EL PORRÓ, UN MANANTIAL DE FESTA

El conviure de les famílies ha transcorregut en mig d’unes petiteses, les quals han estat comunes en totes les cases i algunes d’elles, com la que avui aporto en aquesta secció, d’una fragilitat prou coneguda com per incidir amb més detalls. Una peça la qual ha aportat utilitat, junt amb altres imprescindibles: el cantí, l’orinal i el porró. Però com que avui em limita l’encapçalament m’atendré a l’enunciat.
No sempre el porró ha mantingut una estabilitat de posicionament ferma, segura. Perquè ha estat una peça que s’ha bellugat a dispenses dels bevedors. S’ha donat el cas que quan han estat molts els comensals asseguts a la taula, el porró ha passat més temps enlairat que reposant damunt les tovalles. Fins el punt que el mànec sempre està calent. És quan de la posició enlairada es vol aterrar, que s’escolta la veu: “no el deixis...”. I així successivament. Però de tot els porrons els que més han balancejat han estat els porrons que els pescadors portaven damunt la barca. Acomodat en un raconet, on l’ombra mimava el seu contingut, els porrons de la gent de mar acostumaven a ésser de vidre de color grogós i eren una mica de formes matusseres, potser no tan esterilitzats com els de vidre transparent. Acostumaven a tenir un bon forat en el broc del “pitxolí”. Als pescadors els agrada que el rajolí del vi sigui més aviat cabalós. Curiosament la gent del camp prefereixen tot el contrari, un rajolí finet, que es clavi com una agulla a la sensible gola.
A l’hora del ranxo, damunt la barca, el porró presidia l’espai i entre el remor del mar. sobresortia el xerricar dels qui beuen produint aquest sorollet característic que tan jocós resulta escoltar. A la vegada que delata la permanència del porró enlairat i quasi sempre hi ha qui espera el torn per agafar-se el broc i tal demora el desespera, deix escapar una recomanació: “prou, a veure si t’ofegaràs”. Però és tan complaent la caiguda del vinet des de l’altura, en caiguda lliure, sense que res s’interposi en aquest avanç cap a les interioritats receptives de tants i bon rajolins, que com deia aquell, tocant-se la mena d’ou de la gargamella: “a mi no mes gusta el vino, es el justico que te deja...”.
Proveïdors de porrons, que jo hagi conegut, entre altres, van ser els de can Juncosa , en el carrer Major, a tocar la fusteria de can Cartró, taller que últimament el regentava en Junyent. I la botiga de terrissa que la Maribel, casada amb en Bielsa, que tenia en el carrer Àngel Vidal. En el moment de comprar el porró, el més important i al mateix temps el més delicat, és encertar el punt del rajolí, segons la preferència del qui el compra. Les dones de la botiga especialitzada disposaven d’una eina de precisió, la qual quan més a la punta afinaven, més fil primat seria el rajolí, en canvi, quan més avall, més cabalós rajaria. Encertar el punt exacte és difícil, si raja poquet, segons el gust de l’usuari, hi ha solució, però si rajava massa i no es vol que sigui tant ja és més fumut. No obstant encara queda una solució on hi te a veure una de les normes bàsiques de física, com és tapar el broc gros amb un tap de suro ben pressionat. D’aquesta manera al no tenir tiratge d’aire el vi no surt amb tanta intensitat. I al revés, qui el troba encara massa afeblit, treu el tap i raja amb una mica més de força.
Durant molts anys els porrons solsament van cobejar el vi, fos blanc o negre. Semblava impensable abocar-hi altres xarops que no fossin vinets de les collites de les vinyes del nostre terme, els quals prèviament havien estat posats en fresc.
Noves i revolucionaries sofisticacions en les preferències del mam, han aportat altres ingredients a les seves interioritats. S’hi ha acabat abocant cervesa i cava. Fins el punt que en alguns restaurants a l’hora del postra et serveixen uns carquinyolis amb l’acompanyament d’un porronet amb moscatell, convertint-se en una mena de símbol de la catalanitat, endolcida per un xaropet que tan agrada als de la ceba com als qui no ho són gens. No hi ha com un bon “murapio” per arribar a l’entesa. Si no total, quasi.
Quan el contingut del porró ofereix aquests altres suquets, s’ha perdut el crèdit a l’element original. Si més no, cal reconèixer que no queda massa bé obsequiar amb un porró de vi al personal que participa en alguna que altra activitat festiva. D’aquí que quan, per exemple, les colles de caramelles van a fer les seves cantades, sovint hi ha qui, a més de dipositar la propina en el interior de la cistella, convida a cantaires i músics a uns traguets del porró omplert de cervesa o cava. El mateix passa amb les desfilades festamajorenques, quan tot d’una veus que un porró va amunt i avall, sempre amb el rajolí enlairat. Un detall que s’agraeix i denota familiaritat, implicació.
Aquesta modalitat s’afegeix a la “cercatasques”, a la qual es referia, amb gran encert, l’article d’en Blai Fontanals, el qual va obviar en la seva acurada i llarga relació d’imperfeccions, la manera de discórrer de la que ha d’ésser la més respectuosa de les processons, la que es fa per acompanyar l’imatge de Sant Bartomeu pels carrers de la Vila. Aquest any em vaig decidir veure-la al carrer Jesús i quina no va ser la meva sorpresa al trobar-me amb una processó fragmentada de les pitjors maneres que hom es pot imaginar. Entre ball i ball al menys transcorrien deu minuts a passar-ne un altre, fins el punt que des de la cantonada amb el carrer Sant Bartomeu no es divisava ni rastre de la correlació establerta . La gent transitava pel mig del carrer amb total tranquil•litat com si ja s’hagués acabat. Realment per tirar la gorra al foc.
A mi tampoc m’agrada massa aquesta Festa Major i discrepo de determinats posicionaments que fa anys s’arrosseguen, sense que ningú faci res per canviar-ho. Malament quan l’èxit de la Festa Major s’ha de mesurar amb el nombre de persones que la segueixen. “Tants mils..”. I la xifra ens enlluerna. D’aquí bona part del mal, potser de quan era més íntima hi rau una mica l’essència que la feia diferent. Però som un poble acollidor, hospitalari. I de l’aire del cel no es viu. Gran mal.
No obstant, també s’ha de reconèixer una realitat. Els anys viscuts afebleixen tota mena de passions. És possible que aquest desencís sigui, en part, degut a un cert passotisme que va associat amb els quinze anys multiplicats per ix... Durant aquella infantessa i posterior joventut mai haguéssim renunciat a una Festa Major. La vivíem amb apassionament, perquè hi coincidien molts detalls que motivaven els ànims, les ganes de gaudir-la amb tota intensitat. Vet aquí que, passada aquella foguerada, altres al•licients han suplantat les petiteses, les quals ens feien feliços. Superades i millorades moltes d’aquelles latents singularitats, potser per això, avui, la Festa Major, “ni fu ni fa”. És com tot, els nostres pares que van passar per moltes peripècies, quan nosaltres varem gosar fer els “tiquis miquis” durant les menjades, ens increpaven: “gana de vuit dies...”.
Abusar del porró o del vas, tampoc és la solució per fer-la o viure-la de diferent manera.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de setembre del 2011

EL DRAC TÉ CARA DE BON XICOT

La qüestió dels dracs porta aparellada una aureola enigmàtica. Hi contribueix a que fa molts anys que els dracs, es pot dir, s’han extingit. No obstant ens hem encarregat de no perdre’n contacte, tot recordant les seves malifetes. Perquè per nosaltres el drac que considerem més malvat és aquell que la llegenda ha immortalitzat per sempre més. I és que un drac que pren captiva a una donzella, provoca una feresa esborronadora. Fins que un heroic cavaller lluita amb la fera i aconsegueix clavar-li la llança que el fereix de mort. Alliberada la donzella la llegenda, que perpetua la gesta, s’ha convertit en una icona que la festivitat de Sant Jordi s’encarrega de magnificar i recordar cada any.
Els amics Molero que abans de tot són ribetans i confabuladors de mil i una historietes viscudes, després de bregar per aquests mons de Déu , posant música allà on hi ha festa, m’explicaven que un dia, a peu d’escenari, se’ls hi van apropar uns vailets encuriosits, i no precisament per temes musicals, sinó per saber quelcom de les feres dragoneres. Per si podien revelar detalls que satisfessin les seves curiositats. I ho feren amb una pregunta indisciplinada, perquè fins i tot van canviar la morfologia del verb existir: “insisteixen dracs?” I els Moleros que n’havien vist tants, deambulant per les festes majors d’arreu, s’implicaren amb la resposta, apostant per la presència de determinats dracs. Implicació que va esborronar encara més als encuriosits vailets.
A la nostra comarca, els únics dracs que sabem de la seva existència, aquests treuen focs pels queixals i per les cues. El més antic sembla ésser que és el de Vilanova que va sortir al carrer el 1833. Un drac que mostra les ales i té la cua recargolada . El de Sant Pere de Ribes és el més jove, data del 1972 i és una fera de tres caps, dissenyat per la Lola Anglada que va venir a substituir un del 1916, el qual literalment se’l van cruspir els ratolins. Una fera tan portentosa que va sucumbir al ròssecs d’uns animalons tan poca cosa, pegues de la longevitat .
El nostre drac es remunta a l’any 1922, ideat i pintat pel pintor Agustí Ferrer Pino i que, a diferència d’altres dracs terrenals, aquest va arribar a la vila per mar. Curiosament sembla ésser que un dels primers portadors fou en Bruno Ferret Curtiada, germà dels timbalers, el xic de l’Esca i d’en Tolu del gas. Era el més gran dels germans Ferret, ja que l’Enric va morir a Cuba, va néixer el març de l’any 1890. El seu fill, en Francesc Ferret Farreras, excel•lent pintor de quadres, va prendre per nom artístic el del seu pare, Bruno.
El drac de la meva generació l’he tingut sempre present pintat amb el color verd fosc i les escames en vermell i groc. El canvi de colorit de ben segur que va venir propiciat per les esterrossades corresponents i les infinites socarrimades propiciades al llarg de la seva dilatada i populosa trajectòria. Repintades que van tenir lloc desprès que l’artista ja no es trobés entre nosaltres. Ningú més s’atreví a recompondre el pintat original. Es va encetar una nova etapa que ha perdurat fins ara. I en quant als portadors que recordo de la meva infantesa, foren: els Palmas, pare i fills. En Joan Sabaté, en Berrugueta. En Jordi Roig, en Tai –Tai. Uns personatges força peculiars, els quals el remenaven de la manera que volien, o com podien. Desmamats, com estaven, de biberons i altres substàncies de caire aigualit. Vull donar a entendre que no calia ser cap eminència per carregar-se amb la bestia, tot el contrari, més aviat tothom la refusava. Degut a la perseverança d’aquests singulars personatges, el drac tenia garantida la presència en totes les desfilades de la Festa Major. Perquè a ningú més se li passava pel pensament proposar la convocatòria d’oposicions per tal d’aconseguir una plaça de portador de drac, la qual no requereix especialització de cap mena, si més no, en l’actualitat, sembla ésser que s’ha de tenir un cert pedregui per poder formar-ne part. No tothom hi pot accedir. Com s’acostuma a dir, les places estan cobertes.
En el transcurs de tots aquests anys, la fera foguera, ha patit moltes batzegades i rebolcades, tenint en compte que moltes vegades anava més tort que dret. Per consegüent a les vigílies calia posar pegats i pintar de nou, fins l’extrem que es va anar engreixant i, amb conseqüència, perdent les formes originals. Sembla ésser que calia una restauració a fons i l’encarregat de portar-la a terme ha estat en Josep Pascual. L’amic ha rascat fins arribar a les capes originals, i sembla ésser que en la restauració ha primat el retornar-lo al seu aspecte original. La veritat és que no estàvem acostumats veure el drac tan acolorit. D’aquí que entre la gent del poble hagi hagut diversitat d’opinions, totes elles relacionades amb la preferència de cadascú i en la tendència, generalitzada, a comparar-lo amb el que havíem vist sempre.
Jo he trobat que el drac actual fa cara de massa bon xicot, potser que amb els nous colors ha perdut una mica l’aspecte agressiu, ferotge que li trobàvem en la seva mirada. L’Agustí Ferrer de ben segur que va projectar aquesta fera per llençar foc, no pas per fer por i per tant li va conferir unes formes i uns colors un xic surrealistes, de manera que es diferenciés dels altres dracs del planeta. En certa manera va tenir visió de futur perquè si es fixem, totes les besties d’aquest rang que es representen per entretenir a la mainada, llueixen uns colorits molt semblants als del drac actual.
També tots els qui lluïm les repliques del drac, realitzades per l’art d’en Daniel Monzó i altres artistes, amb la nova decoració, hem quedat fora de joc. Ens queda la solució de portar-li per a que el posi al dia, o deixar-lo tal com estar i d’aquesta manera quedi testimoni d’un passat, el dels anys viscuts a la vora d’un drac que era de color verd, com ho és també el color dels dracs dels nostres veïns.
No obstant un drac quasi nou ha de fer bona cara, és com tot en la vida, les batzegades, les esterrossades i el transcórrer dels anys fa que la fisonomia de bon xicots es vagi canviant per una cara de pomes agres. I de tant en tant, metafòricament parlant, també els humans traíem foc pels queixals. Quan precisament aquest aspecte està exclusivament reservat al drac. No crec que aquest drac restaurat tingui un final diferent. Passaran els anys i a cada Festa Major una repintada nova, fins que un dia a algun il•luminat se li passarà pel cap de canviar-lo de color i el cicle es tornarà a repetir. Nosaltres no ho veurem i als vailets actuals se’ls hi preguntarà com era el drac de la seva infantessa. Sortosament quedaran molts testimonis gràfics per poder constatar les diferents evolucions per les quals ha passat. A diferència d’ara que al no haver existit la fotografia en color, haurà estat difícil aconseguir la mateixa intensitat de colors amb la qual en “Mona” el va pintar.
Temps al temps.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de setembre 2011)

ABECEDARI DE FESTA MAJOR

A. A Sitges comença la Festa Major, un motiu per aplegar a la gent del poble, per donar la benvinguda als qui venen atrets pel seu impacte. I per revifar festives sensacions.
B. Balls de Societat. Recupero un apartat molt significatiu de la programació d’antany, quan Parado i Retiro organitzaven aquests balls amb la complicitat dels socis, quan el ball era un element imprescindible de la festa i que la gent esperava, entrenats com estaven d’altres populoses ballarugues. Per aquesta ocasió es mudaven tal com manaven les normes i els empleats dels locals s’encarregaven de vetllar que els homes no es traguessin les preceptives americanes, acalorats per l’escalforeta de l’agost i per altres sensacions.
C. Castell de foc, la combinació de la pólvora, en mig de la foscor del cel, provoca uns efectes sensacionals, els trons i l’espurneig intens de les guspires desbaraten el silenci i il•luminen l’espai amb efectes que tan sols saben aconseguir la gent especialitzada en la pirotècnia, com l’Isidret que aquest any és el pendonista.
D. Dinar de Festa Major, ha estat una referència molt apreciada en la intimitat de les famílies. Més quan els àpats extraordinaris es podien comptar amb els dits. S’esperava el dia de la Festa Major per menjar un bon pollastre rostit, feia festa. I per poder asseure a taula els familiars vinguts de fora. També de les poques ocasions en què es bevia, encara en deien, “champany”. Era quan amb qualsevol cosa es feia festa i en aquest cas es treia el ventre de pena, que falta feia.
E. Estevitu. l’Esteve Ferré és un apassionat de les nostres festes, però entre altres vessants hi col•labora d’una manera peculiar, s’encarrega de la decoració de l’entorn de l’imatge de Sant Bartomeu i de Santa Tecla, quan s’exhibeixen al domicili del pendonista i la pendonista. El toc de la gràcia el posa amb l’ornamentació floral, ell i la seva mare, la Fina, que l’ajuda, saben disposar la combinació de colors i formes que sols les persones sacsejades per la fiblada de l’art resolen de manera tan espectacular.
F. Foc a la bestia! És la petició més demanada pels amants del foc, de tots els qui gaudim amb la vistositat del drac, de l’àliga, encesos i corrent embogits. Aquest any el drac estrenarà nova decoració, gràcies a l’art i la mestria d’en Pep Pasqual que l’ha restaurat.
G. Gloriós Sant Bartomeu que de Sitges en sou patró! És el clam que honora al protagonista de la festa i que pronunciat, amb veu tremolosa per l’angelet que corona el sostre dels cercolets entrellaçats, produeix grates sensacions.
H. Hora de gralles. A les 12 del migdia de la vigília, l’entrada de gralles encapçala un moment molt esperat, malgrat que potser, per diferents motius, ha perdut una mica d’aquell encís de la nostra joventut. No serà que ens hem fet grans? Amb tot l’Escola de Grallers compleix 40 anys. Moltes tocades i la continuïtat garantida.
I. Il•lustríssim Sr. Alcalde, junt amb la resta de la corporació municipal, encapçalen la processó de la bandera, i la de Sant Bartomeu, on s’incorpora el Sr. rector. Els dos personatges, representants del poble i de l’església, institucionalment conformen un engranatge. Junt amb els membres de la comissió de festes, són els qui tallen el bacallà.
J. Joan de la gralla. En Joan Montaner, home que ha viscut a cavall de la vinya i de la gralla. De la dolçor del moscatell que elaborava de les vinyes de can Garcia Munté, a l’aspror de les “inches” del instrument, que ell sap estovar amb la mestria que confereix el ser gat vell en el tema. I amb el record posat en el seu fill també graller, el qual ens va deixar de manera sobtada. En Joan ha format part de la colla anomenada dels Molins.
K. Lletra poc vinculada amb el vocabulari de la festa.
L. La Banda, és un puntal imprescindible de la festa. Quan s’escolta produeix una agradable sensació. La majestuositat que impregna esborrona a qui escolta. És motiu de satisfacció i orgull que una banda de Sitges, formada en el Retiro, sigui l’encarregada de posar la música en cercaviles, concerts i processons. Així ha d’ésser.
M. Matinal. És un dels actes més simpàtics del programa, sobretot per l’hora tan matinera que surt al carrer. Molts aprofiten per, “empalmar”. Fa uns anys semblava una cosa extraordinària, avui és ben normal trobar qui de la nit en fa dia, sense ser Festa Major.
N. Nards, és la flor que s’associa amb la festa, el seu aroma, junt amb l’olor de pólvora i de l’alfàbrega, són les olors més característiques de la Festa Major.
O. Ofici Solemne .La missa concelebrada que aplega a autoritats i al poble, en honor de Sant Bartomeu o, quan s’escau de Santa Tecla. Llegim d’antics programes, dintre de l’apartat del sermó, la següent especificació: “Glosará la vida del Santo un eminente orador sagrado”. Com no podia ser menys.
P. En Parra, recordat i estimat geganter que se’n va anar quan el pregó que dóna inici a la festa ja estava apunt de ser llegit. El van voler a dalt per a que pregoners els encants de la festa. Una pèrdua que ha estat molt sentida.
Q. Quildo. Després de la casa de la vila a can Quido són els dipositaris de bona part del brogit de la festa, quan integrants dels balls, públic en general, hi acudeixen per a fer un xarrup, o menjar un tortellet, mentre esperen.
R. Ramon Martin i Rafael Micó. Es van succeir unes festes sacsejades per doloroses pèrdues. Aquests dos amics ens van deixar en la diada del Sant, una trista coincidència.
S. Sitges és diferent, però per la Festa Major conserva l’encant de la tradició.
T. Temps per poder gaudir de tot el programa i per a que el temps acompanyi
U. Un dia deixa de ser festa, però queda el record i la grata espera.
V. Visca la Festa Major! Expressió resultant d’un deliri col•lectiu.
W. Doble v, si estiguessin separades podria escriure dues paraules: vida i valors. Que ajuntats es compenetren, perquè la nostra festa té vida i uns valors molt arrelats.
X. Xic de l’Escà , l’Antoni Ferret Curtiada i el seu germà Bartomeu, en Tolu del gas. timbalers dels diables
Y. Els Ylls, malgrat que pugui semblar oportunista, no m’ha quedat altra alternativa per cobrir aquesta lletra. Ells també van participar, com a músics, set generacions, en la banda, i orquestra dels Iberos del Jazz, en aquelles revetlles de sota els plataners. Els més joves, ara, amb la Suburband. I un servidor amb la Cobla Sitgetana i com a pregoner de la festa.
Z. Avui he patit amb l’espai, per no sobrepassar el que tinc assignat. Al no trobar coincidències amb la z . Puc aprofitar la cobertura per desitjar-lis: Bona Festa Major!
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 d'agost 2011 )

MITJANS D'AGOST

Freguem l’equador d’un mes que es caracteritza per aplegar nombroses festes majors. La passada festivitat de la Mare del Vinyet, obria la porta a un calendari atapeït de festeigs: l’aplec a l’ermita de la verge bruna i, al mateix temps, la Festa Major de Vilanova. Un recull que culminarà en la diada de Sant Bartomeu , les festes patronals de la vila, a les quals li prendrà el relleu la festa major de Vilafranca.
Entremig, per aquestes vigílies de la Mare de Déu d’agost, el popular barri de Gràcia, de la capital barcelonina, s’afanyen a acabar d’engalanar els carrers que és una de les peculiaritats més artística, amb la qual s’identifica la seva festa, per tal que el dia 15, que és el fort, els carrers graciencs ofereixen un aspecte de carrers de poble. On tot el veïnat hi col•labora i, quan l’obra és acabada, s’asseuen a la fresca i contemplen l’anar i venir de la gent, que de forma massiva, circula pels carrers del barri. Malgrat que alguns instigadors arriben a malmetre la bona harmonia que ha caracteritzat, durant anys, l’ambient festiu, la complicitat dels veïns, i el sentit tradicional que ha passat també de pares a fills.
Entre els diversos actes programats, no hi falta el sopar a la fresca, on tots els veïns del carrer paren taula i disposen el que ells mateixos han condimentat. Aquest sopar ve a ésser com un respir, uns compassos d’espera, entre l’abans i el després. Una parada per posar els peus sota la taula, tot compartint amical convivència. Aquests detalls fa que no sembli que et trobis a Barcelona, sinó en un poble. Perquè són les petiteses que s’encabien en les pautes de l’estiu, com era sortir a la fresca de la vesprada i passar l’estona en companyia dels veïns, en animada conversa. Aquesta complicitat feia possible enfortir la relació de veïnatge que una de les coses que el temps ha difuminat fins el punt de no existir i no tan sols això, sinó que molts ni tan sols coneixen el veí del mateix replà. A Gràcia dóna la sensació que el temps s’ha aturat i que els graciencs retornen al orígens, quan era una vila de gent treballadora, molts d’ells tenien els tallers en els baixos de l’habitatge, o les botigues de tota índole.
Durant molt anys la Cobla Sitgetana varem amenitzar les sardanes del carrer Puigmartí, que en certa manera tenia vincles amb Sitges, degut a que un veí, el Sr. Joan Bas, fill del forner del carrer Joan Tarrida, no volent continuar l’ofici del seu pare, es va traslladar a aquest punt del barri gracienc i allà va obrir un restaurant pensat per la classe treballadora, va restar obert fins que li va sortir l’oportunitat de poder treballar en una oficina.
El principal organitzador d’aquestes ballades era en Joan A. Màrquez Bas, al qual li agradava poder comptar amb la presència de músics sitgetans. D’aquesta manera ens passàvem tota la setmana anant i venint de Gràcia, perquè es feien ballades a les tardes, i alguns dies, tarda i nit. En mig d’un ambient sardanístic que feia goig i entusiasmava a músics i als mateixos balladors. Hi acudien també compositors que no es movien del costat de l’entaulat, mentre intercanviaven opinions. Recordo al Sr. Àlvar Lafuente Sabaté, l’home hi acudia vestit de blanc de cap a peus, amb traje d’aquest color i les sabates a conjunt. Elegant i dret tot l’estona que durava l’audició, al seu costat si aplegaven tambéaltres compositors com l’Agustí Causí Marsal. Un personatge peculiar que igualment formava part de l’entorn, era el Sr. Josep, un home molt peculiar, baixet, una mica esquenut, borni d’un ull, fumador de caliquenyos que no es treia de la boca, oriünd del barri de Sants, aquest home es dedicava a recórrer tots els aplecs i moltes audicions carregat amb un mocador de farcell a l’esquena que contenia un ampli repertori de sardanes, recopilades en aquells discs que venia. Ell mateix ha estat una enciclopèdia del món de la sardana, coneixia tots els títols, els seus autors, la casa discogràfica que els havia enregistrat i la vida i miracles dels músics de totes les cobles. T’enraonava sense quasi bé treure la diminuta punta del cigar d’entre els llavis. Pels fumadors aquest punt final del cigar aplega la substància, amanyagades entre unes paupèrrimes cendres que s’han produït desprès de tantes enceses i apagades i que es resisteixen a llençar, com volen allargar el plaer quan encara és té el control. Ho arrodonia el interès d’aquesta gent que s’apunta totes les sardanes que interpreten, així com el tiratge, i que desprès ho anoten en un ampli llistat particular, com aquell que porta la comptabilitat de l’empresa. En deien portar els llibres. Aquesta curiosos tenen registrades quasi bé totes les sardanes existents.
Mentre va durar aquest apropament amb el carrer Puigmartí, els músics es pot dir que teníem el local social, en aquells baixos grans, encara amb taules de sobre de fòrmica de l’època del restaurant i que en aquells moments, un apartat del local, estava dedicat a administració de “Apuestas Mútuas Beneficas “. Quan hi arribàvem la seva família estava acomodada al llarg del passadís. Eren àvies, tietes... amb molts anys a l’esquena, la única persona jove que hi havia era l’Esther, una mosseta molt simpàtica que havia perdut la mare quan va néixer. En Manel Rius li va dedicar una sardana amb el títol: l’Esther de Puigmartí.
Davant per davant d’aquell local hi havia un bar, encara existeix, el propietari del qual era un entusiasta de les sardanes i sobretot d’una que és molt sitgetana: La Processó de Sant Bartomeu. De manera que el primer dia que arribàvem ja ens demanava per la sardana, però com el repertori seria extens, degut al nombre d’audicions, la preferida s’havia d’interpretar quan ell ho considerés més oportú. Generalment li plaïa més en l’audició de la nit, malgrat que li costés decidir-se. Quan per fi trobava el moment adient, perquè estava sotmès a les obligacions del comandament del bar, sortia de darrera la barra i s’arreplegava a la porta de l’establiment, com no voler deixar-se perdre cap compàs, fins i tot se l’hi humitejava la mirada. La interpretació se li feia curta. En agraïment ens treia un porró amb cava fresc, un detall que s’havia convertit en una tradició, com ho era el fet d’haver d’interpretar la sardana del mestre Antoni Català i Vidal, a qui segons sembla ser havia tractat personalment, d’aquí el seu interès per aquesta peça tan emblemàtica del compositor sitgetà.
Seguidor de les tradicions del nostre poble, l’enllaç del carrer gracienc, convidava també alguns balls de la nostra festa major, així havíem coincidit amb els bastons, els diables... Fins el punt que aquell tros de carrer mantenia una certa identitat sitgetana, mai interrompuda per la presència, durant l’estiu, de la família del forn de can Bas que tornaven al seu pis de la plaça de la Industria, en l’escaire que es forma amb la paret de la casa on vivien l’Avorrit i l’Arnan amb les seves respectives famílies.
La Rosa Maria Bas Fàbregas resideix a la vila, amb la memòria disposada a recordar la gent de can Bas, la seva família. Coincidint amb la festa major de Gràcia i en el record posat, per part d’un servidor, en el carrer Puigmartí, dipositari d’unes audicions emblemàtiques, protagonitzades per músics d’aquí. I viscudes amb tota plenitud per gent d’allà.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 agost 2011)

ETS I UTS DEL VINYET

Conec a un bolivià, bona persona, educat, instruït i molt integrat en la nostra cultura i aferrat també al sitgetanisme que és un mèrit que es guanya per vocació i entusiasme per les coses de casa. En Lluís Viviani va tenir el privilegi de passejar els últims any de vida del polifacètic Andreu Avel•lí Artís, Semproni, pels carrers de la vila. Els dos s’asseien al parc de can Bota i el cronista li explicava infinitat d’historietes viscudes, hi ho feia amb aquella facilitat i amenitat de paraula que caracteritzava la seva conversa. En Lluís, l’home de companyia de l’Andreu, durant el temps que van durar aquestes passejades, va aprendre a saber escoltar detalls de les vivències d’un escriptor, articulista, que molt sabia de les llegendes i de les cròniques de la seva Barcelona. I com la conversa no es trobava sotmesa a les presses, els dos homes, gaudien d’un descans a recer d’una plaça que acollia les petjades de l’altra gent que hi transitava, allà on les parets de la fàbrica de sabates havien sucumbit a tantes transformacions d’un Sitges que en Sempronio havia escollit, mentre esperava la seva hora, sense presses, però conscient que tot té un final.
En Lluís és un assidu de la biblioteca , allà hi llegeix, consulta llibres i connecta l’ordinador. Tants anys entre nosaltres, freqüentant tan bones companyies, l’home s’ha interessat per les coses del poble que l’ha acollit. Fins el punt que la primera vegada que va entrar a l’ermita del Vinyet, per ell que no tenia apamat el interior del temple, va restar immòbil, assegut en un banc, enlluernat de passar de la claror a la penombra, en aquestes circumstàncies no distingia amb precisió els detalls que tenia més propers. No va trigar gaire en obsessionar-se davant la que semblava una mirada penetrant, la d’un personatge que ell tenia el convenciment que l’estava observant, donava la sensació que no li treia l’ull de sobre. Fins l’extrem que el bolivià mig es va angoixar, no gosava moure’s i en aquesta actitud veure-les venir. Però algú havia de fer el primer pas , l’home, amb recel i prenen precaucions s’hi va anar apropant i quina no va ser la seva sorpresa a l’adona-se’n que el seu instigador era un escolanet de guix, acuradament vestit com a tal. Un element crucial d’aquest entorn el qual, ni més ni menys, fa més de cent anys que guaita entre la foscor de les hores de pregària i resplendent durant les grans celebracions. Ningú com aquest escolanet podria donar fe de la generositat o la garreperia de la gent del poble i d’altres que, vinguts d’arreu, s’hi apropen, per fer evident la seva disponibilitat o simplement per curiositat.
En Lluís, home vingut de terres llunyanes, quan va entrar per primera vegada al Vinyet, tan proper a nosaltres, una estranya sensació el va assetjar en els primers moments, com el visitant que entra a una casa desconeguda i mentre espera ésser rebut, passa revista a l’entorn i coincideix amb detalls que el fan recular en la seva atrevida curiositat. Però anar al Vinyet representa retrobar-se amb detalls que contribueixen a consolidar el respecte a una devoció que ens han inculcat de ben jovenets i per a totes les persones que no són d’aquí, l’apropament amb els costums de la gent que els ha acollit.
Existeixen casos curiosos , referent a aquesta implicació, com la d’un matrimoni que a la seva filla li van posar Vinyet, un esdeveniment que no té res de particular si no fos que els pares de la criatura no eren d’aquí, hi van venir perquè el cap de família era guàrdia civil i el van destinar. El nom gaudia de plena normalitat mentre la criatura es va moure per entre el nostre entorn, si més no quan van destinar al guàrdia a altres indrets de la geografia castellana, el nom cridava l’atenció. Havien d’explicar la procedència, una manera molt peculiar de promocionar el poble i el santuari. És així com moltes Vinyetes, fan gala del seu nom per arreu del mon.
La Maria Vinyet Marce, de ca la jardinera, que va viure molts anys en el carrer Sant Bonaventura, ha estat una Vinyet molt propera, de manera que si no coincidíem amb ella pel carrer, de ben segur que la trobàvem a la residència de Sant Camil, on era una eficient voluntària . Una mena d’enllaç entre el poble i l’hospital, que sabia anar més enllà de la frontera de la medicina, just en el punt on la ciència no pot ultrapassar perquè no tot es guareix amb medicaments. Davant les malalties és important la comprensió de les persones, ja siguin per part dels familiars o d’aquest voluntariat que supleix els moments de soledat i els omple de paraules boniques, si més no, coherents amb la causa.
La Vinyet era una d’elles, tenia facilitat de paraula, feia valer la capacitat de convèncer al malalt, a la persona que, asseguda darrera els vidres de l’habitació, espera que el temps passi, fugisser, envoltat de records i que la noia de ca la jardinera sabia mesurar amb aquest grau de comprensió que no enfarfega , sinó que alimenta noves esperances, el conhort de trobar, mitjançant, la relaxació, l’ajuda a que les hores no siguin tan buides. Per aquest símptomes no hi ha cap pastilla que ho contempli. Com les altres companyes , ella en tenia l’especialitat. Era una doctora sense llicenciatura universitària , era doctora de la paraula. Voleu més mèrit, perquè en aquestes circumstàncies no tothom serveix.
Tots els caps de setmana acudia a comprar flors al costat de casa i ens feia el crit, ens avançava la decoració floral que exposaria a la capella de l’hospital. Disposava de la plena confiança dels pares Camils. I ve que un dissabte, desprès un altre, la Vinyet no apareixia per on havia estat el seu antic veïnat, actualment vivia en uns baixos de les Cases Noves, on va abaixar les persianes quan les forces flaquejaven i l’hospital, entre Ribes i Puigmoltó, la va acollir per intentar refer la seva fràgil salut. La medicina no hi va poder fer res, la vida de la Vinyet s’apagava en aquell redós on tantes vegades, dia darrera dia, la dona repartia paraules plenes de vitalitat que encomanaven optimisme. Parlava als malalts, als residents, que eren de Sitges, de les coses del poble, els hi passava l’Eco i entre una cosa i l’altra , els administrava un alè de sitgetanisme que, junt amb la malvasia, és de les coses que revifa a qualsevol.
Arribat el moment va morir d’una sobredosis d’estima als qui pateixen els símptomes d’amor a Sitges, de devoció a la Mare de Déu del Vinyet. Se’n va anar acompanyada per les paraules de les seves amigues, amb l’agraïment de la comunitat religiosa i amb l’estima de tots els qui la van tractar.
La Mare de Déu del Vinyet té serventes que saben portar el seu nom amb tot l’honor que es mereix. Avui, en la seva festivitat, el retrobament ha de servir d’homenatge i lleialtat a la seva devoció. I per poder escoltar el so de l’orgue acabat de restaurar. En aquesta festa hi conjuguen records, realitats i curiositats, com no podia ser d’altra manera.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'agost del 2011 )

" EL QUARTELILLO"

L’edifici del nostre Ajuntament ha passat de tenir de tot a no tenir quasi res. Sortosament d’un temps cap aquí veiem, amb satisfacció, com les seves portes resten obertes de bat a bat i amb senyals de vida en el seu interior. Considero que la màxima institució d’un poble ha de donar signes d’acolliment. Feia molt mal efecte veure l’ajuntament tancat amb pany i forrellat. L’alcalde ha tornat al despatx de l’alcaldia i sembla ésser que hi ha disponibles alguns serveis, o al menys aquesta és la intenció del recent escollit mandatari, apropar al ciutadà la gestió dels serveis bàsics, aquells pels quals a la Sra. Maria, que ja és gran, no li calgui desplaçar-se a la quinta forca. No obstant si no hi trobem de tot, al menys que els convilatans tinguem la seguretat que hi trobarem a l’alcalde, resulta insòlit haver-lo d’anar a visitar en un altre lloc que no sigui la seu municipal. Perquè l’edifici, l’alcalde, la resta del consistori, són ajuntament.
Deia que la casa de la Vila tenia de tot, des de porteria, oficines, jutjat i unes dependències a dalt de tot on hi residien els reforços de la guàrdia civil que venien a fer la temporada, i també “el quartelillo”. Aquest estava situat, de quan jo el recordo, en el interior del edifici, pujant el primer tram d’escales a mà dreta. De canalla ens encuriosia anar-hi a guaitar i per la mena de finestreta que hi havia entre els barrots de ferro, hom descobria si estava ocupat. La presència de presoners ens esborronava, potser perquè l’aspecte seu no era per presumir: descabellats, barbuts, i mal engiponats. No havia esbrinat mai el motiu de l’empresonament en un lloc que feia basarda, tan a prop de la nostra llibertat, a la vista de tots els qui hi entràvem.
Això tenia lloc en uns anys on no calia haver fet gaires escarafalls per anar a parar al “quartelillo”. El pare que era un home de pau i sobretot prudent i home de bé, es va passar unes hores en aquella presó d’una sola cel•la. El motiu, qüestions musicals. Per tant un empresonament que no s’avé amb la teoria que diu que de músic no n’agafen mai cap. Resulta que l’ajuntament va requerir a la banda de música local per amenitzar no sé ben bé que, un acte oficial, en una data que coincidia amb una actuació de l’orquestra, de la qual n’era component el pare. L’home va considerar que feia més falta a la orquestra que a la banda i es va decidir per la primera. Però és veu que aquell dia les autoritats locals van passar llista i davant la seva absència el van anar a buscar a casa i com no hi era van deixar l’avís que tan aviat com fos possible es presentés a l’ajuntament i allà ja tenien ordre d’ingressar-lo al “quartelillo”, s’hi va passar unes hores, fins a parlar amb l’alcalde el Sr.Joan Llauradó qui al mateix temps era el “Jefe local del Movimiento ”. I com que aquella mena de malifeta no estava penada amb una estada perllongada a la presó el van deixar en llibertat, desprès de satisfer l’import d’una multa, equivaldria a la fiança d’ara. Però ja representava suficient càstig , la vergonya que suposava l’anunci, per part dels qui havien vist l’estadant d’aquell reclutament: “el Yll està al quartelillo”. De la mateixa manera que cal deixar constància que l’estada en aquest petit penal, per circumstàncies d’aquesta índole, no suposava arrossegar antecedents penals. Sorties net de causa, l’únic potser maltractat per les puces.
Parlar avui del “quartelillo” ha estat propiciat per l’agradable i jocosa conversa que varem mantenir amb l’amic Joan Sella i Barrachina quan em relatava, amb l’emotivitat que el caracteritza, la seva estada en el “quartelillo”. Resulta que el vell Gassó, la família del qual regentava la botiga “La Perla”, on avui hi tenen la de fotografia, l’home sabedor que en Joan era un apassionat de la pirotècnia, ho continua sent a hores d’ara , tant que el Castell de Foc de la vigila de la Festa Major l’entusiasme, fins l’extrem de fer-li regalimar algunes llàgrimes de satisfacció, deia que el botiguer va pensar amb ell. En aquells anys, als quals em refereixo, en Sella, com tots els de la seva edat, no mostraven gaires predisposicions d’invertir en coets, que ells mateixos encenien quan s’apropaven les revetlles. Si més no, percebent aquesta afició, en Gassó li va regalar uns quants, amb la condició que els havia de fer esclatar al bell mig del Cap de la Vila i amb aquest apropament amb la botiga, els espetecs servissin de reclam del negoci. Però com que la picardia és molt atrevida, en Joan es va disposar a encendre un potent tro a pocs metres del guàrdia urbà que sempre hi havia davant de la farmàcia. No va tenir temps d’encendre la metxa, quan un altre guàrdia li va tocar l’esquena. Allà a terra va quedar la proba del delit, ni tan sols amb la punta de la metxa socarrimada. L’autoritat municipal es va portar pres a en Sella i va restar tancat, privat de llibertat, mentre la veu corria pel poble: “en Sella petit està tancat al quartelillo” . Hi acudiren els amics i el xicotet ploramiquejava la seva dissort. Pena que es va alleugerir quan li van portar el berenar de can Quildo. Vet aquí que li van passar tots els mals, en aquells anys d’estretors, aquell entrepà li va fer treure, com s’acostuma a dir, el ventre de pena i de segur que es recordà d’aquella altra expressió: “si això és guerra que no vingui la pau”.
Fet i fet aquell improvisat pirotècnic es va passar unes hores reclòs en aquell punt fosc de l’ajuntament. Fins que van prosperar les negociacions amb en Felip Font que era bon amic de la seva família i aquest, amb la potestat que li permetia la seva condició d’alcalde, li va aixecar l’arrest. També sense que li quedés cap taca en el seu expedient de ciutadà exemplar. Al reprendre la llibertat els amics que l’esperaven al carrer, se’l carregaren, com fan amb els toreros quan surten per la porta gran de la plaça, i d’aquesta manera el van conduir fins a casa seva, mentre cridaven: “En Sella ha sortit de la presó”. Tip i acompanyat per aquesta eufòria popular, la reinserció d’en Joan no va ser gens traumàtica.
Tot al contrari, va viure una experiència única ,la qual, desprès dels anys transcorreguts, els seus nets li demanen que expliqui les seves aventures, mentre frueixen de la seva amena conversa. I s’esglaien amb l’exposició de determinades circumstàncies i es porten les mans al cap, mentre es miren entre ells, i pensen: “Oh!, l’avi en xirona”
El quartelillo m’ha recordat, amb diferencies abismals, les modernes presons, on no hi manca cap mena de comoditat i avanços tècnics, on hi entren lladres i estafadors, si es que arriben a trepitjar-la, de sumes milionàries i surten al cap de poc temps com si la malifeta hagués consistit en intentar encendre una piula davant un municipal. I també tips com a “guitllos “, embafats de diners que no són seus. Mentre les seves camarilles els aplaudeixen.
El “quartelillo” que he conegut estava ubicat en un lateral del replà de l’escala, posteriorment el van traslladar, just al capdavall d’aquella per on s’accedia al jutjat. Era quan totes les portes de l’ajuntament les trobàvem obertes, menys una, la del “quartelillo”. En uns anys en què la gent de Sitges entraven i sortien de la casa de la Vila amb tota llibertat, excepte, és clar, els tancats en aquell quarto fosc. Hi estaven a l’espera de condemnes majors o de sortir en llibertat sense càrrecs. La justícia o l’alcalde en tenien l’última paraula.

J. Y. M.

Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de juliol 2011

PRESUMITS

Al tarannà personal se li ha d’afegir la disposició de presumir. La coqueteria no es exclusivitat del gènere femení, als homes també ens agrada passejar una certa elegància, forma part de la identitat personal. Dit de manera més genèrica, presumir satisfà a tothom.
D’aquí que les modes vagin d’acord amb aquests tocs de l’elegància, amb els quals volem acompanyar la nostra personalitat. De totes maneres l’evolució dels costums ha manllevat un cert protagonisme en quant a les bones arts del vestir. Potser perquè els temps actuals aconsellen més senzillesa o més informalitat en la vestimenta. Hem viscut a l’època que teníem unes robes destinades als dies de festa i altres pels dies de cada dia. Guiats per aquests costums era impensable vestir d’altra manera que no fos seguint el protocol establert per cada família. Els més grans, durant les festivitats, es mudaven. El complement final eren les sabates negres de xarol, ben enllustrades. Aquet detall em recorda les conclusions a que havia arribat un treballador del calçat i un bon jugador de futbol, en Banqué. No era oriünd de sitges i havia vingut a treballar de sabater i, més per les seves destres aptituds de l’ofici, l’home havia estat cridat per la seva capacitat futbolística. Era la manera de poder disposar d’un bon jugador, amb la contraoferta de tenir designat un lloc segur de treball. Jove, elegant, presumit, en Banqué enaltia les seves sabates de xarol, aquell sorollet que provocava la xapeta de ferro que es col•locaven en tacos dels talons i també en les punteres, la qual cosa es feia notar al caminar i que, sempre segons la seva opinió, tan agradava escoltar a les noies sitgetanes. Aquesta capacitat per seduir, l’elegància en el vestir i calçar, els feia estar en una predisposició permanent de presumir.
Hi contribuïa anar ben arreglat de cap, per dintre es suposa que ho havia d’estar i de la part exterior en tenien cura els barbers, tal com explicava la setmana passada , en la contraportada del setmanari, en Pedro Sànchez que porta 50 anys, en la seva barberia sitgetana, remenant els pèls de la part de dalt. Tant dels qui ofereixen una consolidada abundància, com aquells, com és el meu cas, que mostrem el terrat despoblat. Anar a la barberia formava part de la conjuntura externa que al mateix temps contribueix a un exemple del presumir.
Com ja m’he referit en altres ocasions, qui més hi entenia amb això de presumir, n’era Marià Alemany, de can Joan del mas d’en Puig. I tots els càrrecs, aconseguits per mèrits propis, en això de l’elegància, ho feia públic en aquelles originals i peculiars felicitacions que manava publicar en aquestes pàgines, quan s’apropaven les festes nadalenques. Era un compendi de títols que degut al seu entusiasme per l’elegància havia anat adquirint, se’n diu guanyar a pols. La llista resultava llarga i variada.
En Marià es mostrava presumit, ho delatava l’elegància que emprava en el vestir. Era dels pocs sitgetans que cada dia vestia amb traje, corbata, barret i, quan era hivern, amb guants de pell. A aquest neguit de presumir s’hi afegia una disciplina espanyolista adquirida durant les seves incursions militars. Quan l’home va tornar d’una d’aquestes batalletes o obligacions adquirides, portava la lliçó ben apressa. Tant era així que va exigir parlar a la seva família amb la llengua de l’imperi. La seva caparrada resultava radical, fins el punt que els obligava a parlar en castellà. Ho feia amb aquest imperatiu o exigència: “Aquí se habla en castellano”. Les imposicions arribaven massa tard, els seus pares eren grans i de castellà en sabien ben poc, tota la vida havien parlat en català, per aquest motiu la seva mare es planyia: “ però fill meu...”. No obstant en Marià no s’avenia a raons: “Nada,de ahora en adelante me teneis que hablar en castellano”. No va tardar gens que les pretensions del noi de la casa, arribessin a ser comentades per la gent del poble i com de seguit la veu popular sap trobar el fil de la repica, van readmetre l’origen de la identitat, adaptant- la a la procedència en quant el llenguatge que exigia el xicot de la casa. Durant el temps que va durar aquest imperatiu de caire familiar, se l’anomenava: “ En Mariano de can Juan del Pujo”. Una mala traducció, si més no tractant- se d’un neguit per trobar una denominació d’acord amb les pretensions del protagonisme, aquesta s’avenia a tots els requisits.
Paral•lelament a aquesta consolidació, en quant voler presumir no tan sols amb el vestir, sinó també en la manera d’ésser, a altres joves locals no els calia gaires més predisposicions que les que oferia el seu posat. Un candidat somiat, enaltit per la seva elegància i altres qualitats, per moltes noies d’aquell temps, n’era en Juanito de can Xurei, fill d’aquella tocineria que hi havia al cap de la Vila, on avui hi ha una caixa d’estalvis. En Juanito havia nascut com tothom i s’havia tornat presumit i ell n’era conscient, en feia gala en la manera de vestir, en la seva ben estructurada anatomia i als seus encants físics i educats s’hi afegia les bones maneres. Diuen que tenia a la butxaca a totes les minyones de les cases senyorials. Moltes d’elles anaven a comprar a l’establiment amb el desig de poder parlar amb el noi de la casa. Pocs com en Juanito, en aquells anys d’estretors, podien presumir d’una elegància impecable, d’uns consentits capritxos que destacaven per damunt les misèries de l’època, l’home a més de vestir impecable, conduïa una moto que era l’admiració de tots els qui el motor els atreia. Tenia tots els factors de cara per poder ser un presumit amb classe.
Més del meu temps era el xicot que treballava a telègrafs, l'Alexandre Suárez, fill dels porters de can Ribot. Una casa, encara existeix, que tenia l’entrada pel passeig de Vilanova, al costat del Cortijo i era precedida per un bon nombre de ben arrenglerats ametllers. Ara que parlo d’aquesta família, el fill de la casa més que presumit era un entusiasta de la música, fins el punt que no necessitava instrument per demostrar les seves habilitats. Amb la boca imitava, a la perfecció, el so del trombó. I amb aquesta predisposició interpretava les melodies que havia immortalitzat aquell gran trombonista que va ser Green Miller. Però hi havia una pregunta que s’havia fet popular entre la gent, quan deien: “Qui mana a casa el senyor Ribot, l’amo o el porc?”. Però al que anava, l’aprenent de telegrafista, desprès de sopar es mudava, sense que li faltés detall, i anava al Prado a ballar. La seva presència, la seva inseparable aureola de presumit, l’havien convertit en una peça fixa de l’engranatge de l’estiu. Un home de societat que gaudia treien a ballar a les estrngeres i la seva acurada elegància formava part d’una normalitat que el permetia presumir sense que desentones en aquell ambient dels balls de nit, on quasi tots els assistents acostumaven anar mudats.
Ser presumit no té cap més secret que la predisposició per ser-ho. No tothom serveix, ni molts volen fer-ne un signe destacat de la seva personalitat. Però també diuen que per presumir s’ha de patir. De tot hi deu haver.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de juliol del 2011 )

VILA MARINERA

La proximitat amb el mar ens aporta dedicació per a uns i esbarjo pels altres. La primera gira a l’entorn d’un ofici, que ha implicat a molta gent, els pescadors, els quals, al llarg dels anys, han feinejat, i ho continuen fent, en aquest litoral tan proper. Pocs com ells saben de les exigències de l’ofici i de passar moltes hores damunt aquesta catifa blava tan fràgil i canviant, fins el punt que la blavor que descric, en pocs moments, es pot convertir en una barreja tèrbola promoguda per la revolta enfurismada de les interioritats marines que esquincen una calma amb olor de salabror de mar, que és de les olors més fortes i característiques que existeixen.
La vida damunt la barca està subjecta al balanceig compassat, el d’un costellam de fusta que sura gràcies a les complexes lleis de la gravetat. Pocs com ells saben mantenir l’equilibri personal, per tal de no caure a l’aigua i també fer filigranes per mantenir l’equilibri econòmic. Perquè la pesca no és un producte que mantingui un nivell garantit de captures. No sempre el mar s’ha mostrat generós i ara menys que mai. I si això fos poc, les calmes tampoc són massa duradores com per garantir una estabilitat meteorològica permanent. Un enemic potencial dels pescadors, són els canvis de temps. En pocs minuts es pot passar de la calma a un autèntic temporal, generalment ells els intueixen, si més no més d’una vegada els ha agafat per sorpresa i feina han tingut per arribar a lloc segur. Temporals que poden durar dies i mentre els pescadors no poden sortir a pescar, són els inconvenients als quals em referia i si no hi ha pesca no es graneja i per tant la seva economia es ressent .
Han estat anys de molta dedicació i esforç, recompensat quan la gent de mar han pogut gaudir d’una ben guanyada jubilació a redós de les casones construïdes en una llenca de les Cases Noves i en aquestes altres, les quals, tantes vegades m’he referit, dels carrers que fan baixada cap a mar. Avui són els fills i nets d’aquells pescadors, els qui pesquen al llarg del nostre litoral, ho fan amb mitjans moderns i sofisticats, cosa que no els eximeix d’haver de trampejar semblants dificultats.
Paral•lelament a la vila marinera, aquesta proximitat amb el mar, ens ha convertit també en una vila turística. La gent arriba al poble buscant els encants que ofereix la platja. Hi venen quan ja els pescadors s’han retirat del seu lloc de treball, i al llarg i ample de tot el litoral hi jeuen un bon nombre de cossos, delerosos de sol i aigua de mar on posar-se en remull. És quan aquests contorns flairegen a olis bronzejadors.
No obstant aquesta proximitat amb la platja, ens ha permès poder gaudir d’una activitat que era contemplada, amb suma implicació, per la gent d’antany, em refereixo a l’arribada de les barques. Una dels ambients, característic, de poble de pescador que s’ha perdut, perquè les barques ja no varen a la platja, sinó que atraquen al port. En aquest retorn a terra, els pescadors es trobaven amb una concurrència disposada a donar un cop de mà, en el moment d’entrar la barca a la sorra, I amb els curiosos que no es volien perdre aquell espectacle de connotacions, cent per cent, marineres i que oferia una estampa molt sitgetana, en quant el retrobament amb aquells pescadors, la popularitats dels quals els havia mantingut en el candeler de la familiaritat entre el poble i la seva gent. Aquesta amistat, el seu tarannà amical, ens permetia poder tafanejar per entre les interioritats de les barques i així poder contemplar el resplendor de l’escata platejada i la bellugadissa dels peixos en el seu captiveri.
Era un temps que les mestresses de casa sabien cuinar uns platillos de peix sensacionals, molts d’ells aconseguits entre el receptari familiar que passava de mares a filles. La major part provenien del mestratge de les peixateres que en qüestió de suquets n’han tingut sempre la mà trencada. Molts, fins i tot, apresos de la perícia dels propis pescadors els quals, damunt la barca, han preparat uns ranxos per llepar-se els dits. Però el principal ingredient és el peix fresc, com a molt conservat entre el gel esmicolat que anaven a buscar a la fàbrica del gel del carrer Espalter i que emplenava aquelles caixes de fusta. No es coneixia el congelat, ni la sofisticació de les neveres elèctriques, per tant havia d’ésser consumit en un temps prudencial, el just com per que els ulls no mostressin signes de mala espina. Ulls de sípia morta, mai millor dit.
Aquesta complicitat amb el peix, com a matèria prima, va propiciar la proliferació d’establiments de restauració, especialitzats en oferir un variat assortiment de peixos en les seves cartes. Va coincidir amb un repunt de complicitat per part de la gent del poble, fins llavors poc habituada a freqüentar els restaurants de la pròpia vila, era com una cosa mal vista o, si més no, impensable anar a menjar a fora de casa , a no ser en casaments, o quan es desplaçaven de lloc. La bullabessa i la sarsuela eren els plats més apreciats, desprès s’hi afegiren les fritades i les graellades i aquest suggestiu suquet de peix que aglutina l’art del sofregit. Ha estat l’enaltiment del peix en el seu lloc d’origen, de la barca a la taula, com pregonaven molts d’aquests establiments en els seus reclams publicitaris.
Un dels pescadors que passeja la seva experiència amb les arts de la pesca i un dels darrers testimonis d’aquell Sitges de pescadors, és l’Agustí Pascual, gendre de l’Americano”. Cunyat d’un altre pescador, en Josep Ferrer, el fill petit d’aquell emblemàtic pescador. En Josep, retirat de l’activitat marinera, ha canviat la barca per la canya i quan li plau fa algunes llançades amb la intenció de matar el cuquet que no té res a veure amb el que enganxa a l’ham i que després la seva muller, la Nuri Carbonell, li sap condimentar amb la gràcia i l’art de la bona cuinera
En aquesta casa del carrer Tacó hi viuen dues de les filles d’aquell pescador, la Nuri casada amb l’Agustí i la Carme emmaridada amb l’Emili Argilagós. Mar i vinya, els dos exponents més influents de l’activitat sitgetana d’antany. Així mentre l’Agustí arribava amb la barca, l’Emili, junt amb el seu pare, tenien cura de les vinyes de can Robert. Del celler on s’elaborava la prestigiosa malvasia marca de la casa i reconeguda arreu. També com a curiositat, cal afegir que el pare de l’Agustí, en Joan de “cal duro, era pagès i havia portat un camp d’oliveres que la mateixa família Robert tenia per sota Santa Bàrbara.
Resumint, m’he permès la gosadia d’escriure en aquesta secció, el nom d’unes sitgetanes que han viscut de prop les satisfaccions i peripècies associades amb la pesca, les dues Nuris, filla i nora de l’americano” i, al mateix temps, esposes de pescadors. I també a l’altra filla, la Carme Ferrer que ha conegut de prop el trafegar en el mar i en el camp. I perquè porta el nom de la patrona de la gent del mar, el mateix que honora la festivitat que celebrarem demà.
Felicitats a totes elles.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de juliol del 2011 )

ELS LÍMITS

La vida està fonamentada en limitacions, les quals s’aniran fent paleses a mesura que participem en el seu recorregut. Una de les més simples la trobem en el vestir. De bon començament la roba ve limitada pels mesos d’existència, fins arribar el punt que, segons la complexitat del cos, ens determinarà uns límits, estarà entre una talla i l’altra, superior o inferior. El mateix passa amb el calçat, on s’ha de filar més prim, ja que una sabata més petita al número que ens correspon ens pot fer la guitza de mala manera i si és més folgada també, però mal per mal sempre és millor un número més que menys.
Quan els nostres pares i fins i tot els de la meva generació, uns mesos abans d’anar a complir amb l’obligació del servei militar, s’havia de passar pel tràmit que en deien de “tallar”, no fragmentaven res però el protocol establia que als “quintos” se’ls hi havia de prendre les mesures, perquè existien unes limitacions sobretot pel que feia referència a l’altura, de manera que qui no s’arribava al mínim exigit es podia lliurar d’aquest deure. Per nosaltres, que el compliment es limitava a un any i poc més, no representava gaire sacrifici, si més no pels nostres avantpassats haver de complir uns tres anys ja eren figues d’un altre paner. A voltes tenir d’anar-hi o el poder lliurar-se depenia d’un sol centímetre. I com l’enginy no té limitacions, diuen que hi va haver qui es passejava per la platja amb un sac de sorra al cap per tal d’intentar reduir aquest topall que es trobava a l’entorn d’un insignificant centímetre.
Tan mateix els que són més estrictes en això dels límits, són els responsables de l’admissió en les carreres universitàries. Una nota, anomenada de tall, servirà per regir l’accessibilitat als estudis. Aquesta s’aconsegueix en les proves de selectivitat i fixa’t si són rigorosos que et pots quedar a les portes per tan sols una dècima, aquí no hi val cap marge si cal un 6’5, no val un 6’4. Això sí que és filar prim. Un límit davant el qual no pots quedar curt ni que sigui per molt poc. Com passa amb els polítics, per un sols vot no poden aconseguir representació, o perden l’oportunitat de poder comptar amb un regidor, un diputat més...
Precisament aquests dies les limitacions de velocitat ens fan ballar el cap: de 80 a 110, ara a 120...Un detall tan simple que deixa entreveure que en política a vegades no ve d’un pam, com passa amb el deute que van contraient fins ultrapassar els límits de la lògica. I en un moment donat se’ls dóna per encasellar unes limitacions que fins ara es consideraven bones, amb la despesa milionària que suposen aquests constants canvis. A l’endemà d’entrar en vigor les noves limitacions, en el tram de l’autovia de Castelldefels, els conductors ens trobàvem en trams on la limitació era 100, en un altre a 120 i quasi sense temps per reduir, per un tros ens calia circular a 80. Aquests canvis produeixen confusió, perquè arriba el moment que no saps ben bé a quant has d’anar. Crec que hem perdut el límit de la lògica en tots els aspectes. No es troba el límit des d’on anar rebaixant la tensió imperant i no embarrancar-se en detalls que no fan altra cosa que fer ballar el cap i gastar diners sense límit.
En canvi hem llegit, amb satisfacció, que els qui administren l’ajuntament començaran a pagar el deutes que no sobrepassin els cinc-cents euros. Vet aquí un límit que, degut a la magnitud de les xifres que es belluguen del deute contret, queda curt. Lluny de satisfer a tots aquells als qui la casa de la vila els hi deu diners i que passen per moments difícils, en certa mesura degut a la irresponsabilitat que es deriva de manar coses i desprès no pagar-les en un temps prudencial. Dic que m’ha encuriosit aquest límit, el d’una xifra tan exacta, i al mateix temps m’he lliurat a fer cavil•lacions de què pot passar davant un deute que ascendeixi a 510 €. Aquesta diferència pot ser clau per a que el cobrament es demori. Quedaran a les portes per poc, també és mala sort. Continua el dubte per saber, nosaltres i tots aquells que les seves factures sobrepassin aquesta frontera, quan temps més d’espera equivaldrà aquesta diferència i ja no parlo de quantitats superiors.
I totes aquestes intimitats s’acaben explicant, publicant, perquè s’arriba a furgar en el límit de la paciència. I em recordo d’aquesta limitació per l’expressió que molt sovint emprava el professor Joan Mirabent Castiel, quan davant una constant insurrecció enraonadora, el mestre cridava: “nois, la paciència té un límit”. Té un mèrit saber on es troba el límit de les situacions i, més encara, trampejar, ballar a la corda fluixa, fins a saber on aquesta es pot trencar. Avui és fàcil posar limitacions, tothom si veu en cor. Límits de velocitat, límit per beure. Límit de temps per poder pagar, sense recàrrec, impostos i altres prebendes de l’administració. Límit de temps per poder estacionar. Límit en l’import de les factures per poder cobrar, valgui la redundància, de manera ràpida. Límit per poder accedir a uns estudis universitaris. Límits per poder cobrar la jubilació. Límit per poder fer una reclamació. Límit de temps per poder presentar la declaració de renda. Límit...
Quan érem joves, d’això fa temps, a casa ens imposaven els límits per poder arribar sense que l’harmonia es ressentís: “a les nou aquí per sopar”. Arribar més tard, sense una excusa convincent, comportava reprimenda . A partir d’aquí es limitava l’hora de tornar per la nit, potser els minyons teníem més màniga ample que les mosses, si més no existia un límit que tots procuràvem complir. De manera que quan arribaves a casa, per poc soroll que es fes, et rebien amb aquella tosseta de circumstàncies que venia a dir: “ep! Que sabem quan has tornat”. Curiosament aquesta serà de les poques limitacions que s’han desbaratat, perquè avui dia el jovent surt de casa pràcticament quan és hora de tornar i torna a l’endemà, quan ja és de dia i els de casa s’aixequen de dormir. El límit del temps, en aquesta circumstància concreta, és molt flexible, preval una certa permissibilitat generalitzada. Arribar a tres quarts de quinze s’ha convertit en una normalitat que fins i tot ha acostumat als pares que es mostraven més patidors, davant la tardança en el retorn dels fills.
El fet és que la vida està plena de limitacions. La pròpia les té, els més concloents i que poden afectar la salut, són els límits analítics. També en ells hi trobem uns paràmetres establerts, sobrepassar els límits comporta un factor de risc que les persones doctes en l’especialitat s’afanyen en intentar reduir a base de pastilles i prohibicions en el menjar, que és el més fumut quan hom té gana i no pot menjar el que vol. Ho deien els nostres avis: “tants anys guarden una pometa per la set, i ara que la tenim no tinc set”. Vorejar els límits comporta perills. El que desconeixem, però, és quan arribem al límit de veritat. El límit entre la vida i la mort.
Abans de fer figa en el límit que cadascú portem assignat, si tenim una factura inferior a cinc-cents euros per cobrar, afanyem-nos que no es perdi tot. Tot desitjant que s’ampliïn els límits de tot plegat, perquè serà un lloable senyal de responsabilitat, eficiència i alleugeriment de molts maldecaps.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 8 de juliol del 2011 )

ENTRE FLORS I FESTES

El darrer cap de setmana s’ha vist desbordat davant la coincidència de festes i tradicions que han omplert totes les hores. I si no s’hagués passat la festa del Corpus del dijous al diumenge, la revetlla hagués flairat a flor, aquest olor peculiar que es repeteix a cada Corpus. D’aquesta manera la cosa ha anat més repartida i cap esdeveniment s’ha solapat. La festivitat de Sant Joan, com sempre, ha vingut precedida per un contingut sorollós de trons i resplendors.
Encara recordo quan prevalien les fogueres, la mainada, bastants dies abans, anaven per les cases demanant si els podien donar algun moble vell per poder aconseguir fer pila. Sabedors d’aquest costum, quan s’apropaven les dates, la gent del poble aprofitava per desfer-se d’andròmines i amb l’avantatge afegida que els hi passaven a recollir a domicili. Una de les coses boniques i naturals, és el resplendor de les flames, l’aureola que es forma al seu entorn i l’espurnejar enjogassat de les guspires que es perden al fer-se fonedisses. Queden, actualment, pocs descampats on poder aixecar els bastions d’una foguera, una estiba immensa de fustes de variades formes, una estructura simple, si més no important en la tradició. Quan a mitjanit el foc començava a fer-se pas per entre la base i ben aviat les flames aconseguien arribar fins al punt més enlairat. Aquella llum, l’escalfor, el tremolor de les flames, aconseguia un clímax d’autèntica complicitat i, amb l’escalfor, les galtes s’enrogien, mentre la intensitat del foc, poc a poc, s’anava afeblint, ja no mostrava aquella foguerada que es perdia per la foscor del cel. Quantes mirades, quants desitjos, quanta admiració s’amanyagava en aquells llances rogenques, on predominava un groc salvatge, el del foc en el seu etat més pur, únic.
Les fogueres de Sant Joan han cremat per arreu i el seu resplendor es feia present per entre les insinuades formes de les muntanyes. Poc a poc s’anava fent el silenci i el foc, abatut, jeia a ras de terra, incapaç de remuntar ni una sola flama, quedava, això sí, el rostoll de les brases que restaven enrogides quasi bé fins a la llum de l’alba. Els descampats anaven quedant buits i les cendres fumejaven sense treva. Era l’olor de llenya cremada, el cendrós testimoni d’una nit màgica, molt diferent a totes les altres. En aquest ambient, amb clar protagonisme del foc, s’hi van començar alternar l’encesa de coets i com que no hi havia gaires sobrants per cremar, els trons eren molt espargits, i predominava aquelles tires amb una ungla de pólvora incrustada que quan es rascava activava uns petits espetecs i guspires, sense cap perill, ho anomenàvem “martiníques”. També feia el seu efecte l’anomenada pedra foguera que al contacte amb el terra feia un esclat. Sense oblidar-nos de les bengales que oferien una diminuta cascada de color. Amb tot, la foguera continuava sent la protagonista. L’expansió de l’urbanisme va contribuir a omplir els descampats de ciment, de cases i un foc nou escalfava, controlat, els fogons, les llars de foc i altres invents que requereixen de la flama blavosa. Vet aquí que quasi es pot dir que les fogueres han estat substituïdes pels coets. Avui, aquests són encesos amb gran proliferació de colorit i, sobretot, de tro.
I quan es pot dir que feia poc que s’havien deixat d’escoltar els trons dels coets, a l’Hospital les moreres ombrejaven el seu jardí i un airet fi, agradable, anava i venia, sense fer soroll, per no desbaratar aquella pau, mentre els dansaires repuntejaven amb aquest saltironet que no deixa tocar de peus a terra, però sense perdre contacte amb ell, amb aquesta elegància que li saben conferir mentre ballen quasi bé de puntetes com no volent trepitjar un terra nostrat, un terra que ha aixecat passions, deliris. Tot mesurat per un ritme compassat pel so de la cobla. I allà a la porxada de l’edifici nou, cobejant la tradició, les senyores de la casa tenien cura de la venda de les alfàbregues, com tants anys he vist durant la sortida d’ofici, ja bé quan aquest tenia lloc a la capella de la casa i ara que es fa en l’església de sant Joan. L’alfàbrega conserva el seu olor peculiar i també la seva fragilitat, una combinació d’elements que es pot dir que fa Sant Joan. Una planta que marcava el començament de l’estiu i en moltes llars sitgetanes li sabien trobar el lloc adequat per a que no es pansís d’immediat i el seu flaire arribés a embafar als mosquits que preferien canviar d’ambient.
Quan la festivitat de Sant Joan es va apropant en el calendari, la flor que porta el seu nom, flaireja ufanosa. És de les poques flors que no es panseixen mai, d’aquí que també se les conegui per les sempre vives. I que es fa notar, en les catifes que en porten, pel seu color groc i pel seu aroma particular. Els clavells també tenen el seu protagonisme, damunt les catifes i els que s’arrenglen en l’exposició. Igualment els geranis que adornen les baranes dels balcons.
I aquest diumenge, formaran part de la festa de Campdàsens les herbes remeieres, com a complement que acompanya a la preceptiva poesia que es llegeix a la portalada de Can Lluçà, des d’on es domina terres i vinyes que han estat propietat de la Pilar Casas i Robert, una de les primeres bibliotecàries de la Vila, de grat record ara que es compleix el 75 aniversari de la nostra biblioteca. Com també ho han estat la Sra. Lolita Mirabent, la qual tenia per costum disposar un gerro amb flors en la base de la finestra que dóna al pati del brollador. I la Maria Saborit que havia guarnit amb geranis les baranes de la façana de la casa del carrer Àngel Vidal. Fins a la Núria Amigó a qui li ha tocat organitzar les celebracions d’aquest 75 aniversari i ser una eficient col•laboradora del conjunt de l’altar del Cap de la Vila. Un cop la feina va estar enllestida, la Núria es va posar sota l’ombrel•la per salvaguardar-se del sol i amb silenci que, junt amb la taula i aquells peculiars sillonets, és un altre dels emblemes més preuats de la casa, va guaitar a l’entorn per a que res pogués desbaratar l’obra feta.
Totes les bibliotecàries han tingut al seu costat gent de Sitges, que han estudiat per saber ordenar els llibres i poder donar raó, entre altres, on es troben, qui són els autors, etc. Fins i tot algun d’ells, al passar per les aules de la universitat, ha coincidit amb en Rafael Anglès i Guerri, professor arxiver, papironem, oriünd de Vall de Roures i instal•lat a la Vila des de feia molts anys, fins que ens va deixar , no fa gaire, de manera sobtada.
Al juny i principis de juliol, floreixen i s’escampen les nostres flors més emblemàtiques i al seu costat reneixen les festes que són vives des de que es fa de nit fins que es fa de dia. Perquè quan es faci el silenci a les Cases Noves, nous remors de festa s’escoltaran a dalt de la muntanya, al llogaret de Campdàsens. Una flor no fa estiu, però tantes juntes, contribueix a engalanar el nom de Sitges i a donar relleu a aquestes festes de començament d’estiu.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 de juliol del 2011 )

ELS RACONS DE LA VIDA

Que n’és d’important poder disposar d’un raconet entre aquesta immensitat del món. Perquè, en certa manera, la vida de les persones, guarda relació amb els racons. Tot sovint quan hem visitat una llar familiar, els amfitrions ens han comentat: “Aquell racó és el del gos”. “I aquell altre és el de l’avi”. Venint a dir que és ell el qui té l’exclusivitat del lloc, allà on s’asseu en la butaca que hi té disposada, envoltat de tots els ingredients que, en determinades edats, faciliten el bon funcionament: la rapissa amb una ben nodrida filera de medicaments. El bastó repenjat al braç de la butaca, la manta amb la qual tapar-se les cames, les ulleres per a veure-hi de prop, damunt la tauleta. Junt amb un got d’aigua, dintre el qual, arribada l’hora d’anar a dormir, la dentadura postissa es passa en remull les hores de més penombres. És un racó ben aprofitat, on l’experiència sobresurt per entre aquests imprescindibles detalls que es van fent necessaris a mesura que els anys es tiren a sobre i t’ho afeixuguen tot i on, poc a poc, et van canviant les peces originals per postisses.
Antigament, quan les cuines no eren tan sofisticades, em refereixo que no disposaven dels armaris suficients com per poder desar tot allò que no cal tenir a la vista , el racó menys visible, més dissimulat, era aprofitat per disposar-hi l’escombra, la galleda per fregar, el picamatalassos, l’esteranyinador, entre altres eines del bregar per amor a l’art.
Racons i raconets que conformen el panorama de l’universalitat, reduïda, quan s’escau, a la més absoluta intimitat. Quan nosaltres sortim al carrer, tenim a prop un racó que és conegut arreu, retratat, pintat i enaltit per la seva privilegiada situació, em refereixo al Racó de la Calma. Un dels racons que dóna crèdit a la denominació. De jovenalla qualsevol raconet, fins i tot el més simple, ens servia per plegar-hi els braços en l’escaire, repenjar-hi el front i, tancant els ulls, comptar fins a la xifra acordada, mentre jugàvem a cuit i amagar. I és que sempre els racons han cobejat els millors instants de la volada d’un temps i de l’aterratge de noves il•lusions.
Un altre personatge, del panorama popular sitgetà, el conegut “Matipé”, amb el seu peculiar llenguatge, quan s’esqueia l’ocasió, no deixava de pregonar: “Allà a les Costes de Garraf, en un racó de món, me foté un arròs que fins i tot el fum era bo”. El mateix situava l’estratègia de la “fartarola”, en un racó del món, el qual davant la grandiositat d’aquest univers, era tan insignificant que calia un bon arròs per donar fe que no hi ha cap raconet menyspreable. I més si es troba situat en el nostre Massís. Donàvem fe d’això l’altre diumenge, quan allà, en el racó de la Trinitat, un esquitx de blanc de calç, destacava entre la verdor. Mentre tothom buscava un raconet on parar taula.
Fa un parell de setmanes, l’amic Samuel Barrachina , en aquestes mateixes pàgines, revivia el record d’un dels racons del nostre Hospital, un raconet que havia cuidat i gaudit junt amb la companyia de la seva esposa. A l’estiu, a l’ombra de la figuera, i a l’hivern a redós de l’escalf que produeix el sol mentre escampa la seva gran capa daurada. El raconet de l’amic em recorda els racons que hi han en les vinyes, al costat de la caseta, on hi sobresurt el safareig per preparar el sulfat i, en aquest mateix raconet, el terra acostuma a estar cobert de cendres blanquinoses amb tornassol grisós. Ell també tenia una vinya, amb una caseta on, amb lletres de ferro forjat s’hi llegia: “ Vinya d’en Sam”. I també, com no podia ésser d’altra manera, hi havia cendres espargides pel terra del raconet, entre la caseta i el marge, delatadores de les costelletes i les arengades que s’havien cuit entre el rostoll de les brases. I un cop les arengades mostraven aquell color de plata ennegrida, unes llesques de pa sucades amb tomàquet les acollia, mentre la vista sobresortia del racó i albirava la verdor pampalluguejant dels pàmpols, fins a perdre’s en la ratlla blava, difuminada, de l’horitzó.
En el record d’en Sam li afloren aquests detalls, els d’un temps passats entre el racó de la vinya i a casa seva, mentre pouava l’aigua fresca de la cisterna que té disposada en un raconet de la terrassa . I ara reviu records d’aquest racó que han restaurat, venint a demostrar que en són d’importants els racons en la vida de les persones. Però els de l’Hospital tenen un encant i un significat molt especial. A mi particularment m’agrada aquest raconet, ombrejat per les fulles de les moreres, que es troba just a l’entrada principal de la capella. Allà on la mateixa ombra custodia les mirades perdudes, de complicitat, dels seus estadants. De la feligresia que hi acudeix per anar a escoltar missa, o per pregar. És el que dèiem, hi ha raconets a la vida que no cal fer-los més grans, són així perquè a voltes necessitem poder abrasar, dominar, el que tenim a prop. Hem caminat per entre les immensitats d’un món, més o menys llunyà, i arribats a una certa edat, ens plau més l’harmonia conjuntada que ofereix un bon racó. Un racó del món on poder dipositar els records, com qui guarda les petiteses d’un gran tresor i deix fora les pompositats i excentricitats que ja no ens calen per viure.
Un altre racó important, aquest semiobert al jardí, és el que es forma en l’atri d’entrada, al capdamunt de les escales per on s’accedeix a l’edifici principal. On la gent de Sitges s’ha arrecerat en una altra data molt tradicional, durant la tarda del dilluns de Pasqua, quan les colles de caramelles van a obsequiar als estadants de la casa amb les seves cantades. Curiosament com si el públic tingués el lloc reservat, d’un any per l’altre, ocupen la mateixa posició. Respectant el lloc que ocupava la comunitat religiosa i el pilar on s’arrecerava en Pepet Corella, amb el seu inseparable davantal. Si observem les fotografies de l’època, veurem com poden variar els cantaires, però no la presència d’ell. Fins al punt que, vista l’imatge tan repetitiva, haguéssim pogut arribar a la conclusió que les Caramelles les formaven en Pepet i un nombre indeterminat de cantaires.
Pel racons de l’Hospital i els del Poble Sec, en aquesta diada, la festivitat de sant Joan, s’hi rebolquen neguits de festa i vivències de revetlles celebrades de manera molt íntima, simples, si més no viscudes amb la intensitat que s’impregnen en el record, fins a quedar guardades en un raconet del cor, que és un racó especial, el més sensible, i el més proper de tots els racons. Com aquells que el diumenge, festivitat del Corpus, es cobriran de flors per donar relleu a una tradició, junt amb la de posar flors als balcons, molt bonica i celebrada.
Vet aquí que la bellesa dels racons ens acompanyarà fins a l’altra vellesa , la que comença amb v baixa, quan cal buscar un raconet per no fer nosa en els racons de casa. Que és, també, quan cal haver atresorat un bon raconet per poder fer front a les despeses que cal satisfer per poder hostatjar-se en els racons, més o menys acollidors, de qualsevol hospital o residència.
Renoi! Quins racons.
J.Y.M.

( article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de jumy del 2011 )

L'ESCALA DE VALORS

Òbviament per pujar a l’ermita de la Trinitat no ens cal, en cap moment, servir-nos d’una escala. Existeixen camins des d’on s’hi accedeix no, sense abans, haver de vèncer la dificultat dels desnivells que, al ser pronunciats, ofereixen una certa duresa. La gent de Sitges ha mantingut la tradició de pujar caminant a la Trinitat, sobretot el dia del seu aplec. I molts prefereixen accedir-hi quan el sol neix, en el sentit metafòric de l’expressió, adreçar-se a un dels camins per tal de què, envoltats d’una hipotètica fresqueta anar deslligant el camí d’aquestes pujades que provoquen cansament i deslliuren suor. D’aquí que l’ascensió sigui millor fer-la a hora ben matinera i arribats al cim, a redós de la capella o en el bell mig de la placeta, saludar a les amistats amb les quals ens retrobem en aquell punt, allunyats del rovell de l’ou del poble. És un moment molt significatiu dins de l’àmbit local i particular. On aquesta coincidència es referma cada any en el compliment de la tradició.
Les persones ens regim en una escala de valors, molts d’ells inculcats, altres assolits pels mèrits propis i també en trobem que ocupen els graons de l’escala gràcies a la predisposició d’atendre els detalls més entranyables de la nostra convivència. Són els valors aconseguits gràcies a l’estima, el compliment d’uns aspectes que formen part del respecte amb l’entorn i amb les persones que el conformen.
Estimar les nostres tradicions, participar-hi, viure, per exemple, la festa de la Trinitat amb tota plenitud, ens permet cobejar un valor dels més tradicionals, si més no, també, dels entranyables que fa que el valor es situï en un nivell privilegiat de l’escala.
Uns valors que es complementen amb els aconseguits gràcies a les recomanacions familiars: “Sobretot siguis bona persona”. “Sobretot, estudia, aprèn”. “Sobretot que mai puguin parlar malament de tu”. Sobretot... A base de “sobretots” hem aconseguit caminar per entre els valors més essencials, i a aquests s’hi afegiran els aconseguits per mèrits propis o els que et poden venir de forma fortuïta.
Avui pujar a la Trinitat forma part d’un valor magnificat per la tradició, vist d’aquesta manera és un valor puntual. Però quan aquest entusiasme, aquesta predisposició arrela de manera prolongada, fins a fer possible pujar graons i situar-se en un lloc preferent en aquesta escala particular dels valors, encara té més significat el “sobretot” que apuntava: Sobretot estima les teves coses i aquelles que són compartides per la comunitat amb la qual convius. Sobretot respecta i enalteix les coses que afecten al teu poble, l’entorn, els costums, les tradicions. Sobretot ajuda, dintre les teves possibilitats i la teva aportació, a magnificar detalls d’una convivència que ha d’esdevenir exemplar i fructífera. Sobretot no defallim.
De vegades la nostra participació i el nostre entusiasme ajuda a aguantar l’escala dels valors, que gent coneguda i estimada, amb la seva abnegada tasca, contribueixen a que el reflex de la seva obra enforteixi el nostre graó particular. L’ermita de la Trinitat, a més dels seus valors per naturalesa, s’ha envoltat de sitgetans i sitgetanes que en tot moment han vetllat per mantenir les seves essències en el seu punt més alt. Ermitans, antics administradors, els actuals. Aquests que des de fa molts anys, han posat els seus valors al servei d’una causa tan enlairada, com llunyana i gràcies al seu estímul a la seva feina dormida entre les beceroles de la modèstia, han aconseguit despertar, si no ben bé passions, sí una profunda admiració per la seva tasca i per poder apropar-nos a un turonet enlairat del Massís, on la panoràmica que s’hi albira és de les més boniques. Però sobretot, sobretot, perquè una blancor enlluernadora embolcalla un espai de recolliment, presidit per la imatge de la Santíssima Trinitat. En uns moment on els valors de la fe semblen que es vegin sacsejats per uns corrents de laïcisme que no afavoreixen el principis que també ens havien inculcat a casa: “Sobretot ves a missa”. “Sobretot resa”.
Avui la Rosó Carbonell encarna els valors de la senzillesa posats a l’abast d’una causa tan nostrada com és l’ermita de la Trinitat. Amb silenci, sense fer estufera d’una tasca que desenvolupa amb l’eficàcia d’una dona acostumada a bregar. L’amor d’una sitgetana per les coses de casa seva que la fa incansable, persistent. També compta amb l’ajut d’un grup de sitgetanes que cada quart diumenge de mes s’apropen fins a l’ermita per endreçar i deixar en perfecte etat de conservació l’ermita i el seu entorn.
Des de fa un temps el graó s’ha reforçat amb la presència dels Amics de la Trinitat, un altre grup, aquesta vegada de sitgetans, els quals ajuden en les feines més feixugues. Les col•laboracions, tant dels homes com de les dones alleugereixen la càrrega de la Rosó, que és l’ànima visible, l’enllaç, amb permís del Sr. rector, entre la Santíssima Trinitat i el poble.
Però entre tots els valors, diguem-ne, de més solera, els més ponderats, n’existeixen uns altres de més simples però que es complementen i de la munió de tots ells s’assoleix un valor cabdal amb el qual falcar l’escala.
És quan, per exemple, la Rosó amatent dels més mínims detalls, aporta una recomanació: “Sobretot que no falti el canti d’aigua fresca pels músics”. O quan en Jordi Ferret, al qual un dia em vaig prendre la llibertat d’anomenar-lo, no sense abans haver sospesat els seus mèrits, el xef de la Trinitat, vetlla per l’arròs. I aferrat a aquest neguit, crida a les dones que comanden la responsabilitat de la cuina: “Sobretot que no es cremi el sofregit”. Però si no hi hagués qui deixes testimoni fotogràfic d’una festa, es perdria l’oportunitat de poder seguir les seves evolucions. En Pere Cosialls, també donant proves més que suficients del seu neguit de reporter, en el seu dia, davant la seva trajectòria fotogràfica, el vaig declarar, sense encomanar-me ni a Déu ni a sa mare, fotògraf oficial de la Trinitat. Per motius que no venen al cas, en Pere ha delegat la seva comesa a la seva muller, la Montse, a la qual quan se’n va de casa no s’oblida de fer-li la recomanació: “Sobretot retrata a la Cobla”. Un detall que els músics agraïm i dintre els valors particulars dels qui integrem la formació sitgetana, fem un raconet per atresorar les fotografies que ens ha fet en Pere, testimoni valuós pel nostre arxiu, on podem constatar que els anys no passen en va.
L’escala de valors també la configuren aquests detalls simples, si més no amanyagats entre l’entusiasme de tot un poble que sap magnificar les petiteses fins a col•locar-les en el lloc que pertoca. Sobretot que no perdem mai aquest entusiasme per les coses de casa, per les seves tradicions, elles formen part de l’escala de valors del sitgetanisme, i també, de retruc, reforcen els nostres.
Sobretot tinguem-ne bona cura.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de juny del 2011 )

SIURANA

Aquest país guarda raconets d’una bellesa impressionant. On la seva contemplació resulta com un bàlsam per l’esperit i és quan hom s’adona que no cal marxar gaire lluny per poder gaudir de les meravelles que la natura ens reserva. Cada indret té les seves característiques particulars que el fan únic, sensacional,segons sigui la situació.
Sortint o entrant, segons per on es vingui, de la comarca del Priorat. Enlairat, entre les Serres del Montsant i les muntanyes de Prades, dominant una panoràmica sensacional, trobem el llogaret de Siurana. Ve a ésser com si una mà d’àngel, des del cel estant, hagués posat, amb tota delicadesa, damunt el cingles pedregosos d’aquest punt enlairat i esventat, la distribució ordenada d’unes casetes fetes amb una pedra de formes senzilles, com de pessebre, si més no oferint un caire entre humil i senyorial. Aquesta última definició es pot entendre perquè la noblesa de la pedra contribueix a atorgar-li aquest toc de distinció amb les quals les fa del tot diferents, més elegants.
Siurana pertany al municipi de Cornudella de Montsant, d’aquesta població destaca el celler cooperatiu que és d’estil modernista, construït el 1919 , segons projecte de l’arquitecte Cèsar Martinell , el qual es pot dir que es va especialitzar en el disseny de gran quantitats de cellers que són la joia de les moltes cooperatives que es troben disperses per arreu de la nostra geografia.
A les beutats de Siurana cal afegir-hi les agradables sensacions que produeix arribar-hi a peu, agafant la variant del GR171, camí de llarg recorregut que va des del Santuari de la Mare de Déu del Miracle, en el Solsonès, fins al Caro. També es pot fer el trajecte a l’inrevés com és el cas. Sortint de la Vila vermella de Prades, definició que li ve donada per la vermellor que es fa visible en les pedres i en la terra. Al costat de la seva singular font esfèrica, en el terra s’hi llegeix: Vila vermella de Prades/ no planyo la vista ni els pins. / Tens les aigües regalades / pendents tots els camins.
El recorregut transcórrer entre pins, en un traçat planer i distret, el qual caminat amb la companyia d’una complaent primavera, el camí sembla esquitxat d’un colorit estrambòtic, una barreja d’olors i flaires, de refilets d’ocells enjogassats, el conjunt fa que el sender es converteixi en un regal exquisit pels qui de la contemplació en fem un art, on no cal aportar altra cosa que obrir bé els ulls, afinar l’olfacte i abandonar-se, deixar que les cames tresquin, tot admirant cada racó, cada pomell de flors silvestres que s’apinyen unes amb altres, com per no voler perdre la composició harmònica que les fa atractives. Tot emmarcat amb un paspartú de color verd intens, el dels camps de blat, dels pins i dels ametllers que amaguen les ja carnoses pells, d’un ver més pàl•lid , dels ametllons.
El camí va a parar a la carretera que puja amb ziga-zaga, fins arribar a la recta final. Carregats amb les motxilles som a l’entrada del poble. Siurana té permanentment les portes obertes, per on el vent entra i surt, sense trucar, n’és l’amo i senyor, a vegades fent notar el seu xiulet, penetrant, maliciós. Però a aquesta hora llueix un sol net i brillant, en mig d’un cel blau tacat per una revoltosa nuvolada blanca que li confereix els ingredients més selectes, diria quasi perfecte, per a una postal de col•lecció. Al costat de l’església romànica de Santa Maria, el barranc que cau en picat fins a engolir-se per les aigües de l’embasament: Damunt la roca encara hi resta impregnada la forma de la ferradura del cavall, en el indret conegut pel Salt de la Mora, on segons la llegenda, la reina mora que habitava aquests dominis, quan encerclada per les tropes cristianes, va preferir saltar amb el seu cavall el gran precipici , abans de lliurar-se. El cavall, sorprès per l’altura, va intentar frenar, ho va fer amb tant ímpetu que deixà la marca de la ferradura en la roca. El sistema de frenada li va fallar i es van precipitar al buit. Les llegendes tenen la particularitat de fer-nos imaginar situacions associades amb l’historia, però d’una manera molt peculiar i amena, on la imaginació pot jugar a tota mena d’interpretacions.
Deixem Siurana, aposentem les motxilles en el maleter de l’autocar i en un no res hem deixat la comarca del Priorat. Terra de bon vi i de pobles amb encant que encara conserven les reminiscències del seu passat, com les ruïnes de la Cartoixa d’Escaladei, on del prior en va derivar aquesta denominació, la del Priorat.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de juny del 2011 )

COMENÇA LA MOGUDA

Durant l’últim dia del mes de maig, la meteorologia l’ha volgut acomiadar amb pluja. I aquesta aigua, caiguda de manera generosa, ha refrescat l’ambient, cosa que convenia desprès d’uns dies sufocants, més propis de l’estiu.
Per tant el juny comença amb una climatologia suau, cosa que s’agraeix i diuen que la fredor ambiental es sobreposarà per a recordar-nos que encara estem immersos en la primavera. I aquest inici tan peculiar és l’avantsala de les vigílies de molts esdeveniments. El més rellevant, la composició del nou ajuntament que tindrà lloc la propera setmana. A hores d’ara, quan escric, començament de setmana, ningú s’aventura a avançar pronòstics, tot són suposicions. He notat en aquestes eleccions municipals, com un desinterès en quant a voler saber. Recordo que es palpava en l’ambient com a molt més interès per voler saber de les aliances entre les diferents opcions. Aquesta mena de desgana ambiental, pot ser atribuïble al desinterès que els ciutadans, cada vegada més, sentim per la política i els polítics. Fins i tot quan aquets ens són tan propers.
En general estem desencantats i massa desenganyats per tantes promeses que desprès no es compleixen o han estat massa costoses per les nostres possibilitats, deixant al país i als pobles a un pas de la fallida. Són moments molt difícils i cal molta preparació i sentit de la responsabilitat per poder tirar endavant. No cal dubtar de la capacitat dels primers caps de llista, als quals els hi recau el deure de treballar per aconseguir-ho. Proba de la nostra convicció és que hem anat a exercir el nostre deure i amb ell hem optat per posar la confiança en la formació que hem triat. Als convilatans i convilatanes que siguin escollits per governar o estar a l’oposició a mi em mereixen tots els respectes i admiració, sobretot per la valentia que demostren, al posar-se al capdavant d’un marró que ningú voldria per a casa seva. És admirable, doncs, que el sentit de servei es sobreposi al de la comoditat, al de: “ja s’ho faran...”. He pensat, moltes vegades, en aquestes conclusions, si tothom penses igual no hi hauria gent disposada a treballar, en aquest cas, en benefici del poble. I una mica en el personal, desenganyem-nos, ningú fa res per res, un sou d’alcalde o de regidor no és gens menyspreable. Tot i que sempre hi ha, no és el cas, qui ho fa una mica per amor a l’art. En aquests moments no sabria dir-lis si governar un ajuntament és un art. Però una mica artista s’ha d’ésser, per tal que amb bones paraules saber donar la volta a situacions compromeses . O més que artista, malabarista. Cosins germans.
Fins ara, durant tota aquesta setmana, el futbol ha dominat la jugada, han sobresortit els colors, s’ha magnificat l’escut, els jugadors i el club han refermat el seu prestigi. Durant aquestes celebracions, en moltes baranes dels balcons, compartint la florida dels cossis i la sensibilitat de les mestresses de la casa que són les qui acostumen a tenir-ne cura, ha presidit la bandera blau grana. M’ha agradat molt el detall que hem pogut admirar en el Cap de la Vila, a pocs metre un de l’altre, on als balcons respectius hi havia penjat un escampall de camisetes de totes les competicions, pantalons a joc, bufandes... com si s’hagués acabat de fer la bugada. Veient-ho en aquesta disposició, és pot interpretar de moltes maneres, a mi la que més m’escau és que s’han suat molt totes aquestes peces, en les competicions que han participat. Ara és el moment de rentar-les, abans de desar-les a l’armari a l’espera que comenci de nou la temporada, engrescats per l’immensa satisfacció que produeix tants bons resultats
L’afició de la Vila, per descomptat, i tots en general, vulguis o no, aquesta demostració d’entusiasme és fa encomanadís i, sense un apassionament desmesurat, ens hem deixat portar per l’eufòria viscuda. Aquí, com en tantes altres poblacions, l’afició s’ha arrecerat en la Penya Barcelonista de Sitges. Una entitat que va iniciar el seu estatge social a la bodega Bon Estar, més popularment coneguda per a can Pela, a les acaballes del carrer Parellades . La família Suñé - Torralbas va donar aixopluc a aquella representació social capitanejada per en Lluís Curtiada que va ser el primer president i que va comptar amb la visita del Sr. Agustí Montal , president que va ser del F. C. Barcelona. D’aquell primer estatge, la penya ha canviat de local social i en tots el llocs on s’ha assentat, en diades com la del passat dissabte, socis i simpatitzants, han celebrat les victòries en un intimitat, si ho comparem amb la grandiositat del camp, que s’ha desbordat, mostrant i fent partícips a tot el poble en general. Va ser una nit llarga, d’aquells en les quals hom se’n va a dormir satisfet.
I acabarem aquesta setmana amb un bonic i original espectacle, a mena de celebració, que tindrà lloc a la Societat el Retiro, amb motiu de commemorar els 140 anys d’existència. Recordo que quan va complir els 100, entre altres esdeveniments, va tenir lloc l’actuació de l’Orfeó Català . El Retiro té una llarga trajectòria, amb moments de glòria i altres on han predominat les penúries. Quasi bé mai l’economia ha estat folgada , és el que passa: moltes despeses i pocs ingressos. Ni abans ni ara les quotes dels socis representaven un alleugeriment, ben cert que ajudaven però sempre en falten. Crec que els millors anys van coincidir amb la irrupció del turisme que omplia el jardí d’un turisme que gastava. Sense passar per alt quan es jugaven a les cartetes d’amagatotis, el joc també facilitava uns ingressos que de segur anaven molt bé. El Retiro, per poder trampejar la situació, ha anat experimentant transformacions. Amb una d’elles es va perdre l’encant d’aquell jardí, on les nits d’estiu, acompanyades pel remor de l’aigua del sortidor, per la llum feble, per aquelles pastilles de vidre de la pista sota les quals s’encenia una bombeta que produïa un gran efecte . Tot encerclat per aquelles ben aconseguides arcades.
Cent quaranta anys de vida retirista, és molt temps com per passar full i deixar-ho en un simple record. La gent de la casa ha volgut explicar aquesta trajectòria posant en escena una obra divertida, amena i alhora seriosa. On hi participen uns protagonistes prou representatius com per al mateix temps retre homenatge a tota la gent de la casa que es va implicar en totes les activitats que es programaven. Directius, empleats, músics i socis en general. Com tan representatiu era aquell finestral, on cada tarda compartien tertúlia els retiristes més veterans. Una finestra oberta a tants neguits, a tantes implicacions, al pas del temps que va anar imprimint petjada, fins acabar deixant testimoni d’una profunda estima per les coses de la casa.
Tot es portarà a terme dintre d’un mes de juny que promet ésser mogut. Més plàcid des del cim de la Trinitat. Revoltós durant les revetlles i flairós quan despuntin els clavells de l’exposició. Per acabar florit i perfumat amb les catifes del dia de Corpus.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de juny del 2011 )

LA DANSA MÉS BELLA

No voldria entrar en la pedanteria d’incidir, una vegada més, amb les paraules del poeta que diuen així: “ la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”. Perquè una cosa és la bellesa en el més pur ambient i estil que li atorga aquesta beutat i distinció i altra és el complex món que l’envolta.
He viscut els darrers temps en què la nostra dansa patia unes limitacions de desenvolupament. Perquè en certa manera estava prohibit exhibir- la en qualsevol lloc de la nostra Geografia. El lector notarà que apunto no una rotunditat, sinó unes limitacions concretes. Aquestes obeeixen al fet que la sardana, la veritat sigui dita, a mesura que van passar els anys, es pot dir que estava limitada a la permissivitat de l’autoritat competent. Aquesta requeia en el govern civil i el departament corresponent, a instàncies dels alcaldes, els quals demanaven l’autorització pertinent per poder celebrar una audició. La cobla no podia començar fins a que els organitzadors no tinguessin el vist i plau. Sabedors que el document podia arribar un cop passat el dia, la mateixa gent demanava que l’anirien a buscar personalment. Aquest detall feia que moltes vegades s’acostava l’hora i el permís encara no havia arribat. Recordo a la Plaça de l’Ajuntament de Vilanova, els músics esperant, els dansaires neguitosos, fins que apareixia la persona enarborant el paper. El rebombori que es produïa era extraordinari, tot el recinte era un clam. Ja es podia començar, moltes vegades sota l’atenta mirada dels responsables de l’ordre públic que malfiaven d’aquell entusiasme, exigint poder comprovar l’autorització.
Aquests entrebancs, el no poder exterioritzar i practicar, lliurament, aquestes ànsies sardanístiques feia possible que des de el primer compàs la gent entrellaces les seves mans, formant gran quantitat d’anelles que dansaven amb un deliri encomanadís. Aquest ambient durava des del començament fins que s’acabava. Jo que he seguit de prop aquestes etapes puc assegurar que com aquells anys, els de prohibició, entre cometes, no he tornat a veure aquell brogit tan espectacular en una audició normal, potser una altra cosa és quan es tracta d’una festa puntual, un aplec... Però ni de bon tros l’ambient és el mateix d’aquella època, quan en teoria la sardana estava prohibida.
Més endavant vaig ésser testimoni de la valuosa tasca que portaren a terme, en pro de la sardana a casa nostra, gent de bona fe, persones que amb la més noble de les naturalitats, sense creure’s superiors a ningú, de la manera més senzilla i pràctica, ensenyaven a ballar sardanes i quan hi havia audició als jardins del Retiro, patrocinada per la caixa del Penedès, ells mateixos s’encarregaven d’escombrar la pista i fer debutar als seus alumnes. Eren els responsables els amics Joaquim Rosés i Rovira, Lluís Ràfols Sabaté i Manel Franco i Toledo. A en Quimet li agradava col•laborar en l’elecció del repertori, el qual desprès trobaria anotat en la fulla de la Societat d’Autors de la qual n’era el responsable de la nostra demarcació. Grates i populoses ballades les d’aquells anys en el distès ambient d’aquells bonics jardins.
A mesura que han passat els anys, a la meva modesta percepció, l’ambient sardanístic decau. Em refereixo que la mitjana d’edat dels sardanistes acostuma a ser una mica alta i l’alternança no s’aprecia, sinó que acostumen a ser sempre els mateixos que es desplacen d’un lloc a l’altre, seguint el calendari de ballades.
Per altra banda, quan les sardanes, diguem, estaven censurades, les cobles tenien feina i ningú es posava amb els músics. Ah!, una cosa molt important, s’acostumava a cobrar només acabar l’audició. Amb el “Visca” final apareixia el regidor de cultura corresponent, o l’agutzil , amb un sobre, complint l’encàrrec que li havien fet de pagar els músics. Igual que ara quan, amb una mica de sort, els ajuntaments paguen una audició d’un any per l’altre. Pels qui som aficionats aquesta demora, tot i molestar-nos, ho podem suportar perquè no és el nostre mitjà de vida, en canvi representa un greu problema pels qui són professionals i viuen de fer-la ballar.
Entre aquestes han exigit posar les coses en regla. Siguem aficionats o professionals ens hem d’associar. Ni que sigui per acabar fent unes quantes audicions a l’any. Ja no et val anar per lliure, tot ha d’estar reglamentat . Total que els músics aficionats, ara, en plena “llibertat”, tenim més maldecaps que mai per desenvolupar la nostra dèria. Ja no em refereixo als guanys, perquè si comptem els desplaçaments, el temps que ens porta per anar i tornar, l’espera que moltes vegades hem de guardar per començar i les dues hores que aproximadament dura una audició, per guanyar uns 50€”...
Em plau explicar-lis una peripècia a tall d’anècdota. Un ajuntament proper ens té pendents de cobrament dues actuacions. Per a fer la feina no ens van exigir res, un cop acabada, les factures corresponents. Al cap d’un temps llarg ens requereixen que han d’anar acompanyades del corresponent protocol que la nostra societat està exempta d’iva. Al cap d’un altre temps, prèvia reclamació per part nostra, ens responen que no troben una de les factures. Així per dues vegades. Espera i guarda. Fins ara, a un any vista.
Però per poder fer efectiu el pagament ens exigeixen obrir una compte bancari, fins ara s’ingressava en la del nostre tresorer. Sembla cosa fàcil, anem a una caixa d’estalvis disposats a fer els tràmit d’obertura. No va resultar tan senzill, presentació dels estatuts, i altres documents. En un d’ells la junta que s’havia de renovar cada dos anys, feia uns mesos que havia caducat. Continua la mateixa, presentem els documents a la Generalitat, els accepten i paga. Ens tramiten el corresponent resguard, informant-nos que els definitius tardaran dos mesos. L’entitat bancària no accepta el document i diuen que hem d’esperar a tenir el definitiu. Que consti que no anàvem a demanar diners, simplement volem ser clients. Finalment arriba el document, obren la llibreta i ens apressem anar fins al despatx municipal. Sorpresa, la presència de la cartilla amb la numeració no és vàlida, cal un certificat del banc que en doni fe. Ara sí, un any per cobrar i quan donen l’avís tres mesos per a que una entitat bancària es digni a acceptar-nos com a clients. Total estem parlant de 550 €.
Però ara resulta que els volem treure per a repartir entre els músics, i per això han de firmar, de cos present, però vius, el secretari i el president. Aquest per motius de treballar fora del poble, no coincideix amb els horaris d’oficina de l’entitat. Doncs, no hi ha res a fer, o es presenta o no es pot tocar un cèntim. Els tenim tan a prop..., però com si no els tinguéssim. Al final, com a cosa excepcional, podem repartir la jocosa quantitat.
No sé si els antics responsables del Palau de la Música es van trobar amb tantes dificultats, de ser així potser sí que se’ls van guanyar.
I nosaltres quan la sardana estava prohibida gaudíem i no passàvem per aquests trapijos. La dansa és bella però entre uns i altres té la fan avorrir.

J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de sitges, el 27 de maig del 2011 )