Aquest país guarda raconets d’una bellesa impressionant. On la seva contemplació resulta com un bàlsam per l’esperit i és quan hom s’adona que no cal marxar gaire lluny per poder gaudir de les meravelles que la natura ens reserva. Cada indret té les seves característiques particulars que el fan únic, sensacional,segons sigui la situació.
Sortint o entrant, segons per on es vingui, de la comarca del Priorat. Enlairat, entre les Serres del Montsant i les muntanyes de Prades, dominant una panoràmica sensacional, trobem el llogaret de Siurana. Ve a ésser com si una mà d’àngel, des del cel estant, hagués posat, amb tota delicadesa, damunt el cingles pedregosos d’aquest punt enlairat i esventat, la distribució ordenada d’unes casetes fetes amb una pedra de formes senzilles, com de pessebre, si més no oferint un caire entre humil i senyorial. Aquesta última definició es pot entendre perquè la noblesa de la pedra contribueix a atorgar-li aquest toc de distinció amb les quals les fa del tot diferents, més elegants.
Siurana pertany al municipi de Cornudella de Montsant, d’aquesta població destaca el celler cooperatiu que és d’estil modernista, construït el 1919 , segons projecte de l’arquitecte Cèsar Martinell , el qual es pot dir que es va especialitzar en el disseny de gran quantitats de cellers que són la joia de les moltes cooperatives que es troben disperses per arreu de la nostra geografia.
A les beutats de Siurana cal afegir-hi les agradables sensacions que produeix arribar-hi a peu, agafant la variant del GR171, camí de llarg recorregut que va des del Santuari de la Mare de Déu del Miracle, en el Solsonès, fins al Caro. També es pot fer el trajecte a l’inrevés com és el cas. Sortint de la Vila vermella de Prades, definició que li ve donada per la vermellor que es fa visible en les pedres i en la terra. Al costat de la seva singular font esfèrica, en el terra s’hi llegeix: Vila vermella de Prades/ no planyo la vista ni els pins. / Tens les aigües regalades / pendents tots els camins.
El recorregut transcórrer entre pins, en un traçat planer i distret, el qual caminat amb la companyia d’una complaent primavera, el camí sembla esquitxat d’un colorit estrambòtic, una barreja d’olors i flaires, de refilets d’ocells enjogassats, el conjunt fa que el sender es converteixi en un regal exquisit pels qui de la contemplació en fem un art, on no cal aportar altra cosa que obrir bé els ulls, afinar l’olfacte i abandonar-se, deixar que les cames tresquin, tot admirant cada racó, cada pomell de flors silvestres que s’apinyen unes amb altres, com per no voler perdre la composició harmònica que les fa atractives. Tot emmarcat amb un paspartú de color verd intens, el dels camps de blat, dels pins i dels ametllers que amaguen les ja carnoses pells, d’un ver més pàl•lid , dels ametllons.
El camí va a parar a la carretera que puja amb ziga-zaga, fins arribar a la recta final. Carregats amb les motxilles som a l’entrada del poble. Siurana té permanentment les portes obertes, per on el vent entra i surt, sense trucar, n’és l’amo i senyor, a vegades fent notar el seu xiulet, penetrant, maliciós. Però a aquesta hora llueix un sol net i brillant, en mig d’un cel blau tacat per una revoltosa nuvolada blanca que li confereix els ingredients més selectes, diria quasi perfecte, per a una postal de col•lecció. Al costat de l’església romànica de Santa Maria, el barranc que cau en picat fins a engolir-se per les aigües de l’embasament: Damunt la roca encara hi resta impregnada la forma de la ferradura del cavall, en el indret conegut pel Salt de la Mora, on segons la llegenda, la reina mora que habitava aquests dominis, quan encerclada per les tropes cristianes, va preferir saltar amb el seu cavall el gran precipici , abans de lliurar-se. El cavall, sorprès per l’altura, va intentar frenar, ho va fer amb tant ímpetu que deixà la marca de la ferradura en la roca. El sistema de frenada li va fallar i es van precipitar al buit. Les llegendes tenen la particularitat de fer-nos imaginar situacions associades amb l’historia, però d’una manera molt peculiar i amena, on la imaginació pot jugar a tota mena d’interpretacions.
Deixem Siurana, aposentem les motxilles en el maleter de l’autocar i en un no res hem deixat la comarca del Priorat. Terra de bon vi i de pobles amb encant que encara conserven les reminiscències del seu passat, com les ruïnes de la Cartoixa d’Escaladei, on del prior en va derivar aquesta denominació, la del Priorat.
Sortint o entrant, segons per on es vingui, de la comarca del Priorat. Enlairat, entre les Serres del Montsant i les muntanyes de Prades, dominant una panoràmica sensacional, trobem el llogaret de Siurana. Ve a ésser com si una mà d’àngel, des del cel estant, hagués posat, amb tota delicadesa, damunt el cingles pedregosos d’aquest punt enlairat i esventat, la distribució ordenada d’unes casetes fetes amb una pedra de formes senzilles, com de pessebre, si més no oferint un caire entre humil i senyorial. Aquesta última definició es pot entendre perquè la noblesa de la pedra contribueix a atorgar-li aquest toc de distinció amb les quals les fa del tot diferents, més elegants.
Siurana pertany al municipi de Cornudella de Montsant, d’aquesta població destaca el celler cooperatiu que és d’estil modernista, construït el 1919 , segons projecte de l’arquitecte Cèsar Martinell , el qual es pot dir que es va especialitzar en el disseny de gran quantitats de cellers que són la joia de les moltes cooperatives que es troben disperses per arreu de la nostra geografia.
A les beutats de Siurana cal afegir-hi les agradables sensacions que produeix arribar-hi a peu, agafant la variant del GR171, camí de llarg recorregut que va des del Santuari de la Mare de Déu del Miracle, en el Solsonès, fins al Caro. També es pot fer el trajecte a l’inrevés com és el cas. Sortint de la Vila vermella de Prades, definició que li ve donada per la vermellor que es fa visible en les pedres i en la terra. Al costat de la seva singular font esfèrica, en el terra s’hi llegeix: Vila vermella de Prades/ no planyo la vista ni els pins. / Tens les aigües regalades / pendents tots els camins.
El recorregut transcórrer entre pins, en un traçat planer i distret, el qual caminat amb la companyia d’una complaent primavera, el camí sembla esquitxat d’un colorit estrambòtic, una barreja d’olors i flaires, de refilets d’ocells enjogassats, el conjunt fa que el sender es converteixi en un regal exquisit pels qui de la contemplació en fem un art, on no cal aportar altra cosa que obrir bé els ulls, afinar l’olfacte i abandonar-se, deixar que les cames tresquin, tot admirant cada racó, cada pomell de flors silvestres que s’apinyen unes amb altres, com per no voler perdre la composició harmònica que les fa atractives. Tot emmarcat amb un paspartú de color verd intens, el dels camps de blat, dels pins i dels ametllers que amaguen les ja carnoses pells, d’un ver més pàl•lid , dels ametllons.
El camí va a parar a la carretera que puja amb ziga-zaga, fins arribar a la recta final. Carregats amb les motxilles som a l’entrada del poble. Siurana té permanentment les portes obertes, per on el vent entra i surt, sense trucar, n’és l’amo i senyor, a vegades fent notar el seu xiulet, penetrant, maliciós. Però a aquesta hora llueix un sol net i brillant, en mig d’un cel blau tacat per una revoltosa nuvolada blanca que li confereix els ingredients més selectes, diria quasi perfecte, per a una postal de col•lecció. Al costat de l’església romànica de Santa Maria, el barranc que cau en picat fins a engolir-se per les aigües de l’embasament: Damunt la roca encara hi resta impregnada la forma de la ferradura del cavall, en el indret conegut pel Salt de la Mora, on segons la llegenda, la reina mora que habitava aquests dominis, quan encerclada per les tropes cristianes, va preferir saltar amb el seu cavall el gran precipici , abans de lliurar-se. El cavall, sorprès per l’altura, va intentar frenar, ho va fer amb tant ímpetu que deixà la marca de la ferradura en la roca. El sistema de frenada li va fallar i es van precipitar al buit. Les llegendes tenen la particularitat de fer-nos imaginar situacions associades amb l’historia, però d’una manera molt peculiar i amena, on la imaginació pot jugar a tota mena d’interpretacions.
Deixem Siurana, aposentem les motxilles en el maleter de l’autocar i en un no res hem deixat la comarca del Priorat. Terra de bon vi i de pobles amb encant que encara conserven les reminiscències del seu passat, com les ruïnes de la Cartoixa d’Escaladei, on del prior en va derivar aquesta denominació, la del Priorat.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de juny del 2011 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada