Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

01 d’agost 2011

" EL QUARTELILLO"


L’edifici del nostre Ajuntament ha passat de tenir de tot a no tenir quasi res. Sortosament d’un temps cap aquí veiem, amb satisfacció, com les seves portes resten obertes de bat a bat i amb senyals de vida en el seu interior. Considero que la màxima institució d’un poble ha de donar signes d’acolliment. Feia molt mal efecte veure l’ajuntament tancat amb pany i forrellat. L’alcalde ha tornat al despatx de l’alcaldia i sembla ésser que hi ha disponibles alguns serveis, o al menys aquesta és la intenció del recent escollit mandatari, apropar al ciutadà la gestió dels serveis bàsics, aquells pels quals a la Sra. Maria, que ja és gran, no li calgui desplaçar-se a la quinta forca. No obstant si no hi trobem de tot, al menys que els convilatans tinguem la seguretat que hi trobarem a l’alcalde, resulta insòlit haver-lo d’anar a visitar en un altre lloc que no sigui la seu municipal. Perquè l’edifici, l’alcalde, la resta del consistori, són ajuntament.
Deia que la casa de la Vila tenia de tot, des de porteria, oficines, jutjat i unes dependències a dalt de tot on hi residien els reforços de la guàrdia civil que venien a fer la temporada, i també “el quartelillo”. Aquest estava situat, de quan jo el recordo, en el interior del edifici, pujant el primer tram d’escales a mà dreta. De canalla ens encuriosia anar-hi a guaitar i per la mena de finestreta que hi havia entre els barrots de ferro, hom descobria si estava ocupat. La presència de presoners ens esborronava, potser perquè l’aspecte seu no era per presumir: descabellats, barbuts, i mal engiponats. No havia esbrinat mai el motiu de l’empresonament en un lloc que feia basarda, tan a prop de la nostra llibertat, a la vista de tots els qui hi entràvem.
Això tenia lloc en uns anys on no calia haver fet gaires escarafalls per anar a parar al “quartelillo”. El pare que era un home de pau i sobretot prudent i home de bé, es va passar unes hores en aquella presó d’una sola cel•la. El motiu, qüestions musicals. Per tant un empresonament que no s’avé amb la teoria que diu que de músic no n’agafen mai cap. Resulta que l’ajuntament va requerir a la banda de música local per amenitzar no sé ben bé que, un acte oficial, en una data que coincidia amb una actuació de l’orquestra, de la qual n’era component el pare. L’home va considerar que feia més falta a la orquestra que a la banda i es va decidir per la primera. Però és veu que aquell dia les autoritats locals van passar llista i davant la seva absència el van anar a buscar a casa i com no hi era van deixar l’avís que tan aviat com fos possible es presentés a l’ajuntament i allà ja tenien ordre d’ingressar-lo al “quartelillo”, s’hi va passar unes hores, fins a parlar amb l’alcalde el Sr.Joan Llauradó qui al mateix temps era el “Jefe local del Movimiento ”. I com que aquella mena de malifeta no estava penada amb una estada perllongada a la presó el van deixar en llibertat, desprès de satisfer l’import d’una multa, equivaldria a la fiança d’ara. Però ja representava suficient càstig , la vergonya que suposava l’anunci, per part dels qui havien vist l’estadant d’aquell reclutament: “el Yll està al quartelillo”. De la mateixa manera que cal deixar constància que l’estada en aquest petit penal, per circumstàncies d’aquesta índole, no suposava arrossegar antecedents penals. Sorties net de causa, l’únic potser maltractat per les puces.
Parlar avui del “quartelillo” ha estat propiciat per l’agradable i jocosa conversa que varem mantenir amb l’amic Joan Sella i Barrachina quan em relatava, amb l’emotivitat que el caracteritza, la seva estada en el “quartelillo”. Resulta que el vell Gassó, la família del qual regentava la botiga “La Perla”, on avui hi tenen la de fotografia, l’home sabedor que en Joan era un apassionat de la pirotècnia, ho continua sent a hores d’ara , tant que el Castell de Foc de la vigila de la Festa Major l’entusiasme, fins l’extrem de fer-li regalimar algunes llàgrimes de satisfacció, deia que el botiguer va pensar amb ell. En aquells anys, als quals em refereixo, en Sella, com tots els de la seva edat, no mostraven gaires predisposicions d’invertir en coets, que ells mateixos encenien quan s’apropaven les revetlles. Si més no, percebent aquesta afició, en Gassó li va regalar uns quants, amb la condició que els havia de fer esclatar al bell mig del Cap de la Vila i amb aquest apropament amb la botiga, els espetecs servissin de reclam del negoci. Però com que la picardia és molt atrevida, en Joan es va disposar a encendre un potent tro a pocs metres del guàrdia urbà que sempre hi havia davant de la farmàcia. No va tenir temps d’encendre la metxa, quan un altre guàrdia li va tocar l’esquena. Allà a terra va quedar la proba del delit, ni tan sols amb la punta de la metxa socarrimada. L’autoritat municipal es va portar pres a en Sella i va restar tancat, privat de llibertat, mentre la veu corria pel poble: “en Sella petit està tancat al quartelillo” . Hi acudiren els amics i el xicotet ploramiquejava la seva dissort. Pena que es va alleugerir quan li van portar el berenar de can Quildo. Vet aquí que li van passar tots els mals, en aquells anys d’estretors, aquell entrepà li va fer treure, com s’acostuma a dir, el ventre de pena i de segur que es recordà d’aquella altra expressió: “si això és guerra que no vingui la pau”.
Fet i fet aquell improvisat pirotècnic es va passar unes hores reclòs en aquell punt fosc de l’ajuntament. Fins que van prosperar les negociacions amb en Felip Font que era bon amic de la seva família i aquest, amb la potestat que li permetia la seva condició d’alcalde, li va aixecar l’arrest. També sense que li quedés cap taca en el seu expedient de ciutadà exemplar. Al reprendre la llibertat els amics que l’esperaven al carrer, se’l carregaren, com fan amb els toreros quan surten per la porta gran de la plaça, i d’aquesta manera el van conduir fins a casa seva, mentre cridaven: “En Sella ha sortit de la presó”. Tip i acompanyat per aquesta eufòria popular, la reinserció d’en Joan no va ser gens traumàtica.
Tot al contrari, va viure una experiència única ,la qual, desprès dels anys transcorreguts, els seus nets li demanen que expliqui les seves aventures, mentre frueixen de la seva amena conversa. I s’esglaien amb l’exposició de determinades circumstàncies i es porten les mans al cap, mentre es miren entre ells, i pensen: “Oh!, l’avi en xirona”
El quartelillo m’ha recordat, amb diferencies abismals, les modernes presons, on no hi manca cap mena de comoditat i avanços tècnics, on hi entren lladres i estafadors, si es que arriben a trepitjar-la, de sumes milionàries i surten al cap de poc temps com si la malifeta hagués consistit en intentar encendre una piula davant un municipal. I també tips com a “guitllos “, embafats de diners que no són seus. Mentre les seves camarilles els aplaudeixen.
El “quartelillo” que he conegut estava ubicat en un lateral del replà de l’escala, posteriorment el van traslladar, just al capdavall d’aquella per on s’accedia al jutjat. Era quan totes les portes de l’ajuntament les trobàvem obertes, menys una, la del “quartelillo”. En uns anys en què la gent de Sitges entraven i sortien de la casa de la Vila amb tota llibertat, excepte, és clar, els tancats en aquell quarto fosc. Hi estaven a l’espera de condemnes majors o de sortir en llibertat sense càrrecs. La justícia o l’alcalde en tenien l’última paraula.

J. Y. M.


Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de juliol 2011

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez