La història del
nostre poble es complementa amb petits detalls que, per la seva poca
rellevància no s’escriuran mai en les seves pàgines. Si més no aconsegueixen la
rellevància que cadascú els hi vol atorgar.
Els bancs
situats en els llocs més estratègics de la vila, han aconseguit, en un moment o
altre, a més de propiciar el descans, poder guaitar ni que sigui a les
petiteses que transcorren en un instant. Durant uns anys potser el més ben
situat i el més concorregut va ser el mur baixet que s’estenia des de la
Fragata fins a l’entorn del carrer Carreta i que estava pensat i construït per
a que quan es produïen els temporals, frenés l’avançament del mar pels carrers
més propers. Muret que quan les aigües tornaven a la calma, es feia servir per
asseure-s’hi. I sobretot l’empraven les dones dels pescadors que vivien en les
cases d’aquells carrers, degut que el baixos eren molt ombrívols, desprès de
dinar, agafaven la costura i anaven a asseure al banc de pedra. La imatge era
d’una plasticitat exquisida, feia poble. Moltes d’elles vestien de negre i per
a protegir-se del sol es posaven un mocador al cap que acostumava a ser de
color blanc. Aquest singular banc permetia seguir l’arribada de les barques i,
en moments de preocupació per la tardança, les mateixes dones s’hi pujaven de
peus i així podien albirar com la barca, on trafegava, l’espòs apareixia
balancejant-se per la força d’un inoportú temporal.
Un altre banc,aquest,
de doble cara, amb un únic respatller, és el banc de pedra que es troba situat
a la Torreta. Un banc que, per la seva situació, és reservat com un privilegi
als afortunats que el troben lliure. Un banc que de manera molt continuada,
l’han fet servir els pescadors de canya, hi disposen la peculiar cistella de
vímet, mentre paren la canya i filen el cuc a l’ham. I un cop han fet la
llançada hi seuen amb la mirada fixa a la punta, a l’espera d’una bellugadissa
persistent.
Amb el pas dels
anys, els costums també han canviat. Algunes de les tertúlies, abans més
pròpies de cafè, de barberies..., les
actuals càtedres de la paraula i l’opinió sitgetana, s’han congregat a l’entorn
del banc de la Torreta, o també en els que es troben en un lateral del jardí del
monument a Santiago Rusiñol. Altres contertulians han escollit els bancs on
havia estat el mur de la Fragata, Tanta concurrència ha reunit aquest
enclavament que ells mateixos el van declarar el Fòrum de la Fragata.
Arrecerat a una
de les portes laterals de l’església hi trobem un banc adossat a la façana
principal, on antigament , al seu davant,
s’arrenglerava els familiars que
presidien el dol dels enterraments i els acompanyants hi desfilaven per
expressar el condol. La resta del temps un usuari molt constant en va ser un veí del barri. En
Pepito sortia de la casa on vivia, en aquell casalot del costat del jardinet
que envolta el monument al Dr. Robert. L’home, el primer que feia era anar a
guaitar al mar i quan s’havia impregnat de la seva lluminositat, s’asseia en el banc i el seu posat, amb la
pipa i la gorra, oferia una altre de les imatges característica del Sitges d’un
altre temps.
Prop d’allà, un
de molt diferent a tots els altres, ofereix la possibilitat de prendre un petit
descans. Em refereixo al banc circular de davant de la porta de la rectoria, que
serveix de base a l’alta palmera i té incrustada una font que, en el seu temps,
havia rajat aigua bona. Aquest és un banc més decoratiu que altra cosa, que el
fan servir les persones que van a parlar amb el Sr. Rector i mentre esperen que
s’obri la porta .
Però els bancs
més propers a un entorn viatger han estat els de l’estació, i no solament
els feien servir els usuaris del tren,
sinó que estaven a disposició de tothom. Era quan existia el costum d’anar a
veure arribar i marxar els trens, una mena d’atracció que entretenia a petits i
grans. O per esperar l’arribada d’un familiar que venia de Barcelona. N’hi
havia un parell que cada tarda estaven ocupats pels homes que, asseguts, entaulaven
jocoses tertúlies. Una curiositat que capitalitzava els costums de totes les
estacions. Era quan la nostra estació feia goig, amb uns jardins florits i una distribució
de cossis amb geranis per entre les columnes que sostenen la marquesina. Quan
l’estació de Sitges va perdre la seva identitat, un referent que la feia
diferent a les altres, el conjunt del poble va anar perdent pistonades.
I arribem als
bancs de passeig, al fins no fa gaire reconstruït en el pont d’en Domènec, el
qual ara que ens hi hem acostumat a veure’l, no queda gens malament. Quan el
passeig Marítim es va expandir més enllà del de la Ribera, es van posar uns
bancs de doble cara i el respatllers s’aprofitaven per anunciar diferents
marques comercials, en unes rajoles incrustades. Aquesta distribució arribava
fins als voltants de l’estàtua del Dr. Benaprés, la qual també té uns bons
bancs en la seva base. Però succeïa que qui anava fins a Terramar no en trobava
amb cap altre, d’aquí que se’n van
afegir, aquests, a una sola cara.
No obstant qui
arriba al Vinyet, com farem el proper dimarts, festivitat de la Mare de Déu,
els bancs que s’arreceren al costat de la porta d’entrada a la casa de l’ermità,
i els de la cisterna, així com el mur que contorna l’era, formen part d’aquest
exterior, on qualsevol dia de l’any acull i facilita el descans als qui ens hi
apropem, portats per la devoció i l’estima a les nostres tradicions.
Tanmateix, els
bancs aconsegueixen més protagonisme i van més buscats a mesura que els anys
ens fan més dependents del si nos fos. I estiguin situats on estiguin, són
bancs on la història del poble també s’hi ha recreat, perquè, asseguts en ells,
hem contemplat i comentat infinitat de vivències i hem estat testimonis del pas
del temps sense quasi bé adonar-nos.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 d'agost del 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada