La proximitat és
un dels molts detalls que s’afegeixen a les avantatges que compartim els
habitants dels pobles. El nostre no n’és una excepció, sobretot en els anys en
què es podia entrar en contacte amb el mar i en poc temps bordejar les sínies
més properes. Era una de les identificacions més característiques d’una vila
amb activitats desenvolupades entre les arts de la pesca i la feina del camp.
L’exemple d’aquesta proximitat, irrepetible, ha estat aquesta llenca important
de terra de cultiu que s’ha estès des de tocar el Cap de la Vila, fins a la
mateixa vorera de la platja, l’hort de can Falç.
Només decantar
per la cruïlla de can Perico, en direcció a la Creu de Ribes, la sínia Robert
s’ha obert al paisatge camperol de la Vila i, és el que em volia a referir, una
sínia quasi a tocar al nucli principal del poble, a poca distància del centre,
que ens exemplifica la complicitat de l’activitat camperola amb la de la pesca.
I a pocs metres
de la sínia Robert hi havia la de la Dionisia, propietat d’en Magí Romeu
Rovira i la seva muller, la Dolors Camps
Vendrell. La seva jove la Montserrat Marcé Rovira, a l’any 1952 es va iniciar
en el cultiu del clavell. Aquell any va aportar a l’exposició 14 cossis, una
quantitat poc representativa si tenim en compte la volada que va agafar
l’afició de la Montserrat que va acabant portant uns 300 i quedant en la
reserva una quantitat similar. La florida dels clavells conferia colorit a
l’entorn de la sínia on, els homes de la casa, cultivaven tota mena de verdures.
I realitzada la collita, les dues dones l’anaven a vendre a la plaça.
La Montserrat, amb
un tarannà jovial, alegre i sempre disposada a col·laborar i participar de les
tradicions, va encomanar la seva afició als seus veïns més propers, als fills
de la Juanita Ferrer i en Joan Comas, que junt amb els pares de la Juanita i la
Tresina treballaven la terra de la sínia, propietat de la família Robert, i
també tenien cura de les vaques. En Joan i la Maria Dolors Comas, degut al seu
interès i a la bona disposició de la Montserrat, en quant a proporcionar
esqueixos als joves germans, es van iniciar en una afició, la seva, que es
remota a l’any 1975. Amb una continuïtat que els ha permès portar a
l’exposició, en el còmput global de la família, l’important xifra de 500
cossis
La Montserrat
explica, amb apassionada locució i entusiasmada projecció, tota mena de detalls
que van associats a unes vivències, resultants d’una afició que requereix espai
i molta cura en el procés que culmina quan els cossis amb els clavells s’exhibeixen en el marc de l’exposició. La seva assiduïtat,
combinada amb la presentació, la quantitat i qualitat, li ha permès guanyar molts premis, durant nou
anys consecutius va fer sempre el primer. Recordem el preceptiu gerro de
cristall i base de plata que enviava el “Jefe
del Estado” amb el qual es premiava la primera posició del rànquing. També
va aconseguir el primer premi en el certamen, de l’avui tan pregonada
transició, una sopera de plata que va fer arribar la Reina Sofia, per a la
mateixa finalitat. I ella sap, perquè ho
ha viscut, de les enrabiades i desenganys que, com en tota competició, es
produeix davant un resultat que s’allunya del primer lloc, no tothom ho accepta
amb la mateixa resignació. De controvèrsies n’hi ha hagut, si més no aquesta
continuïtat que es fa palesa entre els expositors locals és d’admirar i està al
marge dels veredictes del jurat.
Quan la jove de
ca la Dionisia exposava els seus clavells a l’exposició, aquesta s’alternava entre els jardins del Prado i del
Retiro, inaugurades i clausurades amb una solemnitat que es sotmetia al
protocol que establia el ranc de les autoritats que presidien l’acte, i que acostumava
a recaure tal honor en l’esposa del governador de torn o la de la màxima
autoritat militar de la regió. L’acte era amenitzat per la banda local,quan el
certamen tenia lloc al Prado sota la direcció del mestre Manel Torres i quan
s’esqueia al Retiro pel mestre Gabriel Pallarès. I com a peça preceptiva, per a
tancar l’acte, era la interpretació de
l’himne nacional. Una
obligatorietat que comportava una
resignació mesurada quan el tenia de
dirigir el mestre Torrens i tot el contrari quan li tocava fer-ho al mestre
Pallarès.
Aquest article
pot semblar incomplert degut a que faig referència a uns expositors en concret,
deixant en l’anonimat a molts altres que han estat, i ho continuen sent, uns ferms
puntals de la llarga trajectòria. No obstant el títol de l’encapçalament ha
esta pensat per aportar a aquesta secció la coincidència que s’estableix entre
dues sínies del poble, una quasi davant per davant de l’altra, també apropades
al centre de la vila, on la Montserrat
de ca la Dionisia va cultivar els seus clavells i va oferir esqueixos als dos
germans Comas, establint-se una complicitat floral. Fins que la Montserrat va
deixar de portar els cossis a l’exposició, no així la família Comas que, sense
disposar de la sínia Robert, en un bocí de terra que l’Hospital cedeix als aficionats
locals que no disposen d’espai, continua aportant aquest nombre important de
cossis.
Quan som a les
vigílies de la inauguració d’una nova edició de l’exposició de clavells i
d’engalanar, amb catifes de flors, els carrers del poble per on passarà la
processó de Corpus. Les dues manifestacions florals, conjuntament amb la
florida dels balcons, són un testimoni
més de la sensibilitat de la
nostra gent que continua, a pesar de les circumstàncies de tota índole, amatent
als detalls que fan que la vila sigui un referent. Sobretot quan se’ns recorda
i se’ns admira per la florida i la vessant artística que es relaciona amb la festivitat del Corpus.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de juny del 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada