Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

24 de juliol 2011

ELS RACONS DE LA VIDA

Que n’és d’important poder disposar d’un raconet entre aquesta immensitat del món. Perquè, en certa manera, la vida de les persones, guarda relació amb els racons. Tot sovint quan hem visitat una llar familiar, els amfitrions ens han comentat: “Aquell racó és el del gos”. “I aquell altre és el de l’avi”. Venint a dir que és ell el qui té l’exclusivitat del lloc, allà on s’asseu en la butaca que hi té disposada, envoltat de tots els ingredients que, en determinades edats, faciliten el bon funcionament: la rapissa amb una ben nodrida filera de medicaments. El bastó repenjat al braç de la butaca, la manta amb la qual tapar-se les cames, les ulleres per a veure-hi de prop, damunt la tauleta. Junt amb un got d’aigua, dintre el qual, arribada l’hora d’anar a dormir, la dentadura postissa es passa en remull les hores de més penombres. És un racó ben aprofitat, on l’experiència sobresurt per entre aquests imprescindibles detalls que es van fent necessaris a mesura que els anys es tiren a sobre i t’ho afeixuguen tot i on, poc a poc, et van canviant les peces originals per postisses.
Antigament, quan les cuines no eren tan sofisticades, em refereixo que no disposaven dels armaris suficients com per poder desar tot allò que no cal tenir a la vista , el racó menys visible, més dissimulat, era aprofitat per disposar-hi l’escombra, la galleda per fregar, el picamatalassos, l’esteranyinador, entre altres eines del bregar per amor a l’art.
Racons i raconets que conformen el panorama de l’universalitat, reduïda, quan s’escau, a la més absoluta intimitat. Quan nosaltres sortim al carrer, tenim a prop un racó que és conegut arreu, retratat, pintat i enaltit per la seva privilegiada situació, em refereixo al Racó de la Calma. Un dels racons que dóna crèdit a la denominació. De jovenalla qualsevol raconet, fins i tot el més simple, ens servia per plegar-hi els braços en l’escaire, repenjar-hi el front i, tancant els ulls, comptar fins a la xifra acordada, mentre jugàvem a cuit i amagar. I és que sempre els racons han cobejat els millors instants de la volada d’un temps i de l’aterratge de noves il•lusions.
Un altre personatge, del panorama popular sitgetà, el conegut “Matipé”, amb el seu peculiar llenguatge, quan s’esqueia l’ocasió, no deixava de pregonar: “Allà a les Costes de Garraf, en un racó de món, me foté un arròs que fins i tot el fum era bo”. El mateix situava l’estratègia de la “fartarola”, en un racó del món, el qual davant la grandiositat d’aquest univers, era tan insignificant que calia un bon arròs per donar fe que no hi ha cap raconet menyspreable. I més si es troba situat en el nostre Massís. Donàvem fe d’això l’altre diumenge, quan allà, en el racó de la Trinitat, un esquitx de blanc de calç, destacava entre la verdor. Mentre tothom buscava un raconet on parar taula.
Fa un parell de setmanes, l’amic Samuel Barrachina , en aquestes mateixes pàgines, revivia el record d’un dels racons del nostre Hospital, un raconet que havia cuidat i gaudit junt amb la companyia de la seva esposa. A l’estiu, a l’ombra de la figuera, i a l’hivern a redós de l’escalf que produeix el sol mentre escampa la seva gran capa daurada. El raconet de l’amic em recorda els racons que hi han en les vinyes, al costat de la caseta, on hi sobresurt el safareig per preparar el sulfat i, en aquest mateix raconet, el terra acostuma a estar cobert de cendres blanquinoses amb tornassol grisós. Ell també tenia una vinya, amb una caseta on, amb lletres de ferro forjat s’hi llegia: “ Vinya d’en Sam”. I també, com no podia ésser d’altra manera, hi havia cendres espargides pel terra del raconet, entre la caseta i el marge, delatadores de les costelletes i les arengades que s’havien cuit entre el rostoll de les brases. I un cop les arengades mostraven aquell color de plata ennegrida, unes llesques de pa sucades amb tomàquet les acollia, mentre la vista sobresortia del racó i albirava la verdor pampalluguejant dels pàmpols, fins a perdre’s en la ratlla blava, difuminada, de l’horitzó.
En el record d’en Sam li afloren aquests detalls, els d’un temps passats entre el racó de la vinya i a casa seva, mentre pouava l’aigua fresca de la cisterna que té disposada en un raconet de la terrassa . I ara reviu records d’aquest racó que han restaurat, venint a demostrar que en són d’importants els racons en la vida de les persones. Però els de l’Hospital tenen un encant i un significat molt especial. A mi particularment m’agrada aquest raconet, ombrejat per les fulles de les moreres, que es troba just a l’entrada principal de la capella. Allà on la mateixa ombra custodia les mirades perdudes, de complicitat, dels seus estadants. De la feligresia que hi acudeix per anar a escoltar missa, o per pregar. És el que dèiem, hi ha raconets a la vida que no cal fer-los més grans, són així perquè a voltes necessitem poder abrasar, dominar, el que tenim a prop. Hem caminat per entre les immensitats d’un món, més o menys llunyà, i arribats a una certa edat, ens plau més l’harmonia conjuntada que ofereix un bon racó. Un racó del món on poder dipositar els records, com qui guarda les petiteses d’un gran tresor i deix fora les pompositats i excentricitats que ja no ens calen per viure.
Un altre racó important, aquest semiobert al jardí, és el que es forma en l’atri d’entrada, al capdamunt de les escales per on s’accedeix a l’edifici principal. On la gent de Sitges s’ha arrecerat en una altra data molt tradicional, durant la tarda del dilluns de Pasqua, quan les colles de caramelles van a obsequiar als estadants de la casa amb les seves cantades. Curiosament com si el públic tingués el lloc reservat, d’un any per l’altre, ocupen la mateixa posició. Respectant el lloc que ocupava la comunitat religiosa i el pilar on s’arrecerava en Pepet Corella, amb el seu inseparable davantal. Si observem les fotografies de l’època, veurem com poden variar els cantaires, però no la presència d’ell. Fins al punt que, vista l’imatge tan repetitiva, haguéssim pogut arribar a la conclusió que les Caramelles les formaven en Pepet i un nombre indeterminat de cantaires.
Pel racons de l’Hospital i els del Poble Sec, en aquesta diada, la festivitat de sant Joan, s’hi rebolquen neguits de festa i vivències de revetlles celebrades de manera molt íntima, simples, si més no viscudes amb la intensitat que s’impregnen en el record, fins a quedar guardades en un raconet del cor, que és un racó especial, el més sensible, i el més proper de tots els racons. Com aquells que el diumenge, festivitat del Corpus, es cobriran de flors per donar relleu a una tradició, junt amb la de posar flors als balcons, molt bonica i celebrada.
Vet aquí que la bellesa dels racons ens acompanyarà fins a l’altra vellesa , la que comença amb v baixa, quan cal buscar un raconet per no fer nosa en els racons de casa. Que és, també, quan cal haver atresorat un bon raconet per poder fer front a les despeses que cal satisfer per poder hostatjar-se en els racons, més o menys acollidors, de qualsevol hospital o residència.
Renoi! Quins racons.
J.Y.M.


( article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de jumy del 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez