No voldria entrar en la pedanteria d’incidir, una vegada més, amb les paraules del poeta que diuen així: “ la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”. Perquè una cosa és la bellesa en el més pur ambient i estil que li atorga aquesta beutat i distinció i altra és el complex món que l’envolta.
He viscut els darrers temps en què la nostra dansa patia unes limitacions de desenvolupament. Perquè en certa manera estava prohibit exhibir- la en qualsevol lloc de la nostra Geografia. El lector notarà que apunto no una rotunditat, sinó unes limitacions concretes. Aquestes obeeixen al fet que la sardana, la veritat sigui dita, a mesura que van passar els anys, es pot dir que estava limitada a la permissivitat de l’autoritat competent. Aquesta requeia en el govern civil i el departament corresponent, a instàncies dels alcaldes, els quals demanaven l’autorització pertinent per poder celebrar una audició. La cobla no podia començar fins a que els organitzadors no tinguessin el vist i plau. Sabedors que el document podia arribar un cop passat el dia, la mateixa gent demanava que l’anirien a buscar personalment. Aquest detall feia que moltes vegades s’acostava l’hora i el permís encara no havia arribat. Recordo a la Plaça de l’Ajuntament de Vilanova, els músics esperant, els dansaires neguitosos, fins que apareixia la persona enarborant el paper. El rebombori que es produïa era extraordinari, tot el recinte era un clam. Ja es podia començar, moltes vegades sota l’atenta mirada dels responsables de l’ordre públic que malfiaven d’aquell entusiasme, exigint poder comprovar l’autorització.
Aquests entrebancs, el no poder exterioritzar i practicar, lliurament, aquestes ànsies sardanístiques feia possible que des de el primer compàs la gent entrellaces les seves mans, formant gran quantitat d’anelles que dansaven amb un deliri encomanadís. Aquest ambient durava des del començament fins que s’acabava. Jo que he seguit de prop aquestes etapes puc assegurar que com aquells anys, els de prohibició, entre cometes, no he tornat a veure aquell brogit tan espectacular en una audició normal, potser una altra cosa és quan es tracta d’una festa puntual, un aplec... Però ni de bon tros l’ambient és el mateix d’aquella època, quan en teoria la sardana estava prohibida.
Més endavant vaig ésser testimoni de la valuosa tasca que portaren a terme, en pro de la sardana a casa nostra, gent de bona fe, persones que amb la més noble de les naturalitats, sense creure’s superiors a ningú, de la manera més senzilla i pràctica, ensenyaven a ballar sardanes i quan hi havia audició als jardins del Retiro, patrocinada per la caixa del Penedès, ells mateixos s’encarregaven d’escombrar la pista i fer debutar als seus alumnes. Eren els responsables els amics Joaquim Rosés i Rovira, Lluís Ràfols Sabaté i Manel Franco i Toledo. A en Quimet li agradava col•laborar en l’elecció del repertori, el qual desprès trobaria anotat en la fulla de la Societat d’Autors de la qual n’era el responsable de la nostra demarcació. Grates i populoses ballades les d’aquells anys en el distès ambient d’aquells bonics jardins.
A mesura que han passat els anys, a la meva modesta percepció, l’ambient sardanístic decau. Em refereixo que la mitjana d’edat dels sardanistes acostuma a ser una mica alta i l’alternança no s’aprecia, sinó que acostumen a ser sempre els mateixos que es desplacen d’un lloc a l’altre, seguint el calendari de ballades.
Per altra banda, quan les sardanes, diguem, estaven censurades, les cobles tenien feina i ningú es posava amb els músics. Ah!, una cosa molt important, s’acostumava a cobrar només acabar l’audició. Amb el “Visca” final apareixia el regidor de cultura corresponent, o l’agutzil , amb un sobre, complint l’encàrrec que li havien fet de pagar els músics. Igual que ara quan, amb una mica de sort, els ajuntaments paguen una audició d’un any per l’altre. Pels qui som aficionats aquesta demora, tot i molestar-nos, ho podem suportar perquè no és el nostre mitjà de vida, en canvi representa un greu problema pels qui són professionals i viuen de fer-la ballar.
Entre aquestes han exigit posar les coses en regla. Siguem aficionats o professionals ens hem d’associar. Ni que sigui per acabar fent unes quantes audicions a l’any. Ja no et val anar per lliure, tot ha d’estar reglamentat . Total que els músics aficionats, ara, en plena “llibertat”, tenim més maldecaps que mai per desenvolupar la nostra dèria. Ja no em refereixo als guanys, perquè si comptem els desplaçaments, el temps que ens porta per anar i tornar, l’espera que moltes vegades hem de guardar per començar i les dues hores que aproximadament dura una audició, per guanyar uns 50€”...
Em plau explicar-lis una peripècia a tall d’anècdota. Un ajuntament proper ens té pendents de cobrament dues actuacions. Per a fer la feina no ens van exigir res, un cop acabada, les factures corresponents. Al cap d’un temps llarg ens requereixen que han d’anar acompanyades del corresponent protocol que la nostra societat està exempta d’iva. Al cap d’un altre temps, prèvia reclamació per part nostra, ens responen que no troben una de les factures. Així per dues vegades. Espera i guarda. Fins ara, a un any vista.
Però per poder fer efectiu el pagament ens exigeixen obrir una compte bancari, fins ara s’ingressava en la del nostre tresorer. Sembla cosa fàcil, anem a una caixa d’estalvis disposats a fer els tràmit d’obertura. No va resultar tan senzill, presentació dels estatuts, i altres documents. En un d’ells la junta que s’havia de renovar cada dos anys, feia uns mesos que havia caducat. Continua la mateixa, presentem els documents a la Generalitat, els accepten i paga. Ens tramiten el corresponent resguard, informant-nos que els definitius tardaran dos mesos. L’entitat bancària no accepta el document i diuen que hem d’esperar a tenir el definitiu. Que consti que no anàvem a demanar diners, simplement volem ser clients. Finalment arriba el document, obren la llibreta i ens apressem anar fins al despatx municipal. Sorpresa, la presència de la cartilla amb la numeració no és vàlida, cal un certificat del banc que en doni fe. Ara sí, un any per cobrar i quan donen l’avís tres mesos per a que una entitat bancària es digni a acceptar-nos com a clients. Total estem parlant de 550 €.
Però ara resulta que els volem treure per a repartir entre els músics, i per això han de firmar, de cos present, però vius, el secretari i el president. Aquest per motius de treballar fora del poble, no coincideix amb els horaris d’oficina de l’entitat. Doncs, no hi ha res a fer, o es presenta o no es pot tocar un cèntim. Els tenim tan a prop..., però com si no els tinguéssim. Al final, com a cosa excepcional, podem repartir la jocosa quantitat.
No sé si els antics responsables del Palau de la Música es van trobar amb tantes dificultats, de ser així potser sí que se’ls van guanyar.
I nosaltres quan la sardana estava prohibida gaudíem i no passàvem per aquests trapijos. La dansa és bella però entre uns i altres té la fan avorrir.
He viscut els darrers temps en què la nostra dansa patia unes limitacions de desenvolupament. Perquè en certa manera estava prohibit exhibir- la en qualsevol lloc de la nostra Geografia. El lector notarà que apunto no una rotunditat, sinó unes limitacions concretes. Aquestes obeeixen al fet que la sardana, la veritat sigui dita, a mesura que van passar els anys, es pot dir que estava limitada a la permissivitat de l’autoritat competent. Aquesta requeia en el govern civil i el departament corresponent, a instàncies dels alcaldes, els quals demanaven l’autorització pertinent per poder celebrar una audició. La cobla no podia començar fins a que els organitzadors no tinguessin el vist i plau. Sabedors que el document podia arribar un cop passat el dia, la mateixa gent demanava que l’anirien a buscar personalment. Aquest detall feia que moltes vegades s’acostava l’hora i el permís encara no havia arribat. Recordo a la Plaça de l’Ajuntament de Vilanova, els músics esperant, els dansaires neguitosos, fins que apareixia la persona enarborant el paper. El rebombori que es produïa era extraordinari, tot el recinte era un clam. Ja es podia començar, moltes vegades sota l’atenta mirada dels responsables de l’ordre públic que malfiaven d’aquell entusiasme, exigint poder comprovar l’autorització.
Aquests entrebancs, el no poder exterioritzar i practicar, lliurament, aquestes ànsies sardanístiques feia possible que des de el primer compàs la gent entrellaces les seves mans, formant gran quantitat d’anelles que dansaven amb un deliri encomanadís. Aquest ambient durava des del començament fins que s’acabava. Jo que he seguit de prop aquestes etapes puc assegurar que com aquells anys, els de prohibició, entre cometes, no he tornat a veure aquell brogit tan espectacular en una audició normal, potser una altra cosa és quan es tracta d’una festa puntual, un aplec... Però ni de bon tros l’ambient és el mateix d’aquella època, quan en teoria la sardana estava prohibida.
Més endavant vaig ésser testimoni de la valuosa tasca que portaren a terme, en pro de la sardana a casa nostra, gent de bona fe, persones que amb la més noble de les naturalitats, sense creure’s superiors a ningú, de la manera més senzilla i pràctica, ensenyaven a ballar sardanes i quan hi havia audició als jardins del Retiro, patrocinada per la caixa del Penedès, ells mateixos s’encarregaven d’escombrar la pista i fer debutar als seus alumnes. Eren els responsables els amics Joaquim Rosés i Rovira, Lluís Ràfols Sabaté i Manel Franco i Toledo. A en Quimet li agradava col•laborar en l’elecció del repertori, el qual desprès trobaria anotat en la fulla de la Societat d’Autors de la qual n’era el responsable de la nostra demarcació. Grates i populoses ballades les d’aquells anys en el distès ambient d’aquells bonics jardins.
A mesura que han passat els anys, a la meva modesta percepció, l’ambient sardanístic decau. Em refereixo que la mitjana d’edat dels sardanistes acostuma a ser una mica alta i l’alternança no s’aprecia, sinó que acostumen a ser sempre els mateixos que es desplacen d’un lloc a l’altre, seguint el calendari de ballades.
Per altra banda, quan les sardanes, diguem, estaven censurades, les cobles tenien feina i ningú es posava amb els músics. Ah!, una cosa molt important, s’acostumava a cobrar només acabar l’audició. Amb el “Visca” final apareixia el regidor de cultura corresponent, o l’agutzil , amb un sobre, complint l’encàrrec que li havien fet de pagar els músics. Igual que ara quan, amb una mica de sort, els ajuntaments paguen una audició d’un any per l’altre. Pels qui som aficionats aquesta demora, tot i molestar-nos, ho podem suportar perquè no és el nostre mitjà de vida, en canvi representa un greu problema pels qui són professionals i viuen de fer-la ballar.
Entre aquestes han exigit posar les coses en regla. Siguem aficionats o professionals ens hem d’associar. Ni que sigui per acabar fent unes quantes audicions a l’any. Ja no et val anar per lliure, tot ha d’estar reglamentat . Total que els músics aficionats, ara, en plena “llibertat”, tenim més maldecaps que mai per desenvolupar la nostra dèria. Ja no em refereixo als guanys, perquè si comptem els desplaçaments, el temps que ens porta per anar i tornar, l’espera que moltes vegades hem de guardar per començar i les dues hores que aproximadament dura una audició, per guanyar uns 50€”...
Em plau explicar-lis una peripècia a tall d’anècdota. Un ajuntament proper ens té pendents de cobrament dues actuacions. Per a fer la feina no ens van exigir res, un cop acabada, les factures corresponents. Al cap d’un temps llarg ens requereixen que han d’anar acompanyades del corresponent protocol que la nostra societat està exempta d’iva. Al cap d’un altre temps, prèvia reclamació per part nostra, ens responen que no troben una de les factures. Així per dues vegades. Espera i guarda. Fins ara, a un any vista.
Però per poder fer efectiu el pagament ens exigeixen obrir una compte bancari, fins ara s’ingressava en la del nostre tresorer. Sembla cosa fàcil, anem a una caixa d’estalvis disposats a fer els tràmit d’obertura. No va resultar tan senzill, presentació dels estatuts, i altres documents. En un d’ells la junta que s’havia de renovar cada dos anys, feia uns mesos que havia caducat. Continua la mateixa, presentem els documents a la Generalitat, els accepten i paga. Ens tramiten el corresponent resguard, informant-nos que els definitius tardaran dos mesos. L’entitat bancària no accepta el document i diuen que hem d’esperar a tenir el definitiu. Que consti que no anàvem a demanar diners, simplement volem ser clients. Finalment arriba el document, obren la llibreta i ens apressem anar fins al despatx municipal. Sorpresa, la presència de la cartilla amb la numeració no és vàlida, cal un certificat del banc que en doni fe. Ara sí, un any per cobrar i quan donen l’avís tres mesos per a que una entitat bancària es digni a acceptar-nos com a clients. Total estem parlant de 550 €.
Però ara resulta que els volem treure per a repartir entre els músics, i per això han de firmar, de cos present, però vius, el secretari i el president. Aquest per motius de treballar fora del poble, no coincideix amb els horaris d’oficina de l’entitat. Doncs, no hi ha res a fer, o es presenta o no es pot tocar un cèntim. Els tenim tan a prop..., però com si no els tinguéssim. Al final, com a cosa excepcional, podem repartir la jocosa quantitat.
No sé si els antics responsables del Palau de la Música es van trobar amb tantes dificultats, de ser així potser sí que se’ls van guanyar.
I nosaltres quan la sardana estava prohibida gaudíem i no passàvem per aquests trapijos. La dansa és bella però entre uns i altres té la fan avorrir.
J. Y. M.
( article publicat a l'Eco de sitges, el 27 de maig del 2011 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada