COSES DE MÚSICS

      L’amic i músic Esteve Molero i Olivella, acaba de treure un llibre, “jo no sé res, sóc músic”,  en el qual, a més de detalls tècnics dels instruments de cobla, apunta un seguit d’opinions i anècdotes escrites a quatre mans, perquè inclou reflexions que en el seu dia va escriure el seu pare. En un punt es refereix  a que moltes vegades algunes formacions, quan busquen un músic per a integrar a la plantilla, valoren, a més de la capacitat interpretativa, la qualitat humana: “potser és millor que sigui més persona i una mica menys músic”,  per allò d’aportar una bona convivència entre la resta de companys. Detall del qual defugia, com explica en el llibre, el virtuós de la tenora, i bon compositor, Ricard Viladesau, quan deia: “prefereixo que sigui un fill de puta, però que toqui”. Interposava les dots interpretatives a la qualitat humana. Que en certa manera és comprensible, perquè  quan el instrumentista interpreta una peça, en aquell moment, compte més la sonoritat i l’habilitat en l’execució que no pas la seva manera d’ésser.

     Els músics locals, la majoria aficionats, han dedicat les seves hores lliures a estudiar i interpretar música en les respectives formacions orquestrals. El detall de l’afició, però, no els ha eximit de fer gala de les seves excentricitats, les quals han aportat anècdotes simpàtiques i altres de més punyents. El músic que potser més exemples aporta de les primeres, va ser el tantes vegades recordat, Josep Torrens i Urgell.

   Un diumenge de Pasqua un grup de músics ens vam desplaçar a Vilanova per a col·laborar en l’acompanyament musical d’una colla  de caramelles que assajava mossèn Escala, que era l’Arxipreste del Garraf. Ens trobàvem tots preparats per a fer una passada amb cantaires i músics i, com sempre, en Josep amb el clarinet en posició com si portes un fusell, no parava de donar voltes, mentre es refregava a tort i a dret, i s’agafava el  pantalon per la corretja  propiciant persistents estrebades cap amunt , fins que el mossèn veien que a aquella mena de tres tombs del músic no se’l hi veia el final, el crida a l’ordre: “ Senyor músic, i si intentéssim afinar una mica?”. A aquesta proposició tan lògica en els preparatius que precedeixen a qualsevol interpretació, en Josep li respon: “Ah!, no es preocupi, ja els vam comprar afinats”. Al mossèn no se’l hi va escapar un renec perquè ens trobàvem en lloc sagrat i  tampoc  formava part dels seus costums.

     Amb uns plantejaments molt més ordenats, però també amb un perfil bromista era el tarannà d’en Magí Almiñana que va ser el fundador de l’orquestra Els Iberos del Jazz. Formació  la qual contava amb la col·laboració de dues germanes, la Marisa i la Beatriu Àlvarez. Una era la pianista i l’altra la vocalista. Atenent que en Magí, a més d’un músic molt exigent, era detallista en tots els aspectes, en el musical i en el personal, tot sovint obsequiava a les noies amb pastissos que els hi feia portar a casa seva. I fins i tot hi incorporava sorpreses, com si es tractés d’un tortell de Reis.  La seva meticulositat li permetia obrir el pastís pel mig i introduir des d’una cabeça d’alls a una fina capa de pebre, ho tornava a ajuntar sense deixar cap evidència que delatés la manipulació. D’aquesta manera quan rebien un obsequi, a simple vista molt apetitós, dubtaven de la bona aparença i s’afanyaven a fer incursions pel seu interior per intentar trobar la sorpresa.

     Músic més exigents i sense ganes de perdre el temps, com ja sabem, era el mestre Pallarès. Molt bon músic però amb poca paciència per a ensenyar, sobretot quan intuïa que per molt que hi dediqués temps i abnegació, no hi havia res a fer. Prova del que acabo de dir, va passar impartint classe de violí a en Josep Roca, fill del nunci. El deixeble malgrat la constant insistència del mestre a que aixeques el dit d’una de les cordes: “aixeca el dit c....”, no ho aconseguia. Fins que en Roca, puntualitza: “Ai senyor Pallarès, és que no se’m aixeca”. I amb aquell somriure sarcàstic, el mestre manifesta la seva conclusió maliciosa: “malament rai”.

   Músic punyent i dotat d’una gràcia especial, era en Manel Vendrell. Gaudia portant la contrària i provocant situacions d’una sublimitat que tan sols ell era capaç de crear i desprès fer-se fonedís. Quan arribàvem a un poble, cop d’ull a la plaça, i allà on hi havia els homes reunits en animada tertúlia, allà que hi acudia. I sense miraments, irrompia: “Què, hi ha menys gent aquest any, eh? “. Ells que responien: “I ara, n‘hi ha més que mai”. I el músic que reblava: “Què m’heu de dir a mi... “. Que sí, que no... I quan els tenia engrescats, perquè  s’ho feia venir bé i també sortia el tema de la collita, desapareixia més content que un gínjol, satisfet d’haver encès el foc allà on hi prevalia, fins que ell va arribar, el rostoll de la concòrdia.

   El mateix Manel s’encarregava d’organitzar aquells peculiars dinars de músics per celebrar  la festivitat de santa Cecília, la qual s’escau demà dissabte. El primer plat no era al gust dels comensals, sinó quasi bé imposat. Llegia les diferents opcions i arribava a la mateixa proposició de sempre: “ de primer un plat de sopa...”. Els músics protestaven, “Home, sempre acabem menjat el mateix”. Estava pensat en benefici de tots : “És que en aquest temps, una sopeta el cos ho agraeix”.

      Els músics sitgetans han protagonitzat, ara també hi estan immersos els qui els han succeït, unes pàgines musicals que, a banda de la interpretació, cal tenir en compte tota una cadència de genialitats que se’ns fa difícil escollir, entre la musicalitat i la conjuntura personal de cada intèrpret.  Per a no desmerèixer ni una cosa ni l’altra, deixem-ho en un cúmul de records que no deixen indiferents a ningú .

                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de noviembre 2014 )

INDEPENDENTS I DEPENDENTS

  La psicòloga i escriptora sitgetana, Remei Margarit i Tayà, que tenien la casa pairal a davant de la piscina, escrivia en la seva columna del dissabte a la Vanguardia un interessant article que va titular “Interdependència”. En un dels punts es llegia: “... I ara, la mateixa llei del pèndol fa dir a algunes formacions que la independència de Catalunya és l’única sortida de tot plegat –referint-se a les repercussions de la majoria absoluta per part del govern de l’Estat, a la manera de fer-la valer, a la corrupció, a les retallades socials...- I crec – segueix – que no és veritat. I ho dic perquè els humans som éssers socials i dependents els uns dels altres, per raó de mera subsistència...”.

  De fet quan naixem som dependents de la mare que alleta a la seva criatura, fins el punt que mare i pare comparteixen responsabilitats i obligacions  que adquireixen des de bon començament de la vida del nadó. I així continua sent fins ben entrada la pròpiament anomenada maduresa, la qual ve a ésser com deixar pista lliure per a emprendre el vol. Anys fa la independència  personal, en quant al homes, s’inaugurava quan t’enviaven, en deien,a complir amb la Pàtria. Per a molts, sobretot els que vivien en pobles allunyats de les grans ciutats, podríem parlar que era la primera vegada que,  metafòricament parlant,  sortien de casa. És cert que l’aprenentatge per a capità general, era massa llarg, d’aquí que ho resumíem en una pèrdua de temps. En certa manera ho era, per la durada i perquè ens pretenien formar en una matèria que no era de la nostra incumbència. I a més retallava les aspiracions de cadascú, perquè  si no havies fet el servei en moltes empreses no accedien a fer un contracte laboral. Tot i aquests impediments, s’injectava a l’individu una dosis molt eficaç de independència particular. En aquella època era freqüent escoltar: “ aquest quan vagi a la mili l’espavilaran...”. 

   Acabat amb aquest episodi de caire bèl·lic, la dependència dels pares ja no era primordial, es guanyava un sou i, tot i lliurar-ne  una part per  ajudar en la manutenció, hom disposava d’uns calerons per finançar la pròpia independència. Aquesta s’aconseguia de “ple” quan una parella es casava. Principalment la dona, perquè aquesta no s’independitzava si no era per contraure matrimoni. S’hauran fixat que he fet servir les cometes al referir-me a la plenitud d’un estat sentimental, perquè el que se’n diu independència ben bé no ho és, més aviat una dependència mútua, depenem un de l’altre, doncs quan aquesta dependència no s’aguanta acostumen a aflorar els problemes de convivència i, en el pitjor dels casos, es trenquen les relacions.

    Els temps, les corrents iniciades en altres països, han aportat diferents maneres de viure de tal manera que avui no cal emmaridar-se per a fer una vida independent. Assolida la majoria d’edat els pares no poden retenir el fills contra la seva voluntat, són lliures per decidir el que creguin més oportú. I una de les primeres actituds que adopten és independitzar-se, indistintament, tant si es tracta d’un noi o d’una noia. Però un dels problemes més grans –ni que sigui d’aquesta  independència concreta- continua sent el finançament. El independitzat/da  ha de fer front a unes despeses que abans  tenia resoltes. I aquí comença un altre episodi. N’hi  ha que els superen, però també en trobem que han de tornar a casa.  Les circumstàncies actuals no afavoreixen a la independència dels joves, perquè la seva situació laboral acostuma a ser precària i no poden fer el pas. Continuar vivint depenent dels pares.

   A la dècada dels cinquanta un nombre important de jovent  s’independitzaven a la recerca de feina. Les noies acudien a les capitals amb destinació, assegurada abans de sortir de casa, per anar a servir. Els nois per anar a treballar a les fàbriques. D’aquí sitges van marxar bastants joves cap a l’estranger. Com que pocs tenien titulació universitària, majoritàriament  trobaven feina en l’hostaleria. Els hi servia per aprendre idiomes i aconseguir un nivell molt acceptable.

   I així van passant els anys i aquests es van acumulant, fins aparèixer el conseqüents problemes de salut, els quals arriba un punt que la dependència és una necessitat. Per allò de dues vegades nen. Amb l’agreujant, però, que en molts casos per a fer front a questa  fan falta molts diners. Altre cop sorgeixen els  problemes de finançament. Perquè quan ens movíem entre l’estat independent, potser no s’havia previst que arribaria el moment que aquesta s’acabaria i tornaríem al començament, però si al principi, recent nascuts i més enllà,  tota la feina que donàvem era desenvolupada amb satisfacció i complaença, ara es converteix en una càrrega de difícil trampejar, hi influeix el tarannà de cadascú, que acostuma a tornar-se exigent, malhumorat... Segons sigui el grau d’aquesta insatisfacció, fa que el problema sigui major.

   L’article de la Remei Margarit és d’un gran alliçonament, quan per  acabar  es refereix, generalitzant sobre la classe política, a que la gent davant un discurs que va a favor dels seus interessos, arrossega multituds:  “...que per molt que diguin, també volen el poder encara que ofereixin relats deferents. És a dir, deixaríem de dependre d’uns i dependríem d’uns altres, perquè això és el que la nostra natura necessita, la interdependència dels uns amb els altres.

   Prudència i cautela, cal pensar, doncs, amb quina dependència volem viure.”

  Arribat el moment no podrem escollir, em refereixo en el terreny personal, sinó que ens haurem d’adaptar a les circumstàncies. Desitjant que aquestes siguin el més favorable possible a la situació personal de cadascú. Fins que la interdependència haurà de conviure més amb els nostres fills i nets, perquè el dia de demà és més seu que nostre

                                                                                      J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de noviembre de 2015)

LES MÚSIQUES DELS MOLINS

    La perifèria de Sitges ofereix al visitant el primer contacte amb la vila. Qui arriba per la banda de Vilanova,la panoràmica no facilita gaire que aquest  sigui massa positiu, sobretot al coincidir amb un casalot en un denigrant estat d’abandonament, el qual s’estén a l’entorn de tot el seu perímetre. Ho acaba d’enlletgir les  pintades que cobreix totes les parets exteriors. S’hauria de tenir una cura especial per a que les entrades reflectissin el que Sitges vol transmetre al visitant, una vila que és un referent mundial.

  Potser l’entrada que conserva un encant més d’acord amb el Sitges d’antany, és la de la creu de Ribes. Desprès d’un paisatge camperol, dominat per les vinyes, al superar la pujada, just al peu de la creu, la vista que es domina és sensacional, potser la més bonica, perquè avarca tota la franja de mar i el nucli del poble, amb un entorn on encara predominen els garrofers. 

  Entrant per la banda de les Costes -quan es deixa darrera el camí que puja a la Trinitat- Sitges se’ns presenta abocat al mar, hi sobresurt la panoràmica de l’església, icona de la imatge que més ens identifica. Superats els revolts desapareix aquesta bonica postal fins que s’arriba  al punt crucial d’entrada i sortida de l’autopista. Abans s’accedia al poble per la barriada de les Cases Noves. El conjunt de cases queden a  l’esquerra i el indret anomenat els Molins a la dreta. Tant una identificació com l’altra han estat molt lligades a uns detalls festius que s’havien convertit en una tradició. A davant dels Molins, a tocar les Cases Noves, s’estenia una gran esplanada sense urbanitzar. En ella hi aixecaven les carpes dels circs que oferien les seves actuacions durant els mesos d’estiu. Curiosament al costat d’aquest espai tan vinculat al circ hi van anar a viure-hi dos personatges d’aquest espectacle: el pallasso Rudy Llata i la trapezista sitgetana Carme Sánchez.  A sota la carpa  irrompien aquelles músiques tan pròpies, com la dels pallassos els quals, curiosament, tots acostumen a ser músics. Com tampoc podia faltar el redobla,creixent, del timbal cada vegada que anuncia la perillositat del moment, aquell en què l’artista requereix la màxima concentració per a vèncer la dificultat del seu número. 

   Però els Molins ha acollit músiques més tradicionals, es succeïen durant la tarda del dilluns de Pasqua, quan la colla de Caramelles del Retiro, desprès de dinar, deixava la Societat i s’encaminava cap a l’era dels Molins, amb acompanyament musical. Allà els esperaven familiars i amics que s’hi havien desplaçat  per anar-hi a menjar la mona. Uns i altres es lliuraven un improvisat ball, fins que es retornava cap el poble amb l’acompanyament de tots els allà presents, fent parada a l’Hospital on té  lloc la primera cantada de la tarda.

    No obstant als Molins s’hi escoltaven altres músiques, les sorgides de les gralles. Perquè en Joan Muntané era el masover d’aquella casa  de pagès i  tenia cura de la vinya.  La finca era propietat de la família García Munté. Abans de continuar em referiré a un aspecte que té quelcom a veure amb la música, però d’una manera incongruent. Acabada la guerra, els metre Gabriel Pallarès es va sumar a les penúries que passaven quasi bé totes les famílies. La gent no estaven per a músiques i el mestre tenia poca feina. Veient-lo apurat el seu amic, en Frederic Montornès, li va oferir anar a escatar maons  en un magatzem que tenia allà a la finca dels Molins. Ja tenim a l’home, tallantó en mà, anant escatant el ciment que s’hi havia aferrat, deixant-los nets per a tornar-los a fer servir. Un gran músic portat per les circumstàncies a fer una feina que no era la seva, però que  li permetia fer bullir l’olla.

  Reprenent el fil de les músiques dels Molins, la colla d’en Joan assajaven al costat de la casa i el so estrident s’escampava per entre les Cases Noves. A cada esdeveniment la música s’hi adaptava: Corpus, la Festa Major. En Joan Muntané en Guillem Alemany, en Joan Vidal, els fills dels dos primers i amb el timbaler Emili Jané, esberlaven  la tranquil·litat del lloc, tot anunciant que una nova festa era a punt de començar.

   Després, en les vigiles de Tot Sants, quan ja feia dies que les gralles havien emmudit, en Joan obria el celler del carrer  sant Antoni, més popularment conegut com el del gas, i assolia la complicitat de ser un servidor d’un dels costums dels dissabtes, el qual  en aquestes mateixes pàgines -el primer divendres que sortia al carrer l’Eco renovat- vaig enumerar. En Joan no havia perdut del tot l’accent ribetà, mentre servia a la causa de dos dels ingredients  de l’engranatge sitgetà: el moscatell i el so de la gralla. Dos acompanyaments molt preuats.

    So de gralles que van arribar a escoltar-se fins a Polònia en aquella expedició sitgetana composta pel cos de ballet, músics i grallers. Aquests últims representats per en Blai Fontanals, els fills d’en Joan dels Molins i d’en Guillem; en Joan i en Josep. Actuant de timbaler en Lluís Curtiada. Un parell d’anys més tard vam coincidir en Joan i jo de camí cap el Sàhara, allà ens esperaven unes altres músiques no tan festives, molt més marcials. Però músiques, al cap i la fi.

   Just ara, ens acaba de deixar en Joan de la gralla, quan els Molins ja fa temps que no s’hi escolten músiques, perquè tampoc hi queden  vinyes, ni molins, ni era. Tan sols records, dels quals també ens anem quedant sense protagonistes. El seu comiat es produïa en la vigília  del dia de Tots Sants – la data en què el moscatell, com el que ell havia despatxat, és un dels protagonistes de la castanyada. Un adéu acompanyat  pel so de la gralla. L’anunci d’un a reveure.

                                                                                                      J. Y. M.

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de noviembre de 2014 )                                                 

EL PLAER DE TASTAR

   Una de les coses que tenim en comú les persones és l’olfacte i el gust.  tot i que no tothom ho té desenvolupat de la mateixa manera. I amb l’acumulació d’anys es va perdent.

    En Magí Mestre, bastoner dels veterans, home de vida, em refereixo que tenia bona gana, i gaudia quan s’asseia a la taula, en una etapa de la seva vida, es planyia d’haver perdut l’olfacte. I una proba d’aquest infortuni  la va exterioritzar quan dinant amb un amic a aquest se li va escapar una ventositat. A l’amistat li va saber greu i es va afanyar a demanar-li disculpes obtenint per resposta una conclusió que li va alleugerir el sentiment de culpa: “no et preocupis, no tinc fatu”, fins i tot atrau l’atenció la incorrecció de la paraula, canviant l’olfacte pel fatu. Quan l’olfacte i el gust es complementen, succeeix quan descobrim l’oloreta que es desprèn durant la cocció del menjar i, com s’acostuma a dir, la boca se’ns fa aigua.

     Sortosament el paladar i les sensacions que hi coincideixen no distingeixen determinat grau de posicionament. Dit d’altra manera, de bon paladar igual en tenen els rics que els qui no ho són tant. La diferència sols es fa palesa que els uns poden exercir un nombre més variat de degustacions i, fins i tot, més sovint. Existeix un refrany que es pot adaptar a un variat ventall d’exemples: Déu dóna pa al qui no té queixals. Es pot interpretar que es pot disposar de bona posició i en canvi les exigències d’estrictes dietes no aconsellen apartar-se de la verdureta i el pit de pollastre a la planxa. Contra aquesta metòdica norma alimentària, hi cap l’excepció que pregona: un dia és un dia...

   Però vet aquí que hi ha una altra condicionant que a voltes posa limitacions, em refereixo a la dentadura. Quan està en males condicions resulta un altre calvari. Posar la boca en ordre sempre representa un sacrifici, abans pel temps que transcorria , ara és quan la cosa va més ràpida però la despesa és més considerable. Els nostres convilatans es passaven hores enclaustrats en les sales d’espera dels dentistes  Haster , en el carrer Sant Pere, i Martínez en el carrer Parellades. Fins arribar a la situació de quedar tota la boca sense dents, a partir d’aquí s’havia de seguir un procés llarg, primer s’havia d’esperar que es cicatritzessin les ferides. I mentre menjant sopetes i la resta del menjar triturat. Uns inconvenients que no s’acabaven amb la implantació de la dentadura nova, s’iniciava una altra peripècia que durava segons fos la capacitat d’adaptació, perquè quan no eren els ponts els que rosaven i produïen llagues, era la dentadura amb paladar inclòs que no s’aguantava. Tot en detriment de poder menjar bé.

    Per altra banda les bonances en les economies familiars han permès una certa predilecció en quant a poder freqüentar els establiments de restauració. Els de la meva generació -i ja no em refereixo a les anteriors- la normalitat consistia en menjar a casa. Ho certificava el raonament que no es podia estirar més el braç que la màniga. Per tant a les fondes del poble quasi els únics comensals que s’asseien a taula eren els viatjants, la gent de negoci i visitants que es trobaven de pas. La irrupció del turisme va propiciar el començament d’un canvi d’hàbits. Hotels emblemàtics com el Subur, el Terramar..., deixaven al descobert un aparador on al guaitar-hi la gent de casa nostra es delectava amb aquella exemplar disposició de taules, ben parades. Amb els plats que es servien ben presentats i amb un servei esmerant  en quant al consegüent escalafó que existeix entre el personal responsable del  menjador, sense oblidar-nos dels cuiners. Uns i altres gent d’ofici, alguns d’ells van acabar establint-se pel seu compte, obrint un establiment de restauració. Com el Sr. Martí, maître del Terramar, el qual va obrir el restaurant Mare Nostrum.

   Per a la gent de Sitges el ressorgir d’aquests establiments encara era vist com una cosa aliena, no tant per a la gent que ens visitaven. Perquè, el que són les coses, no s’assimilava que estant en el mateix poble, s’hagués d’anar a menjar a fora de la llar. Només va ser qüestió de provar-ho.

      Fins que el tast s’ha generalitzat i ho ha fet de tal manera que el col·lectiu de restauradors de la vila, durant aquest mes, han ofert les seves especialitats per a ser tastades, a voluntat i comoditat dels tastadors. És el succedani d’aquella jornada  que tenia lloc durant una sola vesprada, donant també l’oportunitat als visitants de la mostra a poder tastar dos plats i postra a escollir entre tots els restaurants participants. Mostra que va aconseguir  èxits remarcables.

    En la vesprada d’avui, ens delectarem amb una altra tradició, la degustació de les castanyes i panellets. Que ens retorna el record d’en Ramonet torrant castanyes a la porta de l’estreta botiga del Cap de la Vila, on al fons de la mateixa la seva muller, l’Angeleta dels ous, embolicava les castanyes amb papers de música. Era una imatge singular, típica d’aquests darrers dies d’octubre, quan ja refrescava bastant a diferencia d’ara que quasi bé ens les menjarem amb màniga curta. Era digne de veure el posat d’en Ramonet, amb el seu frondós bigoti sense immutar-se per res. L’home remenava, amb moviment compassat, per entre la graella de la seva castanyera. També els veïns de casa es passaven aquesta nit sense anar a dormir, preparant rams de flors,  dàlies i crisantems, que els hi anirien a buscar per a portar al cementiri.

     Vet aquí un tast d’aquest començament del mes de novembre, quan altres esdeveniments es couen en les complexes cuines de la política. Que de tot plegat en surti un condiment que sigui del nostre gust. I, sobre tot, de bon digerir. Quan tot és a les mans dels qui ens han de treure les castanyes del foc.

                                                                               J. Y. M.

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 d'octubre del 2014 )                                       

UN TOMB PER L'ARAGÓ

      Amb la comunitat aragonesa ens uneix el protagonisme de la història  i la condició de veïns molt propers. Degut a aquesta proximitat i per motius de familiars, tot sovint fem una visita als llocs que més ens han captivat. Amb l’amic Ventura Sella i Barrachina hem intercanviat informació, escrita pels dos, sobre un poble que té rang de ciutat, Daroca. Ell també mogut per lligams familiars, ja que la seva tia Carme Barrachina es va casar amb el mestre de música i fill d’aquesta població, el Sr. Àngel Mingote al qual va conèixer a l’anar-hi  a passar alguns dies durant els mesos d’estiu. I a Sitges va néixer el fill del matrimoni, l’Antoni Mingote. Per tantes coincidències, en Ventura ha mantingut amb Daroca un important nexe familiar que l’ha portat a visitar els llocs que més relació han tingut amb els seus. Com també  Rubielos de Mora, poble del seu avi matern, un altre bonic indret d’aquests geografia aragonesa. Mestre d’escola que es va traslladar a Sitges, deixant un grat record entre la població que en el seu dia van acordar posar el seu nom a l’escola.

   Reprenent el fil conductor de  Daroca, també ell s’ha sentit atret per les característiques  d’un poble que disposa d’un conjunt arquitectònic de primer ordre. El qual dóna testimoni d’un passat que evidència la prosperitat amb la qual es desenvolupava. Fins arribar a l’actualitat on es reflecteix una decadència que sobretot es nota en l’apartat comercial, si es compara amb  l’activitat que s’hi portava a terme i amb el rang de cap de partit que ostenta.. Sortosament aquest aspecte decadent no  es reflecteix en el seu patrimoni artístic.

    Tornar a Daroca és retrobar-nos amb les essències d’un poble que si bé s’ha perdut entre el progrés, conserva l’encant dels indrets que per la seva simplicitat aconsegueixen una harmonia que tan agrada gaudir-la, sense presses, fins i tot entre aquesta tònica de la decadència que també a voltes ofereix el seu encant. I aprofitant l’estada ens és obligat fer una visita a Used que es troba a tan sols 20 kilòmetres de distància. Però per als lectors la nostra intenció  no aporta cap interès en concret. No obstant referir-me a Used és fer esment al poble on hi va néixer la Carme i bona part de la seva família, tan paterna com materna. Tornar al poble, quan fa anys que no s’hi viu, resulta una experiència que és comuna a totes les famílies que disposen de la seva habitual residència aquí però són nascudes en altres llocs i de tant en tant fan una visita als seus orígens. Els castellans en diuen: “ir al pueblo” . Una visita que encurioseix tan als que hi tornen com pels qui no s’han mogut . Els primers per apreciar les novetats, valorar-les i fer-ne comparacions de quan hi vivien. El segons, perquè s’il·lusionen amb els sopars de duro que els visitants els hi expliquen. Tot i tenir en compte que les tornes en molts casos s’han canviat i, avui, amb la transformació social i amb tots els desgavells que se’ns han produït, pot ser que visquin millor aquells que no s’han mogut que no pas els qui en el seu dia van marxar amb la intenció de millorar en tots els aspectes.

   Used és un poble amb els habitants  dedicats a  l’agricultura i quan  els hi venen anys bons, vol dir que  fan bona collita de cereals, en treuen  profit. Pels qui no ens hem criat en aquest ambient, anar-hi de visita ens representa acomodar-nos entre la tranquil·litat d’un poble que quan comença a fosquejar ja no es veu ningú pel carrer. Però abans que el dia decaigui, es comparteix un enjogassat vol  d’ocells en la seva retirada i un cop arraulits entre les branques dels arbres et delecten amb un intens piulejar que resulta un regal pel sentits.

     A prop del poble es troba la “Laguna de Gallocanta”, coneguda mundialment pels amants de les aus que venen de tot arreu per a contemplar el procés migratori de les “Grullas” que ofereix, durant el temps que dura, tan l’arribada com la sortida, un espectacle que s’ha de veure. Curiosament Gallocanta i Sitges tenen en comú a un veí que porta l’origen del poble en el lloc del seu naixement. Em refereixo al músic Joan Vilarroya que la seva mare filla de Gallocanta, va fer el que feien les mares en aquell temps, anar a la casa pairal a tenir les criatures. El pare d’en Joan Va ser un infatigable usuari de la bicicleta, anava i venia de treballar a la fàbrica de Vallcarca pedalejant.

    Catalunya i Aragó han compartit història així com els personatges que l’han forjat. Amb el temps, un bon nombre de gent de la comunitat veïna  s’han establert entre nosaltres. Sigui per aquesta afinitat o per la proximitat amb Salou, lloc d’estiueig d’un gran nombre  d’habitants de les terres aragoneses i en especial de Saragossa capital, el nom de Sitges els atrau i els és familiar, degut a les seves visites a la vila. Però també hem coincidit amb “maños” que han viscut una temporada entre nosaltres i després han tornat als seus llocs d’origen, com és el cas de la Isabel Pérez que va ser professora del Institut fins que  ha aconseguit plaça en un poble al costat de Un Castillo, que és el seu i on, curiositats de la vida, ho era també de la mare de la Pilar Fornas esposa de l’Antoni Olivé. A la casa de la Isabel, ho hem pogut constatar en la nostra visita, el record de Sitges és sempre present, fins i tot  conserven el pis d’aquí on hi venen per la Festa Major, de la qual el seus fills en són uns entusiastes.

      Vet aquí un recorregut que comença a Daroca i segueix un itinerari que implica a gent de Sitges i d’Aragó que entre les més preuades apreciacions gastronòmiques, es troba la verdura que ells anomenen “borraja” una verdura fina i saborosa que els apassiona i que curiosament per a nosaltres és una gran desconeguda. El més semblant a la paraula  és quan la cosa acaba en aigua de “borrajas”. Una elocució que ara sembla tenir molt protagonisme.   

                                                                                           J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'octubre 2014 )

DE METGE A ERMITÀ

  Quan aclareixi l’enunciat de l’encapçalament, podran comprovar com les meves intencions no s’ajusten prou bé a la realitat. Perquè una cosa és exercir de metge i l’altre, ben diferent, és fer d’ermità. Entre una professió aciençada  i una dedicació tan digna hi ha en comú una cert sacrifici. El que vol dir que el metge ha de tenir predisposició les vint-i-quatre hores del dia i l’ermità també. Dues responsabilitats que, com tots els oficis i predisposicions és menester una determinada vocació En poques paraules, un servei que guarda una certa relació to i que difereix en la manera de portar-ho a terme.

    A la Vila els metges s’han alternat i cadascun  d’ells han tingut i té un nombre determinat de pacients que acudim a ells quan els desgavells de la salut requereixen dels

 seus diagnòstics. Fa un temps, però, una urgència a la nit posava en marxa un protocol que consistia amb una implicació entre els familiars del malalt, el metge i l’agent de l’autoritat que es troba desenvolupant el seu servei. Com que no totes les llars disposaven de telèfon, davant una indisposició s’acudia al Cap de la Vila on amb tota segureta es trobava la parella de serenos. Se li exposava la circumstància i el mateix guàrdia anava a trucar a la casa del metge. L’esperava i tots dos es dirigien al domicili on es requeria la seva presència. Mentre durava el reconeixement el servidor de l’ordre restava al carrer, amb l’atenció d’acompanyar al familiar fins a la farmàcia de guàrdia, per tal que la presència del representat de l’autoritat certifiques que verdaderament es tractava d’una urgència. Igual que ara, que no disposem del servei d’urgència mèdica de nit i  sense la corresponent farmàcia de guàrdia nocturna.

   A raó de tot el comentat  ens podem fer una idea del sacrificat que era l’ofici del metge. Això en quant a l’àmbit urbá, perquè quan es tractava de fer diagnòstic  d’una indisposició produïda per algun estadant de les masies del terme, els tràmits eren molt més complicats, perquè havien d’anar a l’encontre del metge salvant la distància que els separava, cosa que feien mitjançant el carro i el cavall. Un recorregut que representava emprar molt temps que, en cas de gravetat , la distància jugava en contra. Si més no, els metges que eren previsors, segons  les explicacions de l’enllaç, es proveïa de la medicació que creia més oportuna per tal que ja es pogués administrar sense necessitat d’esperar un altre viatge d’anada i tornada. De totes maneres aquest s’havia de fer per acompanyar al metge fins a casa seva.

   A casa havíem estat conduits al doctor Joan Hostench, casat amb la Carme Martin, l’home a més de bon metge era també un bon aquarel·lista que a hores lliures havia plasmat els racons més carismàtics de la vila i, entre elles, les ermites. Amb la seva mort prematura, el metge de capçalera va passar a ser el doctor Rafael Padrol que ja ho era dels avis. Un migdia va passar que la vida de l’avi es balancejava en la fragilitat d’un fil. Va donar la casualitat que tots els metges es trobaven reunits en un dinar homenatge al doctor Benaprés. Passat l’avís als doctes comensals, un metge recent incorporat al servei mèdic del poble, es va oferir per portar a terme la visita. Però només va poder certificar la seva mort.

     El doctor Pere Serramalera i Cosp va continuar donant cobertura mèdica a tota la família. El nou doctor de seguit es va integrar amb tots aspectes culturals i artístics que la gent de Sitges organitzava. Estava avesat en  els temes culturals, i artístics, com la fotografia. Venia d’un poble que custodia una joia monàstica, el monestir de Santes Creus. Formava part del seu Patronat, i això l’implicava en molts aspectes d’una corrent cultural i artística de primer ordre.

     Membre del col·legi de metges, potser amb algun càrrec en la corresponent junta, el doctor es va implicar en la  restauració d’una ermita, molt malmesa, ubicada en el poble de Sarral, sota la protecció de Sant Cosme i Sant Damià, patrons dels metges. Comença en aquesta implicació la faceta d’ermità tot i que des d’una altra vessant. Escriu a tots els metges i els hi explica la situació de l’ermita derruïda i, per tant, abandonada  que és coneguda per la dels Sants Metges. Per tant, alguna cosa tenen en comú. En la missiva els hi demana una aportació econòmica per  iniciar la seva restauració. La resposta no es fa esperar i el col·lectiu de metges hi col·laboren majoritàriament. Fins a fer possible que l’ermita  quedi totalment restaurada i amb uns elements que la vesteixen d’una vistosa originalitat. Perquè també demanen la col·laboració dels habitants del poble, dedicats a la pagesia i a la elaboració artística de figures d’alabastre. Al tractar-se d’un poble amb activitat agrícola, se’ls hi requereix l’aportació de toma mena d’eines emprades en les feines pròpies de la pagesia. També aconsegueixen una àmplia resposta. Ben disposades, aquestes, en la majestuosa reixa de ferro que serveix de tancament, fa del conjunt un bonic i original element decoratiu.

    Primer doctor,combinant els seus

 aciençats coneixements amb els neguits per la fotografia i per la cultura en general. I, després, amb la implicació que li comporta la restauració de l’ermita, es pot dir que estem parlant d’un ermità encobert. Un ampli mostrari de neguits que van  acompanyar a aquest doctor, home de corbatí, com també vaig catalogar-lo en una altre ocasió en aquestes  mateixes pàgines.   

                                                                                                                          J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges el 17 octubre de 2014 )

SUCCEÏA ABANS DEL FESTIVAL

   A Sitges el cinema ha tingut un seguiment molt més fructífer  abans que no pas ara. A excepció del Festival de  Cinema Fantàstic que atrau a un nombre molt important de seguidors i s’ha consolidat com el més prestigiós de l’especialitat.

     El cinema local, em refereixo a les projeccions que s’han fet en les diferents sales, ha viscut moments gloriosos. Amb uns espectadors que no fallaven cap diumenge, quan després de dinar acudien a gaudir de les pel·lícules que s’anunciaven en les cartelleres.  De les quals s’encarregava de confeccionar  el Sr. Massana s’encarregava , tant de les del Retiro com de les del Prado. I, curiosament les dues les feia en aquesta última Societat. On li portaven i les anaven a recollir els respectius empleats, els del Retiro la penjaven en la paret de la pastisseria Massó que dóna al carrer Parellades i el Prado al Cap de la Vila en l’espai que quedava  entre  la floristeria de l’Enriqueta i la botiga de l’Angeleta dels ous.

     La cal·ligrafia dels anunciats, el conjunt en si, eren petites obres d’art on ressaltava el traç  de  dels guixos de colors que emprava. Era tanta la curiositat dels possibles espectadors que, al coincidir en el carrer amb els portadors, els acompanyaven per assabentar-se dels títols i dels protagonistes.

 Un altre bon anunciant era en Rupert Roca el qual, a toc de trompeta,  en les cantonades més cèntriques, desprès d’informar dels bans oficials, donava a conèixer les projeccions cinematogràfiques.

     El cinema ha evolucionat en tots els aspectes. En primer lloc en quant  a la comoditat de la sala, res a veure amb aquelles butaques totes de fusta, seient inclòs, que ja van substituir a les cadires de boga. Fins arribar a l’actualitat que són del tot confortables. En l’època de les cadires a més el cine era mut, els espectadors havien de seguir la trama i la imaginació feia la resta. Per tal de que no fos tan monòton, disposaven d’un acompanyament musical, convertint-se el piano en un protagonista destacat, junt amb instruments  de corda. Segons fos l’argument els mestres escollien el repertori més adient i disminuïen o apujaven el so segons el moment . Un músic molt peculiar i conegut en aquestes sessions era el vell Sou que  a més del saxofon tocava el violoncel, instrument que emprava en les sessions. Els músics que toquen el violoncel fan servir una tira de roba que en un extrem porta una argolla amb suficient obertura per passar per la pota de la cadira i, en l’altre extrem, una successió d’ullets on s’introdueix la punta metàl·lica de l’instrument per tal de que no rellisqui. El nostre protagonista recolzava  directament la punxa al terra i procurava sostenir-lo  al mateix temps que passava la mà per les cordes. En aquella hora, desprès de dinar i a les fosques al músic li entrava una nyonya amb la qual no dominava ni la partitura ni l’aguant de l’instrument. Així la capcinada anava acompanyada del consegüent soroll que produïa la puntera amb el terra. Entre el silenci i  l’intriga de la trama, allò tan simple es convertia en un terrabastall incontrolable fins que el músic s’incorporava al mateix temps que rebia una esbroncada general: “Soooouu “.

    El progrés es va fer palès ja amb el doblatge de les pel·lícules, encara amb blanc i negre. Per passar a color i, continuant amb l’evolució a cinemascop i technicolor. A banda de la censura a les quals estaven exposades, en el moment menys pensat i en el més interessant es fragmentaven per un excés d’escalfor de la potent bombeta, que veies com dilatava el cel·luloide fins a fondre’s, tot passava  en qüestió  de segons, quedant la pantalla en blanc i amb acompanyament de xiulets. L’operador de cabina havia d’afegir i donar-li continuïtat el més ràpid possible.

    Les qualitats del so també han experimentat un gran avanç, amb la implantació del Dolby sourund que des de la butaca s’experimenta una sensació molt propera a la realitat, tan és així que quan es projecta una  pel·lícula d’acció i de tirs s’escolta el xiulets de les bales com si et freguessin el clatell. Fins arribar a la tecnologia 3D que òpticament pots tocar els personatges o experimentar sensacions d’una realitat increïble.

   Però potser els de la meva edat ens quedem  amb aquelles sessions de cinema que tenien lloc desprès del ball de disfresses de la sessió infantil del diumenge de carnaval. Quan els pares s’encarregaven de tornar a posar les butaques a la sala de cara la pantalla i començava la projecció de curtmetratges d’en xarlot i del prim i el gras. Com habitualment no anàvem al cinema , aquelles breus sessions ens sabien a poc. La resta de diumenges els locals de cinema feien un ple absolut. I en el Prado i el Retiro a l’acabar la sessió els mateixos espectadors s’encarregaven de retirar les butaques i així deixar la pista lliure per al ball de tarda.

    El cinema ha evolucionat i es roden pel·lícules amb uns grans efectes i complexos arguments que, tot i amb això, no tenen la influència de captació  de les d’abans. Amb uns títols i uns artistes que han entrat a la història cinematogràfica per la porta gran. Amb tot, les dues sales que queden a Sitges, amb contades excepcions, fan un ple absolut. Potser cal buscar els motius a les enormes facilitats que avui disposem per gaudir d’una bona pel·lícula des de la butaca de casa. Ja se que els entesos diran que no és el mateix. Com igualment també seran de la mateixa opinió, el gran nombre de seguidors que venen d’arreu per assistir a les sessions del cinema fantàstic, les d’un Festival que és apunt de clausurar una nova edició.

                                                                                                                       J. Y. M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges el  10 octubre 2014 )                                                                       

HOMENATGE A LOS ANGELITOS NEGROS

 A la botiga de l'antiquari  Llorenç Garcia han disposat un muntatge on s'hi pot veure la fotografía del Sr. Julio San Miguel, feta des d'aquesta mateixa finestra. I el clavell de ferro forjat, obra de l'artista forjador, dos detalls que comentava en el meu article.

ELS REPARTIDORS DE PROGRAMES

Tota mena d’esdeveniments han estat anunciats de manera puntual. Les pàgines de l’Eco han donat cobertura informativa d’actes, espectacles i de qualsevol activitat que requereix que el seu comunicat arribi a cada casa. A més, per tal de que sigui més directe el missatge informatiu, s’han repartit el que sempre hem anomenat programes de mà.

    Entre els anys cinquanta i seixanta del segle passat, els programes de mà es van consolidar com la manera més eficient de propaganda. Especialment pels aficionats al cinema, els quals restaven amatents als repartidors de programes per tal de disposar d’informació puntual de les pel·lícules que es passarien en les corresponents sales de cinema: Prado. Retiro i Rialto i fins i tot el Patronat. Les cases distribuïdores de pel·lícules proporcionaven uns programes que avui tenen un valor de col·leccionista. En una cara anava impresa, a tot color, l’enunciat de la pel·lícula amb la corresponent fotografia dels protagonistes principals i algun detall que s’identificava amb l’argument. La part de darrera estava en blanc i en ella les entitats que llogaven la pel·lícula feien imprimir  els dies i l’horari de  les sessions.

   Omplert tot aquests requisits, els encarregats de repartir-los els anaven a buscar a les  impremtes: a la del Sr. Joan Puig i a la de l’Eco. Els més joves cercaven als repartidors perquè aquells il·lustratius  programes, junt amb els cromos els, completaven un singular patrimoni, el qual dosificaven en els límits traçats en el terra, com aportació a la tirada de patacons. Altres els guardaven fins al punt de disposar d’una curiosa col·lecció.

    Cada Societat comptava amb els seus repartidors. Al Retiro disposaven del Sr. Sanahuja a qui la veu popular coneixia pel sobrenom d’en “Toledo”. Un mot que va identificar a tots els fills i família. Eren tan alts que a algú se li va ocórrer fer-ne la consegüent comparació: “Ets més alt que la catedral de Toledo”. Tanta en va ser la influència de la susdita comparació que els hi va quedar, per sempre més, la denominació. L’home desenvolupava l’activitat de repartidor fent servir una conclusió que el va fer popular. Quan lliurava el corresponent programa afegia un supòsit que moltes vegades encertava. Amb to sorneguer repetia: “Té, encara que no vinguis mai”. Una elocució que, a més de posar en evidència al receptor, venia a mostrar una generositat per part del repartidor el qual, tot i ser conscient de la poca voluntat d’assistència,  lliurava el programa.

    Entre altres el va succeir en Manolo Delgado, eficient empleat de la casa, on també desenvolupava diferents comeses, imprescindibles per al bon funcionament intern. Es dóna la casualitat que en Manolo acudia a l’Eco a buscar els programes i  potser els havia imprès el seu fill Rafa i ordenat el feix el seu altre fill, en Pepe que n’era l’aprenent. Si més no en Manolo no tan sol s’encarregava de repartir programes que es basaven amb informació destinada al lleure dels dies de festa, l’home tenia encomanat un altre repartiment de fulls informatius, els mateixos que havien lliurat la Sisqueta i la Tona. Les quals a més propiciaven tota mena de detalls identificatius. Perquè no parlem de programes, sinó d’esqueles. Una informació que avui tan trobem a faltar quan algú ha mort i no ens assabentem. Les Societats locals eren un punt important d’informació perquè diàriament hi acudien molts socis a fer el cafè. Coneixedors d’aquests costums, el repartidor deixava unes quantes esqueles a cada Societat que es convertien en una enorme efectivitat informativa i fins a cert punt revulsiva. El col·lectiu de gitanos de casa nostra tenien per costum, quan arribaven de fer transaccions comercials pels diferents mercats, i un cop havien dinat, es mudaven hi acudien a fer el cafè. Com era gent de costums, sempre hi havia l’espavilat que sense que ningú s’adonés, disposava unes quantes esqueles a damunt de les taules que ocupaven aquest col·lectiu. Només arribar, aprensius com són a la mort, si es trobaven amb tan necrològica informació se’ls hi removia tot, fins el punt que, per la seva tranquil·litat, canviaven de taula.

    Dels programes del Prado i del Rialto s’encarregava el Sr. Casildo Vivó, majoral que havia estat dels cercolets i com a tal s’assegurava de comptar amb l’acompanyament musical, reservat a un pastor que vivia pels termes de Begues i que s’hostatjava en la seva casa, on li proporcionaven la roba adient  per tal d’oferir una acurada presencia durant l’acompanyament del seguici folklòric dels dos dies. El Sr. Casildo era  Pradista i eficient col·laborador.

    Al Prado també hi trobàvem al Sr. Jordà que a més de fer de porter a la porta del primer pis del saló teatre, a l’estiu repartia els programes amb els quals s’anunciava la programació d’aquell balls i espectacles diaris, que començaven per Sant Joan i s’acabaven per la Mercè.

     I sense voler haig de tornar al pis de casa de la família Torrens, perquè allà en aquesta privilegiada tribuna de la casa de la torre del rellotge, la Montserrat s’hi passava moltes estones guaitant al brogit de la plaça, des d’allà  ho dominava tot, fins i tot els repartidors de programes. Tanta n’era la seva curiositat que quan es distingia un, no parava fins a tenir la informació del contingut. Es valia dels alumnes que anàvem a classe de solfa. Només obrir la porta, ens demanava si sabíem del que es tractava. Si li responien negativament, ens demanava que anéssim a buscar-ne un.

    Un dels últims repartidors de programes  és en Jaume Ferret, net d’en Tolu del gas. Un xicot que fa molts anys que s’hi dedica, malgrat que les noves tecnologies han jugat en contra d’aquesta modalitat i, per tant, dels repartidors.

                                                                                                                   J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Siges el 3 d'octubre del 2014 )

ANGELITOS NEGROS

  En el transcurs de la dècada dels cinquanta, Antonio Machín es va convertir en el ídol d’una joventut que ja anava de camí dels seixanta i una mica més enllà. El cantant d’origen Cubà  havia amenitzat moltes d’aquelles nits d’estiu sitgetanes i la seva veu, característica, única, així com el seu swing, aconseguia captivar el bo i millor dels  d’aquella edat que començava a ser daurada. Entre el seu repertori més aplaudit es trobava: “El manisero, Dos gardenias, Angelitos Negros”. La lletra d’aquesta última començava: “Pintor que pintas iglesias, pínta unos angelitos negros....”. Un bolero que es va convertir en un clàssic, ja  no sols per la melodia, sinó també pel significat de la lletra, per la pell bruna dels angelets i pel moviment compassat de les maraques amb les quals s’acompanyava el cantant.

   Paral·lelament entre el final de la dècada dels cinquanta i començaments de la del seixanta, la secció fotogràfica Sitges Foto Film, organitzava uns concursos nacionals de fotografia, el fallo del qual tenia lloc en les vigílies de les festes de Nadal. Els organitzadors reservaven un apartat al tema Sitges, al qual hi podien presentar obra qualsevol participant, que no havia de ser necessariament veí de Sitges, però sí que la imatge havia de reflectir  detalls de  temàtica local. En una de les edicions va guanyar una fotografia molt bonica, l’autor  era el Sr. Julio  San Miguel, pare de la regidora Carme San Miguel que ho va ser de l’Ajuntament de Barcelona i actualment ho és del de Sitges, formant part del grup de l’oposició.

   La imatge de l’obra guanyadora estava impressionada des de l’interior de la botiga d’antiguitats  d’en Llorenç Garcia. Aquest bonic espai que es troba situat en el baixos de can Falç i fa cantonada amb el carrer Carreta. Si veu una  disposició d’angelets de talla, que pengen,  del llindar de la finestra, mostrant cara fosca. Darrera de la grisor ambiental del dia, l’artística reixa exterior i la silueta de l’església. El  Sr. San Miguel  la va titular: “Angelitos Negros”, un títol que feia honor als protagonistes de la fotografia i, sens dubte, es recreava en el  del bolero de Machín. Pels aficionats a la fotografia, ha estat una obra de grat record.

   La botiga que regenta en Llorenç Garcia està ubicada en un lloc privilegiat, però a banda de l’enclavament, es fa palesa la sensibilitat de l’antiquari que està darrera el negoci. Les dues finestres que s’aboquen al Passeig, ofereixen un estil i una sobrietat que les diferencia del comerç convencional i encaixen amb l’arquitectura de l’edifici. I com abans de dedicar-se de ple a les antiguitats, en Llorenç va continuar l’ofici del seu pare, allà, en la fornal dels baixos de la casa on avui està ubicat un restaurant, el ferro enrogia i sobre l’enclusa, amb cops secs i persistents, anaven modelant l’elegant forma de la reixa, fins a quedar una replica exacta de la que ja disposaven. Les dues finestres, amb les reixes corresponents, són com una obra d’art que inspira a fotògrafs, pintors i és l’admiració de la gent de Sitges i dels qui ens visiten. La seva disposició, tan acurada, contribueixen a posar una subtil pinzellada en aquesta escaire que abraça la blancor de la paret de can falç i s’estén fins aquest començament del carrer Carreta, on es continua exhibint uns elements molt acords amb tot l’entorn.

   Ara, per qüestions burocràtiques adscrites a la complexitat que et reserven els contractes d’arrendament, el darrer antiquari de sitges, a no ser que es faci tot el possible per salvaguardar un establiment tan carismàtic en el teixit comercial sitgetà,  es veurà obligat,  a tancar la porta de la botiga, aquesta que és un referent de bon gust i sensibilitat, en quant a la perseverança  de mantenir aquest bocí de Sitges tan ben disposat  a les mirades i a la curiositat de tots els qui mentre passegem guaitem a l’interior des de les dues finestres. Ve a ser com tafanejar  a la privacitat d’una llar d’aquell Sitges antic amb cases senyorials, com la que ens ocupa. On els objectes exposats són el compendi d’un temps passat i que els anys els han acabat convertint en antiguitats i fins i tot en  selectes obres d’art.  

   Traslladada la manyeria al carrer sant Honorat, quan aquest carrer encara no s’havia obert, paret amb paret amb la fàbrica de persianes Mirabent-Adell, en Llorenç va continuar l’activitat en el nou enclavament. D’allà sortien aquells artístics clavells de ferro forjat, amb una filigrana d’orfebre en el tracte dispensat en la representació de la flor. Tot ell d’un negre molt matisat, una vertadera obra d’art. Els de casa l’emmarcaven amb un perfil estret de fusta envernissada i col·locaven el clavell damunt un fons de  tela vellutada que feia una mica de mostreta, de color verd poma. A sota la tija del clavell s’hi fixava una placa d’or on hi apareixia escrit el premi atorgat. Es tractava dels reconeixements que es concedien durant l’acte de clausura del festival de Cinema Fantàstic i de Terror, certamen cinematogràfic que també organitzaven la gent del Sitges Foto Film.

   Angelets, negres, blancs i rosadets, han campat per tots els racons del Sitges íntim. Que sembla condemnat  a perdre aquesta intimitat a favor d’un dimoni sorollós i poc respectuós amb la sensibilitat i les bones maneres de la nostra gent. Mentre van desapareixent, del nostre paisatge, establiments que han contribuït a mantenir una activitat comercial que ens era molt familiar i molt integrada amb l’entorn. Seria una llàstima que aquestes dues finestres perdessin la força de convocatòria, la que ens porta a guitar al seu interior i on, entre les reixes, la mirada es perd en el temps i en la història de cada objecte. Sense distincions, però potser sí preferències. Malgrat que: “los angelitos negros también los quiere Dios”. 

                                                                                                J. Y. M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de setembre 2014 )

LA BOSSA O LA VIDA ?

  Han canviat tant els costums, que fins i tot els lladregots han suprimit un formulisme que els era molt comú. I que feien servir quan sorprenien a la víctima, amb la  intenció de robar-la, però abans tenien la delicadesa de deixar escollir: “ ¿la bossa o la vida ?”, li preguntaven. Un costum que cal buscar-lo en l’època dels bandolers, quan assaltaven les diligències i a altres que freqüentaven camins solitaris. Perquè sabien que tots ells transportaven els seus estalvis dintre unes peculiar bosses de pell.

    Passats els anys el costum d’aquesta exigència, i el detall de la consulta, va tenir una perllongada continuïtat. Rarament la víctima es decantava per la via ràpida i definitiva, sinó que lliurava la bossa i així podia continuar gaudint d’una prologa, la durada de la qual depenia d’altres circumstàncies.

   La fotografia que acompanya l’article presenta una exagerada disposició de bosses en una bicicleta, que en el supòsit que estiguessin plenes de diners i descobertes pels atracadors, la preferència entre el diner i la vida  podria derivar a una difícil i rocambolesca negociació. És, no m’ho negaran, una imatge que es presta a moltes interpretacions, tot i que en el fons més aviat em decantaria que es tracta d’un més dels estralls derivats de la misèria. La fotografia la vaig impressionar tot passejant per un carrer de Londres, casualitats, la bicicleta carregada de bosses es trobava estacionada davant d’una oficina del banc Santander, molt afí a la nació d’Espanya. Que ara assoleix un protagonisme especial, degut a la mort sobtada, la setmana passada, del seu amo Sr. Emilio Botin. En aquell moment el banquer era viu i l’oficina era un exemple  de la seva expansió. I que en el seu dia també va aglutinar l’oficina del carrer Jesús de la nostra vila, previ fusió del banc Central- Hispà. Sense oblidar-nos de quan la sucursal del banc s’obria sota l’anunciat de Banc Hispà Americà, del qual en va ser director de l’oficina sitgetana el Sr. Josep Vallet, i que sota les seves ordres hi van col·laborar eficients empleats els quals, pels anys que hi van treballar, assoliren un prestigi i una coneixença per part de tots, que segueix en el nostre record. Curiosament, amb l’afinitat que tot sovint manifesto amb referència a la família Torrens, no vull deixar escapar l’oportunitat que em brinda aquesta menció al banc, per dir que en Josep hi va treballar una temporada. Bé fos degut a aquest contacte amb la banca o a un afany de col·leccionisme, durant l’època que no paraven d’obrir sucursals bancàries en el poble, es va aficionar a intentar ser el primer client que hi obria una llibreta. En tenia de tots els bancs i caixes. Si més no, tornant a la faceta laboral, a la d’empleat de banca, com he dit, va durar poc. Malgrat la seva afició a comptar diners, va poder més poder fer el mandra que haver de formar, puntual, a l’hora de l’obertura de l’entitat. Va canviar el contacte amb els diners per uns roncs entre llençols nets i ben disposats. Els companys de musica sempre li fèiem el comentari que si hagués continuat, hagués pogut arribar a ser  director. I ell  responia  amb una pregunta: ¿ Què no és bonic ser l’únic director de la teva persona i que ningú en mani? Quelcom de raó tenia.

       Tornant a la instantània fotogràfica, sobra haver de dir que no vaig deixar escapar l’oportunitat de fotografiar aquesta imatge amb un missatge tan atractiu. Tot i que mentre l’enquadrava em van desfilar per la ment un bé de Déu de pensaments i d’interrogants. Potser es tractava d’un bon client que s’havia desplaçat fins a la sucursal per a fer un important ingrés, o anava a fer un repartiment, mesurat, entre diferent entitats bancàries. O a l’inrevés, el que pretenia era repartir, amb ordre i mesura, entre la bicicleta, el nominal d’un voluminós  reintegrament.    

    Sense voler donar més voltes, tocant de peus a terra, la seqüència mostrava les diferencies entre l’interior i l’exterior, oferint un singular i únic missatge, com ho és el  d’insinuar que fins i tot en els països menys castigats per la crisi , existeixen bosses de pobresa. I que hi continuen, sense anar més enllà, havent coses que penjades semblen bosses. Innegable si ens atenem a la fotografia.

                                                                                                                J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de setembre del 2014 )