La vida està fonamentada en limitacions, les quals s’aniran fent paleses a mesura que participem en el seu recorregut. Una de les més simples la trobem en el vestir. De bon començament la roba ve limitada pels mesos d’existència, fins arribar el punt que, segons la complexitat del cos, ens determinarà uns límits, estarà entre una talla i l’altra, superior o inferior. El mateix passa amb el calçat, on s’ha de filar més prim, ja que una sabata més petita al número que ens correspon ens pot fer la guitza de mala manera i si és més folgada també, però mal per mal sempre és millor un número més que menys.
Quan els nostres pares i fins i tot els de la meva generació, uns mesos abans d’anar a complir amb l’obligació del servei militar, s’havia de passar pel tràmit que en deien de “tallar”, no fragmentaven res però el protocol establia que als “quintos” se’ls hi havia de prendre les mesures, perquè existien unes limitacions sobretot pel que feia referència a l’altura, de manera que qui no s’arribava al mínim exigit es podia lliurar d’aquest deure. Per nosaltres, que el compliment es limitava a un any i poc més, no representava gaire sacrifici, si més no pels nostres avantpassats haver de complir uns tres anys ja eren figues d’un altre paner. A voltes tenir d’anar-hi o el poder lliurar-se depenia d’un sol centímetre. I com l’enginy no té limitacions, diuen que hi va haver qui es passejava per la platja amb un sac de sorra al cap per tal d’intentar reduir aquest topall que es trobava a l’entorn d’un insignificant centímetre.
Tan mateix els que són més estrictes en això dels límits, són els responsables de l’admissió en les carreres universitàries. Una nota, anomenada de tall, servirà per regir l’accessibilitat als estudis. Aquesta s’aconsegueix en les proves de selectivitat i fixa’t si són rigorosos que et pots quedar a les portes per tan sols una dècima, aquí no hi val cap marge si cal un 6’5, no val un 6’4. Això sí que és filar prim. Un límit davant el qual no pots quedar curt ni que sigui per molt poc. Com passa amb els polítics, per un sols vot no poden aconseguir representació, o perden l’oportunitat de poder comptar amb un regidor, un diputat més...
Precisament aquests dies les limitacions de velocitat ens fan ballar el cap: de 80 a 110, ara a 120...Un detall tan simple que deixa entreveure que en política a vegades no ve d’un pam, com passa amb el deute que van contraient fins ultrapassar els límits de la lògica. I en un moment donat se’ls dóna per encasellar unes limitacions que fins ara es consideraven bones, amb la despesa milionària que suposen aquests constants canvis. A l’endemà d’entrar en vigor les noves limitacions, en el tram de l’autovia de Castelldefels, els conductors ens trobàvem en trams on la limitació era 100, en un altre a 120 i quasi sense temps per reduir, per un tros ens calia circular a 80. Aquests canvis produeixen confusió, perquè arriba el moment que no saps ben bé a quant has d’anar. Crec que hem perdut el límit de la lògica en tots els aspectes. No es troba el límit des d’on anar rebaixant la tensió imperant i no embarrancar-se en detalls que no fan altra cosa que fer ballar el cap i gastar diners sense límit.
En canvi hem llegit, amb satisfacció, que els qui administren l’ajuntament començaran a pagar el deutes que no sobrepassin els cinc-cents euros. Vet aquí un límit que, degut a la magnitud de les xifres que es belluguen del deute contret, queda curt. Lluny de satisfer a tots aquells als qui la casa de la vila els hi deu diners i que passen per moments difícils, en certa mesura degut a la irresponsabilitat que es deriva de manar coses i desprès no pagar-les en un temps prudencial. Dic que m’ha encuriosit aquest límit, el d’una xifra tan exacta, i al mateix temps m’he lliurat a fer cavil•lacions de què pot passar davant un deute que ascendeixi a 510 €. Aquesta diferència pot ser clau per a que el cobrament es demori. Quedaran a les portes per poc, també és mala sort. Continua el dubte per saber, nosaltres i tots aquells que les seves factures sobrepassin aquesta frontera, quan temps més d’espera equivaldrà aquesta diferència i ja no parlo de quantitats superiors.
I totes aquestes intimitats s’acaben explicant, publicant, perquè s’arriba a furgar en el límit de la paciència. I em recordo d’aquesta limitació per l’expressió que molt sovint emprava el professor Joan Mirabent Castiel, quan davant una constant insurrecció enraonadora, el mestre cridava: “nois, la paciència té un límit”. Té un mèrit saber on es troba el límit de les situacions i, més encara, trampejar, ballar a la corda fluixa, fins a saber on aquesta es pot trencar. Avui és fàcil posar limitacions, tothom si veu en cor. Límits de velocitat, límit per beure. Límit de temps per poder pagar, sense recàrrec, impostos i altres prebendes de l’administració. Límit de temps per poder estacionar. Límit en l’import de les factures per poder cobrar, valgui la redundància, de manera ràpida. Límit per poder accedir a uns estudis universitaris. Límits per poder cobrar la jubilació. Límit per poder fer una reclamació. Límit de temps per poder presentar la declaració de renda. Límit...
Quan érem joves, d’això fa temps, a casa ens imposaven els límits per poder arribar sense que l’harmonia es ressentís: “a les nou aquí per sopar”. Arribar més tard, sense una excusa convincent, comportava reprimenda . A partir d’aquí es limitava l’hora de tornar per la nit, potser els minyons teníem més màniga ample que les mosses, si més no existia un límit que tots procuràvem complir. De manera que quan arribaves a casa, per poc soroll que es fes, et rebien amb aquella tosseta de circumstàncies que venia a dir: “ep! Que sabem quan has tornat”. Curiosament aquesta serà de les poques limitacions que s’han desbaratat, perquè avui dia el jovent surt de casa pràcticament quan és hora de tornar i torna a l’endemà, quan ja és de dia i els de casa s’aixequen de dormir. El límit del temps, en aquesta circumstància concreta, és molt flexible, preval una certa permissibilitat generalitzada. Arribar a tres quarts de quinze s’ha convertit en una normalitat que fins i tot ha acostumat als pares que es mostraven més patidors, davant la tardança en el retorn dels fills.
El fet és que la vida està plena de limitacions. La pròpia les té, els més concloents i que poden afectar la salut, són els límits analítics. També en ells hi trobem uns paràmetres establerts, sobrepassar els límits comporta un factor de risc que les persones doctes en l’especialitat s’afanyen en intentar reduir a base de pastilles i prohibicions en el menjar, que és el més fumut quan hom té gana i no pot menjar el que vol. Ho deien els nostres avis: “tants anys guarden una pometa per la set, i ara que la tenim no tinc set”. Vorejar els límits comporta perills. El que desconeixem, però, és quan arribem al límit de veritat. El límit entre la vida i la mort.
Abans de fer figa en el límit que cadascú portem assignat, si tenim una factura inferior a cinc-cents euros per cobrar, afanyem-nos que no es perdi tot. Tot desitjant que s’ampliïn els límits de tot plegat, perquè serà un lloable senyal de responsabilitat, eficiència i alleugeriment de molts maldecaps.
J. Y. M.
Quan els nostres pares i fins i tot els de la meva generació, uns mesos abans d’anar a complir amb l’obligació del servei militar, s’havia de passar pel tràmit que en deien de “tallar”, no fragmentaven res però el protocol establia que als “quintos” se’ls hi havia de prendre les mesures, perquè existien unes limitacions sobretot pel que feia referència a l’altura, de manera que qui no s’arribava al mínim exigit es podia lliurar d’aquest deure. Per nosaltres, que el compliment es limitava a un any i poc més, no representava gaire sacrifici, si més no pels nostres avantpassats haver de complir uns tres anys ja eren figues d’un altre paner. A voltes tenir d’anar-hi o el poder lliurar-se depenia d’un sol centímetre. I com l’enginy no té limitacions, diuen que hi va haver qui es passejava per la platja amb un sac de sorra al cap per tal d’intentar reduir aquest topall que es trobava a l’entorn d’un insignificant centímetre.
Tan mateix els que són més estrictes en això dels límits, són els responsables de l’admissió en les carreres universitàries. Una nota, anomenada de tall, servirà per regir l’accessibilitat als estudis. Aquesta s’aconsegueix en les proves de selectivitat i fixa’t si són rigorosos que et pots quedar a les portes per tan sols una dècima, aquí no hi val cap marge si cal un 6’5, no val un 6’4. Això sí que és filar prim. Un límit davant el qual no pots quedar curt ni que sigui per molt poc. Com passa amb els polítics, per un sols vot no poden aconseguir representació, o perden l’oportunitat de poder comptar amb un regidor, un diputat més...
Precisament aquests dies les limitacions de velocitat ens fan ballar el cap: de 80 a 110, ara a 120...Un detall tan simple que deixa entreveure que en política a vegades no ve d’un pam, com passa amb el deute que van contraient fins ultrapassar els límits de la lògica. I en un moment donat se’ls dóna per encasellar unes limitacions que fins ara es consideraven bones, amb la despesa milionària que suposen aquests constants canvis. A l’endemà d’entrar en vigor les noves limitacions, en el tram de l’autovia de Castelldefels, els conductors ens trobàvem en trams on la limitació era 100, en un altre a 120 i quasi sense temps per reduir, per un tros ens calia circular a 80. Aquests canvis produeixen confusió, perquè arriba el moment que no saps ben bé a quant has d’anar. Crec que hem perdut el límit de la lògica en tots els aspectes. No es troba el límit des d’on anar rebaixant la tensió imperant i no embarrancar-se en detalls que no fan altra cosa que fer ballar el cap i gastar diners sense límit.
En canvi hem llegit, amb satisfacció, que els qui administren l’ajuntament començaran a pagar el deutes que no sobrepassin els cinc-cents euros. Vet aquí un límit que, degut a la magnitud de les xifres que es belluguen del deute contret, queda curt. Lluny de satisfer a tots aquells als qui la casa de la vila els hi deu diners i que passen per moments difícils, en certa mesura degut a la irresponsabilitat que es deriva de manar coses i desprès no pagar-les en un temps prudencial. Dic que m’ha encuriosit aquest límit, el d’una xifra tan exacta, i al mateix temps m’he lliurat a fer cavil•lacions de què pot passar davant un deute que ascendeixi a 510 €. Aquesta diferència pot ser clau per a que el cobrament es demori. Quedaran a les portes per poc, també és mala sort. Continua el dubte per saber, nosaltres i tots aquells que les seves factures sobrepassin aquesta frontera, quan temps més d’espera equivaldrà aquesta diferència i ja no parlo de quantitats superiors.
I totes aquestes intimitats s’acaben explicant, publicant, perquè s’arriba a furgar en el límit de la paciència. I em recordo d’aquesta limitació per l’expressió que molt sovint emprava el professor Joan Mirabent Castiel, quan davant una constant insurrecció enraonadora, el mestre cridava: “nois, la paciència té un límit”. Té un mèrit saber on es troba el límit de les situacions i, més encara, trampejar, ballar a la corda fluixa, fins a saber on aquesta es pot trencar. Avui és fàcil posar limitacions, tothom si veu en cor. Límits de velocitat, límit per beure. Límit de temps per poder pagar, sense recàrrec, impostos i altres prebendes de l’administració. Límit de temps per poder estacionar. Límit en l’import de les factures per poder cobrar, valgui la redundància, de manera ràpida. Límit per poder accedir a uns estudis universitaris. Límits per poder cobrar la jubilació. Límit per poder fer una reclamació. Límit de temps per poder presentar la declaració de renda. Límit...
Quan érem joves, d’això fa temps, a casa ens imposaven els límits per poder arribar sense que l’harmonia es ressentís: “a les nou aquí per sopar”. Arribar més tard, sense una excusa convincent, comportava reprimenda . A partir d’aquí es limitava l’hora de tornar per la nit, potser els minyons teníem més màniga ample que les mosses, si més no existia un límit que tots procuràvem complir. De manera que quan arribaves a casa, per poc soroll que es fes, et rebien amb aquella tosseta de circumstàncies que venia a dir: “ep! Que sabem quan has tornat”. Curiosament aquesta serà de les poques limitacions que s’han desbaratat, perquè avui dia el jovent surt de casa pràcticament quan és hora de tornar i torna a l’endemà, quan ja és de dia i els de casa s’aixequen de dormir. El límit del temps, en aquesta circumstància concreta, és molt flexible, preval una certa permissibilitat generalitzada. Arribar a tres quarts de quinze s’ha convertit en una normalitat que fins i tot ha acostumat als pares que es mostraven més patidors, davant la tardança en el retorn dels fills.
El fet és que la vida està plena de limitacions. La pròpia les té, els més concloents i que poden afectar la salut, són els límits analítics. També en ells hi trobem uns paràmetres establerts, sobrepassar els límits comporta un factor de risc que les persones doctes en l’especialitat s’afanyen en intentar reduir a base de pastilles i prohibicions en el menjar, que és el més fumut quan hom té gana i no pot menjar el que vol. Ho deien els nostres avis: “tants anys guarden una pometa per la set, i ara que la tenim no tinc set”. Vorejar els límits comporta perills. El que desconeixem, però, és quan arribem al límit de veritat. El límit entre la vida i la mort.
Abans de fer figa en el límit que cadascú portem assignat, si tenim una factura inferior a cinc-cents euros per cobrar, afanyem-nos que no es perdi tot. Tot desitjant que s’ampliïn els límits de tot plegat, perquè serà un lloable senyal de responsabilitat, eficiència i alleugeriment de molts maldecaps.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 8 de juliol del 2011 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada