EL DIBUIXANT DEL GUIONET

Els catalans tenim reservat un petit privilegi, que s’escau en el moment d’escriure el nom i els dos cognoms, de manera que entre el primer i el segon podem incloure una ( i ). Aquest detall aconsegueix establir un complement que atorga un cert prestigi, si es contempla com un detall que infon una certa cortesia.

   De l’amic dibuixant sempre m’ha encuriosit aquest guionet que apunta entre el seu primer i segon cognom. D’una simplicitat absoluta, ve a ser com la petita ratlla que completa la ben ordenada disposició de línies que ha traçat en els seus dibuixos. Forma part de la seva identitat i   se’ns faria estrany que es decidís a canviar el guionet per la ( i ). D’aquesta manera la seva signatura té la força del nom complert, Joan Soler-Jové.

     El destí depara moltes coincidències, de pare tapisser i pintor, en Joan pren el primer contacte amb Sitges a l’edat de tretze anys, quan el seu progenitor el porta a la Vila per a pintar alguns dels seus racons. Ell es decideix pel carrer Carreta, on realitza una aquarel·la sota aquesta habitació pont que va de la Carreta al carrer Pau Barrabeig, que pertany a la casa on havien viscut els Campillos, els Garcia Munté. A més de l’entorn, hi pinta un pescador amb els pantalons arremangats. Una imatge que descriu l’activitat a la qual es dedicaven la major part dels veïns d’aquest  carrer.

   Es pot dir que és la primera presa de contacte amb la Vila, amb finalitats artístiques. Va continuar freqüentant el poble per motius de feina i sempre com ajudant del seu pare, mentre resta amatent de les exposicions i, sobretot, dels concursos de pintura ràpida que s’hi van convocant. En la segona edició hi participa. Planta el cavallet en les immediacions del Cable, el destí li guardava que anys més tard en seria veí, i plasma la cantonada del carrer de l’Aigua. Obra que li compra un jove matrimoni, en Josep Bernad i la Dolors Luján, que vivien, quines casualitats, en la casa on després hi anirien a viure ell i la Rosa.

     Aprenent de tapisser, hi dedica la major part del temps i, com ajudant de l’oficial, freqüenta un proveïdor, la casa Pino que estava ubicada en el carrer Princep de Viana, a la qual també m’hi havia desplaçat moltes vegades per a comprar-hi gavarrots, singla, cling que servia per reomplir abans de posar la tela blanca de tapisser, sobre la qual hi anava la definitiva. Ell i jo vam conèixer la Margarita, la filla de la casa que estava de cara el públic i vam viure de prop l’expandiment de la marca comercial  que es va traslladar a la plaça Navas  i a la Sagrera, fins que uns mals aires van obligar a la Margarita i al seu germà Joan  a baixar definitivament la persiana. Un final que a en Joan i a mi ens va doldre, perquè hi anàvem com si fos a casa.

    En Joan a més de la solera de dibuixant assolida també per un aprenentatge ben consolidat, degut a passar per les millors càtedres de l’especialitat, aconsegueix un estil propi que captiva. L’elegància del traç combina amb la simplicitat d’aquest, amb tan sols quatre ratlles retrata el que vol reflectir. D’aquí potser la seva passió per dibuixar cada gest del pallasso més universal, Charlie Rivel, el qual no feia servir ni una sola paraula per a connectar amb el públic. I al dibuixant tampoc li calen les paraules per a plasmar un instant, el que dura un gest, una expressió. Però mentre el pallasso es movia entre els silencis, en Joan Soler –Jové, en aquest aspecte  no s’hi assembla gens, perquè el dibuixant és xerrairot . És tanta la seva facilitat de paraula, que se’ns faria de dia i no hauria esgotat la temàtica, perquè aquesta manera tan planera d’explicar, fa que qui escolta també perdi la noció del temps.

  Va i ve de sitges, i volta pel món, amb la companyonia d’un cúmul de neguits i projectes que no paren de deambular pel seu pensament. Torna a la Vila en una nit bulliciosa de revetlla, la de Sant Joan, de l’any 1972,  per a inaugurar la segona exposició a la galeria Àgora 3, propietat d’en Joan Pi i l’Àngels Andreu, matrimoni  amb el qual ha mantingut una consolidada amistat. Desprès de passar la nit de gresca, a primera hora del dia del seu Sant tornen cap a Barcelona, junt amb uns amics i el pallasso Barea. La casualitat els porta a asseure’s en un vagó on també hi ha pujat en Josep M. Soler i Soler, director de l’Eco. A qui li demanen que si s’adormen els desperti a l’arribar al Prat. Vet aquí el primer contacte amb el setmanari que tantes coses li ha publicat. El mateix Josep va escriure un bonic article explicant aquell encontre

  Tant anar i venir, en Joan coneix a la Rosa, filla del Sr. Cimorra que era l’administrador de correus, quan l’estafeta estava situada al carrer Francesc Gumà. Una raó per la qual en Soler-Jové deixa que les lones del circ caiguin a terra, que carreguin tot l’escampall de ferros, fustes i cordes. Fins a ser testimoni de veure com la caravana s’allunya i  ell no la segueix, amb el quadern de dibuix  a sota el braç,  com tantes altres vegades havia fet. Havia arribat el moment de compartir il·lusions i projectes amb la Rosa. En una casa blanca i blava, els colors de Sitges.

   Dibuixant de places, de carrers, de paisatges quotidians, bulliciosos, mai li havia passat per la imaginació que en les immediacions d’un paret, on havia estat l’escorxador, compartiria placa amb una nodrida representació d’artistes. I per a fer-la més identificativa amb el seu nom, amb el guionet entre els dos cognoms, en definitiva, amb el seu estil, hi dibuixa la perspectiva de l’església amb aquest sol tan peculiar, simple, però tan seu. Que sense aportar ni llum ni escalforeta, transmet la força d’un personatge que de l’amistat també en fa un art.

                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de juliol 2014 )