MUSEUS A L'AIRE LLIURE

Els museus són espais reservats per a perpetuar la cultura en totes les seves vessants. Com una finestra oberta, des don totes les mirades aflueixen per a coincidir en un interès generalitzat que es basa en la contemplació d’obres d’art, objectes diversos i fins i tot aspectes testimonials, el conjunt dels quals formen part de la història.

   Sitges disposa d’uns museus que donen testimoni de la manera d’ésser, de viure dels estadants  que en seu moment van fer servir de vivendes respectives i van aconseguir omplir-les d’un contingut excepcional per l’època. És en ells on, a més, es fa palès  l’apassionament pel col·leccionisme, la sensibilitat artística que  s’apercep a cada racó.

    El Cau Ferrat i el Maricel aporten a la història local el testimoni d’una època, on tan sols uns pocs privilegiats es podien permetre disposar d’un fons d’art de rellevància. Santiago Rusiñol i Charles Deering,  trien un entorn privilegiat, on fixar un domicili. Són veïns i tenen aficions artístiques, com també l’obsessió de col·leccionar. Rusiñol converteix casa seva en un espai obert als amics amb els quals comparteix neguits i festes. En una casa de poble, transformada, on a més de vivenda i estudi de l’artista, disposa d’un espai d’un traç artístic peculiar, reservat per exposar-hi la col·lecció de ferros, de vidres... i la disposició dels dos quadres del Greco.

    El Cau Ferrat ha estat una casa del poble que, en el seu moment, l’artista condiciona  i en gaudeix fins a la seva mort. A partir d’aquí la casa retorna al poble i s’obre al públic com a museu. La projecció del que n’havia estat propietari, aconsegueix que el museu aconsegueixi atreure el interès i la curiositat dels visitants que venen a la Vila delerosos de poder visitar-lo. Per a la gent del poble és una oportunitat per conèixer de prop aquella llar, que en el seu dia, va despertar enorme curiositat, pel fet de poder tafanejar en la casa d’un artista de la qual, tothom que havia tingut l’oportunitat de visitar-la durant el seu apogeu, en parlava bé. No obstant, pels mateixos motius de tenir-ho tan a l’abast, l’afluència de la nostra gent no ha estat, que diguem, massa freqüent. Quasi bé s’havia convertit en un incentiu per obsequiar, amb una visita, al familiar o amic que ens venia a veure. I que davant la satisfacció del visitant,  ens feia  sentir-nos cofois del nostre legat.

     Maricel ha estat diferent, el seu propietari va construir el conjunt del Palau, embellint un entorn que és una altra icona  que ens identifica. La majestuositat de la construcció, dels detalls que l’adornen, difereixen amb la sobrietat externa del Cau. Tot el conjunt resta sotmès a les voluntats dels respectius propietaris. Perquè quan l’amo del Palau, decideix, per les raons que fossin, marxar, s’emporta tot el contingut, però no pot amb els dos edificis que acabaran sent comprats per la Diputació i l’Ajuntament. Fins que en el de mar, la Diputació decideix exposar la col·lecció del doctor Pérez Rosales. Convertint-se en un altre museu que es combina amb la visita a la casa d’en Rusiñol.

        Fins que el pas dels anys, la ubicació aixecada sobre les roques, els problemes d’humitat, els efectes de la llum solar, clamen una restauració complerta. I abans de tancar els dos museus s’ofereix l’oportunitat a la gent del poble, de visitar aquests espais amb tot el seu contingut. Una idea sensacional, com també ho ha estat, desprès de quatre anys de treballs, abans de tornar posar les coses al seu lloc, oferir una nova visita per apreciar els treballs realitzats. Aquest retrobament m’ha semblat únic, perquè tots els qui vivim en aquests moments, mai més tornarem a veure aquests museus buits. Mal aniria que no fos així, ja que seria per motius d’una d’algun que altre desagradable contratemps. Hi tornarem quan tot torni a estar en el seu lloc. Com si res hagués passat.

     Els museus de sitges, com el de la casa Llopis, són espais de contingut estàtic, si més no en el seu interior es fa palès el neguit artístic d’uns estadants que hi van viure temporades. També la d’un col·leccionista i mecenes que va influir per a que fos la vila, l’escollida per albergar la seva àmplia  col·lecció.

       Guarden, en el seu interior, nombroses obres d’art que han de restar sota teulada i en unes condicions climàtiques sota control. Si més no a l’aire lliure, el poble ofereix el que podríem anomenar els museus a l’aire lliure. Que d’un temps cap aquí, també han despertat interès entre  propis i estranys, com són les cases dels anomenats “Americanos”. Per les quals es fan visites guiades i això permet conèixer la identitat de les persones que les van fer construir i altres detalls de la seva vida, de l’arquitecte que les va dissenyar  i estils que hi aflueixen.

    L’església parroquial és una altra peça que va associada amb la imatge més característica  del poble. Completa el conjunt, les ermites del Vinyet, de Sant Sebastià. I en plena natura, apartat del nucli central, destaca l’ermita de la Trinitat. I aquesta altra que el diumenge acollirà una nova festa, la de Campdàsens. Sense oblidar-nos de les masies que, cada vegada són menys les que estan habitades, com la de can Lluçà. De manera que Campdàsens i can Lluça, cada primer diumenge de juliol comparteixen protagonisme i ambient sitgetà.

    Són com a museus a l’aire lliure, que guarden la seva pròpia història i ofereixen una visió diferent, més a l’abast. Un al·licient afegit, com ho és pujar a la Trinitat el dia del seu aplec i a Campdàsens en el de la seva festa. Convertint-nos en  admiradors d’uns exteriors i interiors d’una simplicitat exquisida, res a veure amb els museus guardians de nombroses obres d’art. Aspectes i conceptes diferents, però que també mereixen una visita que depara molts al·licients.

                                                                                                 J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de juliol 2014 )