puntuals, a les dotze del migdia sortien de casa seva, el matrimoni precedit dels dos fills. Uns i altres coberts amb els corresponents barnussos on predominaven les ratlles. Quan la mare es quedava a casa, l’ordre no es trancava, en filera de u, primer el pare i a continuació els dos fills. Tornaven al seu domicili  seguint el mateix ordre i vestits de la mateixa manera que havien sortit. Oferien una imatge típica de la senyors que anaven a prendre els banys. Tal com ho feien els de la colònia d’estiuejants que vivien el les torres de primera línea. Algun d’ells disposaven d’un parament a la sorra, arrecerat a la paret dels parterres, on no hi faltava detall, entre l’empostissat, el tendal que ho cobria tot i la bona disposició de les  anomenades gandules.

    Un altre dels veïns més propers, en Joan Olivé i Ràfols, qui mai va voler disfressar la seva activitat professional, com ho demostra el fet que en una convocatòria d’eleccions locals, formava part de les llistes d’una formació política i allà, en l’apartat on si descrivia l’ofici s’hi podia llegir: lleter. En Joan, quan feia un descans en el repartiment de la llet, s’enfundava el banyador i el barnús i s’anava a refrescar a la platja del Club Natació tot i que després a la tarda es tornès a posar aquell folgat jersei de llana. 

    Entre aquestes va tenir lloc un fet que ha marcat un fita en les modes en quant la vestimenta de bany. Va succeir a Benidorm, l’alcalde franquista Pere Zaragoza, que ho va ser entre el 1950 i 1967, el va colpir  un fet molt curiós que va tenir lloc en el municipi que presidia, a mitjans dels cinquanta. Un dels guàrdies municipals de la plantilla, va imposar una multa de 40.000 pessetes de l’època, a una turista estrangera perquè, segons la seva versió, anava amb calces i sostenidors, ni més ni menys que el que vam anomenar biquini. L’alcalde ho va trobar injust i es va presentar a Madrid amb la finalitat d’exposar el cas al propi Franco, responsable de la prohibició. Va aconseguir del Caudillo el privilegi que a Benidorm les turistes podien banyar-se amb biquini.

    I com Benidorm no podia retenir l’exclusiva, el biquini es va anar imposant en tots els llocs de platja. Sitges no en va ser una excepció i van coincidir amb l’arribada de nombrosos turistes estrangers, els quals hi accedien  mitjançant els “tours operatots” de nacionalitat sueca i holandesa com les companyies “Fritidsresor” i “el Club 33”, entre altres. Van ser anys de transformació i també en l’evolució del vestir, de manera especial amb la lleugeresa de roba amb la qual s’acudia a la platja. Aquest fet va propiciar que les baranes del passeig, les que s’aboquen a la sorra, es veiessin molt concorregudes de curiosos els quals, arribats dels pobles del nostre interior més proper, alegraven la vista davant un espectacle que estaven poc avesats a contemplar. Contrastava la vestimenta dels ocasionals visitants, generalment amb camisa ben cordada de mànigues i coll,  alguns fins i tot amb la corresponent americana. Al seu davant un panorama exclusiu, on predomina la carn ben bronzejada i de gruixos i formes, els més dispars  i selectes.

      El biquini ha influenciat de tal manera que l’edat no és cap impediment i fins i tot deriva a una altra modalitat anomenada “top lease” que es caracteritza per suprimir la peça de dalt. Aquí em reservo l’opinió, que sigui el pudor, l’estètica i el respecte, els valors que tota persona ha de ponderar  per tal de trobar un equilibri i el respecte que més s’ajusti a la convivència.

     Més que el  biquini, avui, el protagonista i la preocupació és la sorra de les platges.

                                                                                                                 J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de juliol del 2014 )