Durant l’últim dia del mes de maig, la meteorologia l’ha volgut acomiadar amb pluja. I aquesta aigua, caiguda de manera generosa, ha refrescat l’ambient, cosa que convenia desprès d’uns dies sufocants, més propis de l’estiu.
Per tant el juny comença amb una climatologia suau, cosa que s’agraeix i diuen que la fredor ambiental es sobreposarà per a recordar-nos que encara estem immersos en la primavera. I aquest inici tan peculiar és l’avantsala de les vigílies de molts esdeveniments. El més rellevant, la composició del nou ajuntament que tindrà lloc la propera setmana. A hores d’ara, quan escric, començament de setmana, ningú s’aventura a avançar pronòstics, tot són suposicions. He notat en aquestes eleccions municipals, com un desinterès en quant a voler saber. Recordo que es palpava en l’ambient com a molt més interès per voler saber de les aliances entre les diferents opcions. Aquesta mena de desgana ambiental, pot ser atribuïble al desinterès que els ciutadans, cada vegada més, sentim per la política i els polítics. Fins i tot quan aquets ens són tan propers.
En general estem desencantats i massa desenganyats per tantes promeses que desprès no es compleixen o han estat massa costoses per les nostres possibilitats, deixant al país i als pobles a un pas de la fallida. Són moments molt difícils i cal molta preparació i sentit de la responsabilitat per poder tirar endavant. No cal dubtar de la capacitat dels primers caps de llista, als quals els hi recau el deure de treballar per aconseguir-ho. Proba de la nostra convicció és que hem anat a exercir el nostre deure i amb ell hem optat per posar la confiança en la formació que hem triat. Als convilatans i convilatanes que siguin escollits per governar o estar a l’oposició a mi em mereixen tots els respectes i admiració, sobretot per la valentia que demostren, al posar-se al capdavant d’un marró que ningú voldria per a casa seva. És admirable, doncs, que el sentit de servei es sobreposi al de la comoditat, al de: “ja s’ho faran...”. He pensat, moltes vegades, en aquestes conclusions, si tothom penses igual no hi hauria gent disposada a treballar, en aquest cas, en benefici del poble. I una mica en el personal, desenganyem-nos, ningú fa res per res, un sou d’alcalde o de regidor no és gens menyspreable. Tot i que sempre hi ha, no és el cas, qui ho fa una mica per amor a l’art. En aquests moments no sabria dir-lis si governar un ajuntament és un art. Però una mica artista s’ha d’ésser, per tal que amb bones paraules saber donar la volta a situacions compromeses . O més que artista, malabarista. Cosins germans.
Fins ara, durant tota aquesta setmana, el futbol ha dominat la jugada, han sobresortit els colors, s’ha magnificat l’escut, els jugadors i el club han refermat el seu prestigi. Durant aquestes celebracions, en moltes baranes dels balcons, compartint la florida dels cossis i la sensibilitat de les mestresses de la casa que són les qui acostumen a tenir-ne cura, ha presidit la bandera blau grana. M’ha agradat molt el detall que hem pogut admirar en el Cap de la Vila, a pocs metre un de l’altre, on als balcons respectius hi havia penjat un escampall de camisetes de totes les competicions, pantalons a joc, bufandes... com si s’hagués acabat de fer la bugada. Veient-ho en aquesta disposició, és pot interpretar de moltes maneres, a mi la que més m’escau és que s’han suat molt totes aquestes peces, en les competicions que han participat. Ara és el moment de rentar-les, abans de desar-les a l’armari a l’espera que comenci de nou la temporada, engrescats per l’immensa satisfacció que produeix tants bons resultats
L’afició de la Vila, per descomptat, i tots en general, vulguis o no, aquesta demostració d’entusiasme és fa encomanadís i, sense un apassionament desmesurat, ens hem deixat portar per l’eufòria viscuda. Aquí, com en tantes altres poblacions, l’afició s’ha arrecerat en la Penya Barcelonista de Sitges. Una entitat que va iniciar el seu estatge social a la bodega Bon Estar, més popularment coneguda per a can Pela, a les acaballes del carrer Parellades . La família Suñé - Torralbas va donar aixopluc a aquella representació social capitanejada per en Lluís Curtiada que va ser el primer president i que va comptar amb la visita del Sr. Agustí Montal , president que va ser del F. C. Barcelona. D’aquell primer estatge, la penya ha canviat de local social i en tots el llocs on s’ha assentat, en diades com la del passat dissabte, socis i simpatitzants, han celebrat les victòries en un intimitat, si ho comparem amb la grandiositat del camp, que s’ha desbordat, mostrant i fent partícips a tot el poble en general. Va ser una nit llarga, d’aquells en les quals hom se’n va a dormir satisfet.
I acabarem aquesta setmana amb un bonic i original espectacle, a mena de celebració, que tindrà lloc a la Societat el Retiro, amb motiu de commemorar els 140 anys d’existència. Recordo que quan va complir els 100, entre altres esdeveniments, va tenir lloc l’actuació de l’Orfeó Català . El Retiro té una llarga trajectòria, amb moments de glòria i altres on han predominat les penúries. Quasi bé mai l’economia ha estat folgada , és el que passa: moltes despeses i pocs ingressos. Ni abans ni ara les quotes dels socis representaven un alleugeriment, ben cert que ajudaven però sempre en falten. Crec que els millors anys van coincidir amb la irrupció del turisme que omplia el jardí d’un turisme que gastava. Sense passar per alt quan es jugaven a les cartetes d’amagatotis, el joc també facilitava uns ingressos que de segur anaven molt bé. El Retiro, per poder trampejar la situació, ha anat experimentant transformacions. Amb una d’elles es va perdre l’encant d’aquell jardí, on les nits d’estiu, acompanyades pel remor de l’aigua del sortidor, per la llum feble, per aquelles pastilles de vidre de la pista sota les quals s’encenia una bombeta que produïa un gran efecte . Tot encerclat per aquelles ben aconseguides arcades.
Cent quaranta anys de vida retirista, és molt temps com per passar full i deixar-ho en un simple record. La gent de la casa ha volgut explicar aquesta trajectòria posant en escena una obra divertida, amena i alhora seriosa. On hi participen uns protagonistes prou representatius com per al mateix temps retre homenatge a tota la gent de la casa que es va implicar en totes les activitats que es programaven. Directius, empleats, músics i socis en general. Com tan representatiu era aquell finestral, on cada tarda compartien tertúlia els retiristes més veterans. Una finestra oberta a tants neguits, a tantes implicacions, al pas del temps que va anar imprimint petjada, fins acabar deixant testimoni d’una profunda estima per les coses de la casa.
Tot es portarà a terme dintre d’un mes de juny que promet ésser mogut. Més plàcid des del cim de la Trinitat. Revoltós durant les revetlles i flairós quan despuntin els clavells de l’exposició. Per acabar florit i perfumat amb les catifes del dia de Corpus.
J. Y. M.
Per tant el juny comença amb una climatologia suau, cosa que s’agraeix i diuen que la fredor ambiental es sobreposarà per a recordar-nos que encara estem immersos en la primavera. I aquest inici tan peculiar és l’avantsala de les vigílies de molts esdeveniments. El més rellevant, la composició del nou ajuntament que tindrà lloc la propera setmana. A hores d’ara, quan escric, començament de setmana, ningú s’aventura a avançar pronòstics, tot són suposicions. He notat en aquestes eleccions municipals, com un desinterès en quant a voler saber. Recordo que es palpava en l’ambient com a molt més interès per voler saber de les aliances entre les diferents opcions. Aquesta mena de desgana ambiental, pot ser atribuïble al desinterès que els ciutadans, cada vegada més, sentim per la política i els polítics. Fins i tot quan aquets ens són tan propers.
En general estem desencantats i massa desenganyats per tantes promeses que desprès no es compleixen o han estat massa costoses per les nostres possibilitats, deixant al país i als pobles a un pas de la fallida. Són moments molt difícils i cal molta preparació i sentit de la responsabilitat per poder tirar endavant. No cal dubtar de la capacitat dels primers caps de llista, als quals els hi recau el deure de treballar per aconseguir-ho. Proba de la nostra convicció és que hem anat a exercir el nostre deure i amb ell hem optat per posar la confiança en la formació que hem triat. Als convilatans i convilatanes que siguin escollits per governar o estar a l’oposició a mi em mereixen tots els respectes i admiració, sobretot per la valentia que demostren, al posar-se al capdavant d’un marró que ningú voldria per a casa seva. És admirable, doncs, que el sentit de servei es sobreposi al de la comoditat, al de: “ja s’ho faran...”. He pensat, moltes vegades, en aquestes conclusions, si tothom penses igual no hi hauria gent disposada a treballar, en aquest cas, en benefici del poble. I una mica en el personal, desenganyem-nos, ningú fa res per res, un sou d’alcalde o de regidor no és gens menyspreable. Tot i que sempre hi ha, no és el cas, qui ho fa una mica per amor a l’art. En aquests moments no sabria dir-lis si governar un ajuntament és un art. Però una mica artista s’ha d’ésser, per tal que amb bones paraules saber donar la volta a situacions compromeses . O més que artista, malabarista. Cosins germans.
Fins ara, durant tota aquesta setmana, el futbol ha dominat la jugada, han sobresortit els colors, s’ha magnificat l’escut, els jugadors i el club han refermat el seu prestigi. Durant aquestes celebracions, en moltes baranes dels balcons, compartint la florida dels cossis i la sensibilitat de les mestresses de la casa que són les qui acostumen a tenir-ne cura, ha presidit la bandera blau grana. M’ha agradat molt el detall que hem pogut admirar en el Cap de la Vila, a pocs metre un de l’altre, on als balcons respectius hi havia penjat un escampall de camisetes de totes les competicions, pantalons a joc, bufandes... com si s’hagués acabat de fer la bugada. Veient-ho en aquesta disposició, és pot interpretar de moltes maneres, a mi la que més m’escau és que s’han suat molt totes aquestes peces, en les competicions que han participat. Ara és el moment de rentar-les, abans de desar-les a l’armari a l’espera que comenci de nou la temporada, engrescats per l’immensa satisfacció que produeix tants bons resultats
L’afició de la Vila, per descomptat, i tots en general, vulguis o no, aquesta demostració d’entusiasme és fa encomanadís i, sense un apassionament desmesurat, ens hem deixat portar per l’eufòria viscuda. Aquí, com en tantes altres poblacions, l’afició s’ha arrecerat en la Penya Barcelonista de Sitges. Una entitat que va iniciar el seu estatge social a la bodega Bon Estar, més popularment coneguda per a can Pela, a les acaballes del carrer Parellades . La família Suñé - Torralbas va donar aixopluc a aquella representació social capitanejada per en Lluís Curtiada que va ser el primer president i que va comptar amb la visita del Sr. Agustí Montal , president que va ser del F. C. Barcelona. D’aquell primer estatge, la penya ha canviat de local social i en tots el llocs on s’ha assentat, en diades com la del passat dissabte, socis i simpatitzants, han celebrat les victòries en un intimitat, si ho comparem amb la grandiositat del camp, que s’ha desbordat, mostrant i fent partícips a tot el poble en general. Va ser una nit llarga, d’aquells en les quals hom se’n va a dormir satisfet.
I acabarem aquesta setmana amb un bonic i original espectacle, a mena de celebració, que tindrà lloc a la Societat el Retiro, amb motiu de commemorar els 140 anys d’existència. Recordo que quan va complir els 100, entre altres esdeveniments, va tenir lloc l’actuació de l’Orfeó Català . El Retiro té una llarga trajectòria, amb moments de glòria i altres on han predominat les penúries. Quasi bé mai l’economia ha estat folgada , és el que passa: moltes despeses i pocs ingressos. Ni abans ni ara les quotes dels socis representaven un alleugeriment, ben cert que ajudaven però sempre en falten. Crec que els millors anys van coincidir amb la irrupció del turisme que omplia el jardí d’un turisme que gastava. Sense passar per alt quan es jugaven a les cartetes d’amagatotis, el joc també facilitava uns ingressos que de segur anaven molt bé. El Retiro, per poder trampejar la situació, ha anat experimentant transformacions. Amb una d’elles es va perdre l’encant d’aquell jardí, on les nits d’estiu, acompanyades pel remor de l’aigua del sortidor, per la llum feble, per aquelles pastilles de vidre de la pista sota les quals s’encenia una bombeta que produïa un gran efecte . Tot encerclat per aquelles ben aconseguides arcades.
Cent quaranta anys de vida retirista, és molt temps com per passar full i deixar-ho en un simple record. La gent de la casa ha volgut explicar aquesta trajectòria posant en escena una obra divertida, amena i alhora seriosa. On hi participen uns protagonistes prou representatius com per al mateix temps retre homenatge a tota la gent de la casa que es va implicar en totes les activitats que es programaven. Directius, empleats, músics i socis en general. Com tan representatiu era aquell finestral, on cada tarda compartien tertúlia els retiristes més veterans. Una finestra oberta a tants neguits, a tantes implicacions, al pas del temps que va anar imprimint petjada, fins acabar deixant testimoni d’una profunda estima per les coses de la casa.
Tot es portarà a terme dintre d’un mes de juny que promet ésser mogut. Més plàcid des del cim de la Trinitat. Revoltós durant les revetlles i flairós quan despuntin els clavells de l’exposició. Per acabar florit i perfumat amb les catifes del dia de Corpus.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de juny del 2011 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada