Al tarannà personal se li ha d’afegir la disposició de presumir. La coqueteria no es exclusivitat del gènere femení, als homes també ens agrada passejar una certa elegància, forma part de la identitat personal. Dit de manera més genèrica, presumir satisfà a tothom.
D’aquí que les modes vagin d’acord amb aquests tocs de l’elegància, amb els quals volem acompanyar la nostra personalitat. De totes maneres l’evolució dels costums ha manllevat un cert protagonisme en quant a les bones arts del vestir. Potser perquè els temps actuals aconsellen més senzillesa o més informalitat en la vestimenta. Hem viscut a l’època que teníem unes robes destinades als dies de festa i altres pels dies de cada dia. Guiats per aquests costums era impensable vestir d’altra manera que no fos seguint el protocol establert per cada família. Els més grans, durant les festivitats, es mudaven. El complement final eren les sabates negres de xarol, ben enllustrades. Aquet detall em recorda les conclusions a que havia arribat un treballador del calçat i un bon jugador de futbol, en Banqué. No era oriünd de sitges i havia vingut a treballar de sabater i, més per les seves destres aptituds de l’ofici, l’home havia estat cridat per la seva capacitat futbolística. Era la manera de poder disposar d’un bon jugador, amb la contraoferta de tenir designat un lloc segur de treball. Jove, elegant, presumit, en Banqué enaltia les seves sabates de xarol, aquell sorollet que provocava la xapeta de ferro que es col•locaven en tacos dels talons i també en les punteres, la qual cosa es feia notar al caminar i que, sempre segons la seva opinió, tan agradava escoltar a les noies sitgetanes. Aquesta capacitat per seduir, l’elegància en el vestir i calçar, els feia estar en una predisposició permanent de presumir.
Hi contribuïa anar ben arreglat de cap, per dintre es suposa que ho havia d’estar i de la part exterior en tenien cura els barbers, tal com explicava la setmana passada , en la contraportada del setmanari, en Pedro Sànchez que porta 50 anys, en la seva barberia sitgetana, remenant els pèls de la part de dalt. Tant dels qui ofereixen una consolidada abundància, com aquells, com és el meu cas, que mostrem el terrat despoblat. Anar a la barberia formava part de la conjuntura externa que al mateix temps contribueix a un exemple del presumir.
Com ja m’he referit en altres ocasions, qui més hi entenia amb això de presumir, n’era Marià Alemany, de can Joan del mas d’en Puig. I tots els càrrecs, aconseguits per mèrits propis, en això de l’elegància, ho feia públic en aquelles originals i peculiars felicitacions que manava publicar en aquestes pàgines, quan s’apropaven les festes nadalenques. Era un compendi de títols que degut al seu entusiasme per l’elegància havia anat adquirint, se’n diu guanyar a pols. La llista resultava llarga i variada.
En Marià es mostrava presumit, ho delatava l’elegància que emprava en el vestir. Era dels pocs sitgetans que cada dia vestia amb traje, corbata, barret i, quan era hivern, amb guants de pell. A aquest neguit de presumir s’hi afegia una disciplina espanyolista adquirida durant les seves incursions militars. Quan l’home va tornar d’una d’aquestes batalletes o obligacions adquirides, portava la lliçó ben apressa. Tant era així que va exigir parlar a la seva família amb la llengua de l’imperi. La seva caparrada resultava radical, fins el punt que els obligava a parlar en castellà. Ho feia amb aquest imperatiu o exigència: “Aquí se habla en castellano”. Les imposicions arribaven massa tard, els seus pares eren grans i de castellà en sabien ben poc, tota la vida havien parlat en català, per aquest motiu la seva mare es planyia: “ però fill meu...”. No obstant en Marià no s’avenia a raons: “Nada,de ahora en adelante me teneis que hablar en castellano”. No va tardar gens que les pretensions del noi de la casa, arribessin a ser comentades per la gent del poble i com de seguit la veu popular sap trobar el fil de la repica, van readmetre l’origen de la identitat, adaptant- la a la procedència en quant el llenguatge que exigia el xicot de la casa. Durant el temps que va durar aquest imperatiu de caire familiar, se l’anomenava: “ En Mariano de can Juan del Pujo”. Una mala traducció, si més no tractant- se d’un neguit per trobar una denominació d’acord amb les pretensions del protagonisme, aquesta s’avenia a tots els requisits.
Paral•lelament a aquesta consolidació, en quant voler presumir no tan sols amb el vestir, sinó també en la manera d’ésser, a altres joves locals no els calia gaires més predisposicions que les que oferia el seu posat. Un candidat somiat, enaltit per la seva elegància i altres qualitats, per moltes noies d’aquell temps, n’era en Juanito de can Xurei, fill d’aquella tocineria que hi havia al cap de la Vila, on avui hi ha una caixa d’estalvis. En Juanito havia nascut com tothom i s’havia tornat presumit i ell n’era conscient, en feia gala en la manera de vestir, en la seva ben estructurada anatomia i als seus encants físics i educats s’hi afegia les bones maneres. Diuen que tenia a la butxaca a totes les minyones de les cases senyorials. Moltes d’elles anaven a comprar a l’establiment amb el desig de poder parlar amb el noi de la casa. Pocs com en Juanito, en aquells anys d’estretors, podien presumir d’una elegància impecable, d’uns consentits capritxos que destacaven per damunt les misèries de l’època, l’home a més de vestir impecable, conduïa una moto que era l’admiració de tots els qui el motor els atreia. Tenia tots els factors de cara per poder ser un presumit amb classe.
Més del meu temps era el xicot que treballava a telègrafs, l'Alexandre Suárez, fill dels porters de can Ribot. Una casa, encara existeix, que tenia l’entrada pel passeig de Vilanova, al costat del Cortijo i era precedida per un bon nombre de ben arrenglerats ametllers. Ara que parlo d’aquesta família, el fill de la casa més que presumit era un entusiasta de la música, fins el punt que no necessitava instrument per demostrar les seves habilitats. Amb la boca imitava, a la perfecció, el so del trombó. I amb aquesta predisposició interpretava les melodies que havia immortalitzat aquell gran trombonista que va ser Green Miller. Però hi havia una pregunta que s’havia fet popular entre la gent, quan deien: “Qui mana a casa el senyor Ribot, l’amo o el porc?”. Però al que anava, l’aprenent de telegrafista, desprès de sopar es mudava, sense que li faltés detall, i anava al Prado a ballar. La seva presència, la seva inseparable aureola de presumit, l’havien convertit en una peça fixa de l’engranatge de l’estiu. Un home de societat que gaudia treien a ballar a les estrngeres i la seva acurada elegància formava part d’una normalitat que el permetia presumir sense que desentones en aquell ambient dels balls de nit, on quasi tots els assistents acostumaven anar mudats.
Ser presumit no té cap més secret que la predisposició per ser-ho. No tothom serveix, ni molts volen fer-ne un signe destacat de la seva personalitat. Però també diuen que per presumir s’ha de patir. De tot hi deu haver.
J. Y. M.
D’aquí que les modes vagin d’acord amb aquests tocs de l’elegància, amb els quals volem acompanyar la nostra personalitat. De totes maneres l’evolució dels costums ha manllevat un cert protagonisme en quant a les bones arts del vestir. Potser perquè els temps actuals aconsellen més senzillesa o més informalitat en la vestimenta. Hem viscut a l’època que teníem unes robes destinades als dies de festa i altres pels dies de cada dia. Guiats per aquests costums era impensable vestir d’altra manera que no fos seguint el protocol establert per cada família. Els més grans, durant les festivitats, es mudaven. El complement final eren les sabates negres de xarol, ben enllustrades. Aquet detall em recorda les conclusions a que havia arribat un treballador del calçat i un bon jugador de futbol, en Banqué. No era oriünd de sitges i havia vingut a treballar de sabater i, més per les seves destres aptituds de l’ofici, l’home havia estat cridat per la seva capacitat futbolística. Era la manera de poder disposar d’un bon jugador, amb la contraoferta de tenir designat un lloc segur de treball. Jove, elegant, presumit, en Banqué enaltia les seves sabates de xarol, aquell sorollet que provocava la xapeta de ferro que es col•locaven en tacos dels talons i també en les punteres, la qual cosa es feia notar al caminar i que, sempre segons la seva opinió, tan agradava escoltar a les noies sitgetanes. Aquesta capacitat per seduir, l’elegància en el vestir i calçar, els feia estar en una predisposició permanent de presumir.
Hi contribuïa anar ben arreglat de cap, per dintre es suposa que ho havia d’estar i de la part exterior en tenien cura els barbers, tal com explicava la setmana passada , en la contraportada del setmanari, en Pedro Sànchez que porta 50 anys, en la seva barberia sitgetana, remenant els pèls de la part de dalt. Tant dels qui ofereixen una consolidada abundància, com aquells, com és el meu cas, que mostrem el terrat despoblat. Anar a la barberia formava part de la conjuntura externa que al mateix temps contribueix a un exemple del presumir.
Com ja m’he referit en altres ocasions, qui més hi entenia amb això de presumir, n’era Marià Alemany, de can Joan del mas d’en Puig. I tots els càrrecs, aconseguits per mèrits propis, en això de l’elegància, ho feia públic en aquelles originals i peculiars felicitacions que manava publicar en aquestes pàgines, quan s’apropaven les festes nadalenques. Era un compendi de títols que degut al seu entusiasme per l’elegància havia anat adquirint, se’n diu guanyar a pols. La llista resultava llarga i variada.
En Marià es mostrava presumit, ho delatava l’elegància que emprava en el vestir. Era dels pocs sitgetans que cada dia vestia amb traje, corbata, barret i, quan era hivern, amb guants de pell. A aquest neguit de presumir s’hi afegia una disciplina espanyolista adquirida durant les seves incursions militars. Quan l’home va tornar d’una d’aquestes batalletes o obligacions adquirides, portava la lliçó ben apressa. Tant era així que va exigir parlar a la seva família amb la llengua de l’imperi. La seva caparrada resultava radical, fins el punt que els obligava a parlar en castellà. Ho feia amb aquest imperatiu o exigència: “Aquí se habla en castellano”. Les imposicions arribaven massa tard, els seus pares eren grans i de castellà en sabien ben poc, tota la vida havien parlat en català, per aquest motiu la seva mare es planyia: “ però fill meu...”. No obstant en Marià no s’avenia a raons: “Nada,de ahora en adelante me teneis que hablar en castellano”. No va tardar gens que les pretensions del noi de la casa, arribessin a ser comentades per la gent del poble i com de seguit la veu popular sap trobar el fil de la repica, van readmetre l’origen de la identitat, adaptant- la a la procedència en quant el llenguatge que exigia el xicot de la casa. Durant el temps que va durar aquest imperatiu de caire familiar, se l’anomenava: “ En Mariano de can Juan del Pujo”. Una mala traducció, si més no tractant- se d’un neguit per trobar una denominació d’acord amb les pretensions del protagonisme, aquesta s’avenia a tots els requisits.
Paral•lelament a aquesta consolidació, en quant voler presumir no tan sols amb el vestir, sinó també en la manera d’ésser, a altres joves locals no els calia gaires més predisposicions que les que oferia el seu posat. Un candidat somiat, enaltit per la seva elegància i altres qualitats, per moltes noies d’aquell temps, n’era en Juanito de can Xurei, fill d’aquella tocineria que hi havia al cap de la Vila, on avui hi ha una caixa d’estalvis. En Juanito havia nascut com tothom i s’havia tornat presumit i ell n’era conscient, en feia gala en la manera de vestir, en la seva ben estructurada anatomia i als seus encants físics i educats s’hi afegia les bones maneres. Diuen que tenia a la butxaca a totes les minyones de les cases senyorials. Moltes d’elles anaven a comprar a l’establiment amb el desig de poder parlar amb el noi de la casa. Pocs com en Juanito, en aquells anys d’estretors, podien presumir d’una elegància impecable, d’uns consentits capritxos que destacaven per damunt les misèries de l’època, l’home a més de vestir impecable, conduïa una moto que era l’admiració de tots els qui el motor els atreia. Tenia tots els factors de cara per poder ser un presumit amb classe.
Més del meu temps era el xicot que treballava a telègrafs, l'Alexandre Suárez, fill dels porters de can Ribot. Una casa, encara existeix, que tenia l’entrada pel passeig de Vilanova, al costat del Cortijo i era precedida per un bon nombre de ben arrenglerats ametllers. Ara que parlo d’aquesta família, el fill de la casa més que presumit era un entusiasta de la música, fins el punt que no necessitava instrument per demostrar les seves habilitats. Amb la boca imitava, a la perfecció, el so del trombó. I amb aquesta predisposició interpretava les melodies que havia immortalitzat aquell gran trombonista que va ser Green Miller. Però hi havia una pregunta que s’havia fet popular entre la gent, quan deien: “Qui mana a casa el senyor Ribot, l’amo o el porc?”. Però al que anava, l’aprenent de telegrafista, desprès de sopar es mudava, sense que li faltés detall, i anava al Prado a ballar. La seva presència, la seva inseparable aureola de presumit, l’havien convertit en una peça fixa de l’engranatge de l’estiu. Un home de societat que gaudia treien a ballar a les estrngeres i la seva acurada elegància formava part d’una normalitat que el permetia presumir sense que desentones en aquell ambient dels balls de nit, on quasi tots els assistents acostumaven anar mudats.
Ser presumit no té cap més secret que la predisposició per ser-ho. No tothom serveix, ni molts volen fer-ne un signe destacat de la seva personalitat. Però també diuen que per presumir s’ha de patir. De tot hi deu haver.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de juliol del 2011 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada