Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

20 de juliol 2014

VEÏNES DEL SITGES AMAGAT


        Existeixen racons en el poble que, tot i que són cèntrics, queden amagats o, dit d’una altra manera, són poc transitats. Si més no, en aquests carrers  hi viuen famílies.  On les dones de cada casa han preocupat de tenir ben cuidat l’entorn.

   En ple carrer Major hi coincideix el carrer mossèn Félix Clarà. Un carrer que fins no fa gaire era un cul de sac. Perquè no tenia sortida, fins que amb la construcció d’una casa en el jardí on últimament hi havia el “Flamboyant”, ha permès obrir el carrer cap el de la Carreta. Un posicionament que tot i estar molt cèntric, s’havia d’accedir per unes escales que ara també comuniquen amb l’Hort de can Falç. Just en el replà que hi trobem, en el soterrani de la casa de l’Eduard Roca, el barber, hi tenia l’estudi en Marià Carbonell Llopis, el qual en aquest reduït espai d’un nivell entremig hi exposava la seva obra i el conjunt oferia un encant especial.

   Ha estat una raconada que sempre ha fet goig, perquè a la plasticitat de l’obra del pintor s’hi afegia la fragància d’una natura florida i esquitxada de frondosa verdor. Un peculiar jardí del qual n’ha tingut cura la Manuela Gàzquez, esposa d’en Llorens Garcia,  a la qual només li cal sortir per la porta de casa seva i les plantes li surten al seu encontre. Amb minuciosa paciència i dedicació cuida aquesta ben ordenada disposició de plantes i flors que són l’exemple de perseverança de la dona sitgetana que mima els detalls per a que l’entorn faci goig. En un bocí del Sitges amagat, la sensibilitat d’una veïna  s’ha fet palesa en una ordenació que per la seva disposició, contribueix a que la marjada de l’Hort de can F

alç, a sota on hi havia el corral de les cabres,  segueixi sent un referen. Anys fa també contribuïen a tenir cura del indret, l’Assumpció López i l’Herminia Pérez. Fins que la Manuela ha quedat pràcticament sola en el manteniment del jardí, situat en un carrer de traçat original.

   Al final del carrer Parellades existeix un corraló al qual la veu popular li va atorgar la denominació de “carrer del metro”. A ben segur per les seves reduïdes dimensions. Una identificació que no agradava gens a l’Enric Hill, propietari de dues cases, les del final.  L’Enric, les seves raons tindria, rebutjava aquesta definició de carrer, perquè argumentava que no es podia considerar com  a tal. Tenia raó, però fes-li entendre a la gent, que són capaços de fer canvis sense altres raonaments que el d’una popularitat assolida sense cap més criteri que la transmissió  oral.

   En el corraló del final del carrer Parellades, tancat amb una senzilla reixa, hi han viscut veïnes amb  la mateixa popularitat, en quant  els costums d’atorgar motius a la gent  del poble. Fins i tot podem parlar de  membres d’una reialesa local, poca broma, que la mateixa veu popular es van encarregar de concedir-li el títol. A la Carme Artigas la van coronar, sense necessitat de corona i protocol fastuós, però sí amb la designació corresponent com  la reina de les criades.  Veïna seva era la Lluïsa, muller d’en Sabas i mare d’en Vadó, al qual la mateixa nominació protocol·lària, aquesta que sorgeix de la veu del carrer, l’anomenava el “loqui”. Aquestes dues cases eren propietat de l’Enric Hill, avui convertides en magatzems.

  Just a l’entrada del corraló, existia una ben  aprofitada botiga de queviures que regentava la família Ramírez, la finestra aparador era just a tocar el reixat. En la primera casa, entrant a la dreta, hi vivia la Modesta Navarro. En la següent l’Assumpció, esposa d’en Blanco. Aquestes dues vivendes pertanyien  a la propietat de la família Almirall que té l’entrada principal pel carrer Parellades. Al reformar l’edifici, les dues cases del primer tram del corraló van desaparèixer i l’espai que ocupaven va quedar integrat en el local dels baixos de la susdita casa.   

  Quan en el conjunt de les quatre vivendes hi vivien els corresponents llogaters, les dones s’encarregaven de disposar flors i falgueres al llarg de tot el passadís.

   Més enllà, el Passatge Termes que va des de la vorera de la que havia estat fàbrica de can Termes, al Passeig de Vilanova. En aquest començament de carrer hi trobem tres cases tallades pel mateix patró, les quals van fer construir la família Massip. Començant per la carretera, la primera la va estrenar  la Maria Almirall, la segona la Francesca que el seu marit treballava a can Gori i la tercera la Maria Carbonell, esposa de l’Antoni Ferret, el Xic de l’Esca. De les tres,   la veïna més antiga és la filla del matrimoni, la Montserrat Ferret Carbonell. Que ha heretat l’estima i el goig de la Festa Major, entre les parets de la casa, impregnades de notes sorgides del contrabaix i del saxo del seu marit, l’Antoni Bosch.

   Actualment a més de la Montse, a la casa del mig hi viu la Nuri Roca, vídua d’en Josep Rossell. I en la  del capdamunt, la Carme Àlvarez, esposa d’en Victor Sales. Tres cases, a tocar el centre del poble, que disposen d’un jardinet en la part frontal. Un fet inusual en aquest centre. En un espai que, com els altres, resta també una mica amagat de les mirades. Les tres cases s’aboquen a la marjada de la torre de can Vías, on una frondosa i florida, buguenvíl·lia ofereix una imatge que desperta admiració. I és que a la Rosó Carbonell, junt amb el jardí que es troba a l’entrada de casa seva, li agrada que faci goig.

     Són, o han estat, veïnes del Sitges que jo anomeno amagat, que tenen la sort de viure en uns espais molt particulars, únics,  i que fan tot el possible per mantenir una verdor i una florida que fa honor al tarannà de la dona sitgetana.

    Llocs cèntrics que no els freqüentem amb assiduïtat i que avui he volgut portar fins aquestes pàgines que són com una finestra oberta. És un plaer poder-hi guaitar

                                                                                               J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de juliol del 2014 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez