Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

24 de juliol 2011

VILA MARINERA

La proximitat amb el mar ens aporta dedicació per a uns i esbarjo pels altres. La primera gira a l’entorn d’un ofici, que ha implicat a molta gent, els pescadors, els quals, al llarg dels anys, han feinejat, i ho continuen fent, en aquest litoral tan proper. Pocs com ells saben de les exigències de l’ofici i de passar moltes hores damunt aquesta catifa blava tan fràgil i canviant, fins el punt que la blavor que descric, en pocs moments, es pot convertir en una barreja tèrbola promoguda per la revolta enfurismada de les interioritats marines que esquincen una calma amb olor de salabror de mar, que és de les olors més fortes i característiques que existeixen.
La vida damunt la barca està subjecta al balanceig compassat, el d’un costellam de fusta que sura gràcies a les complexes lleis de la gravetat. Pocs com ells saben mantenir l’equilibri personal, per tal de no caure a l’aigua i també fer filigranes per mantenir l’equilibri econòmic. Perquè la pesca no és un producte que mantingui un nivell garantit de captures. No sempre el mar s’ha mostrat generós i ara menys que mai. I si això fos poc, les calmes tampoc són massa duradores com per garantir una estabilitat meteorològica permanent. Un enemic potencial dels pescadors, són els canvis de temps. En pocs minuts es pot passar de la calma a un autèntic temporal, generalment ells els intueixen, si més no més d’una vegada els ha agafat per sorpresa i feina han tingut per arribar a lloc segur. Temporals que poden durar dies i mentre els pescadors no poden sortir a pescar, són els inconvenients als quals em referia i si no hi ha pesca no es graneja i per tant la seva economia es ressent .
Han estat anys de molta dedicació i esforç, recompensat quan la gent de mar han pogut gaudir d’una ben guanyada jubilació a redós de les casones construïdes en una llenca de les Cases Noves i en aquestes altres, les quals, tantes vegades m’he referit, dels carrers que fan baixada cap a mar. Avui són els fills i nets d’aquells pescadors, els qui pesquen al llarg del nostre litoral, ho fan amb mitjans moderns i sofisticats, cosa que no els eximeix d’haver de trampejar semblants dificultats.
Paral•lelament a la vila marinera, aquesta proximitat amb el mar, ens ha convertit també en una vila turística. La gent arriba al poble buscant els encants que ofereix la platja. Hi venen quan ja els pescadors s’han retirat del seu lloc de treball, i al llarg i ample de tot el litoral hi jeuen un bon nombre de cossos, delerosos de sol i aigua de mar on posar-se en remull. És quan aquests contorns flairegen a olis bronzejadors.
No obstant aquesta proximitat amb la platja, ens ha permès poder gaudir d’una activitat que era contemplada, amb suma implicació, per la gent d’antany, em refereixo a l’arribada de les barques. Una dels ambients, característic, de poble de pescador que s’ha perdut, perquè les barques ja no varen a la platja, sinó que atraquen al port. En aquest retorn a terra, els pescadors es trobaven amb una concurrència disposada a donar un cop de mà, en el moment d’entrar la barca a la sorra, I amb els curiosos que no es volien perdre aquell espectacle de connotacions, cent per cent, marineres i que oferia una estampa molt sitgetana, en quant el retrobament amb aquells pescadors, la popularitats dels quals els havia mantingut en el candeler de la familiaritat entre el poble i la seva gent. Aquesta amistat, el seu tarannà amical, ens permetia poder tafanejar per entre les interioritats de les barques i així poder contemplar el resplendor de l’escata platejada i la bellugadissa dels peixos en el seu captiveri.
Era un temps que les mestresses de casa sabien cuinar uns platillos de peix sensacionals, molts d’ells aconseguits entre el receptari familiar que passava de mares a filles. La major part provenien del mestratge de les peixateres que en qüestió de suquets n’han tingut sempre la mà trencada. Molts, fins i tot, apresos de la perícia dels propis pescadors els quals, damunt la barca, han preparat uns ranxos per llepar-se els dits. Però el principal ingredient és el peix fresc, com a molt conservat entre el gel esmicolat que anaven a buscar a la fàbrica del gel del carrer Espalter i que emplenava aquelles caixes de fusta. No es coneixia el congelat, ni la sofisticació de les neveres elèctriques, per tant havia d’ésser consumit en un temps prudencial, el just com per que els ulls no mostressin signes de mala espina. Ulls de sípia morta, mai millor dit.
Aquesta complicitat amb el peix, com a matèria prima, va propiciar la proliferació d’establiments de restauració, especialitzats en oferir un variat assortiment de peixos en les seves cartes. Va coincidir amb un repunt de complicitat per part de la gent del poble, fins llavors poc habituada a freqüentar els restaurants de la pròpia vila, era com una cosa mal vista o, si més no, impensable anar a menjar a fora de casa , a no ser en casaments, o quan es desplaçaven de lloc. La bullabessa i la sarsuela eren els plats més apreciats, desprès s’hi afegiren les fritades i les graellades i aquest suggestiu suquet de peix que aglutina l’art del sofregit. Ha estat l’enaltiment del peix en el seu lloc d’origen, de la barca a la taula, com pregonaven molts d’aquests establiments en els seus reclams publicitaris.
Un dels pescadors que passeja la seva experiència amb les arts de la pesca i un dels darrers testimonis d’aquell Sitges de pescadors, és l’Agustí Pascual, gendre de l’Americano”. Cunyat d’un altre pescador, en Josep Ferrer, el fill petit d’aquell emblemàtic pescador. En Josep, retirat de l’activitat marinera, ha canviat la barca per la canya i quan li plau fa algunes llançades amb la intenció de matar el cuquet que no té res a veure amb el que enganxa a l’ham i que després la seva muller, la Nuri Carbonell, li sap condimentar amb la gràcia i l’art de la bona cuinera
En aquesta casa del carrer Tacó hi viuen dues de les filles d’aquell pescador, la Nuri casada amb l’Agustí i la Carme emmaridada amb l’Emili Argilagós. Mar i vinya, els dos exponents més influents de l’activitat sitgetana d’antany. Així mentre l’Agustí arribava amb la barca, l’Emili, junt amb el seu pare, tenien cura de les vinyes de can Robert. Del celler on s’elaborava la prestigiosa malvasia marca de la casa i reconeguda arreu. També com a curiositat, cal afegir que el pare de l’Agustí, en Joan de “cal duro, era pagès i havia portat un camp d’oliveres que la mateixa família Robert tenia per sota Santa Bàrbara.
Resumint, m’he permès la gosadia d’escriure en aquesta secció, el nom d’unes sitgetanes que han viscut de prop les satisfaccions i peripècies associades amb la pesca, les dues Nuris, filla i nora de l’americano” i, al mateix temps, esposes de pescadors. I també a l’altra filla, la Carme Ferrer que ha conegut de prop el trafegar en el mar i en el camp. I perquè porta el nom de la patrona de la gent del mar, el mateix que honora la festivitat que celebrarem demà.
Felicitats a totes elles.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de juliol del 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez