El conviure de les famílies ha transcorregut en mig d’unes petiteses, les quals han estat comunes en totes les cases i algunes d’elles, com la que avui aporto en aquesta secció, d’una fragilitat prou coneguda com per incidir amb més detalls. Una peça la qual ha aportat utilitat, junt amb altres imprescindibles: el cantí, l’orinal i el porró. Però com que avui em limita l’encapçalament m’atendré a l’enunciat.
No sempre el porró ha mantingut una estabilitat de posicionament ferma, segura. Perquè ha estat una peça que s’ha bellugat a dispenses dels bevedors. S’ha donat el cas que quan han estat molts els comensals asseguts a la taula, el porró ha passat més temps enlairat que reposant damunt les tovalles. Fins el punt que el mànec sempre està calent. És quan de la posició enlairada es vol aterrar, que s’escolta la veu: “no el deixis...”. I així successivament. Però de tot els porrons els que més han balancejat han estat els porrons que els pescadors portaven damunt la barca. Acomodat en un raconet, on l’ombra mimava el seu contingut, els porrons de la gent de mar acostumaven a ésser de vidre de color grogós i eren una mica de formes matusseres, potser no tan esterilitzats com els de vidre transparent. Acostumaven a tenir un bon forat en el broc del “pitxolí”. Als pescadors els agrada que el rajolí del vi sigui més aviat cabalós. Curiosament la gent del camp prefereixen tot el contrari, un rajolí finet, que es clavi com una agulla a la sensible gola.
A l’hora del ranxo, damunt la barca, el porró presidia l’espai i entre el remor del mar. sobresortia el xerricar dels qui beuen produint aquest sorollet característic que tan jocós resulta escoltar. A la vegada que delata la permanència del porró enlairat i quasi sempre hi ha qui espera el torn per agafar-se el broc i tal demora el desespera, deix escapar una recomanació: “prou, a veure si t’ofegaràs”. Però és tan complaent la caiguda del vinet des de l’altura, en caiguda lliure, sense que res s’interposi en aquest avanç cap a les interioritats receptives de tants i bon rajolins, que com deia aquell, tocant-se la mena d’ou de la gargamella: “a mi no mes gusta el vino, es el justico que te deja...”.
Proveïdors de porrons, que jo hagi conegut, entre altres, van ser els de can Juncosa , en el carrer Major, a tocar la fusteria de can Cartró, taller que últimament el regentava en Junyent. I la botiga de terrissa que la Maribel, casada amb en Bielsa, que tenia en el carrer Àngel Vidal. En el moment de comprar el porró, el més important i al mateix temps el més delicat, és encertar el punt del rajolí, segons la preferència del qui el compra. Les dones de la botiga especialitzada disposaven d’una eina de precisió, la qual quan més a la punta afinaven, més fil primat seria el rajolí, en canvi, quan més avall, més cabalós rajaria. Encertar el punt exacte és difícil, si raja poquet, segons el gust de l’usuari, hi ha solució, però si rajava massa i no es vol que sigui tant ja és més fumut. No obstant encara queda una solució on hi te a veure una de les normes bàsiques de física, com és tapar el broc gros amb un tap de suro ben pressionat. D’aquesta manera al no tenir tiratge d’aire el vi no surt amb tanta intensitat. I al revés, qui el troba encara massa afeblit, treu el tap i raja amb una mica més de força.
Durant molts anys els porrons solsament van cobejar el vi, fos blanc o negre. Semblava impensable abocar-hi altres xarops que no fossin vinets de les collites de les vinyes del nostre terme, els quals prèviament havien estat posats en fresc.
Noves i revolucionaries sofisticacions en les preferències del mam, han aportat altres ingredients a les seves interioritats. S’hi ha acabat abocant cervesa i cava. Fins el punt que en alguns restaurants a l’hora del postra et serveixen uns carquinyolis amb l’acompanyament d’un porronet amb moscatell, convertint-se en una mena de símbol de la catalanitat, endolcida per un xaropet que tan agrada als de la ceba com als qui no ho són gens. No hi ha com un bon “murapio” per arribar a l’entesa. Si no total, quasi.
Quan el contingut del porró ofereix aquests altres suquets, s’ha perdut el crèdit a l’element original. Si més no, cal reconèixer que no queda massa bé obsequiar amb un porró de vi al personal que participa en alguna que altra activitat festiva. D’aquí que quan, per exemple, les colles de caramelles van a fer les seves cantades, sovint hi ha qui, a més de dipositar la propina en el interior de la cistella, convida a cantaires i músics a uns traguets del porró omplert de cervesa o cava. El mateix passa amb les desfilades festamajorenques, quan tot d’una veus que un porró va amunt i avall, sempre amb el rajolí enlairat. Un detall que s’agraeix i denota familiaritat, implicació.
Aquesta modalitat s’afegeix a la “cercatasques”, a la qual es referia, amb gran encert, l’article d’en Blai Fontanals, el qual va obviar en la seva acurada i llarga relació d’imperfeccions, la manera de discórrer de la que ha d’ésser la més respectuosa de les processons, la que es fa per acompanyar l’imatge de Sant Bartomeu pels carrers de la Vila. Aquest any em vaig decidir veure-la al carrer Jesús i quina no va ser la meva sorpresa al trobar-me amb una processó fragmentada de les pitjors maneres que hom es pot imaginar. Entre ball i ball al menys transcorrien deu minuts a passar-ne un altre, fins el punt que des de la cantonada amb el carrer Sant Bartomeu no es divisava ni rastre de la correlació establerta . La gent transitava pel mig del carrer amb total tranquil•litat com si ja s’hagués acabat. Realment per tirar la gorra al foc.
A mi tampoc m’agrada massa aquesta Festa Major i discrepo de determinats posicionaments que fa anys s’arrosseguen, sense que ningú faci res per canviar-ho. Malament quan l’èxit de la Festa Major s’ha de mesurar amb el nombre de persones que la segueixen. “Tants mils..”. I la xifra ens enlluerna. D’aquí bona part del mal, potser de quan era més íntima hi rau una mica l’essència que la feia diferent. Però som un poble acollidor, hospitalari. I de l’aire del cel no es viu. Gran mal.
No obstant, també s’ha de reconèixer una realitat. Els anys viscuts afebleixen tota mena de passions. És possible que aquest desencís sigui, en part, degut a un cert passotisme que va associat amb els quinze anys multiplicats per ix... Durant aquella infantessa i posterior joventut mai haguéssim renunciat a una Festa Major. La vivíem amb apassionament, perquè hi coincidien molts detalls que motivaven els ànims, les ganes de gaudir-la amb tota intensitat. Vet aquí que, passada aquella foguerada, altres al•licients han suplantat les petiteses, les quals ens feien feliços. Superades i millorades moltes d’aquelles latents singularitats, potser per això, avui, la Festa Major, “ni fu ni fa”. És com tot, els nostres pares que van passar per moltes peripècies, quan nosaltres varem gosar fer els “tiquis miquis” durant les menjades, ens increpaven: “gana de vuit dies...”.
Abusar del porró o del vas, tampoc és la solució per fer-la o viure-la de diferent manera.
J. Y. M.
No sempre el porró ha mantingut una estabilitat de posicionament ferma, segura. Perquè ha estat una peça que s’ha bellugat a dispenses dels bevedors. S’ha donat el cas que quan han estat molts els comensals asseguts a la taula, el porró ha passat més temps enlairat que reposant damunt les tovalles. Fins el punt que el mànec sempre està calent. És quan de la posició enlairada es vol aterrar, que s’escolta la veu: “no el deixis...”. I així successivament. Però de tot els porrons els que més han balancejat han estat els porrons que els pescadors portaven damunt la barca. Acomodat en un raconet, on l’ombra mimava el seu contingut, els porrons de la gent de mar acostumaven a ésser de vidre de color grogós i eren una mica de formes matusseres, potser no tan esterilitzats com els de vidre transparent. Acostumaven a tenir un bon forat en el broc del “pitxolí”. Als pescadors els agrada que el rajolí del vi sigui més aviat cabalós. Curiosament la gent del camp prefereixen tot el contrari, un rajolí finet, que es clavi com una agulla a la sensible gola.
A l’hora del ranxo, damunt la barca, el porró presidia l’espai i entre el remor del mar. sobresortia el xerricar dels qui beuen produint aquest sorollet característic que tan jocós resulta escoltar. A la vegada que delata la permanència del porró enlairat i quasi sempre hi ha qui espera el torn per agafar-se el broc i tal demora el desespera, deix escapar una recomanació: “prou, a veure si t’ofegaràs”. Però és tan complaent la caiguda del vinet des de l’altura, en caiguda lliure, sense que res s’interposi en aquest avanç cap a les interioritats receptives de tants i bon rajolins, que com deia aquell, tocant-se la mena d’ou de la gargamella: “a mi no mes gusta el vino, es el justico que te deja...”.
Proveïdors de porrons, que jo hagi conegut, entre altres, van ser els de can Juncosa , en el carrer Major, a tocar la fusteria de can Cartró, taller que últimament el regentava en Junyent. I la botiga de terrissa que la Maribel, casada amb en Bielsa, que tenia en el carrer Àngel Vidal. En el moment de comprar el porró, el més important i al mateix temps el més delicat, és encertar el punt del rajolí, segons la preferència del qui el compra. Les dones de la botiga especialitzada disposaven d’una eina de precisió, la qual quan més a la punta afinaven, més fil primat seria el rajolí, en canvi, quan més avall, més cabalós rajaria. Encertar el punt exacte és difícil, si raja poquet, segons el gust de l’usuari, hi ha solució, però si rajava massa i no es vol que sigui tant ja és més fumut. No obstant encara queda una solució on hi te a veure una de les normes bàsiques de física, com és tapar el broc gros amb un tap de suro ben pressionat. D’aquesta manera al no tenir tiratge d’aire el vi no surt amb tanta intensitat. I al revés, qui el troba encara massa afeblit, treu el tap i raja amb una mica més de força.
Durant molts anys els porrons solsament van cobejar el vi, fos blanc o negre. Semblava impensable abocar-hi altres xarops que no fossin vinets de les collites de les vinyes del nostre terme, els quals prèviament havien estat posats en fresc.
Noves i revolucionaries sofisticacions en les preferències del mam, han aportat altres ingredients a les seves interioritats. S’hi ha acabat abocant cervesa i cava. Fins el punt que en alguns restaurants a l’hora del postra et serveixen uns carquinyolis amb l’acompanyament d’un porronet amb moscatell, convertint-se en una mena de símbol de la catalanitat, endolcida per un xaropet que tan agrada als de la ceba com als qui no ho són gens. No hi ha com un bon “murapio” per arribar a l’entesa. Si no total, quasi.
Quan el contingut del porró ofereix aquests altres suquets, s’ha perdut el crèdit a l’element original. Si més no, cal reconèixer que no queda massa bé obsequiar amb un porró de vi al personal que participa en alguna que altra activitat festiva. D’aquí que quan, per exemple, les colles de caramelles van a fer les seves cantades, sovint hi ha qui, a més de dipositar la propina en el interior de la cistella, convida a cantaires i músics a uns traguets del porró omplert de cervesa o cava. El mateix passa amb les desfilades festamajorenques, quan tot d’una veus que un porró va amunt i avall, sempre amb el rajolí enlairat. Un detall que s’agraeix i denota familiaritat, implicació.
Aquesta modalitat s’afegeix a la “cercatasques”, a la qual es referia, amb gran encert, l’article d’en Blai Fontanals, el qual va obviar en la seva acurada i llarga relació d’imperfeccions, la manera de discórrer de la que ha d’ésser la més respectuosa de les processons, la que es fa per acompanyar l’imatge de Sant Bartomeu pels carrers de la Vila. Aquest any em vaig decidir veure-la al carrer Jesús i quina no va ser la meva sorpresa al trobar-me amb una processó fragmentada de les pitjors maneres que hom es pot imaginar. Entre ball i ball al menys transcorrien deu minuts a passar-ne un altre, fins el punt que des de la cantonada amb el carrer Sant Bartomeu no es divisava ni rastre de la correlació establerta . La gent transitava pel mig del carrer amb total tranquil•litat com si ja s’hagués acabat. Realment per tirar la gorra al foc.
A mi tampoc m’agrada massa aquesta Festa Major i discrepo de determinats posicionaments que fa anys s’arrosseguen, sense que ningú faci res per canviar-ho. Malament quan l’èxit de la Festa Major s’ha de mesurar amb el nombre de persones que la segueixen. “Tants mils..”. I la xifra ens enlluerna. D’aquí bona part del mal, potser de quan era més íntima hi rau una mica l’essència que la feia diferent. Però som un poble acollidor, hospitalari. I de l’aire del cel no es viu. Gran mal.
No obstant, també s’ha de reconèixer una realitat. Els anys viscuts afebleixen tota mena de passions. És possible que aquest desencís sigui, en part, degut a un cert passotisme que va associat amb els quinze anys multiplicats per ix... Durant aquella infantessa i posterior joventut mai haguéssim renunciat a una Festa Major. La vivíem amb apassionament, perquè hi coincidien molts detalls que motivaven els ànims, les ganes de gaudir-la amb tota intensitat. Vet aquí que, passada aquella foguerada, altres al•licients han suplantat les petiteses, les quals ens feien feliços. Superades i millorades moltes d’aquelles latents singularitats, potser per això, avui, la Festa Major, “ni fu ni fa”. És com tot, els nostres pares que van passar per moltes peripècies, quan nosaltres varem gosar fer els “tiquis miquis” durant les menjades, ens increpaven: “gana de vuit dies...”.
Abusar del porró o del vas, tampoc és la solució per fer-la o viure-la de diferent manera.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de setembre del 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada