La qüestió dels dracs porta aparellada una aureola enigmàtica. Hi contribueix a que fa molts anys que els dracs, es pot dir, s’han extingit. No obstant ens hem encarregat de no perdre’n contacte, tot recordant les seves malifetes. Perquè per nosaltres el drac que considerem més malvat és aquell que la llegenda ha immortalitzat per sempre més. I és que un drac que pren captiva a una donzella, provoca una feresa esborronadora. Fins que un heroic cavaller lluita amb la fera i aconsegueix clavar-li la llança que el fereix de mort. Alliberada la donzella la llegenda, que perpetua la gesta, s’ha convertit en una icona que la festivitat de Sant Jordi s’encarrega de magnificar i recordar cada any.
Els amics Molero que abans de tot són ribetans i confabuladors de mil i una historietes viscudes, després de bregar per aquests mons de Déu , posant música allà on hi ha festa, m’explicaven que un dia, a peu d’escenari, se’ls hi van apropar uns vailets encuriosits, i no precisament per temes musicals, sinó per saber quelcom de les feres dragoneres. Per si podien revelar detalls que satisfessin les seves curiositats. I ho feren amb una pregunta indisciplinada, perquè fins i tot van canviar la morfologia del verb existir: “insisteixen dracs?” I els Moleros que n’havien vist tants, deambulant per les festes majors d’arreu, s’implicaren amb la resposta, apostant per la presència de determinats dracs. Implicació que va esborronar encara més als encuriosits vailets.
A la nostra comarca, els únics dracs que sabem de la seva existència, aquests treuen focs pels queixals i per les cues. El més antic sembla ésser que és el de Vilanova que va sortir al carrer el 1833. Un drac que mostra les ales i té la cua recargolada . El de Sant Pere de Ribes és el més jove, data del 1972 i és una fera de tres caps, dissenyat per la Lola Anglada que va venir a substituir un del 1916, el qual literalment se’l van cruspir els ratolins. Una fera tan portentosa que va sucumbir al ròssecs d’uns animalons tan poca cosa, pegues de la longevitat .
El nostre drac es remunta a l’any 1922, ideat i pintat pel pintor Agustí Ferrer Pino i que, a diferència d’altres dracs terrenals, aquest va arribar a la vila per mar. Curiosament sembla ésser que un dels primers portadors fou en Bruno Ferret Curtiada, germà dels timbalers, el xic de l’Esca i d’en Tolu del gas. Era el més gran dels germans Ferret, ja que l’Enric va morir a Cuba, va néixer el març de l’any 1890. El seu fill, en Francesc Ferret Farreras, excel•lent pintor de quadres, va prendre per nom artístic el del seu pare, Bruno.
El drac de la meva generació l’he tingut sempre present pintat amb el color verd fosc i les escames en vermell i groc. El canvi de colorit de ben segur que va venir propiciat per les esterrossades corresponents i les infinites socarrimades propiciades al llarg de la seva dilatada i populosa trajectòria. Repintades que van tenir lloc desprès que l’artista ja no es trobés entre nosaltres. Ningú més s’atreví a recompondre el pintat original. Es va encetar una nova etapa que ha perdurat fins ara. I en quant als portadors que recordo de la meva infantesa, foren: els Palmas, pare i fills. En Joan Sabaté, en Berrugueta. En Jordi Roig, en Tai –Tai. Uns personatges força peculiars, els quals el remenaven de la manera que volien, o com podien. Desmamats, com estaven, de biberons i altres substàncies de caire aigualit. Vull donar a entendre que no calia ser cap eminència per carregar-se amb la bestia, tot el contrari, més aviat tothom la refusava. Degut a la perseverança d’aquests singulars personatges, el drac tenia garantida la presència en totes les desfilades de la Festa Major. Perquè a ningú més se li passava pel pensament proposar la convocatòria d’oposicions per tal d’aconseguir una plaça de portador de drac, la qual no requereix especialització de cap mena, si més no, en l’actualitat, sembla ésser que s’ha de tenir un cert pedregui per poder formar-ne part. No tothom hi pot accedir. Com s’acostuma a dir, les places estan cobertes.
En el transcurs de tots aquests anys, la fera foguera, ha patit moltes batzegades i rebolcades, tenint en compte que moltes vegades anava més tort que dret. Per consegüent a les vigílies calia posar pegats i pintar de nou, fins l’extrem que es va anar engreixant i, amb conseqüència, perdent les formes originals. Sembla ésser que calia una restauració a fons i l’encarregat de portar-la a terme ha estat en Josep Pascual. L’amic ha rascat fins arribar a les capes originals, i sembla ésser que en la restauració ha primat el retornar-lo al seu aspecte original. La veritat és que no estàvem acostumats veure el drac tan acolorit. D’aquí que entre la gent del poble hagi hagut diversitat d’opinions, totes elles relacionades amb la preferència de cadascú i en la tendència, generalitzada, a comparar-lo amb el que havíem vist sempre.
Jo he trobat que el drac actual fa cara de massa bon xicot, potser que amb els nous colors ha perdut una mica l’aspecte agressiu, ferotge que li trobàvem en la seva mirada. L’Agustí Ferrer de ben segur que va projectar aquesta fera per llençar foc, no pas per fer por i per tant li va conferir unes formes i uns colors un xic surrealistes, de manera que es diferenciés dels altres dracs del planeta. En certa manera va tenir visió de futur perquè si es fixem, totes les besties d’aquest rang que es representen per entretenir a la mainada, llueixen uns colorits molt semblants als del drac actual.
També tots els qui lluïm les repliques del drac, realitzades per l’art d’en Daniel Monzó i altres artistes, amb la nova decoració, hem quedat fora de joc. Ens queda la solució de portar-li per a que el posi al dia, o deixar-lo tal com estar i d’aquesta manera quedi testimoni d’un passat, el dels anys viscuts a la vora d’un drac que era de color verd, com ho és també el color dels dracs dels nostres veïns.
No obstant un drac quasi nou ha de fer bona cara, és com tot en la vida, les batzegades, les esterrossades i el transcórrer dels anys fa que la fisonomia de bon xicots es vagi canviant per una cara de pomes agres. I de tant en tant, metafòricament parlant, també els humans traíem foc pels queixals. Quan precisament aquest aspecte està exclusivament reservat al drac. No crec que aquest drac restaurat tingui un final diferent. Passaran els anys i a cada Festa Major una repintada nova, fins que un dia a algun il•luminat se li passarà pel cap de canviar-lo de color i el cicle es tornarà a repetir. Nosaltres no ho veurem i als vailets actuals se’ls hi preguntarà com era el drac de la seva infantessa. Sortosament quedaran molts testimonis gràfics per poder constatar les diferents evolucions per les quals ha passat. A diferència d’ara que al no haver existit la fotografia en color, haurà estat difícil aconseguir la mateixa intensitat de colors amb la qual en “Mona” el va pintar.
Temps al temps.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de setembre 2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada