Freguem l’equador d’un mes que es caracteritza per aplegar nombroses festes majors. La passada festivitat de la Mare del Vinyet, obria la porta a un calendari atapeït de festeigs: l’aplec a l’ermita de la verge bruna i, al mateix temps, la Festa Major de Vilanova. Un recull que culminarà en la diada de Sant Bartomeu , les festes patronals de la vila, a les quals li prendrà el relleu la festa major de Vilafranca.
Entremig, per aquestes vigílies de la Mare de Déu d’agost, el popular barri de Gràcia, de la capital barcelonina, s’afanyen a acabar d’engalanar els carrers que és una de les peculiaritats més artística, amb la qual s’identifica la seva festa, per tal que el dia 15, que és el fort, els carrers graciencs ofereixen un aspecte de carrers de poble. On tot el veïnat hi col•labora i, quan l’obra és acabada, s’asseuen a la fresca i contemplen l’anar i venir de la gent, que de forma massiva, circula pels carrers del barri. Malgrat que alguns instigadors arriben a malmetre la bona harmonia que ha caracteritzat, durant anys, l’ambient festiu, la complicitat dels veïns, i el sentit tradicional que ha passat també de pares a fills.
Entre els diversos actes programats, no hi falta el sopar a la fresca, on tots els veïns del carrer paren taula i disposen el que ells mateixos han condimentat. Aquest sopar ve a ésser com un respir, uns compassos d’espera, entre l’abans i el després. Una parada per posar els peus sota la taula, tot compartint amical convivència. Aquests detalls fa que no sembli que et trobis a Barcelona, sinó en un poble. Perquè són les petiteses que s’encabien en les pautes de l’estiu, com era sortir a la fresca de la vesprada i passar l’estona en companyia dels veïns, en animada conversa. Aquesta complicitat feia possible enfortir la relació de veïnatge que una de les coses que el temps ha difuminat fins el punt de no existir i no tan sols això, sinó que molts ni tan sols coneixen el veí del mateix replà. A Gràcia dóna la sensació que el temps s’ha aturat i que els graciencs retornen al orígens, quan era una vila de gent treballadora, molts d’ells tenien els tallers en els baixos de l’habitatge, o les botigues de tota índole.
Durant molt anys la Cobla Sitgetana varem amenitzar les sardanes del carrer Puigmartí, que en certa manera tenia vincles amb Sitges, degut a que un veí, el Sr. Joan Bas, fill del forner del carrer Joan Tarrida, no volent continuar l’ofici del seu pare, es va traslladar a aquest punt del barri gracienc i allà va obrir un restaurant pensat per la classe treballadora, va restar obert fins que li va sortir l’oportunitat de poder treballar en una oficina.
El principal organitzador d’aquestes ballades era en Joan A. Màrquez Bas, al qual li agradava poder comptar amb la presència de músics sitgetans. D’aquesta manera ens passàvem tota la setmana anant i venint de Gràcia, perquè es feien ballades a les tardes, i alguns dies, tarda i nit. En mig d’un ambient sardanístic que feia goig i entusiasmava a músics i als mateixos balladors. Hi acudien també compositors que no es movien del costat de l’entaulat, mentre intercanviaven opinions. Recordo al Sr. Àlvar Lafuente Sabaté, l’home hi acudia vestit de blanc de cap a peus, amb traje d’aquest color i les sabates a conjunt. Elegant i dret tot l’estona que durava l’audició, al seu costat si aplegaven tambéaltres compositors com l’Agustí Causí Marsal. Un personatge peculiar que igualment formava part de l’entorn, era el Sr. Josep, un home molt peculiar, baixet, una mica esquenut, borni d’un ull, fumador de caliquenyos que no es treia de la boca, oriünd del barri de Sants, aquest home es dedicava a recórrer tots els aplecs i moltes audicions carregat amb un mocador de farcell a l’esquena que contenia un ampli repertori de sardanes, recopilades en aquells discs que venia. Ell mateix ha estat una enciclopèdia del món de la sardana, coneixia tots els títols, els seus autors, la casa discogràfica que els havia enregistrat i la vida i miracles dels músics de totes les cobles. T’enraonava sense quasi bé treure la diminuta punta del cigar d’entre els llavis. Pels fumadors aquest punt final del cigar aplega la substància, amanyagades entre unes paupèrrimes cendres que s’han produït desprès de tantes enceses i apagades i que es resisteixen a llençar, com volen allargar el plaer quan encara és té el control. Ho arrodonia el interès d’aquesta gent que s’apunta totes les sardanes que interpreten, així com el tiratge, i que desprès ho anoten en un ampli llistat particular, com aquell que porta la comptabilitat de l’empresa. En deien portar els llibres. Aquesta curiosos tenen registrades quasi bé totes les sardanes existents.
Mentre va durar aquest apropament amb el carrer Puigmartí, els músics es pot dir que teníem el local social, en aquells baixos grans, encara amb taules de sobre de fòrmica de l’època del restaurant i que en aquells moments, un apartat del local, estava dedicat a administració de “Apuestas Mútuas Beneficas “. Quan hi arribàvem la seva família estava acomodada al llarg del passadís. Eren àvies, tietes... amb molts anys a l’esquena, la única persona jove que hi havia era l’Esther, una mosseta molt simpàtica que havia perdut la mare quan va néixer. En Manel Rius li va dedicar una sardana amb el títol: l’Esther de Puigmartí.
Davant per davant d’aquell local hi havia un bar, encara existeix, el propietari del qual era un entusiasta de les sardanes i sobretot d’una que és molt sitgetana: La Processó de Sant Bartomeu. De manera que el primer dia que arribàvem ja ens demanava per la sardana, però com el repertori seria extens, degut al nombre d’audicions, la preferida s’havia d’interpretar quan ell ho considerés més oportú. Generalment li plaïa més en l’audició de la nit, malgrat que li costés decidir-se. Quan per fi trobava el moment adient, perquè estava sotmès a les obligacions del comandament del bar, sortia de darrera la barra i s’arreplegava a la porta de l’establiment, com no voler deixar-se perdre cap compàs, fins i tot se l’hi humitejava la mirada. La interpretació se li feia curta. En agraïment ens treia un porró amb cava fresc, un detall que s’havia convertit en una tradició, com ho era el fet d’haver d’interpretar la sardana del mestre Antoni Català i Vidal, a qui segons sembla ser havia tractat personalment, d’aquí el seu interès per aquesta peça tan emblemàtica del compositor sitgetà.
Seguidor de les tradicions del nostre poble, l’enllaç del carrer gracienc, convidava també alguns balls de la nostra festa major, així havíem coincidit amb els bastons, els diables... Fins el punt que aquell tros de carrer mantenia una certa identitat sitgetana, mai interrompuda per la presència, durant l’estiu, de la família del forn de can Bas que tornaven al seu pis de la plaça de la Industria, en l’escaire que es forma amb la paret de la casa on vivien l’Avorrit i l’Arnan amb les seves respectives famílies.
La Rosa Maria Bas Fàbregas resideix a la vila, amb la memòria disposada a recordar la gent de can Bas, la seva família. Coincidint amb la festa major de Gràcia i en el record posat, per part d’un servidor, en el carrer Puigmartí, dipositari d’unes audicions emblemàtiques, protagonitzades per músics d’aquí. I viscudes amb tota plenitud per gent d’allà.
J. Y. M.
Entremig, per aquestes vigílies de la Mare de Déu d’agost, el popular barri de Gràcia, de la capital barcelonina, s’afanyen a acabar d’engalanar els carrers que és una de les peculiaritats més artística, amb la qual s’identifica la seva festa, per tal que el dia 15, que és el fort, els carrers graciencs ofereixen un aspecte de carrers de poble. On tot el veïnat hi col•labora i, quan l’obra és acabada, s’asseuen a la fresca i contemplen l’anar i venir de la gent, que de forma massiva, circula pels carrers del barri. Malgrat que alguns instigadors arriben a malmetre la bona harmonia que ha caracteritzat, durant anys, l’ambient festiu, la complicitat dels veïns, i el sentit tradicional que ha passat també de pares a fills.
Entre els diversos actes programats, no hi falta el sopar a la fresca, on tots els veïns del carrer paren taula i disposen el que ells mateixos han condimentat. Aquest sopar ve a ésser com un respir, uns compassos d’espera, entre l’abans i el després. Una parada per posar els peus sota la taula, tot compartint amical convivència. Aquests detalls fa que no sembli que et trobis a Barcelona, sinó en un poble. Perquè són les petiteses que s’encabien en les pautes de l’estiu, com era sortir a la fresca de la vesprada i passar l’estona en companyia dels veïns, en animada conversa. Aquesta complicitat feia possible enfortir la relació de veïnatge que una de les coses que el temps ha difuminat fins el punt de no existir i no tan sols això, sinó que molts ni tan sols coneixen el veí del mateix replà. A Gràcia dóna la sensació que el temps s’ha aturat i que els graciencs retornen al orígens, quan era una vila de gent treballadora, molts d’ells tenien els tallers en els baixos de l’habitatge, o les botigues de tota índole.
Durant molt anys la Cobla Sitgetana varem amenitzar les sardanes del carrer Puigmartí, que en certa manera tenia vincles amb Sitges, degut a que un veí, el Sr. Joan Bas, fill del forner del carrer Joan Tarrida, no volent continuar l’ofici del seu pare, es va traslladar a aquest punt del barri gracienc i allà va obrir un restaurant pensat per la classe treballadora, va restar obert fins que li va sortir l’oportunitat de poder treballar en una oficina.
El principal organitzador d’aquestes ballades era en Joan A. Màrquez Bas, al qual li agradava poder comptar amb la presència de músics sitgetans. D’aquesta manera ens passàvem tota la setmana anant i venint de Gràcia, perquè es feien ballades a les tardes, i alguns dies, tarda i nit. En mig d’un ambient sardanístic que feia goig i entusiasmava a músics i als mateixos balladors. Hi acudien també compositors que no es movien del costat de l’entaulat, mentre intercanviaven opinions. Recordo al Sr. Àlvar Lafuente Sabaté, l’home hi acudia vestit de blanc de cap a peus, amb traje d’aquest color i les sabates a conjunt. Elegant i dret tot l’estona que durava l’audició, al seu costat si aplegaven tambéaltres compositors com l’Agustí Causí Marsal. Un personatge peculiar que igualment formava part de l’entorn, era el Sr. Josep, un home molt peculiar, baixet, una mica esquenut, borni d’un ull, fumador de caliquenyos que no es treia de la boca, oriünd del barri de Sants, aquest home es dedicava a recórrer tots els aplecs i moltes audicions carregat amb un mocador de farcell a l’esquena que contenia un ampli repertori de sardanes, recopilades en aquells discs que venia. Ell mateix ha estat una enciclopèdia del món de la sardana, coneixia tots els títols, els seus autors, la casa discogràfica que els havia enregistrat i la vida i miracles dels músics de totes les cobles. T’enraonava sense quasi bé treure la diminuta punta del cigar d’entre els llavis. Pels fumadors aquest punt final del cigar aplega la substància, amanyagades entre unes paupèrrimes cendres que s’han produït desprès de tantes enceses i apagades i que es resisteixen a llençar, com volen allargar el plaer quan encara és té el control. Ho arrodonia el interès d’aquesta gent que s’apunta totes les sardanes que interpreten, així com el tiratge, i que desprès ho anoten en un ampli llistat particular, com aquell que porta la comptabilitat de l’empresa. En deien portar els llibres. Aquesta curiosos tenen registrades quasi bé totes les sardanes existents.
Mentre va durar aquest apropament amb el carrer Puigmartí, els músics es pot dir que teníem el local social, en aquells baixos grans, encara amb taules de sobre de fòrmica de l’època del restaurant i que en aquells moments, un apartat del local, estava dedicat a administració de “Apuestas Mútuas Beneficas “. Quan hi arribàvem la seva família estava acomodada al llarg del passadís. Eren àvies, tietes... amb molts anys a l’esquena, la única persona jove que hi havia era l’Esther, una mosseta molt simpàtica que havia perdut la mare quan va néixer. En Manel Rius li va dedicar una sardana amb el títol: l’Esther de Puigmartí.
Davant per davant d’aquell local hi havia un bar, encara existeix, el propietari del qual era un entusiasta de les sardanes i sobretot d’una que és molt sitgetana: La Processó de Sant Bartomeu. De manera que el primer dia que arribàvem ja ens demanava per la sardana, però com el repertori seria extens, degut al nombre d’audicions, la preferida s’havia d’interpretar quan ell ho considerés més oportú. Generalment li plaïa més en l’audició de la nit, malgrat que li costés decidir-se. Quan per fi trobava el moment adient, perquè estava sotmès a les obligacions del comandament del bar, sortia de darrera la barra i s’arreplegava a la porta de l’establiment, com no voler deixar-se perdre cap compàs, fins i tot se l’hi humitejava la mirada. La interpretació se li feia curta. En agraïment ens treia un porró amb cava fresc, un detall que s’havia convertit en una tradició, com ho era el fet d’haver d’interpretar la sardana del mestre Antoni Català i Vidal, a qui segons sembla ser havia tractat personalment, d’aquí el seu interès per aquesta peça tan emblemàtica del compositor sitgetà.
Seguidor de les tradicions del nostre poble, l’enllaç del carrer gracienc, convidava també alguns balls de la nostra festa major, així havíem coincidit amb els bastons, els diables... Fins el punt que aquell tros de carrer mantenia una certa identitat sitgetana, mai interrompuda per la presència, durant l’estiu, de la família del forn de can Bas que tornaven al seu pis de la plaça de la Industria, en l’escaire que es forma amb la paret de la casa on vivien l’Avorrit i l’Arnan amb les seves respectives famílies.
La Rosa Maria Bas Fàbregas resideix a la vila, amb la memòria disposada a recordar la gent de can Bas, la seva família. Coincidint amb la festa major de Gràcia i en el record posat, per part d’un servidor, en el carrer Puigmartí, dipositari d’unes audicions emblemàtiques, protagonitzades per músics d’aquí. I viscudes amb tota plenitud per gent d’allà.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 agost 2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada