Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

24 de juliol 2011

ENTRE FLORS I FESTES

El darrer cap de setmana s’ha vist desbordat davant la coincidència de festes i tradicions que han omplert totes les hores. I si no s’hagués passat la festa del Corpus del dijous al diumenge, la revetlla hagués flairat a flor, aquest olor peculiar que es repeteix a cada Corpus. D’aquesta manera la cosa ha anat més repartida i cap esdeveniment s’ha solapat. La festivitat de Sant Joan, com sempre, ha vingut precedida per un contingut sorollós de trons i resplendors.
Encara recordo quan prevalien les fogueres, la mainada, bastants dies abans, anaven per les cases demanant si els podien donar algun moble vell per poder aconseguir fer pila. Sabedors d’aquest costum, quan s’apropaven les dates, la gent del poble aprofitava per desfer-se d’andròmines i amb l’avantatge afegida que els hi passaven a recollir a domicili. Una de les coses boniques i naturals, és el resplendor de les flames, l’aureola que es forma al seu entorn i l’espurnejar enjogassat de les guspires que es perden al fer-se fonedisses. Queden, actualment, pocs descampats on poder aixecar els bastions d’una foguera, una estiba immensa de fustes de variades formes, una estructura simple, si més no important en la tradició. Quan a mitjanit el foc començava a fer-se pas per entre la base i ben aviat les flames aconseguien arribar fins al punt més enlairat. Aquella llum, l’escalfor, el tremolor de les flames, aconseguia un clímax d’autèntica complicitat i, amb l’escalfor, les galtes s’enrogien, mentre la intensitat del foc, poc a poc, s’anava afeblint, ja no mostrava aquella foguerada que es perdia per la foscor del cel. Quantes mirades, quants desitjos, quanta admiració s’amanyagava en aquells llances rogenques, on predominava un groc salvatge, el del foc en el seu etat més pur, únic.
Les fogueres de Sant Joan han cremat per arreu i el seu resplendor es feia present per entre les insinuades formes de les muntanyes. Poc a poc s’anava fent el silenci i el foc, abatut, jeia a ras de terra, incapaç de remuntar ni una sola flama, quedava, això sí, el rostoll de les brases que restaven enrogides quasi bé fins a la llum de l’alba. Els descampats anaven quedant buits i les cendres fumejaven sense treva. Era l’olor de llenya cremada, el cendrós testimoni d’una nit màgica, molt diferent a totes les altres. En aquest ambient, amb clar protagonisme del foc, s’hi van començar alternar l’encesa de coets i com que no hi havia gaires sobrants per cremar, els trons eren molt espargits, i predominava aquelles tires amb una ungla de pólvora incrustada que quan es rascava activava uns petits espetecs i guspires, sense cap perill, ho anomenàvem “martiníques”. També feia el seu efecte l’anomenada pedra foguera que al contacte amb el terra feia un esclat. Sense oblidar-nos de les bengales que oferien una diminuta cascada de color. Amb tot, la foguera continuava sent la protagonista. L’expansió de l’urbanisme va contribuir a omplir els descampats de ciment, de cases i un foc nou escalfava, controlat, els fogons, les llars de foc i altres invents que requereixen de la flama blavosa. Vet aquí que quasi es pot dir que les fogueres han estat substituïdes pels coets. Avui, aquests són encesos amb gran proliferació de colorit i, sobretot, de tro.
I quan es pot dir que feia poc que s’havien deixat d’escoltar els trons dels coets, a l’Hospital les moreres ombrejaven el seu jardí i un airet fi, agradable, anava i venia, sense fer soroll, per no desbaratar aquella pau, mentre els dansaires repuntejaven amb aquest saltironet que no deixa tocar de peus a terra, però sense perdre contacte amb ell, amb aquesta elegància que li saben conferir mentre ballen quasi bé de puntetes com no volent trepitjar un terra nostrat, un terra que ha aixecat passions, deliris. Tot mesurat per un ritme compassat pel so de la cobla. I allà a la porxada de l’edifici nou, cobejant la tradició, les senyores de la casa tenien cura de la venda de les alfàbregues, com tants anys he vist durant la sortida d’ofici, ja bé quan aquest tenia lloc a la capella de la casa i ara que es fa en l’església de sant Joan. L’alfàbrega conserva el seu olor peculiar i també la seva fragilitat, una combinació d’elements que es pot dir que fa Sant Joan. Una planta que marcava el començament de l’estiu i en moltes llars sitgetanes li sabien trobar el lloc adequat per a que no es pansís d’immediat i el seu flaire arribés a embafar als mosquits que preferien canviar d’ambient.
Quan la festivitat de Sant Joan es va apropant en el calendari, la flor que porta el seu nom, flaireja ufanosa. És de les poques flors que no es panseixen mai, d’aquí que també se les conegui per les sempre vives. I que es fa notar, en les catifes que en porten, pel seu color groc i pel seu aroma particular. Els clavells també tenen el seu protagonisme, damunt les catifes i els que s’arrenglen en l’exposició. Igualment els geranis que adornen les baranes dels balcons.
I aquest diumenge, formaran part de la festa de Campdàsens les herbes remeieres, com a complement que acompanya a la preceptiva poesia que es llegeix a la portalada de Can Lluçà, des d’on es domina terres i vinyes que han estat propietat de la Pilar Casas i Robert, una de les primeres bibliotecàries de la Vila, de grat record ara que es compleix el 75 aniversari de la nostra biblioteca. Com també ho han estat la Sra. Lolita Mirabent, la qual tenia per costum disposar un gerro amb flors en la base de la finestra que dóna al pati del brollador. I la Maria Saborit que havia guarnit amb geranis les baranes de la façana de la casa del carrer Àngel Vidal. Fins a la Núria Amigó a qui li ha tocat organitzar les celebracions d’aquest 75 aniversari i ser una eficient col•laboradora del conjunt de l’altar del Cap de la Vila. Un cop la feina va estar enllestida, la Núria es va posar sota l’ombrel•la per salvaguardar-se del sol i amb silenci que, junt amb la taula i aquells peculiars sillonets, és un altre dels emblemes més preuats de la casa, va guaitar a l’entorn per a que res pogués desbaratar l’obra feta.
Totes les bibliotecàries han tingut al seu costat gent de Sitges, que han estudiat per saber ordenar els llibres i poder donar raó, entre altres, on es troben, qui són els autors, etc. Fins i tot algun d’ells, al passar per les aules de la universitat, ha coincidit amb en Rafael Anglès i Guerri, professor arxiver, papironem, oriünd de Vall de Roures i instal•lat a la Vila des de feia molts anys, fins que ens va deixar , no fa gaire, de manera sobtada.
Al juny i principis de juliol, floreixen i s’escampen les nostres flors més emblemàtiques i al seu costat reneixen les festes que són vives des de que es fa de nit fins que es fa de dia. Perquè quan es faci el silenci a les Cases Noves, nous remors de festa s’escoltaran a dalt de la muntanya, al llogaret de Campdàsens. Una flor no fa estiu, però tantes juntes, contribueix a engalanar el nom de Sitges i a donar relleu a aquestes festes de començament d’estiu.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 de juliol del 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez